¿PER QUE DEIM DICCIONARI CATALÁ I NO LLEMOSÍ NI MALLORQUÍ?



Antoni Maria Alcover i Sureda 
Febrer 1902


Serà cosa de dirho per respondre a certes preguntes que’ns han fetes y esveïr alguns escrúpols y rezels que, segons veim, n’hi ha que patexen.

A Mallorca n’hi ha que tenen com a por del nom de català que donam a n-el Diccionari, y s’estimarien mes que li diguéssem mallorquí; mentres devers el reine de València no les faria gràcia aquest nom, ni los ne deu fer gaire aquell, perquè voldríen que li diguéssem llemosí. En camvi a Catalunya n’hi ha que tenen por que no surte mallorquí en lloch de català.



Aquestes pors y rezels, nos sap greu haverho de dir, demostren poca reflecsió o poca conexensa de la nostra llengua, y que n’hi ha que no se son ficsats en lo que diuen ben clar y llampant els dos primers capítols de la Lletra de Convit.

El Diccionari que volem fer, es de la llengua que’s parla a Catalunya, Rosselló, illes Balears y reïne de València. La llengua que’s parla a n-aquests territoris ¿es o no la metexa? Si me deis que no, no’n parlem pus: no es per vosaltres qu’hem escrita la Lletra de convit; no es per vosaltres que feim aquest BOLLETÍ. No volem perdre’l temps discutint amb gent que nega l’evidencia. Ara si regonexeu que es la metexa llengua, haureu de convenir que no pertoca dirli llemosina ni mallorquina, sino catalana.

Quod si probo. No pertoca dirli llemosina, perque el llemosí es la branca de la llengua d’oc que’s parlava y’s parla dins el Limousin, regió de devora Poitiers, qui te per capital Limoges, dins el cor de França. Y si devers el sigle XIII qualcú donà el nom de llemosí a les diferents branques de la llengua d’Oc, fou per la preponderancia que alguns grans escriptors d’aquella regió donaren a n-el seu llenguatge entre’ls altres germans del Migdía de França, preponderancia que fou de ben curta durada. ¿Vengué la nostra llengua del Limousin? ¿Qui s’atrevirà a sostenirho? ¿Qui no sap qu’es tan antiga a Catalunya francesa y a Catalunya espanyola com el llemosí de la regió de Limoges? ¿Per quines cinch centes, donchs, li hem de dir llemosina?

¿Hi haurà més motiu per dirli mallorquina? En cap manera. Ni la filología, ni l’historia, ni la geografia autorisen tal denominació, si amb ella pretenim espressar qualque cosa mes qu’una varietat dialectal del català, si amb ella volem anomenar d’una manera completa y esclusiva la llengua que parlam. ¿No sería una beneitura sostenir que tal llengua no es la metexa que’s parla a Catalunya, a n-el reine de València y a n-el Rosselló? ¿Quin motiu hi ha perque hage de prendre el nom de la nostra illa y no d’aquestes altres regions? ¿Es Mallorca la mes gran? ¿Se propagà la llengua d’aquí a n-aquelles? Aont treu cap donchs tal pretensió?

Però ¿per que li hem de dir catalana? Perque comensà a parlarse a Catalunya, de Catalunya se va estendre a les Balears y reines de València y Múrcia y a les demés regions aontsevulla l’han parlada; y Catalunya espanyola y Catalunya francesa encara son avuy el territori mes gran que la parla. ¿Aont era el mallorquí y el valencià abans de conquistar el gran Rei En Jaume Mallorca y València? ¿Que hi havia cristians a una banda y altre som se feu la conquista? No seríen gaire, sobre tot a Mallorca. Al manco els monuments històrics no ho comproven. ¿Quina llengua parlaven aquells cristians? Quant es treguen monuments coetanis, autèntichs, feents, aont cónst que parlaven la metexa llengua en que estan escrits els monuments immediatament posteriors a la conquista de les dues regions y que’s conserven dins els arxius de les metexes; fins que’ns presentin proves y arguments d’aquesta naturalesa, y no pures suposicions y afirmacions gratuïtes y arbitraries, com fins avui; seguirem professant com a cosa evident que a Mallorca y València reberen la seva llengua de Catalunya, y per conseguent el mallorquí no es més qu’el català que’s parla a Mallorca, y el valencià, com el rossellonès y el català oriental y l’occidental, altres tantes variedats de la única y metexa llengua, que per les raons apuntades anomenam catalana, variedats que no alteren ni desfàn l’unidat de dita llengua, com no altaraven ni desfeien la de la opulentíssima y gloriosíssima llengua grega els quatre dialectes que la constituïen.

Amb aquestes breus indicacions creim que queden engrunats y fets pols els escrúpols de mallorquins y valencians sobre el nom de llengua catalana.

Ara anem a n els catalans que tenen por que no result un diccionari mallorquí o escrit en mallorquí.

El Diccionari o se farà ó serà de la llengua que’s parla a n-el Rosselló, Catalunya, Balears y reine de València, desde la seva nexensa, devers el sigle X fins a los presents. Ho hem dit moltes de vegades y no nos cansarem de repetirho. ¿En quina variedat de català ha d’estar escrit el Diccionari? La nostra idea es que cada colaborador se servesca de la seva, acomodantse en lo possible a l’unitat de la llengua literaria qu’els grans prosistes y poetes tengueren establerta fins a n-el sigle XVI. A les hores era casi impossible distinguir si el qui escrivía era de Catalunya o del Rosselló o de las Balears o de València. Les diferencies eren insignificants, se reduíen a certes paraules mes usades a un punt que a l’altre. Per consegüent, el diccionari, a n-el nostre entendre, ha d’estar escrit, no amb el català adulterat, corromput y mutilat que’s parla actualment a les grans poblacions, sinó amb el català viu encara, gracies a Deu, a naquelles regions mes allunyades y eczentes de la maleïda influencia castellana, y prenint com a norma nostres grans escriptors dels sigles XIV, XV y XVI, que ficsaren la llengua d’una manera acabada y definitiva, y qu’en rigor està així com ells la dexaren, poch sà poch llà, segons demostra l’estudi seriós y detingut del seu estat actual.

Aquest es el criteri que trobam qu’ha de presidir la formació del Diccionari. Per lo tant el Diccionari estarà escrit amb el llenguatge de les regions aont se conserva millor el català, sien aquestes les Balears o qualsevol altra.




Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda (Santacirga, Manacor, 2 de febrer de 1862 – Palma, 8 de gener de 1932) fou un escriptor mallorquí, eclesiàstic, lingüista, folklorista, arquitecte de diverses esglésies i capelles i periodista. Per la seva tasca a favor de la llengua catalana, fou anomenat «apòstol de la llengua».

Les principals obres d'Antoni M. Alcover foren el Diccionari català-valencià-balear, el recull Aplec de rondalles mallorquines d'en Jordi des Racó, La flexió verbal en els dialectes catalans i la direcció i finançament de l’Edició de les Obres de Ramon Llull.




"Sí, hi ha que replegar totes les paraules de cada comarca, les especials y les que no hu son, les poch usades y les que usa tothom, les conegudes y les desconegudes de molts, sempre que hi hage qualcú que les us".
 (BDLC, I, 138)

 "Sí, recullint totes les paraules que usa el poble, amb totes les formes y varietats de pronunciació y modulació; replegantho tot, no despreciant cap mica ni cap engruna; fent un estudi comparatiu, detingut, obstinat, de tots aquells elements; sols axí se pot arribar fins a n-el fons, fins a les entranyes de la llengua, y assolir la seva ànima, y afinar la raó y el fonament de totes les seues lleis y de tot lo que constituex el seu caràcter, la seua encarnadura".
 (BDLC, I, 142).


Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana



X.M.C.  12/2015


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada