Denominacions històriques de la Corona dAragó.
Balanç crític i historiogràfic
Cristian Palomo
Reina
Universitat
Jaume I
1. Introducció.
2. Noms històrics i historiogràfics per a la Corona d'Aragó.
 |
| Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y principado de Cataluña. Publicadas por la Real Academia de la Historia. Madrid - 1896 |
En qualsevol cas, allò que no hauria de passar del simple debat historiogràfic ha aconseguit una notabilíssima notorietat pública en els darrers anys en barrejar-se amb els conflictes territorials del regne d'Espanya, especialment amb el cas de Catalunya. Per exemple, el gener del 2018, l'Institutd’Estudis Catalans
manifestaba que:
La decisió del Govern d’Aragó de retirar dels centres d’ensenyament
alguns llibres de text pel sol fet d’emprar el terme de Corona
catalanoaragonesa, en el que considera una clara mostra de tergiversació de la
hist ria, l’Institut d’Estudis Catalans expressa la seva absoluta repulsa al
que no és sinó un cas inadmissible de censura i d’atac a la llibertat
d’expressió. Tant l’expressió Corona catalanoaragonesa com la de Confederació
catalanoaragonesa són d’utilització habitual entre els historiadors, al marge
de la seva procedència i sempre amb caràcter complementari i no alternatiu al
de Corona d’Aragó, de la mateixa manera que s’utilitzen en altres contextos els
termes regne asturlleonès, monarquia castellanolleonesa o monarquia hispànica
(Institut d’Estudis Catalans).
La veritat és que, per artificiós que sigui el gentilici compost 'catalanoaragonès', no deixa de tenir la mateixa utilitat i legitimitat historiogràfica que els adjectius gentilicis 'asturleonès', 'castellanoleonès' o 'hispànic' i d'altres com a imperi 'bizantí' o imperi 'romanogermànic', que no s'empraven en l'època en què van existir aquestes entitats. El fet que aquestes expressions no hagin cridat l'atenció a ningú evidencia que no és un problema científic, sinó ideològic i, concretament, d'animadversió cap a allò català.
Al nostre parer, la finalitat del gentilici compost 'catalanoaragonès' no és la de sobreposar els catalans als aragonesos, com afirmen alguns historiadors (Pérez Sarrión), ni tampoc la de menysprear la resta de súbdits dels dominis de la Corona d'Aragó amb el propòsit d'enaltir només aragonesos i catalans. 'Catalanoaragonés' és una paraula pràctica que ens estalvia l'ús de les expressions histriòniques que sorgirien de sumar aragonesos, catalans, valencians, mallorquins i, fins i tot, sards, provençals, etc. Per tant, l'esmentat gentilici serveix per destacar ambdós pobles fundacionals de la Corona d'Aragó, alhora que, per una banda, resulta inclusiu amb els mallorquins, valencians, eivissencs i menorquins, els quals, almenys durant el període medieval, podien englobar a l'accepció més àmplia del gentilici 'català', especialment de cara a l'exterior dels dominis del rei d'Aragó (Mas; Rubio Vela). I si bé és cert que d'aquesta manera s'exclou montpellerins, sicilians, sards, napolitans i altres súbdits dels reis d'Aragó no oriünds dels regnes ibèrics i balears, cal tenir present que la vinculació d'aquests pobles amb la Corona de Aragó va ser més tardana i/o menys duradora que la dels territoris hispans (Lalinde 1993, 157).
En canvi, pensem que parlar de 'confederació' o 'federació' per catalogar els dominis del rei d'Aragó entre els segles XII i XVIII és erroni perquè parteix d'un anacronisme flagrant. A l'època medieval i moderna, les paraules 'federació' i 'confederació' designaven una aliança, habitualment en temps de guerra, entre prínceps sobirans, senyors feudals i governs republicans de representació estamental. El conjunt de regnes i terres catalanoaragonesos ni va existir ni es va mantenir, jurídicament i políticament, com a conseqüència d'una aliança entre les elits dirigents dels territoris –malgrat el seu paper sempre crucial en la governació i especialment destacat en moments de crisi com l'interregne del 1410 al 1412–, sinó com a diversos dominis patrimonials d'un príncep sobirà que es vinculaven entre si pel fet de compartir el mateix monarca i la seva administració règia, cosa que ens porta a identificar la constitució política de la Corona d'Aragó com a 'monarquia composta' de tipus aeque principaliter.
Aquest concepte, construït per prestigiosos historiadors, entre els quals destaquen Helmut G. Koenigsberger i John H. Elliott (1992) i (1993), serveix per referir-se a les entitats polítiques de l'Europa medieval i moderna formades per diversos regnes governats per un mateix príncep sobirà, i ha estat anomenat de diferents maneres: composite state, multiple kingdoms, dynastic agglomerate o composite monarchy, sent aquesta última, amb diferència, la que ha tingut més èxit.
Tot i la diversitat d'exemples històrics, Elliott va posar de manifest que les monarquies compostes es podrien subdividir segons dues maneres diferents de vincular i afegir els diversos regnes i principats que les conformaven. D'una banda, existia la unió accessòria, anomenada en llatí aeque accessorie, mitjançant la qual un regne o domini polític s'annexionava parcialment o totalment a un altre, de manera que el primer passava a considerar-se políticament i jurídica com a part integral del segon. D'aquesta manera tots els habitants compartien la mateixa legalitat general i institucions regnícoles. Un bon exemple fou el cas dels regnes de Lleó i Castella, del segle XIV d'ara endavant, o la unió dels regnes d'Escòcia i Anglaterra el 1707. D'altra banda, existia la fórmula de vinculació aeque principaliter, que consistia a formar un binomi o un conglomerat de regnes, dominis o comunitats polítiques, conservant cadascun la legalitat i el sistema polític propi que el príncep comú havia de respectar (Gil Pujol), ja que el sobirà ho era del conjunt perquè, primer i legalment, ho era també de cadascuna de les parts per separat. Aquest seria el cas del conglomerat dinàstic de la Corona d'Aragó, tal com va exposar el comte de Cardona el 1410: “quod comitatus Barchinone fuit unitus regne Aragonum principaliter et non accessorie” (Sabaté 2010, 411). Així, des del període baix medieval fins a inicis del segle XVIII, la Corona d'Aragó va tenir una constitució conformada per vinculació de regnes que els mantenia jurídicament autònoms i en equitat (Barrios, 28).
 |
COSMOGRAPHIAs de Sebastian Münster i Petrus Apianus. |
3. Jesús Lalinde i la història conceptual aplicada a l'expressió 'Corona d'Aragó'.
Per tractar sobre aquest tema cal parlar forçosament sobre l'obra de Jesús Lalinde, que –amb precedents com el jurista zamorà Manuel García-Pelayo (†1991), que va tractar precisament sobre el concepte 'Corona'– va ser un dels primers autors espanyols a preocupar-se per la història dels conceptes polítics, jurídics i institucionals. Concretament, sobre el nom 'Corona d'Aragó' la primera aportació de Lalinde va tenir lloc en una ponència presentada l'any 1987 a Mallorca, en el marc del tretzè congrés d'Història de la Corona d'Aragó, i publicada el 1990, en què indicava l'autor:
No sabemos cuándo aparece el término “Corona de Aragón”, y, desde
luego, no existe [en] el período que estudia este Congreso. Lo que existe es un
conjunto de territorios, encabezados por Aragón, al que la historiografía ha
denominado “unión personal” o “confederación”, y al que yo he preferido
calificar de “forma pluralista coordinada” (Lalinde 1990, 65-66).
Un any després de la celebració del congrés, el 1988, es publicava un monogràfic de Lalinde, bilingüe castellà-català, en què l'historiador va explicar:
“Corona” es un objeto circular que el Rey ostenta sobre su cabeza,
siendo uno de los símbolos de la realeza. […] La equivocidad en el término se
produce cuando por abstracción, el objeto circular deviene un símbolo
sustitutivo o desdoblado de la persona concreta del Rey, y designa una forma
política, integrada por seres humanos y territorios. Lo que, normalmente, los
documentos denominan “Reinos y tierras del Rey de Aragón”, nosotros lo
conocemos en nuestros libros y en nuestros Congresos o reuniones científicas,
como “Corona de Aragón”, y, sin embargo, este término, no sólo no aparece en
1137, sino que no se introduce hasta principios del siglo XV con los Trastamara
[sic: Trastámara], y no experimenta una cierta generalización, sino en el siglo
XVI, para, después, reaparecer tímidamente en algunos momentos (Lalinde 1988,
9-10).
Al catorzè congrés d'Història de la Corona d'Aragó, celebrat a Sardenya el maig de 1990, Jesús Lalinde va presentar una ponència titulada La dissolució de la Corona d'Aragó a la Monarquia hispana o catòlica als segles XVI-XVII, en què tornava a esmentar el tema conceptual amb nous matisos, com es pot observar a la publicació de la mateixa de l'any 1993:
Según parece, el término Corona de
Aragón no ha
acompañado a la unión de aragoneses y catalanes en el siglo XII. Desde luego,
se halla presente con Jaime II, al menos, pero su uso parece restringido y
entre los siglos XIII y XV la formulación es imprecisa, con variedades como Corona
regni Aragonum,
Corona Regnum Aragoniae, Corona Aragonum y Corona
Regia. Todas estas
variedades no parecen referirse a un complejo territorial, sino al poder
político del Rey y su símbolo (Lalinde 1993, 162).
Al 1992 es va publicar el Diccionari d'història de Catalunya on, precisament, Lalinde va ser l'encarregat de redactar l'entrada “Corona d'Aragó”:
Corona
d’Aragó, denominació
utilitzada pels historiadors per designar la forma política de la unió dels
aragonesos i dels barcelonins o catalans sota el rei d’Aragó a la primera
meitat del segle XII i dissolta a començaments del segle XVIII, després d’haver
integrat al llarg dels segles i amb diversos avatars els regnes de València i
Mallorca i illes adjacents, a Espanya; la senyoria de Montpeller, a França; els
regnes de Sicília, Sardenya i Nàpols, a Itàlia; i els ducats d’Atenes i
Neopàtria, a Grècia. La denominació més oficial de la forma política indicada
ha estat la de Regnes i
terres del rei d’Aragó, atès que expressions com les de Corona
d’Aragó, Corona del
Regne d’Aragó
i Corona dels reis d’Aragó van ser utilitzades a l’edat mitjana per designar
el poder reial, i l’expansió del terme Corona d’Aragó per a la forma política
només es generalitza del segle XVI entre alguns historiadors, especialment,
gràcies a l’aragonès Jerónimo Zurita (Lalinde 1992, 304).
Observem com entre les diverses explicacions hi ha una evolució. Mentre que 1988 Lalinde exposa que 'Corona d'Aragó' s'introdueix a inicis del segle XV, al congrés de 1990 i al diccionari de 1992, el iushistoriador indica que aquesta expressió ja es va utilitzar a finals del segle XIII per designar el poder real , que es generalitza a partir del segle XVI. Així mateix, indica que la forma política i territorial –el que ara anomenem monarquia composta– era coneguda com a Regnes i terres del rei d'Aragó. Això va ser explicat amb detall per l'autor a la reunió científica La Corona d'Aragó i la Mediterrània: segles XV-XVI, organitzada per la institució Ferran el Catòlic a Saragossa l'any 1992. La seva intervenció titulada Depuració històrica del concepte de Corona d'Aragó, publicada el 1997, comprenia les següents tesis.
Partint del pressupost metodològic que la nomenclatura coetània és determinant de la realitat política i no pot ser ignorada, ni desplaçada per la historiogràfica, posa de manifest la insensibilitat dels historiadors sobre la història conceptual de l'expressió 'Corona de Aragón' (1997 , 435-436). A allò que afegeix:
Sin embargo, no es lo mismo que el término aparezca siempre a que lo
haga esporádicamente, como no lo es tampoco que aparezca en la forma desnuda con
la que lo utilizamos a que lo haga dentro de frases más amplias con otros
componentes. El que se produzcan discontinuidades tiene que obedecer a
determinadas causas, las que por ser de naturaleza política habrán de tener
casi siempre notable transcendencia. A todo ello, hay que agregar la necesidad
de saber si Corona de Aragón representó en su momento o en sus momentos lo que
pueda representar hoy. La incomprensión de determinados fenómenos políticos del
pasado, cuyas consecuencias todavía seguimos arrastrando en la actualidad,
parte, precisamente, de la carencia de una nomenclatura histórica precisa y,
sobre todo, del efecto distorsionante que produce una nomenclatura
historiográfica desordenada (436).
Dit això, Lalinde entra en la matèria terminològica indicant que expressions com 'Corona Reial', 'Senyoria dels regnes i del comtat', 'Corona del regne d'Aragó' o 'Corona d'Aragó' s'utilitzen per denominar únicament el rei i el seu administració delegada de manera abstracta i impersonal, és a dir, al poder que posseeix i governa els regnes i terres: Aragó, Catalunya, València, etc. Una concepció concordant amb el que al seu dia ja van explicar Walter Ullmann i Antony Black i, actualment, ens recorda Flocel Sabaté: durant el període baixmedieval la corona física, la diadema material, era un símbol de reialesa que representava el llaç immaterial, legal, que unia el rei al seu regne. En aquest pla 'corona' podia ser conceptualitzada com a ens abstracte, una metàfora que representava la sobirania règia despersonalitzada, transcendint la persona humana del propi sobirà (Sabaté 2018, 763-764). Una abstracció que acaba per institucionalitzar-se, de manera que 'corona' esdevé una entitat, persona o corporació jurídica perpètua: subjecte de drets, possessora de dominis territorials i objecte de lleialtat i fidelitat per part dels súbdits i del monarca mateix (García-Pelayo ).
Com a mostra de la seva tesi, Lalinde esmenta com el 1289 el rei Alfons el Liberal declara la unió del predit regne i les seves illes adjacents “a la Corona Reial” i a “la Senyoria de Cathalunya, e d'Aragó”, i el 1291, el seu germà i successor, el rei Jaume el Just, es reitera en la inalienabilitat de les ínsules en relació amb “la Senyoria de Cathalunya, dels Regnes d'Arago, i de Valentia, del Comtat de Barcelona” (1997, 437-438) . A això afegeix que als regnats de l'esmentat rei Jaume el Just i del seu fill Alfons el Benigne apareix, de forma molt escassa, l'expressió 'Corona d'Aragó', sent molt més habituals 'Corona' o 'Corona Reial', com queda palès en el regnat de Pere el Cerimoniós (1997, 440-441), mentre que el rei Joan el Caçador proclama que els seus estats són inseparables “respecte al domini real, fins i tot, sense menció de la corona” (1997, 438).
 |
| "El que se considera rey de Aragón, Valencia, Cerdeña y Córcega y conde de Barcelona declara la unión perpetua e inviolable de los reinos de Aragón y de Valencia y del condado de Barcelona, aparte de los derechos que le correspondan en Mallorca e islas adyacentes, condados de Rosellón y Cerdaña, Conflent, Vallespir y vizcondados de Omelades y Carles, sobre la base de que el que sea rey de Aragón será rey de Valencia y conde de Barcelona. No ha habido momento más propicio para aplicar una denominación al conjunto y que esa denominación haya sido la de Corona de Aragón y, sin embargo, Jaime II no lo ha hecho. ¿Cómo podemos nosotros aplicar una denominación que no ha aplicado el rey de Aragón en el momento más propicio y solemne? ¿No es incongruente hacerlo porque en otros documentos menos solemnes haya parecido una vez Corona de Aragón al tiempo que, incluso, más veces, han aparecido términos como Corona del Reino de Aragón, Corona Regia de Aragón, Corona real y República de reinos y tierras? (Lalinde 1994)" |
Pel que fa a l'àmbit geogràfic, segons l'aragonès, als documents dels segles XIII i XIV no va existir una denominació específica i oficial per a l'agregació territorial dels dominis del rei d'Aragó, sent l'habitual “l'enumeració concreta de Regnes i terres” i el més proper a un nom de conjunt van ser fórmules com “Regnes i terres del rei d'Aragó” que eren posseïts i governats per 'el rei d'Aragó' o, més abstractament, per 'la Corona', 'la Corona real', 'la Corona d'Aragó' o 'la Senyoria de Catalunya i d'Aragó'. A més, aquest autor va establir una dicotomia semàntica ideològica entre 'Corona' i 'regnes i terres': “Corona simbolitza unitat, uniformitat, centralització i autoritarisme, en tant que Regnes i terres representa divisió, diversitat, descentralització i pactisme” (1997, 441 ).
Lalinde va continuar la seva ponència avançant en la cronologia i indicant que a l'interregne del 1410 al 1412 es va produir un increment de l'ús d'expressions com 'Corona d'Aragó', 'Corona reial Daragó', 'Regnes de la Corona d'Aragó' o 'principatus et aliorum regnorum et terrarum corone Aragonie'. D'una banda, la utilització de 'Corona d'Aragó' podria haver augmentat durant l'interregne per influència de la cort castellana i de la candidatura de l'infant Ferran de Castella, ja que es va utilitzar com a equivalent i contraposició a la 'Corona de Castella' –un espai polític més uniformitzador i centralista on els regnes perden la seva personalitat pròpia– (Lalinde 1993, 163), com també passa en els temps de govern dels Reis Catòlics, quan les dues corones comparteixen un matrimoni de sobirans. D'altra banda, el seu ús augmentat durant els dos anys posteriors a la mort del rei Martí l'Humà s'explica arran de la forçosa abstracció de la persona real –en aquells moments inexistent– a la perdurable institució de la Corona. En qualsevol cas, Lalinde va insistir que durant els regnats de Ferran d'Antequera, Alfons el Magnànim i Joan el Gran, 'Corona d'Aragó' amb prou feines es feia servir, i que en aquella centúria les expressions 'Corona' o 'Corona d'Aragó' van continuar sense nomenar directament el conjunt polític i territorial dels regnes i principat, els quals eren designats a les acaballes del segle XV com a “Regnes de la Corona d'Aragó” (Lalinde 1997, 442-448).
Els segles XVI i XVII van ser, segons l'historiador del dret, una època de certa generalització de l'expressió 'Regnes de la Corona d'Aragó' gràcies a la documentació règia de la cort ubicada a Castella i als textos dels súbdits catalanoaragonesos més prorealistes, per referir-se al conjunt politicoterritorial dels dominis del rei d'Aragó. En relació amb això, Jesús Lalinde va dir que l'expressió 'Corona d'Aragó' va continuar distingint el poder real i no l'element territorial (1997, 453) i va advertir sobre una dialèctica entre la predita expressió, de tall més unitarista, davant de la concepció pluralista de 'Regnes de rei d'Aragó' o 'Regnes, principat (i terres, dominis i estats, també) del Rei d'Aragó', molt més emprades, segons l'autor, pels oriünds més constitucionalistes o foralistes dels territoris de la Corona d'Aragó, per designar una monarquia composta per regnes que estan vinculats entre ells exclusivament per la persona del rei d'Aragó i, en tot cas, els seus agents personals o els del seu primogènit (1997, 449-455). (3)
 |
Des del període baix medieval fins a inicis del segle XVIII, la Corona d'Aragó va tenir una constitució conformada per vinculació de regnes que els mantenia jurídicament autònoms i en equitat. En aquests regnes de la corona d'Aragó deçà la mar tenim tres províncies; és a dir, el regne d'Aragó, el regne de València, i el principat de Catalunya. I encara que tots ells tenen un mateix rei i sobirà, tenen, però, diferents títols; perquè com a Rei d'Aragó, no ho es a València, ni es comte de Barcelona... Tenen entre si diferents divises, diferents drets fiscals i diferent lleis. Tampoc no interfereixen un en l’altre.... I també entre les províncies hi ha lleis, com si tinguessin diferents sobirans... |
No serà fins a inicis del segle XVIII, i concretament de la mà de Felip V de Borbó el 1702, quan, en opinió de Lalinde “verdaderamente aparece Corona de Aragón en la forma en la que ahora es utilizada” (1997, 455). Tot i això, després del resultat de la Guerra de Successió, l'expressió no apareixerà com a nom oficial, fins a “al menos en 1782, referido al Archivo establecido en Barcelona como Archivo de la Corona de Aragón”.
Finalment, conclou l'autor, la generalització historiogràfica de 'Corona d'Aragó', com a nom per al ja extint conjunt polític de territoris del rei d'Aragó, té lloc durant la segona meitat del segle XIX i al llarg del segle XX, especialment consagrada amb la celebració dels 'Congressos d'Història de la Corona d'Aragó' (1997, 456-458).
Evidentment, les múltiples afirmacions del professor aragonès no van quedar sense resposta historiogràfica. Cal reconèixer, però, que aquesta ha estat extremadament pobra, en el sentit que, en tres dècades, les aportacions de Jesús Lalinde sobre aquesta temàtica terminològica només s'han vist impugnades per un autor, i aquells que les han citat o matisat es poden comptar amb els dits duna mà.
Aquell que les va contradir va ser el medievalista Juan Manuel de l'Estal (†2016), en un article publicat el 1992. En ell ens explica el predit autor que l'any 1990 va poder escoltar la ponència de Jesús Lalinde al congrés de Sardenya, on:
Fue puesto en duda el origen medieval del concepto y denominación Corona de
Aragón por un
ilustre historiador, retrasando la acuñación y formulación verbal de tal
concepto a tiempos mucho más tardíos, concretamente a los siglos XVI y XVII. En
su momento expresamos allí públicamente nuestra disconformidad con tal opinión,
en el correspondiente turno de réplica, manifestando que la denominación y el
propio concepto político de Corona de Aragón se acuñó mucho antes de la fecha propuesta por el
citado autor y no hubo de esperar a la disolución de aquella corona en la
monarquía hispana en los tiempos ya modernos de los siglos XVI y XVII. La
expresión literal Corona de Aragón se remonta muchísimo más atrás y la encontramos ya
explícitamente formulada en la plenitud medieval, a finales del siglo XIII,
exactamente en el año 1296, fecha en la que Jaime II de Aragón sometió a su
corona el reino castellano de Murcia. Y a lo largo de todo el siglo XIV se
prosiguió de modo inalterable utilizando sucesivamente dicha expresión por los
monarcas de la referida corona […] [que hace referencia a] la unidad política
territorial de todos los estados existentes bajo su jurisdicción soberana [del
rey de Aragón] y que forman por ello la confederación de territorios o reinos
que integran su corona (Estal, 133-135).
Juan Manuel de l'Estal va aportar deu mostres de l'ús de 'Corona d'Aragó' en annex: quatre documents de 1296, un de 1319, un altre de 1329, un altre de 1356, un altre de 1364, un altre de 1366 i un darrer de 1393 (1992) .
Davant aquesta rèplica, Jesús Lalinde va respondre en un article titulat El significado de Corona de Aragón (contrarréplica), en què desarticula tots els arguments de Juan Manuel de l'Estal en demostrar, en primer lloc, que:
Resulta que si no me equivoco, el término Corona de Aragón sólo ha aparecido en uno de los diez documentos del anexo. Frente a esto, en dos documentos no ha aparecido Corona de Aragón ni otro término similar; Corona del Reino de Aragón ha aparecido en dos documentos; Corona de los Reyes de Aragón, en uno; Corona regia de Aragón, en tres, y Corona real, en uno. Esto quiere decir que para J.M. del Estal una sola aparición del término Corona de Aragón puede servir para consagrarlo como el oficial de la forma política que han desarrollado los reyes de Aragón a partir de 1296, rechazando otros, como por ejemplo el de Corona del Reino de Aragón, el cual, al menos, ha aparecido dos veces, y el de Corona Regia de Aragón, que lo ha hecho tres. Esto, sin contar con que en dos documentos, el 8 y el 9, Pedro IV ha hablado de República de reinos y tierras. (Lalinde 1994, 36).
Sobre l'únic document –l'any 1329– en què apareix literalment l'expressió ‘ad coronam Aragonum’ (Estal, 138-139
y 152-156) exposa Lalinde, en aquest text, que:
El rey hace donación en franco y libre alodio de un conjunto muy
importante de ciudades y villas a su segundogénito, con la cláusula de que
cuando se produzcan determinadas circunstancias reviertan a él o a sus
sucesores y a la Corona de Aragón, con el pleno dominio y derecho que tenían antes de
la donación. Si puede haber reversión a la Corona de
Aragón es que ese
conjunto de ciudades y villas han salido de la Corona de
Aragón. Si Corona
de Aragón es la unidad territorial, esas ciudades y villas habrán tenido que
incorporarse a otra unidad territorial o erigirse en una forma política
independiente, alternativa que es inimaginable. La
reversión sólo tiene
sentido si la eversión ha sido, no de la unidad territorial, sino del
ejercicio directo del poder por parte del rey. Romanísticamente, podría decirse
que el rey ha traspasado al segundogénito el dominio directo de esas ciudades y
villas, reteniendo un dominio útil, que se manifiesta en determinadas
prohibiciones de exportar y en la referida reversión por falta de
descendientes. Es más, en el propio documento cuando el rey habla de su
territorio no emplea Corona de Aragón, sino Reinos y
tierras que tenemos o fuera de los Reinos y tierras predichas (1994, 39).
En definitiva, Lalinde va concloure que a les expressions 'Corona dels Reis d'Aragó', 'Corona règia d'Aragó', 'Corona d'Aragó' i 'Corona reial', contingudes en els documents assenyalats per Juan Manuel de l'Estal, “Corona no representa un territorio, sinó una forma de poder”, cosa que no va saber concebre de l'Estal, que:
Obsesionado porque Corona de Aragón exprese una unidad territorial no
duda, ni siquiera un momento, ante la posibilidad de que alguna vez pueda
expresar poder en lugar de territorio, sin tener en cuenta que términos como
imperio, reino y corona han tenido originalmente un sentido estrictamente
político o de calificación de un tipo de poder con ejercicio directo e
indirecto del mismo, y sólo tardíamente, y sin perder aquél, por laxitud en el
lenguaje han podido pasar a expresar un territorio (1994, 38).
Fins aquí va durar el debat. El 1997, el medievalista castellà Miguel Ángel Ladero Quesada va exposar una idea molt similar a la de Lalinde sobre el concepte 'Corona', però sense esmentar l'aragonès:
¿Qué ocurría cuando dos o más reinos obedecían al mismo rey, tanto si
tenían en común como si permanecía más o menos separada su estructura
políticoadministrativa interna? Hablamos entonces de Corona: Corona de Aragón es término de todos conocido,
mientras que para Castilla apenas lo han empleado los historiadores,
seguramente por la casi total homogeneidad legal e institucional del poder
regio en sus reinos: Castilla, León, Toledo, Galicia, Sevilla, Córdoba, Jaén,
Murcia, Granada, Canarias… Pero me parece que ésta sería una significación más
reciente de la palabra Corona; en la Baja Edad Media, el concepto de "Corona
regni" o "Corona
regia" se refiere más
bien a la indisolubilidad del conjunto formado –así lo declaró en Aragón, año
1317 [sic: 1319], Jaime II–, siendo el término abstracto "Corona" indicativo de
la entidad política perenne indisoluble, que sobrevive a cada rey, lo sea éste
de un reino o de varios, y no tanto la expresión de un conglomerado de reinos
unidos según modalidades que podían ser muy diversas (Ladero, 40).
Posteriorment, el modernista català Àngel Casals i Martínez ha tractat la qüestió de la història semàntica de la 'Corona d'Aragó' mitjançant la cita i el resum de les explicacions de Lalinde, en una publicació de divulgació de l'any 2002, afegint que:
Més enllà dels papers legals, “Corona d’Aragó” es va utilitzar de
manera bastant general a partir del segle XVI, i a més donant-li un significat
més unitari: “quina província espanyola per mar y per terra ha fet millor
mostra de si que aquesta qu.és vuy la Corona d’Aragó y especialment nostra
Cathalunya,” escrivia el 1557 Crist for Despuig. [...] Durant el regnat de
Carles V, la confusió terminol gica fa impossible avançar qualsevol afirmació.
“Regnes de la Corona d’Aragó”, “Corts de la Corona d’Aragó” i, fins i tot,
“Cortes de Aragón” per referir-se a les corts dels tres regnes a Montsó,
s’intercalen en la documentació. Aquest garbuix de denominacions acabarà
deixant pas el segle XVII a la denominació gairebé exclusiva de “Corona
d’Aragó” (Casals, 30).
4. Les aportacions de Flocel Sabaté.
El 1997 es va publicar El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l'espai i divisió territorial a llarg de l'Edat Mitjana, un monogràfic de geografia històrica del medievalista català Flocel Sabaté i Curull, on es tracta sobre la semàntica de l'expressió que ens ocupa (Sabaté 1997, 337-339 ). I si bé es fa sense contemplar les aportacions de Jesús Lalinde, el rigorós treball de Sabaté us permet no només arribar a la mateixa conclusió semàntica exposada pel iushistoriador aragonès –“La Reial Corona esdevé una analogia en si mateixa. Simbolitza el poder del sobirà” (1997, 338)–, sinó també documentar, per al període baix medieval, una accepció diferent de l'exposada per Lalinde. Un significat de 'Corona d'Aragó' que es deixava entreveure als estudis d'aquest últim, però sense arribar mai a identificar-se com una accepció diferent d'aquella que assenyala l'entitat principesca encarnada per la persona del rei juntament amb l'administració real. Ens referim a l'ús de 'Corona d'Aragó' per designar la jurisdicció o el domini real; és a dir, el territori de cada regne o principat del rei d'Aragó, que no estava sota jurisdicció eclesiàstica o nobiliària, sinó que pertanyia directament al rei com a senyor feudal: les terres de realengo. En paraules de Flocel Sabaté:
Indicar el domini reial amb aquesta expressió [se refiere a ‘Corona de
Aragón’] ja és ben habitual en el segle XIII. Essent usualment emprat en les
centúries següents. Quan Pere II, el 1280, reté una sèrie d’indrets del comtat
d’Urgell i del vescomtat de Cardona, els assegura quod
numquam vos de corona Aragonum separamus. Igualment, gairebé un segle després, el 1372, Pere
III, en garantir que no separarà de la jurisdicció reial un conjunt d’indrets
de la vegueria de Besalú, afirma que ho farà retinendo
ea perpetuo Corone Aragonie ac Comitatu Barchinonensi. Tant en el segle XIII com en el XIV esdevé el
referent més habitual per a caracteritzar el domini reial (1997, 337-338).
Recentment, Sabaté s'ha reafirmat sobre aquesta accepció i ha mostrat nous exemples que, si bé no esmenten literalment l'expressió 'Corona d'Aragó', sí que utilitzen els sinònims 'Corona nostra' i 'Corona regia':
Lorsqu’en 1339 Pierre le Cérémonieux s’engage à maintenir
dans sa juridiction royale les territoires de l’évêché de Gérone, il assume que
“sint sempre et remaneant de dominacione et regalia et corona nostra”,
demeurant ainsi incorporés dans “regno nostro et comitatu Barchinone.” De
manière semblable, en 1417, Alphonse le Magnanime pr.voit l’assignation à la
viguerie de Balaguer de la ville “et loca de Menargues et de Albesa si tempore
reductionis seu devolutionis eorum ad coronam regiam”. Les nombreuses
confirmations d’inaliénabilité accordées par les monarques tout au long des
XIIIe, XIVe et XVe siècles réitèrent cet usage
symbolique de la couronne royale ou simplement de la couronne, comme synonyme
de la juridiction royale (2018, 766).
Qüestió a part és el tema de quan es fa servir el nom 'Corona d'Aragó' per definir el conjunt politicoterritorial catalanoaragonès. En opinió del medievalista català:
De manera més precisa, el conjunt de territoris sota
domini del rei d’Aragó es va coneixent com a Corona d’Aragó, expressió sorgida
del context baixmedieval europeu que arrelarà prou com perquè, en el segle XVI,
es pugui entendre que Catalunya se situa dins de la Corona d’Aragó i aquesta
dins d’Espanya (1997, 337).
Com a exemple de les seves paraules, Sabaté cita Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfor Despuig. Tot un encert per part de Sabaté –qui esmenta Despuig sis anys abans que Casals–, ja que a Crist for Despuig (1510-1574 aprox.) es pot trobar una de les primeres mostres de l'ús de l'expressió 'Corona d'Aragó' amb el significat de conjunt politicoterritorial que se li dóna avui dia. Així, el 1557 va escriure aquest autor: “quina província espanyola per mar i per terra ha fet millor mostra de si que aquesta què és la Corona d'Aragó, i especialment nostra Catthalunya?” (Despuig, 102)
Una prova que demostra que la tesi del professor Lalinde que ubicava l'ús del significat politicoterritorial de ‘Corona d'Aragó’ a partir del segle XVIII era errònia. Tot i això, amb el pas dels anys Sabaté ha avançat l'època en què podem trobar l'accepció de 'Corona d'Aragó' com a conjunt territorial dels regnes i el principat:
la mateixa expressió [es decir, ‘Corona de Aragón’] és emprada per a
significar el conjunt de territoris sota la dinastia o casa d’Aragó, tal com es
diu, el 1410, quan, en el context de l’Interregne, es preveu l’actuació de “lo
principat de Catalunya ensemps ab los altres regnes e terres de la corona reial
d’Aragó” (Sabaté 2016, 69).
I fins i tot amb anterioritat:
L’ensemble
des domaines du souverain peut donc être placé sous cette dénomination [de
‘Corona de Aragón’]: en 1343, Pierre le Cérémonieux luimême affirme qu’il
prétend “fer unió del regne de Mallorques ab los altres regnes e
terres nostres, que james no es poguessen partir ne separar de la Corona
d’Aragón.” La Couronne
d’Aragon peut, ainsi, spécifier les territoires de souveraineté royale (2018,
768).
Tot i això, si bé el medievalista català indica ser conscient de la dissimilitud entre els 'regnes i terres' i la 'Corona d'Aragó' en tant que jurisdicció real:
Ainsi, on peut distinguer entre “la reial corona
d’Aragó”, synonyme de la
juridiction royale, et l’ensemble des royaumes et territoires, comme le fait
l’évêque d’Elne quand, en 1410, il recommande au roi d’engendrer un héritier
car “açó complent per obra, la vostra dominació fer-ne ha a
Déu singular servei, e a la vostra reial corona d’Aragó gran honor, e al cors
públic de tots vostres regnes e terres singular bé e utilitat, metent aquells
en gran tranquilitat e rep s”
(2018, 769).
Sabaté no fa distinció entre els 'regnes i terres' i la 'Corona d'Aragó' com a entitat que els posseeix i els governa:
L’ensemble de territoires situés sous l’autorité de la
couronne royale possédée par le lignage royal d’Aragon est donc la Couronne
d’Aragon, dans laquelle entrent les différentes nations qui la composent, comme
l’exprime la reine Marie devant les états généraux en 1435 en portant “a mem ria los
antics odis e desamistats, continuats fins al present, de la nació genovesa,
qui sempre han hagut e han a la corona d’Aragó e naturals d’aquella, e sobre
tot la nasció catalana.”
De la même façon, l’aide offerte dans ce contexte par les états, comme le
prévoit la reine elle-même, tournera à l’avantage de l’“honor, servei e
exaltació de la corona d’Aragó e del dit senyor rei, honor del Principat e de
cascun de vosaltres”
(2018, 771).
Dit això, cal incloure també al balanç l'anàlisi sobre el concepte 'Corona d'Aragó' feta per l'historiador Jaume Sobrequés.
5. La intervenció de Jaume Sobrequés.
L'estudi d'aquest historiador sobre la qüestió que estem tractant ha estat editat en tres obres diferents (2006; 2008; 2015) amb poques modificacions.(4) Ens servim de la versió més moderna i comencem mostrant de quina manera Sobrequés concep la seva anàlisi com una aportació pionera i sense precedents:
Ningú
no s’ha interessat tampoc per rastrejar, en la imponent documentació i
literatures conservades d’aquells segles, l’existència explícita i inequívoca
de la denominació Corona d’Aragó per designar aquella realitat pluriestatal.
Ningú no ha sentit tampoc curiositat per saber amb exactitud des de quan
apareix en la documentació catalana, aragonesa, valenciana, mallorquina o dels
altres estats mediterranis, o per veure quin sentit precís tenia aquella
denominació. Aquest capítol està destinat a donar alguna resposta a aquests
interrogants. S’inscriu dins de la meva preocupació erudita dels darrers anys
per esbrinar aspectes del llenguatge polític català en el segle XV i per
analitzar la presa de consciència nacional de les classes dirigents –i no només
d' aquestes– en un moment particularment crític de la historia del país (2015,
407).
A continuació, l'autor indica que a la Catalunya de l'interregne posterior a la mort del rei Martí l'Humà (1410-1412) i de la gravíssima crisi i guerra civil amb el rei Joan el Gran (1460-1472), el concepte 'Corona de Aragó' “te de manera preferent un sentit territorial, que predomina sobre la identificació amb l'autoritat monàrquica”, amb les denominacions 'corona reial', 'real corona', 'real Corona d'Aragó', 'Corona reial d'Aragó', 'Aragó' i 'Casa d'Aragó': “sovint es designa la institució monàrquica, bé que sempre com a expressió de la pluralitat d'estats i territoris sobre els quals el rei exerceix la seva autoritat” (413-414). Serveixin d'exemple aquestes paraules:
La Corona d’Aragó té, doncs, una doble representació: la
institució monàrquica i la dels estats que integren el conjunt, és a dir, un
significat simbòlic i un altre territorial. En aquest doble sentit, la Corona
d’Aragó té vassalls i expressa la pluralitat de territoris que la formen. En el
segon és sinònima de cosa pública. Tot això , i moltes coses més, diu un
fragment d’una carta enviada pels diputats i el Consell del Principat als
diputats del Regne de València, en la qual expressen la tristesa que els ha
causat la detenció de Carles de Viana [...] “per quant la innata fidelitat qui
és en los vassalls de la Corona d’Aragó, mèritament los incita a complànyer e
doldre’s de tot infortuni entre lur rey e senyor e tal seu fill, causant
diferència alguna, hoc e per los innumerables inconvenients e perills qui a la
dita Corona e a la cosa pública dels regnes e dominis de aquella per tal cas
provenir stan aparellats” (410-411).
Jaume Sobrequés també ens parla de la classe dirigent catalana i de:
... els
problemes de relació amb Joan II després de la mort de Carles de Viana. Els
diputats havien demanat al rei que enviés al primogènit Ferran a Barcelona,
perquè és a ell a qui pertany “la successió recta de la casa d’Aragó”. No eren
només els diputats els qui designaven d’aquesta manera el conjunt de la
confederació. També ho feia el rei Joan quan, en una carta que va adreçar als
diputats des de Calataiud, el 26 de setembre de 1461, es referia a tots el seus
regnes com “la nostra casa d’Aragó” (420).
Finalment, sobre la cronologia ens diu aquest autor que:
... el
terme Corona d’Aragó apareix en la darreria del segle XIII i pren carta de
naturalesa al llarg de la centúria següent, coincidint amb moments de difícils
equilibris polítics, quan se’n va generalitzar l’ús en el llenguatge polític de
les classes dirigents de la confederació (2015, 432).
Vistes les afirmacions dels dos últims apartats, sembla que el quid de tota la temàtica es troba a poder determinar des de quan es fa servir 'Corona d'Aragó' per denominar el conjunt polític i territorial de dominis de la Corona d'Aragó.
 |
| Les Estats de la Couronne d`Arragon en Espagne - 1653 |
6. Des de quan s'aplica 'Corona d'Aragó' com a nom del conjunt politicoterritorial?
Descartada l'opinió del professor Lalinde sobre que l'inici de l'ús de l'accepció politicoterritorial es trobaria a les albors del segle XVIII, analitzarem les mostres documentals que professor Sabaté exposa per fonamentar la seva tesi sobre el fet que ja als segles XIV i XV el sintagma 'Corona d'Aragó' seria emprat de la mateixa manera que el fem servir actualment, o sigui, per fer referència a la globalitat dels desapareguts regnes, terres o dominis catalanoaragonesos. El medievalista n'ha exemplificat la postura mitjançant diverses oracions que hem esmentat anteriorment. Per exemple, el 2016 porta a col·lació una frase de l'any 1410 en què s'esmenta: “lo
principat de Catalunya ensemps ab los altres regnes e terres de la corona reial
d’Aragó”. Al nostre entendre –i seguint la metodologia de Lalinde– el sintagma “corona reial
d’Aragó” fa referència al poder real i no al conjunt de territoris governats per aquest, el qual apareix assenyalat a l'oració mitjançant l'expressió: “lo principat de
Catalunya ensemps ab los altres regnes e terres”.
A la seva publicació de 2018 redactada en francès, Flocel Sabaté ens aporta altres exemples. Un de 1343, en què el rei Pere el Cerimoniós pretén “fer unió del regne de Mallorques ab los altres regnes e terres nostres, que james no es poguessen partir ne separar de la Corona d’Aragón”. Pensem que amb el “regne de Mallorques” i “los altres regnes e terres nostres”, el rei parla del conjunt de dominis territorials pertanyents a la Corona d'Aragó, que ha de romandre com una herència unificada per al futur hereu del tron catalanoaragonès. La voluntat del Cerimoniós és que els diversos regnes i terres de la seva Corona no es puguin “partir” en diverses heretats, de manera que aquelles que no obtinguin els successius successors al seu tron es puguin “separar de la Corona d'Aragón”, alienant-se tant del domini feudal directe (realengue) com de la possessió global del rei d'Aragó, conformant així entitats geopolítiques independents. Això ja havia succeït el 1276 amb el regne de Mallorca i les seves illes adjacents, els comtats de Rosselló i Cerdanya i la senyoria de Montpeller que el rei Jaume el Conqueridor va lliurar al seu fill menor, l'infant Jaume, en comptes del seu fill gran , l'infant Pedro, hereu de la Corona d'Aragó. Va succeir novament l'any 1285 amb el recentment conquistat regne de Sicília, que l'esmentat Pere –aleshores, ja rei Pere el Gran– va lliurar al seu segongènit. Per tant, entenem que a la pregària hi ha una distinció clara entre el regne de Mallorca i els altres regnes i terres i “la Corona d'Aragó” a què pertanyen, i la qual en aquest cas pot entendre's com una referència tant a la pregària jurisdicció real com –i, sobretot– l'entitat règia abstracta encarnada pel rei d'Aragó, però no el conjunt territorial de regnes i terres d'aquest.
Sabaté esmenta una altra frase de 1410 en què el bisbe d'Elna recomana al rei Martí l'Humà tenir un nou hereu per a “fer-ne ha a Déu singular servei, e a la vostra reial corona d’Aragó gran honor, e al cors públic de tots vostres regnes e terres singular bé e utilitat, metent aquells en gran tranquilitat e rep s”, distinguint entre els ‘reinos y tierras’ i ‘real corona de Aragón’, com a jurisdicció real. No obstant això, tenim la impressió que en aquesta pregària amb “reial corona d’Aragó” el bisbe es referia més a l'entitat abstracta, que representa la sobirania i l'administració règia global, que no pas a la jurisdicció del rei sobre les terres de realengo. Per a nosaltres, l'oració pren més sentit si amb la procreació d'un hereu allò que serà honrat és la ‘real corona de Aragón’ com a entitat simbòlica i imperible de la monarquia, i no la ‘real corona de Aragón’ com a jurisdicció feudal directa del rei i la Corona sobre part dels seus regnes i principat.
Ulteriorment, Sabaté exemplifica la seva postura amb un discurs del 1435 de la lloctinent real, la reina Maria, als estaments catalans. Cal dir que hi ha una errada cronològica, ja que aquest discurs concret és de l'any 1440, encara que la situació sigui la mateixa, ja que la reina lloctinent es dirigeix als estaments catalans, recordant-los: “los antics odis e desamistats, continuats fins al present, de la nació genovesa, qui sempre han hagut e han a la corona d’Aragó e naturals d’aquella, e sobre tot la nasció catalana”. I tot seguit, en un fragment del discurs no citat pel medievalista, la reina prossegueix parlant dels genovesos:
qui
ultra les ofenses fetes e dans donats amb trencaments de paus, treves e seguretats,
o contents del passat, guerregen e ofenen en quantes maneres poden lo dit
senyor rei es sos naturals, especialment esta nació (Albert; Gassiot 1928,
176).
Finalment, per demanar ajut econòmic als estaments, la reina s'acull a:
vostra
prudènsia, discreció e abtesa, e los grans e generosos coratges que tots temps
havets mostrat en totes aquelles coses que han tocat honor, servei e exaltació
de la corona d’Aragó e del dit senyor rei, honor del Principat e de cascun de
vosaltres (1928, 176).
Hem ampliat una mica els fragments esmentats perquè, si bé a primera vista podria semblar que la corona d'Aragó és un territori amb naturals, la lectura de major part del text clarifica una altra interpretació: si la Corona d'Aragó és una institució amb naturals (enteneu-vos súbdits), entre ells els que conformen la nació catalana, això es deu al fet que el mateix rei d'Aragó, del qual la Corona d'Aragó és una abstracció institucional del seu poder sobirà, posseeix aquests naturals. Els monarques cristians del període baix-medieval afirmaven no reconèixer superior en allò temporal i mantenien amb els habitants dels seus dominis polítics un vincle de 'naturalesa', que lligava a aquests a través de la lleialtat i obediència en relació amb el seu príncep sobirà. Aquest era un vincle que afectava totes les persones pel sol fet d'haver nascut al territori d'una comunitat política amb monarca, i els obligava, per sobre de compromisos polítics privats, a observar els preceptes i els manaments del príncep sobirà i natural.
Així, als territoris catalanoaragonesos, i almenys des del regnat de Jaume I el Conqueridor, els reis d'Aragó i comtes de Barcelona, reclamen la fidelitat als seus naturals catalans, aragonesos, valencians, sards, mallorquins, menorquins, eivissencs, sicilians, etc., és a dir, als súbdits de tots els territoris on regnaven com a prínceps legítims o naturals (Esglésias; Ferran; Torres). En definitiva, pensem que té més sentit que els catalans hagin demostrat coratge pel que fa a l'honor, servei i exaltació de la Corona i del rei d'Aragó, si s'honra, serveix i exalta la Corona com a poder monàrquic permanent –al qual els reis es van succeint–, en comptes de l'espai geogràfic dels regnes governats pel rei.
Sobre els posicionaments de Jaume Sobrequés cal dir que, si bé compartim la idea que expressions com 'Corona d'Aragó' o 'Corona Reial' designen l'autoritat i la institució monàrquica, discrepem amb l'autor en tres postulats fonamentals del seu estudi.
El primer és l'omissió de Sobrequés als treballs de Jesús Lalinde, Joan Manuel de l'Estal, Flocel Sabaté i Àngel Casals, acompanyada de la indicació que ell mateix ha estat el primer a interessar-se per la història conceptual de 'Corona d'Aragó', i el segon té a veure la cronologia que ens ofereix l'autor per al sintagma esmentat. Hi ha una contradicció entre l'explicació d'aquest historiador sobre el fet que el nom 'Corona d'Aragó' apareix a finals del segle XIII, generalitzant-se al llenguatge polític les classes dirigents de la “confederació” ja al segle XIV, i la seva afirmació que ningú abans que ell ha sentit curiositat per la història de la denominació esmentada, ja que la seva anàlisi no arriba a abastar ni dues dècades del segle XV.
El tercer i darrer postulat amb què dissentim té relació amb el sentit territorial que Jaume Sobrequés atorga a expressions com 'Corona d'Aragó' o 'Casa d'Aragó' en els exemples que ofereix. Quan els diputats catalans escriuen als seus equivalents valencians sobre la detenció de Carles d'Aragó, príncep de Viana, amb les afirmacions següents:
Per
quant la innata fidelitat qui és en los vassalls de la Corona d’Aragó,
mèritament los incita a complànyer e doldre’s de tot infortuni entre lur rey e
senyor e tal seu fill, causant diferència alguna, hoc e per los innumerables
inconvenients e perills qui a la dita Corona e a la cosa pública dels regnes e
dominis de aquella per tal cas provenir stan aparellats.
Les mencions dels diputats als conceptes 'Corona d'Aragó' i 'Corona' no tenen cap doble sentit i al·ludeixen només a la institució monàrquica, la qual té 'vassalls', mentre que el conjunt politicoterritorial apareix clarament expressat amb les paraules “la cosa pública dels regnes i dominis d'aquella” aquesta Corona, ja que la cosa pública és l'ens públic, monarquia o cos polític compost de regnes i dominis, en què el rei i/o la Corona equivalen al capdavant i els seus regnes i principat conformen la resta del cos o corporació (Església 1995), com es va dir, per exemple, a les Corts Generals celebrades a Monzón els anys 1362 i 1363, on s'assenyala:
Item com al senyor rey que es cap de la cosa pública de tots sos regnes e terres se pertanga la defensió d’aquella, per ço placia al dit senyor que do per sa mercè alguna quantitat de monedes en deffensió de la dita cosa pública (Montagut, 113).
Igualmente,
cuando los diputados del General del principado de Cataluña indican que a raíz
de la muerte de su hermanastro mayor era al infante Fernando de Aragón a quien
correspondía “la successió recta de la casa d’Aragó”, o cuando el padre
de éste, el rey Juan, mencionó a “la nostra casa d’Aragó”
a los citados diputados, ninguno se refiere, como sostiene Sobrequés, al
conjunto de reinos de la Corona de Aragón. ‘Casa de Aragón’ es el nombre
que recibió la dinastía real a partir del siglo XIV, por ser el reino de Aragón
el dominio fundacional de más alta categoría, por cuanto otorgó al tronco
principal del linaje condal de Barcelona el título de ‘rey de Aragón’,
siendo desde entonces su título preferente. En palabras del rey Pedro el
Ceremonioso: “Regne d’Aragó, lo
qual Regne és títol e nom nostre principal” (Aragón 2009, 244). Precisamente, contra el error
interpretativo de confundir el apellido del linaje o nombre de la dinastía con
el reino de Aragón o el conjunto de reinos de la Corona de Aragón, venimos
escribiendo diversos autores (Belenguer, 50; Sabaté 2018 y Palomo).
En todo caso,
pensamos que hay que poner en duda la generalización de ‘Corona de Aragón’
en el lenguaje político de la clase dirigente de los dominios
catalanoaragoneses en los siglos XIV y XV, y mucho más si se defiende que esta
expresión denomina al conjunto de los reinos de la monarquía del rey de
Aragón.
A modo de
muestra, hemos analizado los dietarios de la Diputación del General de Cataluña
correspondientes al periodo 1411-1623, de donde podemos extraer mucha información
sobre el lenguaje histórico de la clase dirigente catalanoaragonesa de la
citada cronología. Esto es así porque estos dietarios son una serie documental
redactada, desde el mes de octubre de año 1411, por los sucesivos escribanos
racionales de la Diputación del Principado, en la cual se anotaban diariamente
las noticias de carácter político, administrativo, económico, militar y
simbólico que eran consideradas relevantes y, asimismo, se copiaban y/o cosían
destacadas misivas fruto de la comunicación que el consistorio de la Diputación
mantenía con el resto de instituciones y autoridades de Cataluña, incluidas las
de la administración real y, en general, con otras, tanto de los territorios de
la Corona de Aragón como ajenas a estos (Sans i Travé).
Al buscar
referencias de la Corona de Aragón y sus dominios, en el siglo XV sólo hemos
encontrado una mención a la ‘corona d’Aragó’ a secas –el resto de
menciones a ‘corona’ señalan a la diadema material–, cuando el escribano
nos relata la situación de la ciudad catalana de Perpiñán antes de rendirse en
el año 1475 ante los ejércitos del rey de Francia que la asediaban: “Tanta fon la stretura e fam que major no·s lig de la de Iherusalem ençà, e uncha los poblats en
dita vila perderen la devoció e fidelitat de la corona d’Aragó” (vol. 1, 217). Parece evidente que, en las
palabras del escribano racional sobre los perpiñaneses, con ‘la corona
d’Aragó’ no se mentaba a los reinos catalanoaragoneses, sino a la
institución monárquica con la que se establecen los vínculos de fidelidad y
devoción.
En cambio, hemos localizado a la totalidad o parte
de los territorios de la Corona de Aragón bajo la enumeración de los mismos en
múltiples ocasiones y mencionados como conjunto cinco veces bajo los nombres de
‘todos los reinos’, ‘reinos y tierras’ y ‘toda la señoría de la Casa
de Aragón’. Así, en 1413:
La
Cort de Cathalunya, qui·s celebra en Barchinona, jurà lo il·lustre don Alfonso, fill primogènit del senyor rey en
Fferrando, en ver rey e senyor de tots los regnes aprés mort del dit senyor rey
en Fferrando, pare seu (vol.
1, 7).
En 1454 el escribano menciona una provisión del rey Alfonso el
Magnánimo:
ab
la qual, primerament e ans de totes coses, revocava la loctinència general de
tots sos regnes e terres daçà mar per ell fins açí feta, axí a la senyora reyna
[María], muller sua, com a altres qualsevol. E, de nou, constituïa e creava son
loctinent en tots los dits seus regnes e terres daçà mar lo dit rey de Navarra
[Juan de Aragón, su hermano] (vol. 1, 124).
Y en 1479 el
escribano se refiere al rey Fernando el Católico como “lo senyor qui ere e és rey de Castella, e ara rey d’Aragó
e de tota la senyoria de la casa d’Aragó, don Ferrando apellat”, mientras que en 1493 los Reyes Católicos
establecen una alianza con el rey de Francia que permite “que los vassalls dels uns, entrats e negociants en los
regnes e terres dels altres, sien tractats com si vassalls lurs eren” (vol. 1, 235 y 274). Se deduce de la oración que
con ‘reinos y tierras’ se menciona a los diversos dominios geográficos
bajo las Coronas de Aragón, Castilla y Francia.
Durante el siglo
XVI aumentan las referencias al monarca –sólo catalanoaragonés o ya del
conjunto hispánico– o a su abstracción institucional en la ‘Corona’, ‘Corona
real’ (vol. 2, 233, 277, 574, 575 y 579) o la ‘Corona de Aragón’, ya
sea como poseedores de los ‘reinos’, del ‘principado y los otros
reinos’ o de los ‘reinos de España’ (vol. 1, 310, 371, 384 y 420;
vol. 2, 54, 89, 153, 331, 574, 579, 580 y 597; vol. 3, 11, 276, 292, 308, 321,
332, 343, 346, cinco referencias en 742, cinco en 743, tres en 744, 771 y dos
772) o ‘reinos y señorías’ (vol. 1, 369, 384; vol. 2, 212 y 579; vol. 3,
95, 276 y dos más en 771); ya sea para referirse a oficiales reales como los
regentes “de la Corona de Aragó” o, técnicamente y con más propiedad, a
los regentes del “Supremo Consell de la Corona de Aragó” (vol. 2, 193;
vol. 3, 3). Además, también hallamos menciones a Aragón, Cataluña y Valencia
como los ‘tres reinos’ principales de la Corona de Aragón, es decir, los
únicos cuyos representantes estamentales participan en cortes generales de la
Corona de Aragón celebradas en la villa de Monzón (vol. 1, 451).
En cambio,
debemos esperar al siglo XVII para encontrar la expresión ‘Corona de Aragón’
con un sentido político-territorial similar al actual. A modo de muestra, por
un lado, reproducimos un fragmento de un documento de 1608 recibido por la
Diputación. Mediante este texto, el Consejo de Ciento de Barcelona le informó
que la ciudad ha “escrit a sa
magestat y als bisbes y magnats y a moltes altres persones de qualitat y a tota
Cathalunya y Corona de Aragó” para explicarles la organización de los festejos en honor de San
Ramón de Peñafort (vol. 3, 590). Y, por otro lado, citamos un ejemplo del año
1621 en el que se trae a colación el ordenamiento constitucional aprobado en
las Cortes de 1599, el cual dispone “que los galiots que en la corona de Aragó seran condempnats a servir a
galera, hajen de ser posats y servir a las galeras de Cathalunya” (vol. 4, 504).
Estos datos encajan mejor con la tesis Lalinde sobre
la época bajomedieval y altomoderna, con la conclusión de 1997 de Flocel Sabaté
sobre el siglo XVI, así como lo expuesto por Àngel Casals sobre esa misma
centuria. Con todo, y a pesar de que los resultados del dietario marcan unas
tendencias claras y que la documentación trabajada es altamente representativa
del lenguaje político-administrativo catalán de la época analizada, hay que ser
prudente y no perder de vista que solo es una única fuente, que en el futuro
debe ser complementada con muchas otras –tanto catalanas como aragonesas,
valencianas, baleares y también sardas, sicilianas, napolitanas, e incluso
castellanas y francesas–, para poder llegar a un consenso historiográfico,
certificado por la documentación histórica, sobre esta cuestión nominal.
7. Conclusión
La temática de la semántica
histórica de ‘Corona de Aragón’ se puede concluir con la constatación
que, a despecho del triunfo absoluto en época contemporánea de la citada
expresión histórica como nombre del conjunto de reinos y principado
catalanoaragoneses, no fue éste su significado en la época bajomedieval, cuando
la expresión designaba tanto a la entidad principesca –o sea, a la abstracción
simbólica del poder regio en una institución política que representa al rey y
su administración delegada–, como a la jurisdicción que dependía de esta, es
decir, el territorio de cada reino o tierra que no estaba bajo jurisdicción
eclesiástica o nobiliaria, sino que pertenecían al rey como señor feudal directo:
la jurisdicción de los territorios de realengo.
En este mismo periodo,
resulta bastante incontestable que expresiones como: ‘Reinos y tierras del
rey de Aragón’ o ‘reinos y principado de la Corona de Aragón’, a
pesar de ser muy frecuentes en la documentación histórica medieval y moderna,
paradójicamente, han sido desterradas y/o ignoradas por la historiografía
experta. Por lo tanto, parece que ‘Corona de Aragón’ fue adquiriendo el
significado político y territorial de referenciar al conjunto de reinos y
principado de la monarquía del rey de Aragón, que posee actualmente, de forma
paulatina entre los siglos XVI y XIX.
En cualquier caso, es
evidente que son necesarios nuevos estudios para esclarecer la cuestión, y
esperamos que este balance pueda servir para facilitarlos y contribuir a
remediar el desinterés historiográfico ante una temática tan importante. Una
“atonía general” de la que en su día se quejó, y con razón, Jesús Lalinde
(1994, 40).
1 Más ejemplos de la denominación ‘Cataluña’ para la Corona de Aragón en: Agustín Rubio Vela (86, nota 255).
2 Teóricamente, el modelo federal implica que los estados componentes si bien conforman como un único estado conservan un grado muy notable de soberanía interna y se procura el equilibrio entre ellos para evitar notables agravios comparativos, mientras que el modelo confederal es aquel mediante el cual los estados soberanos se unen por algunas cuestiones como pueden ser las relaciones internacionales, pero se mantienen tan independientes y autónomos entre ellos que pueden abandonar la confederación a voluntad.
3 Esta contraposición de denominaciones se incardinaría,
según venía indicando ya Lalinde en 1988, en una disputa ideológica entre la
Corona de los Austria, con gran apoyo en Castilla, de una parte, y los reinos y
principado de la Corona de Aragón, de otra parte, teniendo su fundamento “en la
oposición de dos concepciones distintas de España, como son las de una España
nacional y una España de naciones.” El autor sostenía que la concepción de una
España de naciones –en la cual la Corona de Aragón no era un bloque, sino un bloque,
sino un conjunto de reinos independientes y coordinados entre ellos, que,
además, no podían ser subordinados a Castilla–, era posible en el marco de una
política imperial, como la de Carlos V, en la cual Castilla y toda España eran
una parte más del conjunto de dominios del emperador. Precisamente por eso, fue
en Castilla donde este tipo de concepción suscitó una reacción violenta, hasta
que acabó por producirse una identificación entre este dominio y el emperador
Carlos, al cual sirvió de apoyo en su política europea. Por lo tanto, concluyó
Lalinde, la España de naciones era la concepción de los reinos y tierras del
rey de Aragón y la España nacional la más aceptada en Castilla. Así, cuando la
concepción de una España nacional se moderaba, resulta admisible una Corona de
Aragón diferente de los reinos de Castilla y León, pero como conjunto unido y
no como agregación de múltiples reinos autónomos, cosa que se manifiesta en el
hecho de que el término ‘Corona de Aragón’ aparece siempre como un castellanismo,
tanto a principios del siglo XV como en los siglos XVI y XVII. En cambio,
cuando la concepción nacional de España devenía absoluta, como en la privanza
de Olivares, se defiende que el negocio más importante de la Monarquía es
conseguir que el rey lo sea oficialmente de España, y no se contente con ser
conde de Barcelona y rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, etc., reduciendo
todos los reinos de la tierra de España al estilo y leyes de Castilla (Lalinde
1988, 264-265).
4 La primera publicación fue un texto de
homenaje dedicado al historiador de la economía y dirigente del Partido
Socialista de Cataluña (PSC) Ernest Lluch, en la obra Miscel·lània Ernest Lluch i Martín (2006). Posteriormente, el análisis ha
sido reeditado en la obra Estudis d’Hist
ria de Catalunya (2008), que es una compilación de artículos de Jaume
Sobrequés, publicado por la editorial Base;
y nuevamente en el año 2015, en el libro Consolidació
i majoria d’edat del fet identitari català (1410-1714), redactado por
Sobrequés a partir de la mezcla de capítulos nuevos con reediciones de antiguos
artículos, publicado conjuntamente por la Generalitat de Catalunya y por el
Centre d’Hist ria Contemporània de Catalunya, del cual Sobrequés es director
desde 2012.
Obras citadas
Albert, Ricard & Joan
Gassiot eds. Parlaments a
les Corts Catalanes. Barcelona: Barcino, 1928.
Aragón, Pedro de. Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós.
En Francisco M. Gimeno, Daniel Gozalbo & Josep Trenchs eds. Valencia:
Universitat de València, 2009.
Artola, Miguel. La Monarquía de España. Madrid: Alianza Editorial, 1999.
Barrios, Feliciano. La gobernación de la Monarquía de España. Consejos, Juntas y
secretarios de la Administración de Corte (1556-1700). Madrid: Boletín Oficial del Estado, 2015.
Belenguer, Ernest. Jaume I a través de la història. València: Eliseu Climent, 1984. Vol. 1.
Bofarull, Antoni de. La Confederación Catalano-Aragonesa, realizada en el periodo másnotable del gobierno soberano del conde de Barcelona, Ramón Berenguer IV:estudio histórico, crítico y documentado por D. Antonio de Bofarull y Broca,premiado por unanimidad en el Certamen abierto en 15 de diciembre de 1869 porel Ateneo Catalán.
Barcelona: Luis Tasso, 1872.
Capmany, Antonio de. Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona. En Emili Giralt ed. Barcelona: Cámara oficial de
comercio y navegación de Barcelona, 1961 [1ª ed. 1792]. Vol. 2.
Casals, Àngel. “Del nom i la
identitat de la Corona d'Aragó a l'edat moderna.” L'Avenç. Revista d’hist ria i cultura 275 (2002): 29-35.
Despuig, Crist for. Los col·loquis de la insigne ciutat deTortosa. En Eulàlia Duran
ed. Barcelona: Curial,
1981.
Elliott, John H. “A Europe of
Composite Monarchies.” Past &
Present 137/1 (1992): 48 71.
---. “Catalunya dins d’una Europa de Monarquies compostes”. Pedralbes:
Revista d'història moderna
13-1 (1993): 11-24.
Estal, Juan Manuel del.
“Antigüedad del concepto y denominación ‘Corona de Aragón’”. Medievalia 10 (1992): 133-168.
Ferran, Elisabet. El Jurista Pere Albert i les
Commemoracions. Tesi
doctoral dirigida per Tomàs de Montagut. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra,
2001.
García-Pelayo, Manuel. “La
Corona. Estudio de un símbolo y un concepto político”. Cuadernos hispanoamericanos, 208 (1967): 13-66.
Gil Pujol, Xavier. “Un rey,
una fe, muchas naciones”. En Antonio Álvarez-Ossorio & Bernardo José García
eds. La
Monarquía de las naciones: patria, nación y naturaleza en la monarquía de
España. Madrid:
Fundación Carlos de Amberes, 2004. 39-76.
Iglesias, Aquilino. “Cos místic.” Anuario de estudios medievales 25-2 (1995): 683-698.
Institut d’Estudis Catalans. Declaració de l’Institut d’EstudisCatalans davant la retirada per part del Govern d’Aragó d’alguns llibres detext que empren el terme Corona catalanoaragonesa. Barcelona:
Institut d’Estudis Catalans, 2018.
Koenigsberger, Helmut G. Politicians and virtuosi: essays inearly modern history. Londres:
The Hambledon Press, 1986.
Ladero, Miguel Ángel.
“Poderes públicos en la Europa medieval (Principados, Reinos y Coronas)”. En
Eloísa Vaquero coord. Poderespúblicos en la Europa medieval, principados, reinos y coronas. Pamplona: Gobierno de Navarra, 1997. 19-68.
Lalinde, Jesús. Rey, conde y señor = Rei, comte i
senyor. Barcelona:
Editorial Aragó, 1988.
---. “El desarrollo político e institucional del Reino
privativo de Mallorca – Islas Adyacentes.” En XIII Congrés d’Hist ria de la Corona d’Aragó. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 1990.
63-88.
---. “Corona d’Aragó.” En
Jesús Mestres dir. Diccionari
d’hist ria de Catalunya.
Barcelona: Edicions 62, 1992. 304-305.
---. “La disolución de la
Corona de Aragón en la monarquía hispana o católica (siglos XVI al XVIII).” En XIV Congresso
di Storia della Corona d’Aragona. SassariAlghero, 1993. Vol. 1,155-176.
---. “El significado de Corona de Aragón (Contrarréplica).” Medievalia 11 (1994): 3340.
---. “Depuración histórica
del concepto de Corona de Aragón.” En Esteban Sarasa & Eliseo Serrano
coords. La Corona
de Aragón y el Mediterráneo: siglos XV-XVI. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1997.
433-458.
Mas, Antoni. Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els
segles XIV i XV.
Palma: Lleonard Muntaner, 2005.
Montagut, Tomàs de. “La
Constitució política de la Corona d’Aragó”. En Isabel Falcón ed. El compromiso de Caspe (1412),
cambios dinásticos y constitucionalismo en la Corona de Aragón. Zaragoza: Ibercaja, 2013. 104-116.
Palomo, Cristian. “A prop
sit de les teories de la creació de la corona d'Aragó mitjançant el casamiento
en casa i l'extinció del llinatge barceloní el 1137”. Revista de Dret Històric Català 17 (2018): 11-58.
Pérez Sarrión, Guillermo. “¿Confederación?” El Periódico de Aragón (16/5/2006).
Sabaté, Flocel. El Territori de la Catalunya medieval: percepció de l'espai i divisió
territorial al llarg de l'edat mitjana. Barcelona: Rafael Dalmau, 1997.
--- “La organización central de la Corona de Aragón
cismarina.” En José Ángel Sesma dir. La Corona
de Aragón en el centro de su historia, 1208-1458. La Monarquía aragonesa y los
reinos de la Corona.
Zaragoza: Gobierno de Aragón, 2010. 393413.
--- Percepció
i identificació dels catalans a l’edat mitjana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016.
--- “Maison et Couronne d’Aragon.”
En Jean-PierreJardin, Patrica Rochwert-Zuili Patricia & Hélène
Thieulin-Pardo dirs. Histoires,
femmes, pouvoirs. Péninsule Ibérique (IXe-XVe siècle). Mélanges offerts au
Professeur Georges Martin.
Paris: Classiques Garnier, 2018. 763-777.
Sans i Travé, Josep Maria dir. Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1994-2007, vols.
1-4.
Sobrequés, Jaume. “Corona
d’Aragó, Reyal Corona d’Aragó, Corona Reial d’Aragó i casa d’Aragó, en el
llenguatge polític del segle XV.” En Jaume Claret coord. Miscel·lània Ernest Lluch i Martín, 2006, vol. 1. 533-550.
---“Corona d’Aragó, Reyal Corona
d’Aragó, Corona Reial d’Aragó i casa d’Aragó, en el llenguatge polític del
segle XV.” En Jaume
Sobrequés ed. Estudis
d’hist ria de Catalunya.
Barcelona: Base, 2008, vol. 1. 321-338.
--- Consolidació i
majoria d’edat del fet identitari català (1410-1714). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2015.
Soldevila, Ferran. Historia de Catalunya. Barcelona: Alpha, 1962 [1ª ed. 1934], vol. 1.
Riera, Jaume. “La correcta
numeració dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona”. Afers: fulls de recerca i pensament 69 (2011): 485-521.
Rubio Vela, Agustín. El patriciat i la nació. Sobre el
particularisme dels valencians en els segles XIV i XV. Castelló-Barcelona: Fundació Germà Colón Domènech
i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012, vol 1.
Torres, Xavier. “Els naturals i el rei natural en la Catalunya de la guerra dels Segadors: a prop sit d'un Sermó de Gaspar Sala (1641)”. Estudi General 21 (2001): 221240.
Cristian Palomo Reina
Denominaciones históricas de la Corona de Aragón. Balance crítico e
historiográfico.
ISSN 1540 5877 eHumanista/IVITRA 16 (2019): 160-180
X.M.C. 3/2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada