L'era de l'exploració marítima europea i la colonització en general, es pretén haver començat al 1492, quan Cristóbal Colón va trepitjar el Nou Món. Però des de gairebé tres segles abans, existia a la Mediterrània i, en menor mesura, a les parts de l'Atlàntic oriental, un vast domini, més aviat una confederació de principats que no un imperi, sota la denominació generalitzada de “Regnes de la Corona d’Aragó”. La successió d'illes a la Mediterrània, constituïen una mena de graons cap a Llevant, amb la seva importància essencialment econòmica i comercial, a l’hora que religiosa, i al mateix temps una ruta naval cap a l'Atlàntic i l'or de l’Àfrica Occidental.
 |
| Jerónimo Zurita y Castro Los anales de la Corona de Aragón. Saragossa 1579 |
L'auge dels catalans com a una avançada nació marinera entre els segles XIII i XIV té les seves arrels a la Península Ibèrica a principis del segle XIII, on la reconquesta cristiana contra els musulmans andalusins va progressar amb sorprenent èxit i rapidesa.
Aprofitant les debilitats musulmanes, en Jaume I va aconseguir conquerir l'illa de Mallorca, d’una gran importància estratègica, i el regne de València. L'ocupació de les Illes Balears, i especialment la de Mallorca, va ser un dels principals factors que influenciaren a l’hora d’orientar l'expansió de la Corona cap a la Mediterrània, en lloc de cap a terra en dins.
Malgrat la retòrica religiosa intensiva emprada per Jaume I, que era en tot cas necessària en ser recolzat pel papa Gregori IX (qui emparat per la butlla papal, que al 1095 havia concedit el papa Urbà II a l'avi de Jaume, Pere I d'Aragó, va despatxar el 13 febrer 1229 dos documents en els quals facultava el seu llegat per expedir indulgències a les terres aragoneses als que organitzessin mainades hostils contra els musulmans), la política exterior dels diversos regnes de la Corona d'Aragó es regia en gran mesura per consideracions estratègiques i econòmiques. En altres paraules, tot i el fervor religiós i la ideologia de la "reconquesta", que sens dubte formava part de la perspectiva expansionista catalana, la principal preocupació que va sorgir després de la conquesta de Mallorca, l'any 1229, va ser la formació d'un domini viable estratègica i econòmicament, que els permetés mantenir la seva nova posició com a potència dominant a la Mediterrània occidental.
Malgrat la retòrica religiosa intensiva emprada per Jaume I, que era en tot cas necessària en ser recolzat pel papa Gregori IX (qui emparat per la butlla papal, que al 1095 havia concedit el papa Urbà II a l'avi de Jaume, Pere I d'Aragó, va despatxar el 13 febrer 1229 dos documents en els quals facultava el seu llegat per expedir indulgències a les terres aragoneses als que organitzessin mainades hostils contra els musulmans), la política exterior dels diversos regnes de la Corona d'Aragó es regia en gran mesura per consideracions estratègiques i econòmiques. En altres paraules, tot i el fervor religiós i la ideologia de la "reconquesta", que sens dubte formava part de la perspectiva expansionista catalana, la principal preocupació que va sorgir després de la conquesta de Mallorca, l'any 1229, va ser la formació d'un domini viable estratègica i econòmicament, que els permetés mantenir la seva nova posició com a potència dominant a la Mediterrània occidental.
 |
| Pedro Abarca (Jaca, 1619 - Palència, 1693) |
Un cop establerts els catalans a Mallorca, van embarcar-se en la notable aventura de les conquestes pel Mediterrani, que no acaben fins a principis del segle XIV. La Corona d'Aragó controla amb eficàcia les Illes Balears, Sicília, Sardenya, i parts de Grècia i Àsia Menor sobre el 1330. Fins i tot se les van arreglar per assegurar els drets i privilegis exclusius per als comerciants catalans en algunes ciutats Nord-africanes. Tot i que els governadors dels regnes de la Corona a la Mediterrània eren, en teoria, subordinats al rei a Barcelona, en la realitat governaven les seves illes com a Principats amb molta independència. D'altra banda, tot i la coherència en la política econòmica i estratègica, cadascun dels dominis catalans, amb la possible excepció de Mallorca, es van comportar com a regnes pràcticament independents.
La talassocràcia catalano-aragonesa a la Mediterrània va ser en gran part un imperi mercantilista governat efectivament per una aristocràcia comerciant. Encara que la ideologia religiosa juga un paper important en la legitimació i consolidació de les seves conquestes, el fet de regir-se en la practica per consideracions estratègiques i comercials va fer que els aragonesos fossin en bona part relegats. La conquesta de Mallorca va marcar l'inici de la pujada dels catalans com a dominants política, militar i econòmicament a la Mediterrània occidental. Després de la finalització de la conquesta de Mallorca el 1229 i València en 1238, els catalans van canviar la seva atenció cap al Mediterrani central i Sicília, on es va involucrar en la Guerra de les Vespres Sicilianes (1282-1302).
 |
Jerónimo Zurita y Castro - Los Anales de la Corona de Aragón. Saragossa 1547 |
La seva intervenció a Sicília finalment va portar a la creació de l'autoritat catalano-aragonesa a l'illa, una victòria que va donar el control als catalans de les principals rutes comercials i llocs estratègics a la Mediterrània. Sicília, com Mallorca, es va convertir en un els dominis de la Corona més importants de la Mediterrània, però, a diferència de Mallorca, Sicília va ser governada amb molta més independència en relació a la resta de regnes de la Corona d'Aragó. Poc després de la conquesta de Sicília, un esdeveniment significatiu es va produir a l'Orient, que va sacsejar la cristiandat al seu nucli: el Regne d'Acre, l'últim Estat Croat de Llevant, va caure a mans dels mamelucs al 1291. En part com a resultat d’aquest esdeveniment, i en resposta a la crida l'emperador Andrònic II Paleòleg per lluitar contra els turcs otomans, que amenaçaven l'Imperi Bizantí, una organització de croada, formada majoritàriament per aragonesos i catalans veterans de la Guerra de Sicília, coneguda com la Companyia Catalana (Magna Societas Catalanorum), i amb el nom popular d'els Almogàvers, va viatjar a la Mediterrània oriental.
 |
| Marco Antonio de Camós (1592) |
Aquests van aconseguir establir-se a la península del Peloponesi i formar el Ducat de Atenes en 1311. L'estat català de l'Est era en gran mesura independent però precisava de la resta de la Corona d'Aragó, concretament de Sicília, per obtenir subministraments i reforços, sobretot perquè la força turca al Egeu i la Mediterrània oriental va créixer. El Ducat d'Atenes va seguir sent un important lloc d'avançada comercial i estratègic per al conjunt de la Corona d'Aragó fins a la seva caiguda en 1388. Encara que el ducat era pràcticament autònom, va ser considerat per la corona, una part del seu imperi a la Mediterrània.
Probablement, la conquesta més costosa va ser en la seva campanya contra Sardenya, als que no subjugaren fins als anys 1320, i fins i tot llavors només parcialment. Les rebel·lions constants dels sards i el fracàs general de la Corona per mantenir el control sobre tota l'illa, va significar que aquesta va entrar en un estat general de deteriorament i decadència política entre 1327 i 1387. També va ser el període en el qual van patir mes rebuig les seves polítiques expansionistes. Per tant, és evident que els catalans van controlar un domini mediterrani, en gran mesura fragmentat, que només era subjecte a la Corona d'Aragó d'una manera nominal. La major part de les fonts primàries també donen una clara indicació que l'anomenat "imperi aragonès" es va enfrontar a constants problemes, circumstàncies polítiques complexes i va ser, en essència, una confederació descentralitzada que es mantingué unida només pel comerç, l’estratègia i una identitat comuna.
 |
| Jerónimo Zurita y Castro Saragossa 1579 |
Aquestes empreses de gran envergadura —no tant posteriorment la de Nàpols— es varen realitzaren un clima d’estreta col·laboració entre la monarquia i les classes dirigents catalanes, que veien en aquests nous territoris un empori en el qual oferir els seus productes i on comprar-ne d’altres per vendre’ls als diversos mercats peninsulars. Aquesta col·laboració i suma d’interessos va enfortir els llaços de solidaritat nacional i va envigorir la consciència de pertànyer a una mateixa entitat política. Així, a la baixa edat mitjana (segles XIII, XIV i XV), es va configurar una comunitat amb unes característiques plenament nacionals. Catalunya era, en aquells segles, un estat-nació ben modern des del punt de vista polític.
El gran hispanista francès Pierre Vilar així ho va reconèixer en afirmar: «Llengua, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura: les condicions fonamentals de la nació ja hi són reunides perfectament des del segle XIII ; no hi manca ni tan sols aquesta preocupació pel mercat, escola en la qual la burgesia aprèn el nacionalisme; deu texts provarien que aquesta és ben bé la preocupació dominant que fa que la classe mercantil catalana vulgui el seu Estat».
Només una nació tan sòlidament configurada i ben cohesionada va poder sostenir sense desintegrar-se els efectes de la crisi política, social i econòmica del segle XV ; la introducció a la Corona d’Aragó, en l’anomena’t Compromís de Casp (1412), d’una dinastia castellana —amb una concepció política de caràcter més autoritari— i, per tant, la pèrdua d’aquella dinastia pròpia que venia del segle IX.
Tot i que “La nación catalana no ha existido nunca” o això diuen, curiosament aquesta expressió, lluny de ser un invent modern, com hem vist, la podem trobar ja utilitzada per cronistes com Jeronimo Zurita, Francisco Diago, Rafael Martí de Viciana o Gaspar Juan Escolano, i il·lustres personatges tal com Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència parlant de Sant Vicent Ferrer, El Papa valencià Calixt III, també Ausiàs March es considerava de “nació Cathalà”, ... Però que significa Nació? Si acudim a la RAL trobem la següent definició:
Definició que no ha canviat gaire al llarg dels segles, encara quan aquesta llengua se'n deia castellana:
1803
 |
| 1783 |
O sigui, em d’entendre que prové del verb Néixer, i fa referència tant al fet d’haver nascut o de procedir d’un territori concret, i per tant a tota la població d’aquest territori, així com a la pròpia extensió d'aquest.
Podem veure un exemple que ens amplia una mica mes el significat:
En aquest exemple dels Anals en Zurita refereix com els catalans van conquerir el ducats d’Atenes i Neopatria, i com es que per molts anys els d’aquesta nació van poblar y defensar aquesta terra. Em d’entendre “desta nación” com de la nació catalana, o sigui, de gent provinent de Catalunya.
 |
| Francisco de Aleson |
Així el terme “Nació catalana” ja no fa referència directa a Catalunya, o a un origen estrictament català. Podem entendre doncs: o que el lloc de naixença pot ser divers però tenint en comú una ascendència catalana, o que hem d'entendre com a catalans tots territoris de la corona.
Per tant seria tota la població, gent o persones, d’origen català o d’ascendència catalana, sigui quina sigui la província, país o regne al que hagi nascut o habitin, o tots els naturals dels territoris considerats catalans?
Tenint aixó en comte pot ser aquesta altra definició de “nació” s'escauria mes:
 |
| Gaspar Juan Escolano València 1610 |
“La paraula Nació prové del llatí nātio (derivat de nāscor, néixer), que podia significar naixement, poble (en sentit ètnic), espècie o classe.
Així doncs, Nació és el conjunt de persones, generalment de la mateixa ètnia, que parlen un mateix idioma i tenen els mateixos costums, formant d'aquesta manera un poble. Una nació es manté unida pels costums, les tradicions, la religió, la llengua (que be a ser el fil transmissor de les anteriors), i la consciència nacional.
En tot cas, els elements com el territori, la llengua, la religió, els costums i la tradició, per si mateixos, no constitueixen el caràcter d'una nació. L'element dominant ha de ser la convicció d'una vida col·lectiva, és a dir, quan la població sent que constitueix un organisme o un grup, diferent de qualsevol altre, amb vida pròpia, interessos especials i necessitats.
La nació no s'anul·la malgrat sigui dividida en diversos estats, com també poden unir-se varies nacions per formar un estat. L'Estat és una forma política, adoptada per un poble amb voluntat política, i la nació existeix sense qualsevol tipus d'organització legal, només significa la substància humana que la forma, actuant en el seu nom i pels seus propis interessos.”
 |
| Bienvenido Oliver y Esteller Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa Madrid 1876 |
El Dr. Raúl González Arévalo, de la Universitat de Granada, al seu estudi “La "Naçión Catalana" en la repoblación del reino de Granada a finales del siglo XV” afirma:
 |
| Francisco Diago (Regne de València, 1562 - 1615) (1599) |
Sin embargo, antes de continuar con nuestra propuesta es preciso aclarar ciertas premisas metodológicas que rigen el presente trabajo de investigación. En primer lugar, el término «naçión catalana», que, lejos de restringirse a los individuos procedentes de Cataluña, en la documentación de la época se refiere a cuantas personas procedentes de la Corona de Aragón vinieron al Reino de Granada en calidad de estantes o para asentarse como vecinos. En consecuencia, comprende repobladores de origen aragonés, catalán, valenciano y mallorquín.
D’igual manera s’expressan altres historiadors com en Juan Manuel Bello León a “La presencia catalana en la Andalucia occidental a finales de la Edad media”:
Finalmente, todos los indicios parecen situar a Málaga, a Cádiz y a Jerez como los lugares escogidos, de forma preferente, por los comerciantes catalanes para su establecimiento en Andalucía a finales del siglo XV. No es mi intención detenerme en la descripción de la presencia catalana en Málaga o Granada después de la conquista cristiana. Esa presencia, y las relaciones comerciales que generaron durante la etapa anterior, con el reino nazarí, son muy bien conocidas en la historiografía catalano-aragonesa gracias, entre otros, a los trabajos de Roser Salicrú, Manuel Sánchez o Manuel Ruzafa, así que no es extraño que mantuvieran una amplia representación en toda la costa del antiguo reino. Además, participaron en la repoblación de Málaga o Almería y todos ellos se preocuparon por crear el llamado consulado catalán de Málaga, en el que, bajo la denominación genérica de “nación catalana” se agruparon los intereses de los valencianos, de los oriundos de las Baleares y, por supuesto, de los catalanes.
Y la catedràtica de la universitat de Màlaga Maria Teresa López Beltran a “La “nación” catalana en la repoblación y conformación de lasociedad malagueña (1487-1538)”:
Pero, antes de centrarnos en el tema, es preciso tener en cuenta, por una parte, que en la época que tratamos el término ”nación” catalana se utilizaba para designar a cuantos mercaderes, tratantes, armadores, patrones..., acudían a Málaga procedentes de ciudades, villas y lugares de la Corona de Aragón para gestionar asuntos de diversa índole, en calidad de “estantes” o moradores, si bien algunos de ellos –sin desvincularse definitivamente de sus respectivos lugares de origen-, acabaran asentándose en la ciudad como vecinos. Por tanto, pues, bajo el genérico nombre de “nación” catalana se agrupaban catalanes, valencianos y oriundos del archipiélago balear.
 |
| Fr. Josef Rodriguez (¿ - 1703) (Ministre del Real Convent del Remei de Valencia, Cronista General de l’Ordre de la SS Trinitat a la Província d’Aragó) Valencia 1747 |
D'entrada, doncs, la consciència de catalanitat seria una consciència de filiació. La nova estructura política en què s'integraven immigrants i descendents d'immigrants, havia de produir de seguida l'ús habitual del gentilici propi de l’estat en concret. Els habitants del regne de Mallorca havien de dir-se inevitablement "mallorquins", etc.. . Però, durant molt de temps, això no mes va significar que eren naturals o veïns d’un dels nous estats: no es tractava d'un nom amb intenció "nacional". La distinció entre "catalans", "valencians" i “mallorquins”, dins de la Corona d'Aragó, es reduïa a indicar una pertinença jurisdiccional: una "ciutadania" en el sentit jurídic de la paraula -de passaport-, per exemple podem trobar-nos que om es pot qualificar com de “Natione, catalanus; Patria, Valentinus”, “de nació catalana natural de Mallorca” o el ya conegut "cavaller valencià de nació català".
Des de fora dels territoris de la Corona, la duplicitat de gentilicis resultava supèrflua: "catalans" i "valencians" eren súbdits del mateix sobirà, i la diferència entre el Regne i Principat es feia imperceptible; en canvi, resultava palesa la identitat de llengua, cultural i la unitat d'estirp. Per a un estranger, valencians i mallorquins no eren sinó catalans: uns catalans més, com els del Principat.
El Papa valencià Calixt III (Alfons de Borja i de Llançol), al que els italians anomenaven “il vegliardo catalano”, s’anomenava a si mateix “Papam catalanus”. Nomenà cardenals dos nebots seus: Joan del Milà i Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) i féu capità general dels exèrcits pontificis un germà d’aquest darrer. Repartí incomptables beneficis eclesiàstics entre els seus parents i es va envoltar de catalans i valencians —se n’han comptat més de dos-cents seixanta que tenien un càrrec o un altre al Vaticà. Sembla que ell mateix es vanagloriava d’aquesta situació i se li atribueixen aquestes paraules: «Magna est profecto gloria nationis catalanae diebus nostris: Papa, catalanus; Rex Aragonum et Sicilae, catalanus; vicecancellarius, catalanus; capitaneus ecclesiae, catalanus; generalis ordinisminorum, catalanus», es a dir: «Indubtablement la glòria de la nació catalana és gran en els nostres dies: el Papa, català; els reis d’Aragó i Sicília, catalans; el vicecanceller, català; el capità de l’església, català; el general de les ordes menors, català». |
| Raccolta di tutti i più rinomati scrittori dell'istoria generale del Regno di Napoli Pandolfo Collenuccio (1444-1504) |
 |
| Jerónimo Zurita y Castro |
Ara be, quant de temps pot durar aquesta idea d’identitat dels descendents dels colonitzadors, deslligats de la terra d’origen i un cop han creat un nou estat, abans de generar una nova identitat pròpia?
Quant van trigar els descendents dels catalans en deixar de sentir-se com a tals i començar a sentir-se mallorquins i valencians? Quant van trigar els descendents dels conqueridors castellans i els “indians” d’arreu a sentir-se argentins, peruans, cubans, etc..? Y els descendents dels colons majoritàriament britànics en sentir-se Nord-americans?
 |
| Las cosas maravillosas de la sacta ciudad de Roma. Roma 1589 |
Com ja em comentat explica Escolano que “... por más de trescientos años han pasado los deste reyno debaxo del nombre de catalanes, sin que las naciones estranjeras hicieran diferencia ninguna de catalanes y valencianos…” fins que “...se dio un gran inconveniente , que cuando se podia escribir de los nuestros en particular, y de sus jornadas, y hechos notables en guerras, salía a la luz debaxo del nombre de catalanes sin hacer mención de los valencianos en su propio nombre...”. Finalment, contant “cien años o poco mas” a partir de la unió dinàstica de Castella i la Corona d’Aragó, “cada una a tirado por su cabo (…) y tenidas por diferentes”.
 |
| Jerónimo Zurita y Castro Saragossa 1579 |
Hi han uns paràgrafs del sermó que el doctor valencià Joseph Climent i Avinent va pronunciar en 1766 quan prenia possessió de la Mitra de Barcelona. "Fora d'aquests motius, germans meus", diu el bisbe Climent als seus diocesans, "trobada altre particular i molt poderós per estimar-vos, en el benefici que els vostres majors van fer a València, la meva pàtria, lliurant-la de la dura esclavitud dels mahometans, i en la memòria que la poblar seus gloriosos conquistadors. De manera que, si bé es mira, València pot dir-se amb propietat una colònia de Catalunya, gairebé tots els valencians som catalans en l'origen, i amb curta diferència són unes mateixes els costums i una mateixa la llengua dels naturals d'ambdues províncies ".
L'era de l'exploració marítima europea i la colonització en general, es pretén haver començat en 1492, quan Cristóbal Colón va trepitjar el Nou Món. Però des de gairebé tres segles abans, existia a la Mediterrània i, en menor mesura, a les parts de l'Atlàntic oriental, un vast domini, més aviat una confederació de principats que no un imperi, sota la denominació de “Nació Catalana”.
 |
| Las doctrinas políticas en la Cataluña Medieval (1950) Francisco Elias de Tejada Catedràtic de la universitat de Salamanca |
Algunes altres referències que certifiquen la consciència de catalanitat dels ciutadans dels regnes de Mallorques i de València:
1289. Ramon Llull signa la dedicatòria a un manuscrit al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, com: “Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus”
1292. A les Constitucions, Volum Corts I, s’afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comtats catalans del nord de la “dominatione Catalonie”.
1293. Jaume II, en carta al Dux de Venècia en esment a tot el seu domini: “… partibus imperi Constantinopolis in Sicilia et Cataloniae”.
1309. Fragment de l’aprovació de la Doctrina lul·liana: “ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis”.
1311. “Jo, Ramon Muntaner, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València”.
1316. Guillema, esposa de Salvador Pedrosell, fa un llegat per a l’alliberament de “captivis catalanis oriundis de civitate Valentie”.
1319. Pere el Gran s’anomena “Heres Cataloniae” com a indicació que era l’hereu de tots els regnes catalans.
1325. Referint-se als habitants del sud de València, Ramon Muntaner diu: “són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món”.
 |
| Gaspar Juan Escolano València 1610 |
1352. A la Crònica del Cerimoniós, s’informa d’una tempesta que patiren les barques a Sicília: “No se’n perdé alguna, sinó una galera dels catalans que era de València”.
1353. En les Ordinacions de l’hospital de Sta. Caterina s’estableix que, per a ocupar un càrrec, calgui ser “dels nats del Reyne de Mallorques, e és en tota via entès que sia català e no d’altra nació.”
1354 S’ordena a Mallorca que, a les barques, per cada esclau hi hagi sempre el doble de “cristians catalans”.
1356. Es produeix l’intercanvi de trenta presoners genovesos, retinguts a Mallorca, per altres trenta “catalans del dit regne de Mallorca”, presos a Gènova.
1365. Pere IV aprova uns capítols: “E mes com los mallorquins e poblats en aquella illa sien catalans naturals, e aquell reine sia part de Catalunya.”
1370. Bernat Serra, notari de València es refereix a: “alcuns mercaders catalans entre los quals Johan Roca de València”. Bernat de Miracle, un altre expert en dret de València reitera la referència: “entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, de València”.
1384. Es mana a Mallorca que cap “filla de cativa e de català o de altre home franch no gos portar draps de seda”.
1390. Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que “si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa” se li augmentava el càstig.
1391. Es decreta a Mallorca que ni els conversos ni els sards disposin d’armes i que, si en tenen, les encomanin a amics seus que siguin “catalans de natura”.
1392. El Consell de València valora les actuacions de l’infant Martí de Sicília que “fan honor e utilitat (…) a tota la nació catalana”.
1392. Els regidors valencians s’adrecen als de Mallorca preocupats per la inseguretat marina: “On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines?”.
1399. Els jurats de València agraeixen als diputats de Barcelona la galera que els armaren per infringir als berbers “durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació”.
1409. Vicent Ferrer en predicar a Segorb, per distinció de les dues llengües de la zona i per referir-se a la zona de València de parla catalana, anomena Catalunya a la València de parla catalana: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
1412 Els jurats de Palerm (Sicília) escriuen “Regnum Cathaloniae” referint-se a les Corts Generals de Casp a l’Aragó.
1418. Anselm Turmeda es presenta de la manera següent: “aquell fill d’Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda”.
1437 Els consellers de Barcelona es refereixen al conjunt de la nació amb l’expressió “totam nationem cathalanorum”.
1444. Els Consellers de Barcelona distingeixen entre els membres de la “Nació Cathalana” i els altres súbdits.
1445. Es denuncia al governador que a Costitx es fa gresca i jocs “vedats així catalans com a esclaus”.
1450. Ferrando Valentí tradueix les Paradoxes de Ciceró i, en el pròleg, reclama no oblidar els escriptors “de nostra nació catalana” i esmenta Ramon Llull, Bernat Metge i el valencià Nicolau Quilis.
1451, El mallorquí Jaume Cadell, comandant les tropes encarregades de sufocar la revolta de Simó “lo Tort” Ballester, apel·la a la clemència dels mallorquins revoltats que l’han derrotat: “Senyors, penseu que tots som catalans!”
 |
| Corts de Barcelona 1454-56 Cortes de los antiguos reinos de Aragón y de Valencia y principado de Cataluña. Publicadas por la Real Academia de la Historia. |
1455. Calixt III (Alfons de Borja, fill de Xàtiva) s’anomena “papa catalanus” i brinda el seu pontificat a “gloria nationis catalanae”.
1455 És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis (“O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”) com per ells mateixos
1456. Els consellers de Barcelona es refereixen a Vicenç Ferrer com a membre “de la nostra nació”.
1462. Arran de la guerra civil catalana del 1462-1472, Menorca es posà al costat de la Generalitat en la causa contra Joan II d’Aragó, el sense fe, pare de Ferran el Catòlic. La revolta esclatà a Ciutadella amb el crit eloqüent de “Visca Catalunya!”.
1467. S’aclareix a Mallorca que la prohibició de fer de teixidor no afecta “fills il·legítims, de cathalà e de cathalana”.
1468. El rei Ferran I de Nàpols, fill d’Alfons el Magnànim, era atacat en la condició de català: “Sto catalano quante ne fa!”.
1469 Dues barques mallorquines es refugien d’una tempesta a la Camargue, a Occitània. Els tripulants són descrits com a “cathalans” que foren alliberats “relaxats per retornar a Mallorca”.
1490. En ser elegit papa Alexandre VI (Roderic de Borja, natural de Xàtiva), en recordar el pontificat anterior de Calixt III, la cúria s’exclamà: “O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani”.
1493. Ferran II d’Aragó, a Castella, era anomenat “viejo catalán” i “catalanote”.
1539: A les edicions (a València i Sevilla) de la traducció castellana de las obres de Ausiàs Marc, Baltasar de Romaní afirma que el poeta era “caballero valenciano de nación catalán”.
1554: Matteo Bandello a Novelle I: “Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città”.
1564: Els jurats de Menorca Llorenç Gomila, Bernat Mascaró, Antoni Melià i Simó Gallo sol·liciten als consellers de Barcelona: “vullen fer-nos la mercè de subvenir aquesta misera ylla tan fael a Sa Magestat y filla d’aquex Principat”. Hi envien Joan Saura de Binigalluf i supliquen “vullen afavorir-lo (…) mirant que, som fills de Catalunya y vassalls de Sa Magestat”.
1604: J. Pujades. Dietari: “Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans”.
1610: Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: “(…) por más de 300 años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes y valencianos, sino que por el nombre de catalanes se entendían los unos y los otros por ser todos de una misma lengua y nación”.
1778: F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: “Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua…”.
X.M.C. 5/2015
Jaume Sobrequés i Callicó
Joan Fuster
Mohamad Ballan
Cartography,Maritime Expansion, and “Imperial Reality”: The Catalan Atlas of 1375 and the Aragonese-Catalan Thalassocracy in the Fourteenth Century.
Raúl González Arévalo
Juan Manuel Bello León
Maria Teresa López Beltran
La “nación”catalana en la repoblación y conformación de lasociedad malagueña (1487-1538)
José Maria Ruiz Povedano (I.N.B., Málaga)
Josep Serrano Daura
F-E-L-I-C-I-T-A-T-S. Gran aportació, documentada i objectiva. Moltes gràcies.
ResponEliminaMoltes mercés. Gràcies a tu per llegir-me i pel teu comentari, així dóna gust d'escriure. Una cordial salutació.
EliminaGràcies per l'aportació, encara que alguns no la necessitem... Molt bon aplec de cites històriques... Tens alguna falta d'ortografia. Si vols contesta i et passaré un email. Dos ulls veuen més que un...
EliminaImpressionant recopilació de documents. Això s'hauria de divulgar més.
ResponEliminaMolt interessant i documentat
ResponEliminaUn estudi força aclaridor i k aporta més llum i justicia a la unitat d les terres d parla comuna......Ser valencians es la nostra forma d ser catalans. ...ja assegurava Joan Fuster...Enhorabona per tan preuat article
ResponEliminaUna vegada més, he de felicitar-vos per l'allau d'informació i agrair-vos la feinada que hi ha al darrere. Salutacions agermanades des de Mallorca.
ResponElimina