Mites i Llegendes del Bestiari Històric (6): JURANT COSNTITUCIONS.



Analitzarem amb aquest titol un recull d’afirmacions sobre l’historia de Catalunya que es poden trobar de forma repetitiva i cansina a molts forums i webs, i intentarem donar-hi resposta.



“En efecto para conocimiento de todos, Felipe V fue el único monarca español que juró las constituciones catalanas, y por encima de su propia voluntad, algo que nunca permitieron los Austrias.”


La veritat es que el tema es de per si prou interessant com per centrar-ho no mes en aquest personatge. ¿Que tal si fem una repassadeta a aquesta tradició feta llei que obligaba als nostres sobirans a jurar guardar els furs, privilegis, llibertats i Constitucions del Principat, per poder ser entronitzats? De pas també responem aquesta desafortunada afirmació.

Colección de los tratados de paz, alianza, comercio, etc..


Primer un petit aclariment: A veure que entenem al dir que Felip V (Felip IV en aquest nostre costat de la península) era un “monarca español”... Per començar era francès, i a part va ser  rei de "las Españas" o dels regnes d'Espanya, cap de la monarquia Hispànica, o de la monarquia d’Espanya o espanyola, entenent Espanya en la seva extensió geogràfica, però com a sobirà, políticament parlant, va ser rei de Castella, d'Aragó, de Valencia, etc, etc, etc,... i Comte de Barcelona, es a dir Príncep Sobirà del Principat de Catalunya (tot i això rebien tractament reial). Encara que va acabar reduint tots els seus estats a les mateixes lleis, usos i costums... Això, però, es tema per una altre entrada...


Al llarg de l'Alta Edat mitja, el Comtes de Barcelona es van convertit en  Prínceps-Sobiràns de Catalunya fet que es reflexa als Usatges de Barcelona. Aquests Usatges, a la llarga van atorgar als sobirans la jurisdicció general sobre tot el Principat. Aquesta jurisdicció o autoritat, va ser ràpidament objecte de pactisme. Les corts de Barcelona de 1283 marquen una data referencial en aquesta línia pactista quan aquestes reconeixen la necessitat de la presència de representants de la comunitat al costat del titular del poder polític en la presa de decisions.

Al regne d'Aragó les corts obligaven als futurs reis a prestar un jurament, en forma semblant a la següent:  «Nos, que valemos tanto como Vos, que no valéis más que Nos, os juramos como Príncipe y heredero de nuestro Reino con la condición de que conservéis nuestras leyes y nuestra libertad, y haciéndolo Vos de otra manera, Nos no os juramos». Encara que l'origen d'aquest jurament sigui dubtós, la seva utilització es recollida pel Jerónimo de Blancas i, també, per l'ex-secretari de Felip II, Antonio Pérez. El primer, en la forma més moderada, i el segon, d'una forma més radical, ja que al final, afegeix la fórmula «e se non, non». Formula que es traduiria al català de la següent manera:

Nós que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nós i que junts valem més que vós, que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, no”.

Annales de Cataluña  (Vol. 2)
Narcis Feliu de la Penya
1709
A Catalunya no existia el «si no, no», però, sent o no aquesta la formula concreta, venia a ser el mateix, era un contracte entre el rei i el poble. Catalunya no va reconèixer mai a un sobirà absolut, si no a un de condicional: “Si jureu nostres privilegis i constitucions us farem el nostre príncep i sobirà” venien a dir els catalans a aquell a qui anaven a prendre per sobirà, el qual generalment ja havia sentit sonar el citat «se non, non» de la fórmula aragonesa.

Entrava doncs el monarca a governar el Principat condicionalment, per mitjà d'un pacte o contracte que segellava un jurament. Ell era el primer a jurar, rebia ja  tractament reial, pero no era jurat ni reconegut com a tal pels representants del principat fins que, posada la mà sobre els Evangelis i d'una manera solemne i pública, havia jurat, reconegut i promès guardar els furs, privilegis, llibertats i Constitucions del Principat. Sense haver jurat ni tan sols podia allotjar-se a Barcelona, ​​quedant-se extramurs, al convent de Valldoncella, fins que després de la cerimònia es traslladava al seu palau.

Escollit amb aquesta condició, que en això consisteix el contracte, estava obligat a complir el promès, i no podia fer ni desfer sense el concurs dels que, de la seva lliure voluntat, l’havien triat, perdent el dret a la sobirania del Principat en cas contrari, i podent el país, fins  i tot, prendre les armes contra ell si no s'ajustava al que s'havia pactat.



«Ego Ildefonsus Rex Aragonum comes Barchinone et Marchio provincie pro Dei amore et subditorum meorum utilitate iuro per Deum et hec quatuor sancta Dei evangelia quod predictam pacem et treguam firmiter tenebo et observabo, et teneri et observari ab omnibus omni modo volo atque precipio. Quam siquis infregerit non habebit meum amorem vel sub acuydamento meo erit quousque supradicto modo restituat quod rapuerit vel infregerit»
  
«A maior encara seguretat, nos, en Iacme, per la gràcia de Dèu rei d’Aragó, comte de Barchinona e senyor de Monspesler, totes les cosses damunt dites e sengles iuram per Deu e per los sants IIII Evangelis, tenir fermament observar e fer observar»

Constitucions de Pau i Treva a Cataunya. Textos Jurídics Catalns.




Amb el jurament de fidelitat de les societats feudals s’afirmava i garantia un ordre de legitimitat basat en les relacions privades de protecció i d’obediència entre senyors i encomanats de diversa mena (vassalls, parents, amics, partidaris, pagesos, etc.) El consentiment individual i subjectiu obligava a creure i a tenir fe en la paraula privada i subjectiva del senyor que manava i protegia.


Amb el jurament de lleialtat de les noves societats jurisdiccionals s’afirmava i garantia un ordre de legalitat basat en els vincles de naturalesa que sorgeixen pel mer naixement o per la residència. Aquests vincles polítics, formulats en normes públiques i objectives, s’establien entre el titular del poder públic (rei, baró, municipi, oficial, etc.) i aquells naturals del Principat que residien en la corresponent circumscripció administrativa (principat, baronia, municipi, districte, etc.). Ara, el poder públic i objectiu obligava a observar l’imperi del dret, d’un dret català que, en el seu nivell general, es pactava i es constituïa de manera legal en el si de les Corts catalanes (Capítols de Cort i Constitucions), on es celebrava periòdicament aquest pacte legislat.

No s'oblidaven mai els catalans d'exigir la solemnitat del jurament, encara que si per qualsevol causa el Comte la retardava; i van portar la seva suspicàcia política fins a l’extrem de que a Ferran d'Antequera, el rei aclamat per la sentència dels jutges de Casp, es va veure obligat a prestar jurament, fins a en tres ocasions, abans que les Corts prestessin la seva fidelitat.

Un autor del segle XVII va escriure: «Era llei perpètua que els Comtes de Barcelona fossin tinguts a jurar, tenir i guardar totes les lleis de la terra, ordenances de les Corts, estatuts i privilegis com particulars, i això abans que els súbdits els prestin o donin obediència, jurament de fidelitat, plet i homenatge. En tant que si abans que la real majestat hagi jurat, alguns dels súbdits li prestin jurament de fidelitat, fora nul, es tindria per no fet i de cap valor ».

Jerónimo Zurita



Li estava expressa i terminantment prohibit al sobirà, per les Corts, el atorgar privilegis generals ni especials en contra del que disposaven les mateixes, i acostumava a renovar aquesta prohibició a cada legislatura.

Els diputats o representants prenien al seu càrrec el vigilar que les disposicions i acords de Corts s'observessin i no fossin trencats ni pel Rei ni pels seus oficials. A l'efecte, en cada legislatura es nomenaven comissions que, discorrent per les vegueries (posteriorment anomenats districtes), investiguessin i informessin si eren complerts els acords presos per l'asamblea nacional. Les Corts reclamarien als sobirans la formació d'un tribunal de contrafeccions, una mena de tribunal constitucional, per realitzar aquestes funcions, encara que no s'aconseguiria fins a les Corts de 1702, amb Felip IV (V de Castella), pero no per massa temps. 




El jurament el vinculava al Sobirà amb tot el Principat, i el seu pronunciament es notificava prèviament a tots els barons, nobles, cavallers, gentilhomes i als representants de les ciutats, viles i llocs reials del Principat, perquè poguessin ser presents a la jura i poguessin prestar després fidelitat al rei.


Al jurament el rei prometia respectar:
Noticia Universal de Cataluña
Francisco Martí y Viladamor
1640


  • La carta de la venda de bovatge, herbatge i terratge i els usatges de Barcelona.
  • La unió dels Regnes d’Aragó, València i el Comtat de Barcelona, els Regnes de Mallorca i les illes adjacents i els Comtats de Rosselló, Cerdanya, Conflent, Vallespir i Capcir, amb els Regnes esmentats.
  • La confirmació de totes les Constitucions de Catalunya, capítols, actes de cort, ordenacions, llibertats, privilegis atorgats.





Buscant un origen d'aquests reials juraments, podem remuntar-nos a les consignes d'en Ramon Berenguer I, als usatges de Barcelona al 1064, quan recorda la justícia i obligació que tenien els comtes de Barcelona, els seus successors, d'observar i complir els pactes i promeses, i tenir en tot temps, exacte i puntual compliment de la seva paraula:

Com per (culpa de) un Príncep injust, sense veritat i sense justícia, es destrueixen i moren per sempre la terra i els seus habitants: Nos, els esmentats Prínceps Ramon i Almodis, amb el consell i ajuda dels nobles barons, decretem i manem, que tots els Prínceps que en aquest Principat ens succeeixin, guardin sempre una fe ferma i una perfecta i veritable paraula, de manera que tots els homes nobles i plebeus, Reyes, prínceps, magnats, cavallers, homes de viles i ciutats, mercaders i traficants, viatgers i pelegrins, amics i enemics, cristians i sarraïns, jueus i heretges puguin creure en ells i fiar-se no solament les seves persones, sinó fins i tot de les ciutats i castells, la seva honra i hisenda, la seva dona i fills i de tot  allò que en el món posseeixin, sense cap gènere de por ni de sospita ...

Almodis i Ramon Berenguer I

No era doncs lícit pels Comtes de Barcelona fer lleis i constitucions universals per a si o unilateralment, sinó que era indispensable convocar els Braços Generals, prestant el Rei tan sols el seu consentiment i aprovació. Havia gaudit Catalunya d'aquesta preeminència des del temps de els gots, conegudes amb el nom llatinitzat de "mallo publico",  i que va ser confirmada per concessió Apostòlica de Climent III amb la seva butlla donada a Roma. Apud S. Petrum á els XV de les Calendes de Maig de 1187, any primer del seu pontificat, i ratificat pel rei Pere III al 1283 a la Constitució I, Títol de Usatges i Constitucions que és del tenor següent:

“Volem, estaluhim y ordenam, que si nos é succesors nostres, constitució ó estatut fer voldrán en Cathalunya, aquella ó aquell fassám de consentiment, aprobasió dels Prelats, dels bisbes, dels cavallers, é del ciuladans de Cathalunya, ó ells apellats, de la mayor é la plus plena part”.

I per D. Jaume II en les segones corts celebrades a Barcelona el 1299:

Constitucions i altres Drets de Catalunya
“Nostres succehidors en lo comtat de Barcelona i en Cathalunya, si après altres per tot temps ans quels Richs Homens, ni los Cavallers, ni los Ciutadans, ni los homens de vila, li fassans agrament faeltat juren, é sian tinguts jurar, é de firmar, é de aprobar publcament la venda del Bovatge, et tots altres Statuts, é ordinacions fetas en aquesta é en las generals Corts fetas en Monzo é en Barcelona, é en altres llochs de Cathalunya, é altres privilegis é gracias otorgadas, aixien general com en particular a Richs Homens, é a Cavallers, é a Ciutadans, é a Homens de Vila é a algu o alguns de Cathalunya, Sagrament é faeltat avans que hage fet lo dit Sagrament, o confirmacio, que no valla”

també al capítol 17 de les Corts de Lleida de 1301:

“Ordenam e insatuhim, la present Cort approbat, que tot çó que en aquesta Cort es ordenat, sie tingut e jurat pero lo S. Rey,...”


Com en efecte ho van jurar tots els Comtes que van regnar a Catalunya, i seguint aquesta i altres Constitucions, devien els Comtes de Barcelona observar les lleis com ho va expressar el rei Ferran II el Catòlic a les Corts de Barcelona al 1481, capítol 22 que comença:

“Poch valdría fer lleys y constitucions, si no eran per nos, é nostres officials observadas; per zó confirmants los Usatges de barcelona é las Constitucions del Principat de Cathalunya, capitols é actes de Cort, privilegis comuns é particulars, é altres llibertats del Principat, volem é manam que aquells o aquellas sian observats”

O el rei Felip I (II de Castella) a la Constitució 18 Títol “d'observar constitucions” feta a les corts de Barcelona 1599 diu:



A les corts de Cervera al 1468 es va oferir a Ferran, rei de Sicília y primogènit de Joan II, a jurar les constitucions de la següent manera:  


Plau al dit senyor Rey de Sicilia, Primogenit e loctinent general tenir e servar la dita constitucio juxta la seria e tenor, e axi ho jure ab voluntat e consentiment del dit Parlament prorrogara lo dit Parlament fins al primer dia de Agost primer vinent en lo mateix loch prometent e jurant lo que senyor rey son pare o ell dit senyor Rey de Sicilia continuara lo dit  Parlament fins haie mes en execucio ab tot efecte les coses per ell jurades e promeses de ques demane reparaceio e observancia e si de aci per tot lo mes de Juliol no haura les dites coses promeses e jurades deduides a effecte e bona execucio e no haura fet interpretar e declarar les constitucions sobre les quals duptes occorreran, segons la forma quelles constitucions disposen en tasls cassos, vol e consent que la oferta o Servey offerts per lo dit Parlament ipso facto cesse, restants totes les coses promeses e jurades en sa forsa e vigor, salvat que per aço no sie preiudici a les dites constitucions.



Del context d'aquestes Constitucions, es dedueix que els catalans obraven lleial i legítimament, sempre que els seus comtes, abusant de l'autoritat i violant alguna constitució, procuraven, apurats els mitjans establerts pel dret, excloure'ls o precisar-los a la reintegració i observança de les lleis. Perquè els Comtes no podien fer-les ni cambiar-les sense consentiment de les Corts generals, a mes de que, per raó del jurament prestat pels Comtes, d'observar les lleis del Principat, aquests estaven obligats a guardar fidelitat, no trencant ni atropellant aquestes lleis ni constitucions, perquè sent el jurament prestat, vincle d'un contracte recíproc entre Rei i vassalls, no té força sinó a la mida que el Príncep l'observa; donant, en cas de violació, causa justíssima per a la defensa, pels mitjans que el dret natural, comú i municipal li permeteren. I era general opinió, que en cas de concórrer les esmentades circumstàncies, es procedís indubtablement a la nul·litat, quan les Constitucions violades fossin establertes per via de contracte, i signades amb jurament, com eren les del Principat.

 A més, s'autoritzava, la causa de la defensa contra el sobirà violador de les lleis pactades i jurades, ja que en el cas que el Rei, un cop instat i requerit a la reintegració de les contrafaccions, i d'haver-li suplicat la reparació del dany, no l'executes, tancant les oïdes a la justa demanda del poble, aquest podia aixecar-se contra el seu sobirà. 

Sent així que segons l'expressat pel rei Jaume II, a les segones Corts de Barcelona, ​​títol "D’interpretar constitucions", i en altres de "Usatges i Constitucions" i la de "Observar constitucions" estava evidentment demostrat que a Catalunya no obligaven ordres i decrets del Rei, quan aquests eren contraris á les seves lleis i Privilegis, ja que si bé és veritat que els mandats del príncep han de ser obeïts, però a Catalunya no tenia aplicació, ja que qualssevol lletres reals que contravinguessin a les seves lleis, constitucions i Capítols de cort, eren “ipso jure nullas. El mateix s’havia d'entendre dels Furs i Privilegis, ja que els concedits a Catalunya, no ho havien estat per mera liberalitat del príncep, sinó per via de contracte, o pagant per ells el Principat grans sumes de diners, o fent nombrosos serveis en favor dels Comtes, de manera que eren contractes dels anomenats "de do ut facias i facio ut fàcies".

Diu la constitució de D. Ferran II a les Corts de Barcelona 1481:

 "Volent é declarant, que cualsevols Lletres, provisions, manaments comisions ab carta o sens carta, els dits Usatges, Constitucions, Capilols i actes de Cort, é encara contra privillegis é llibertats, usos é costums de l'Església, de Barons, Cavallers é homens de paratge, de Ciutats, vilas o llochs reals, de Ciutadans, burgesos, de homens de vila del Principat de Catalunya, é doneu singulars de aquells, atorgades, fetas é fahedoras pern é succesors nostres, o per Nostre primogenit, o lloch tinent governador, o pertant veus do governador, o per cualsevols altres officials nostres, presents é esdevenidors, esser ipso facto nullas, encara que Fossen de propie motiu, é de certa ciència, é per cualsevol causa, raho, y tols cualsevols imposicions de penes atorgades é atorgadors, ans volem que com á nulles, invalits é Invalides, els officials o Jutges de cualsevol nom, é preheminencia sien, no obehescan ni templa tenguts obehir cap manera encara que emanas primera, segona é tersera jussió o cualsevol altre manament, per la observança d'aquella o d'aquelles, é si ho contrari faran, volem que ultra les penes dejus contengudas, els actes é procehiments templa ipso jure nullas "


De la casa d’Àustria van jurar les constitucions Carles I el 15 de febrer de 1519, Felip I (II de Castella) a finals de gener de 1561, Felip II (III de Castella) el 18 de maig de 1599. El dia 26 de març de 1626 va entrar a Barcelona  el rei Felip III (IV de Castella), amb 16 anys d’edat, acompanyat dels seus germans Carles i Ferran, i del seu privat el Comte Duc d’Olivares, durant el mateix dia va jurar les constitucions catalanes.  


El nou Comte de Barcelona va reunir corts, i a elles el d’Olivares va exigir imperiosament que es dones al rei gent per a la guerra. La resposta a tal imposició va ser la negativa mes absoluta dels representats de la nació catalana. El comte Duc, indignat, aconsellà al rei que marxes de Catalunya súbitament, sense concloure les corts. Els efectes d'això els veurem una mica mes endavant.



Al llarg de la història tres son les vegades en que les institucions catalanes deposaren al seu sobirà:



Desprès del Compromís de Casp (1412), Catalunya es va haver de conformar amb la dinastia castellana dels Trastamara. Els catalans mai es van sentir identificats amb aquesta dinastia i el seu rebuig mes exagerat es va fer pales contra Joan II. Catalunya va lluitar dues vegades contra aquest rei. La primera lluita (1461) fou per reivindicar al Princep Carles, fill de Joan II, com a primogènit i lloctinent reial del Principat amb caire irrevocable. El monarca odiava el seu fill, pero aquest era adorat pels catalans, els quals lluitaren aferrissadament fins aconseguir el seu nomenament, alhora que prohibien que Joan II entrés a Catalunya sense el consentiment dels naturals (Concòrdia de Vilafranca del Penedès). Però aquesta situació va durar poc: el 23 de setembre de 1461 el Princep Carles moria en circumstancies ben estranyes, o si mes no dubtoses.


Victor Balaguer (1865)

Aquell mateix any, Guerau Alemany de Cervelló i de Cardona, juntament amb d’altres ambaixadors enviats per la Generalitat a Nàpols, davant la presència del rei Joan II, pronuncià l’al·locució següent:

“Preguem summament la vostra reial majestat que observeu les nostres llibertats així com les juràreu. En primer lloc detinguéreu l’il·lustre fill vostre, príncep nostre, que és el nostre governador i rei futur. Després, us enduguéreu de Catalunya el senyor Joan de Beaumont, que empresonàreu ensems amb el vostre fill. De més a més teniu a la cort oficials estranys als vostres regnes. En això i en d’altres coses derogàreu els nostres privilegis, a complir els quals sou obligat segons jurament. Per tant en nom de tot el Principat de Catalunya us requereixo perquè torneu aquestes coses a llur primitiu estat.”




Després d’aquesta al·locució, el rei féu silenci absolut. En Guerau, estranyat per la postura del rei, consultà als seus companys ambaixadors, qui li recomanaren repetir el discurs fins a tres cops. En Guerau, posant la mà a l’empunyadura de l’espasa en senyal de rebel·lió i extraient-ne una part, repetí les seves paraules. Finalment i davant del constant silenci del monarca, Guerau tragué del tot l’espasa i digué:

“Catalunya tota us recorda el jurament que li prestàreu, i no us obeirà en res, puix que no manteniu el que juràreu.”

Pere IV. de Catalunya-Aragò
(el Conestable de Portugal)

 


Els catalans representats per les seves institucions deixaven clar, que les Constitucions i les llibertats eren intocables i que si calia deposar al rei, es feia.


El sobirà va ser cessat i es va escollir per substituir-lo a Pere de Portugal fill de l’Infant Pere de Portugal i de la filla de Jaume II d’Urgell. La guerra civil esclatà el 1462 i perdurà per una dècada. Esclatava doncs la segona lluita, i així el país fou llançat a la guerra per dues minories radicals: per una banda, els qui volien desempallegar-se de la dinastia de Joan II (o Trastàmara) considerant-la incompatible amb les normes polítiques del pactisme, i vetllant pel compliment de les constitucions per la defensa del Principat,  i de l'altra, els qui consideraven la monarquia com a quelcom pel damunt de les institucions.

Dietari de la Generalitar de Catalunya Vol.1  Pag. 188
El 29 de juny de 1466 mor el Conestable Pere de Portugal i s'ofereix la corona a Renat I d'Anjou, nét de Joan I d'Aragó i antic enemic d'Alfons el Magnànim, la qual cosa modificarà el sistema d'aliances internacionals. Renat I cedeix els drets al seu fill, Joan II de Lorena, qui entrà com a lloctinent a Barcelona el 31 d'agost de 1467.



A la acostumada entrada a Barcelona i jura de constitucions, va seguir unes complicades Corts (1624-1632), Felip III (IV de Castella), o millor dit, el seu privat el comte-duc d'Olivares, va oprimir sota tots els conceptes al Principat. Amb motiu de la guerra que sostenia contra França, va entrar a Catalunya un exèrcit castellà que es va lliurar als més punibles excessos. No hi havia llei, ordres ni autoritat que bastés a posar fre als seus abusos, sent desoïdes i menyspreades les queixes i protestes del Consell de Cent i de la Diputació, gelosos de les llibertats catalanes. Farts d'atropellaments i vexacions, Barcelona s'alçà el dia de corpus de 1640. Reunides les corts a Barcelona, presidides per Pau Claris, van decidir destituir el rei per haver conculcat les llibertats i faltat al pacte i jurament, proclamant al seu lloc al rei de França Lluís XIII. Després de la Guerra dels segadors, es va decidir reconèixer de nou com el seu rei a Felip IV, amb la condició de concedir-los el perdó, i amb la de ser reintegrats seus furs i privilegis. Desprès del cessament del d'Olivares, al 1643, va tornar a jurar el rei les Constitucions a les Corts de Lleida al 1644 per tant d'ajudar a la pacificació del Principat.



Historia de la legislación y recitaciones 
del derecho civil de España
Vol. 7 – Cortes de Cataluña
Cayetano Manrique
Madrid 1864
I un altre cop ho va tornar a experimentar Catalunya amb Felip IV (V de Castella). Amb les contravencions clarissímes dels privilegis, constitucions i llibertats jurades al 1701, sent entre elles les més sensibles: que es forcés a jurar i admetre al nou virrei abans d'haver jurat ell mateix com a Príncep, l'empresonament d'aquells que defensaven el compliment les lleis municipals, el desterrar del Principat sense causa, el castigar sense permetre cap defensa, el desterrament i empresonament d'els ambaixadors que les Corts van enviar a Madrid per implorar remei a tant de mal, i finalment manava ordres i decrets amb la inaudita clàusula “…obedeceréis aunque sea contra constitución


Sumant a això la manera de disposar de la corona per mitjà de testament, lo que era una clara i evident infracció de les lleis fonamentals: Catalunya i tota la corona, tenien plena llibertat per admetre i triar els seus sobirans quan faltava la successió directa dels seus reis, la història ho testifica quan per la mort del rei D. Joan I, Aragó i Catalunya van triar per rei al Seu germà Martí I, i posteriorment al fill d'aquest Martí II el jove. Morint aquest sense haver tingut fills, el parlament de Casp va proclamar a Ferran d'Antequera al 1412 per rei d'Aragó i Comte de Barcelona.

Noticia Universal de Cataluña
Francisco Martí y Viladamor
1640
 També va resultar escandalós el fet d'admetre, al testament de Carles II,  al net de Lluís XIV per a la successió de la corona  Hispànica, ja que quan el rei Lluís XIII, va voler contreure matrimoni amb la princesa espanyola Dª Anna d'Austria, filla de Felip III, es va promulgar la següent llei: “Que la cristianísima reina de Francia DªAna, sus hijos y descendientes del matrimonio con el cristianísimo rey Luis XIII, no puedan suceder en los reinos de España, ni en sus adyacentes...”. Amb aquestes renúncies solemnes, que van prestar tant la princesa Dª Ana com Lluís XIII, quedaven els Borbons exclosos de la successió a la corona d'Espanya.

 D'igual manera passa amb els articles 5 i 6 de la renúncia als regnes d'Espanya, feta a 2 juny 1660 per la sereníssima Dª Maria Teresa d'Austria, filla de Felip IV, signada i ratificada a Hondarribia per Lluís XIV, que va casar amb aquesta princesa, on es diu el següent: Y si de hecho, y bajo de cualquier color mal pretendido, desconfiando de la justicia, (porque nosotros siempre debemos reconocer y confesar que no la tenemos para suceder a los dichos reinos) quisiésemos ocuparlos por fuerza de armas, haciendo o moviendo guerra ofensiva, que ahora por entonces se tenga, juzgue y declaro por ilícita, injusta, mal atentada, hecha por violencia, contra razón y contra conciencia; calificándose al contrario por justa lícita y permitida aquella que se hiciese y moviese por la persona, que debiese suceder a la exclusión mía y de mis hijos y descendientes, á la cual, sus súbditos y habitantes, deberán recibir y obedecer como a su Rey y Señor legítimo”.  Va corroborar aquesta renúncia Lluís XIV, ratificant-i signant-encapçalant "Nos Luis, etc ".

A mes d'altres estranyes circumstancies al voltant del testament del difunt Carles IIl’inesperada defunció, el 8 febrer 1699 a Brussel·les, suposadament enverinat, del Príncep Elector deBaviera, Josep Ferran, de quatre anys d'edat, al qual s’havia triat per a la successió del tron al 1696; els moviments de tropes franceses al llarg de la frontera amb el Principat, o  com que els francesos es van establir en els alts càrrecs a Madrid i van decidir la nova forma d'orientar la política espanyola.


Lealtadcathalana purificada de invidiosas calumnias..

Es per aquests motius que, després de la presa de Barcelona per rendició del virrey de Felip V, Francisco A. Fernández de Velasco, es va fer costat, finalment, a la causa de l'arxiduc d'Àustria, escollint-lo com a nou monarca, cessant d'aquesta manera al Borbò. Es van convocar Corts a Barcelona al 1705, jurant i confirmant els furs, llibertats i constitucions, i rebent al seu torn l'homenatge dels consellers, essent entronitzat amb el nom de Carles III com a rei de tots els regnes d'Espanya.






Sobre  com es feien aquest juraments podem oferir tres fonts, una basada en les anotacions al dietari de la Generalitat referents al jurament de Ferran el Catòlic, una segona sobre els actes celebrats a Barcelona per la arribada i jurament de Felip IV (V de Castella), i la tercera, el relat que ens proporciona l'Antoni de Bofarull:



Dimarts, a XXXI. Aquest dia lo molt alt e molt excel·lent senyor, lo senyor qui ere e és rey de Castella, e ara rey d’Aragó e de tota la senyoria de la casa d’Aragó, don Ferrando apellat, huy benaventuradament en los dits regnes de Castella, d’Aragó e altres regnant, venint de Castella e passant per Caragossa, arribà, hora tarda, en lo monastir de Valldonzella, ab gran multitud de clerecia e de cavellaria e de altra gran e notabla gent; isqueren-hi los senyors deputats ab los ministres e altra molta gent en summa depassats LXXX de cavall. E en lo dit monastir dormí aquella nit, açò, per tant que l’endemà fos preparada gran festa en la ciutat, per fer lo jurament acustumat fer per los gloriosos reys d’Aragó de loabla memòria.


 Septembre del any M CCCC LXXVIIIIo Dimecres, lo primer. Entrada del senyor rey. Aquest dia lo dit molt alt senyor rey, a dues hores aprés migjorna, ab grandíssima generació, axí de ecclesiàstichs com de barons, cavellers, jantils hòmens, ciutadans, burgesos e altres, molt altament abillats, partí del dit monestir de Valldonzella e vench fins al portal de Sant Antoni e, fora la muralla, anà fins al portal de la Taraçana, e per aquell entrà e anà per lo carrer del Dormidor de Frares Menors fins a la plaça del dit monastir, en la qual, a les spatles de la casa de Moncada, ere stat fabricat per la ciutat de Barchinona hun gran e bell cadafal, tot cubert de draps vermells, sus lo qual la sua majestat muntà e jurà, segons és acustumat fer per los sereníssimos reys de loabla recordació. E la dita plassa e tot lo carrerb Ampla eren tant plens, e les finestres, porxos e terrats, de hò- mens e de dones que apenes hi podien caber. E, axí stant lo dit senyor rey, sus lo dit cadafal, passaren devant la sua majestat tots los oficis de la dita ciutat, ab lurs standarts que portaven hòmens dels dits oficis, molt bé abillats, fahents reverència al dit senyor rey; e, com tots foren passats, lo dit senyor rey cavalcà e anà, jus hun molt bell e rich pali de brocat, tirant per lo dit carrer Ampla, e per los Cambis Vells, e per lo Born, e per lo carrer de Moncada, e per la Bòria, e per lo carrer dels Speciés fins a la plassa de Sant Jacme, e per lo carrer de la Deputació, e fins a la Seu, on li isqué la gran e solemna processó, e, entrat dins, féu oració, e aprés cavalcà e anà a la sua posada, ço és, a la plassa de Santa Anna, a les cases qui foren del noble frare Luís de Mur, quòndam.





“Festivas demostraciones y magestuosos obsequios con que el Consistorio de Cataluña celebró el arribo e himeneo de los Reyes Felipe IV de Aragón y V de Castilla...”


Festivas demostraciones y magestuosos obsequios…
Barcelona 1702



Antonio Cristóbal Ubilla y Medina

1704

“Estando todo en esta disposición, llevaron dos criados de su Majestad un bufetillo cubierto con un tapete carmesí, en el cual había un Misal con una Vera-Cruz, y lo pusieron delante de su Majestad: y el muy ilustre Proto-Notario de Aragón a la mano derecha del solio, dijo, y explicó con alta, e inteligible voz, la merced que su Majestad deseaba hacer a los tres estamentos, de jurarles sus Privilegios, Constituciones, Actos de Corte, Usos y costumbres que los Serenísimos Reyes de Aragón, sus antecesores de gloriosa memoria, los habían concedido y otorgado, y que en la misma conformidad como Fieles  Vasallos le habían de prestar juramento de fidelidad, y Sagramento y Homenaje, acostumbrado a prestar por los vasallos a su Rey y Señor. Y entendido por todos esta proposición, se levantó el Ilustrísimo Señor Arzobispo de Tarragona. Subió al solio, y haciendo sus tres obsequiosos acatamientos, dio muy cumplidas gracias a su Majestad de la singular honra con que había manifestado quererlos favorecer, ofreciéndose muy pronto, y gustoso por si, y por todo el estamento eclesiástico para prestar el juramento de fidelidad acostumbrado, y haciendo los mismos tres acatamientos se volvió a su lugar. Lo mismo ejecutó inmediatamente después el muy Ilustre Marqués de Anglasola, Presidente del estamento Militar, repitiendo las mismas gracias a su Majestad, y ofreciendo prestar el mismo juramento, con el Sagramento, y Homenaje por parte de su estamento. Y después el Excelentísimo Conceller en Cap con las mismas ceremonias, repitiendo las mismas gracias a su Majestad, ofreció lo mismo por todo el estamento Real, y vuelto a su lugar, descubriendo un criado de su Majestad el bufetillo con la Vera-Cruz, y Misal, se puso su Majestad en pie, y el Proto-Notario, leyó su juramento en la forma que sigue: (…) Al mismo tiempo que el Proto-Notario leía el juramento, puso su Majestad su Real mano sobre la Vera-Cruz, y Misal, y juró su contenido.”


Tot seguit es traslladà el dit “ bufetillo con la Vera-Cruz, y Misal” a un pla inferior, on un a un tots els membres dels estaments prodeciren a prestar jurament de lleialtat al rei i  Comte de Barcelona. L’autor del llibre, però, no ens fa esment de la formula emprada en aquesta ocasió. Podem, en tot cas i per fer-nos una idea, veure com es va pronunciar,  al seu moment, el jurament de fidelitat que  Bernatde Santa Eugenia va fer a l’Infant Pere, fill del rei Jaume I, com a condició d’una donació efectuada pel rei:

Jo, per tant, Bernat de Santa Eugenia, faig homenatge de mans i boca, i juro, per Deu i els seus quatre sants evangelis tocats per les meves mans, a vós Pere, fill del rei Jaume, il•lustre rei d’Arago, i de donya Yoles, reina d’Arago, que , a partir d’aquest dia, us tindré i rebré a vós com a senyor natural de Catalunya i com a senyor natural i comte de Barcelona i des d’ara us obeiré com a senyor natural de Catalunya i com a senyor natural i comte de Barcelona, i aquest homenatge i jurament faig a vós i als vostres successors, segon el que és ordenat i posat en aquest instrument de donació, que el senyor rei Jaume predit, pare vostre, us fa en aquesta Cort de Barcelona per ell celebrada, i això juro, salvant els nostres alous, consuetuds, franqueses i llibertats”.




Guia-cicerone de Barcelona
Antoni de Bofarull

... Però especialment des del rei D. Pere IV en endavant, es va observar estrictament tal costum, i de manera que en cas de voler entrar el rei a la ciutat abans que se li rebés el jurament, només podia fer-ho d'incògnit o com a simple particular . El rei, en arribar, s'allotjava a Valldoncella, monestir de religioses extramurs, on regularment romania un dia, entrant el següent com a rei a la ciutat, però pel camí més curt i dirigint-se directament á la Plaça de Framenors, al derrera del Convent de Sant Francesch, on era costum que s’havia d’efectuar l'acte, com en efecte ha estat així amb tots els reis.


Guia-cicerone de Barcelona
Antoni de Bofarull
1855

Davant la casa o palau de Montncada, que era un dels edificis que més adornaven aquella part de Barcelona, ​​s’aixecava  un ample cadafal cobert de riques catifes o draps de llana vermella, i tancat d’ elaborades sedes vermelles i blanques o grogues, aquestes  es posaven també en totes les parets de la plaça fins a una regular altura. Es posava sobre el cadafal un baldaquí que era de brocat, á vegades amb cadires i altres vegades amb tous coixins, i a dreta i esquerra, al peu d'aquell es col·locaven seients per als membres de la comitiva. A la dreta seien els nobles, ducs, marquesos, donzelles, etc.,  i á l'esquerra tots els que havien portat o havien de portar els cordons del pal·li.

Davant del cadafal, a l'espai que quedava de la plaça, des d'aquell i al través d'aquesta,  s’emplaçaven certs fonaments o fustes clavades amb simetria, á fi de que totes les confraries amb els seus pendons, els entremesos i passos al·legòrics de figures, els balls i les cavalcadures poguessin passar còmodament per davant del senyor rei i sense incomodar al concurs. Tal comitiva seguia l'ordre que explicaré, i  es componien regularment de les següents corporacions i persones. Anaven davant tot els gremis pel seu ordre, portant cadascú el seu penó o bandera particular, i vestint els seus individus, en la major part d'aquells, vestits especials, els mes prou significatius de l'objecte principal de la professió a què es dedicaven els individus de cada gremi.



A vegades portaven  també, a part dels vestits, treballs del seu ofici a les mans, o col·locats á manera d'adornament; com els argenters i mercaders de llana, que portaven aquells sengles cadenes de plata i or i aquests riques mantes, amb les quals adornaven també molt superiorment el cavall del pendonista, i de vegades, es portaven així mateix certs objectes al·legòrics de l'ofici de l'individu en les mans, com ara garses i esparvers els sastres, i llances i espases els armers o espasers. 



Festes dels argenters davant del desaparegut
Palau Reial, enderrocat al Seg. XIX

Dels vestits que usaven els gremis, especialment a l'entrada i jurament de Carles V, només puc citar els següents: el dels paraires, semblant al que usaven els Comanadors de Sant Joan, el dels mercers, que consistia en gorres vermelles , cascavells a les cames i el cos cobert d'heura; els palafreners vestien capes de tela blanca, brodades de plata, i portaven amples barrets; els argenters vestien així mateix capes i gorres de diferents robes, però amb fulles de plata per sobre i brodats; els sastres vestien vestits talars amb cua i mànigues de drap i petites capes de vellut negre, i els forners capes blanques i gorres vermelles.


Alternant amb les confraries o darrere anaven a vegades els ministrers, després seguien els macers del Consell, a cavall, i els cinc consellers, a cavall també, portant al mig el rei, que comunament muntava en mula, al que seguia el seu estendard  reial, i diversos patges. Alguns monarques, especialment els de la casa d'Àustria, van tenir per costum el fer-se precedir per un cavallerís que els portava l'espasa alta, i per diversos reis d'armes i tabals.

 Després del rei seguien regularment diversos cavallers, tant dels que arribaven, com dels que li havien sortit a rebre. Finalment, tancava la comitiva la guàrdia particular del senyor rei.


En aquest convent tenien els reis la seva Reial Capella, 
que era la més gran, i més insigne de tots els seus regnes. 
Estava en aquesta Reial Capella la Pila Baptismal, tota de 
marbre blanc, on els fills dels Senyors Reis  rebien l'aigua 
santa; i ho refereixen Ribera, su Capilla Real, Pag.38
 y Iorba a les  Excelencias de Barcelona, Fol.17

També en aquest convent reposaven als seus
respectius sepulcres els ossos de diverses persones
de la Casa reial, que van morir a la Ciutat 
de Barcelona, ​​residència ordinària de la Cort. com
per exemple:

- Don Alfons III Rei d'Aragó
- Donya Constança,  vídua del Rei Pere III.
- Donya Maria, esposa de Rei Don Jaume II .
- Donya Sibil·la, vídua del Rei Don Pedro IV.
- Donya Elionor, filla del Rei d'Aragó D. Pedro IV.
- L'Infant Don Jaume, fill del Rei D. Jaume II, .
- L'Infant Don Fadrique, fill de Don Jaume.
- L'infant Don Pedro, fill del Rei Pere IV.

Exclaustrat el 1835, el conjunt fou enderrocat el 1837,
 sense que se'n preservés cap resta, llevat d'una figura
de sepulcre, potser del de Maria de Xipre.
Al seu lloc s'aixecaren blocs d'habitatges i s'obrí la
plaça del duc de Medinaceli.


 En arribar aquest a la plaça, després de baixar, pujava al cadafal amb els consellers; es presentava després el guardià de S. Francesc, o al seu lloc, de vegades, un altre personatge eclesiàstic, amb la “vera-creu” (santa creu), els sants evangelis o un missal i seguit de diversos escolans amb ciris encesos.

Abans de jurar el rei descansava en el seu seient, i mentrestant anava passant tota la comitiva per davant del cadafal, després es posaven en peu els consellers sense descobrir-se, es dir sense treure’s la chia o gorra, prenien el jurament al rei, s’estenia la vera creu, i el rei, posades les mans sobre aquesta i el missal, jurava en alta veu i saludava de seguida al seu poble. Després baixava del cadafal, i muntat de nou á cavall, es posava sota un pal·li, del qual portaven cordons o borles, un numero indeterminat de mercaders, comerciants, artistes, etc., i es dirigia á la Seu o Catedral.
Finalitzada la cerimònia i un cop havia marxat la comitiva, es desguarnia la plaça, regalant-se part dels adornaments a l'hospital de la Santa Creu.




Entre els juraments de diferents reis, la festa que més s'ha distingit per la seva solemnitat, es poden citar els següents:

- El que van jurar els Reis Catòlics venint de Castella, o més aviat la reina Isabel, en 23 de juny de 1481. Va entrar la Reina acompanyada del Rei el seu espòs, portant á la dreta el Consell, i á la seva esquerra el Cardenal de Castella. Anava muntada en una mula amb coixins, i la precedien 2 hacanees. Van seure Rei i Reina sobre coixins de brocat sense cadires, sota un dosser també de brocat, i al qual corresponien molt bé totes els adornaments de la plaça que eren de ras.

 
Muralla del Mar, absis de Sant Francesc i principi 
de la rampa que baixava á la plaça de "Fra Menors".
Gravat de J.Vehil publicat al 1906 a "Las casas de
 religiosos  en Cataluña durante el primer tercio
del siglo XIX
"
- El que va jurar l'Emperador Carles V, el dia 15 de febrer de 1519. Precedien els consellers, 17 trompetes i a la comitiva en general un gran numero de soldats de diferents armes, flamencs i espanyols, els més de talla escollida. Anava el Rei a cavall, portant una capa de brocat de color llis amb folres de tafetà, el cap cobert amb un lleu casquet i un “chapelete” o gorreta negra de costat a sobre. Al Rei el seguia, com de costum seu estendard o senyera reial. El cadafal aquesta vegada estava cobert de drap colorit, sostenint un dosser de brocat amb cortines de ras, sota el qual hi havia una cadira daurada pròpia de la ciutat amb coixins de vellut verd, sobre una catifa de vellut carmesí.

-  El jurament de D. Joan II, en 22 de novembre de 1458, va ser també un dels més cèlebres, així com va ser summament original per la seva novetat en aquells temps, i el segon jurament que va prestar la reina Isabel la catòlica, en 5 de novembre de 1481, com a tutora del seu fill D. Joan, al qual juraven igualment com a primogènit del Regne.


Muralla de Mar i Convent de Sant Francesc. (Barcelona – 1563) 


X.M.C.  2/2016










Bibliografia.                                                                                   

José Antonio Abreu y Bertodano
Madrid 1800

Serafin Olave y Diez
Madrid 1875

Barcelona 1707
Mateo Bruguera
Barcelona 1871

Víctor Balaguer
Barcelona 1858

Madrid 1870

Madrid 1751

Narciso Feliu de la Peña y Farell
Barcelona 1709

Jerónimo Zurita
Saragossa 1579

Cayetano Manrique
Madrid 1863

Cayetano Manrique

Francisco Martí y Viladamor
1640

Av Ignacio Jordán de Asso del Río
Madrid 1805

Barcelona 1706

Antoni de Bofarull
Barcelona 1855

Colección de documentos,opúsculos y antigüedades que publica la Real Academia de la Historia
Madrid 1889

2 comentaris:

  1. 8 comentaris:

    Ernesto dimarts, 16 de febrer, 2016

    Como siempre, un gran artículo el tuyo
    Sobre este tema es muy recomendable este trabajo:

    EL JURAMENT I EL SEU SIGNIFICAT JURÍDIC AL PRINCIPAT SEGONS EL DRET GENERAL DE CATALUNYA (SEGLES XIII-XVIII) Edició de la «Forma i pràctica de celebrar els juraments i les eleccions a la ciutat de Barcelona en el segle XV»
    http://www.upf.edu/historiadeldret/_pdf/El_jurament_i_el_seu_significat.pdf

    Montserrat Bajet Royo Profesora agregada d’Història del Dret
    Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

    ResponElimina


    Ernesto dimarts, 16 de febrer, 2016

    Y ahora una pregunta te hago, a ver si me puedes responder
    ¿Conoces alguna ley donde se afirme explícitamente, que era lícito levantarse en armas contra el monarca cuando este incumplía las Constituciones etc?

    Te estaría muy agradecido

    Un saludo

    ResponElimina
    Respostes


    Wedmath dimarts, 23 de febrer, 2016

    Hola Ernesto y gracias de nuevo. Gracias también por el enlace, tendre que pensar en consultarte los temas, siempre tienes muy buenas fuentes. Disculpa, una vez mas, que tarde en contestar, quería hacerlo teniendo ya lo que me pides, pero estoy liado ya con otro tema y, aunque me suena que pudiese haber un articulo al respecto en cortes de Jaume II, pero nunca lo confirme. A parte las transcripciones de cortes anteriores a Ferran II están (o las tengo) en latín y no es precisamente mi fuerte. Pero estoy de acuerdo en que es un punto interesante, de momento encontre el bando informarivo sobe la junta de barzos de 31 de julio del 1713 en el que se acuerda "tomar las armas y alistar tropas (...) en defensa de la causa de su Magestad (...) y conservación de las Libertades, y Privilegios de Cataluña" . Cuando encuentre algo mas a lrespecto te lo hago saber.
    Un cordial saludo.

    Elimina


    Ernesto dijous, 25 de febrer, 2016

    Tranquilo, no son necesarias las disculpas.
    Tú sigue publicando artículos, con eso me basta
    jajajjaa

    Una abraçada

    Elimina
    Respon


    Ernesto dissabte, 27 de febrer, 2016

    Abusaré de nuevo de ti, otra pregunta

    ¿Conoces algún enlace dónde se encuentre la transcripción del juramento de fidelidad que hacían los estamentos catalanes al conde-rey?

    ResponElimina
    Respostes


    Wedmath divendres, 15 d’abril, 2016

    Jurament de fidelitat de Bernat de Santa Eugenia a l’Infant Pere, fill del rei Jaume I, realitzat com a condició d’una donació efectuada pel rei:

    “Jo, per tant, Bernat de Santa Eugenia, faig homenatge de mans i boca, i juro, per Deu i els seus quatre sants evangelis tocats per les meves mans, a vós Pere, fill del rei Jaume, il•lustre rei d’Arago, i de donya Yoles, reina d’Arago, que , a partir d’aquest dia, us tindré i rebré a vós com a senyor natural de Catalunya i com a senyor natural i comte de Barcelona i des d’ara us obeiré com a senyor natural de Catalunya i com a senyor natural i comte de Barcelona, i aquest homenatge i jurament faig a vós i als vostres successors, segon el que és ordenat i posat en aquest instrument de donació, que el senyor rei Jaume predit, pare vostre, us fa en aquesta Cort de Barcelona per ell celebrada, i això juro, salvant els nostres alous, consuetuds, franqueses i llibertats”.

    https://books.google.cat/books?id=08D5RbfwonIC&lpg=PP1&hl=no&pg=PA29#v=onepage&q&f=false

    Elimina
    Respon

    ResponElimina
  2. Ernesto divendres, 04 de març, 2016

    Cambiando de tema, te recomiendo estos dos artículos de Baydal, aunque imagino que ya los habrás leído

    www.ventdcabylia.com/2016/03/el-costum-de-ressenyar-llibres-sense.html
    y
    http://www.ventdcabylia.com/2016/03/en-fi.html

    No te pierdas los comentarios, lo de los blaveros da miedo, es de un fanatismo atroz y penoso, da vergüenza ajena





    ResponElimina

    Wedmath dijous, 10 de març, 2016

    Gracias, si leí el articulo cuando lo publicaron, pero entonces aun no habían comentarios... y casi mejor así, realmente esas "conversaciones" me agotan mental, física y moralmente. Por eso mas que intentar explicar la historia me interesa demostrar que la historia ya se escribió hace tiempo, y ponerla al alcance de quien tenga ganas de leerla, como mínimo que tengan todas las versiones antes de opinar...

    ResponElimina

    ResponElimina