LA BARCELONA DEL SEGLE X, SEGONS LES FONTS ARABS COETANIES

Joan VERNET

 Una comissió restringida de cinc persones, entre les quals hi havia el que subscriu, va rebre l’encàrrec oficial de la Generalitat de Catalunya d'elaborar un informe sobre els fets històrics que justifiquen la celebració l'any 1988 del mil·lenari de l’existència nacional de Catalunya.

 Acabat l'estudi es va redactar un informe en el qual una sèrie de fets històrics, deixen ben clar que a l’any 988, els comtes de Barcelona es consideraven independents dels reis de Franca tant carolingis com capets, i actuaven lliurament com a tals.

Però, en aquest informe, aprovat per consens, es va prendre la decisió - per consell meu - d'ometre una sèrie de fets citats per historiadors àrabs de Còrdova, a fi d'obtenir una major claredat en l'exposició, necessària al tenir en compte que l'escrit estava destinat a tenir difusió entre el gran públic. Aquestes dades - que posteriorment he enviat a l' “Homenaje a Ocañas”- , corroboren que el califa de Còrdova 'Abd al-Rahman III al-Nasir va reconèixer a Barcelona (no a Catalunya, que no trobem mencionada fins cent anys després en al-'Udrí) com a nació independent abans del 988.


 Es evident que al llegir les fonts àrabs hem d'entendre els conceptes “estat”, “sobirania”, “rei”, etc... en el sentit que al s. X tenien aquestes paraules i no en el seu sentit actual. Per altra banda em semblen del tot segures les conclusions de don Emilio García Gómez sobre l'autoria del Muqtabis - la família dels Razi -  i del Matin, obra del propi Ibn Hayyan. Per tant, els textos àrabs traduïts al castellà que publiquem a “Homenaje a Ocañas” s'han d'entendre tal i com els entenia el cronista cordovès de torn, segons el que a ell l'hi havien ensenyat, i la documentació i els informes que es rebien a la capital.

L’única. o gairebé única, crònica coetània als fets que ara ens interessen, és la que redactaren les tres generacions dels Razi: Muhammad b. Musa, àrab kinaní nascut a Pèrsia i instal·lat a al-Andalus (250/864) on morí el (273/886); el seu fill Ahmad b. Muhammad (274/887-344/955) i el seu nét 'Isa b. Ahmed, que morí l'any (379/989). Al pròleg a l'edició de part del Muqtabis de M. A. Makki (Beirut, (1393/1973). p. 160, es troben detalls sobre aquesta qüestió.

Com que a la major part del text que segueix senyalem sols les dates dels anys ressenyats en aquest llibre, donem a continuaci6 la distribució d'aquestes a les edicions i traduccions utilitzades:

-  Anys 232/846-267/880, edició de Mahmud 'Ali Makki, Beirut, 1393/1973.

- Anys 275/888-299/911, edició de M. Antuña, O.S.A., París, 1937. Traducció per entregues de Kh. Ghorayyib (Guraieb) a  “Cuadernos de Historia de España”, 13, Buenos Aires, 1950, pp. 157-176 i ss. Cf. la nota de E. Lévi-Provencal a “Arabica», 1, 1954, p. 118.

- Anys 390/912-330/942, edició de P. Chalmeta, F. Corriente i M. Subh, Rabat-Madrid, 1979; traducció castellana de M. J. Viguera i F. Corriente, Zaragoza, 1981. - Anys 360/971-364/975. edició de 'Abd al-Rahman al-Hayyi. Beirut, 1965, que s'ha de corregir amb les observacions publicades per don Emilio García Gómez a la seva traducció d'aquests anys amb el títol de Anales Palatinos del Califa de Córdova al Hakam II ..., Madrid, 1967.

Ara bé, a un home de lletres musulmà i cordovès d'aquella època, li era indispensable conèixer l’Alcorà, i no sols per motius religiosos, sinó també per raons jurídiques. Encara avui en dia, em consta que algunes institucions d'estats àrabs “laics”, al moment de redactar actes i tractats en àrab modern (que és igual al clàssic amb l'afegit d'algun neologisme i d'algunes construccions sintàctiques) recorren a aquest llibre, als seus comentaris, etc... I el mateix deuria passar a la Còrdova califal, on és segur que, com a mínim, es coneixien els comentaris de Tabari i de Yahya b. Sallam, i que coetàniament als Razi vivien filòlegs corn al-Zubaydí (316/928-379/989), Ibn al-Qutiyya (m. 367/977), Abu 'Ali al Qali (288/901-356/977); historiadors com 'Arib b. Sa'd (m. 370/980) i tradicioners com Ibn abi al-Zamanin (324/935- 393/1007).

Per tant cal veure quin significat donaven els nostres cronistes a les paraules que utilitzaven per designar les autoritats a la seva època: malik (rei), amir (príncep) i qumis (comte). Aquesta última paraula, qumis, no es troba a l’alcorà, pero P. Chalmeta, a l'article kumis (comes) a l’enciclopèdia de l’ islam, 5, 1980, pp. 376-378, ens diu que Artobàs fou el primer que va ser nomenat comte per l'autoritat musulmana, per a representar davant d'aquesta autoritat els mossàrabs que depenien de 1'Emir. Però el que més ens interessa és la llista de comtes cristians establerta per Chalmeta a base, fonamentalment, del Muqtabis, la funció dels quals és molt diferent a la dels comtes mossàrabs.

Aquestes referències i les lectures una mica a l'atzar del Muqtabis, deixen ben clar que els comtes (qumis) eren autoritats nomenades per l'Emir de Còrdova o pels reis cristians. Per tant, quan el Muqtabis ens diu: “A l'any (232/846) Guillem fill de Bernat fill de Guillem, un dels grans comtes d'Ifranya, va demanar l’aliança de l'emir 'Abd al-Rahmann (cf. Ibn Hayyan: Muqtabis, edició M. A. Makki; pp. 2 i 3. Explicació dels fets per Ramon d'Abadal: Els primers comtes catalans, Barcelona, 1958, pp. 175- 177), entén que Guillem b. Bernat b. Guillem està supeditat a una autoritat superior. I passa el mateix quan ens cita a Guifred (amb d al final) b. al-Mundir (Sunifred?), pare de Sunyer, comte d'aquella regió (Barcelona)”. El que Bernat fos un rebel a la autoritat dels carolingis i un aliat de 'Abd al-Rahman II, no importa, com tampoc importen els qualificatius aplicats de “tirà” (tagiya) o “senyor de...” (sahib.. .) que s'apliquen de forma genèrica indistintament a comtes, reis, prínceps, etc...

Comte, doncs, queda descartat com a títol de sobirania. Igualment ho estan els qualificatius Tira i Senyor. Ens queda per veure el que s'entenia per "Rei" i "Emir".

Vegem la traducció d'un fragment de Ibn Jaldun que té relació amb les titulacions:

“Ho cita Ibn Hayyan al Muqtabis ... el propi al-Hakam (II) es posa en campanya ... va derrotar als gallecs (yalaliga) i els seus exercits van trepitjar les terres de Fardiland, el comte, i les va sotmetre. Sanç, fill de Ramir, rei dels Vascons va rompre el pacte i acudí el rei dels gallecs ... Després arribà l'ambaixada de Ordoño fill d’Alfons, rei dels gallecs i Ordoño demanà auxili al seu gendre, Fardiland, comte de Castella ... Després, el comte de Ifranya envià missatgers i Munira (sic) estava entre els missatgers del rei (en singular) de Barcelona i Tarragona i altres regions. Ambdós (dual) van demanar la renovació de la pau ('ahd) i que ambdós fossin confirmats en el que posseïen, i els dos li oferiren presents ... (al-Hakam II) acceptà els seus presents i obligà a ambdós que destituïssin les fortaleses (de Tarragona i el seu camp?) que estaven prop de la frontera...”

... i així segueix el text parlant de comtes i reis en singular i dual. D'aquí es desprèn que en aquests anys (c. 942 -c. 970) el rei o els dos reis cristians de Barcelona foren considerats independents per Córdova, ja que la paraula Rei (malik) figura en el text de l’Alcorà, i aquest és interpretat d'acord amb els comentaris que existien a Córdova en aquella època i amb la praxis utilitzada pels omeies orientals i els primers abbassís.

Les taifes (de l'àrab طائفة, tā'ifa, "part", "secció",

 "grup" o "facció", eren els petits nuclis polítics i

militars (fins a 39) en què es va esberlar el califat

de Còrdova després que fos destronat Hixam III,

de la dinastia dels omeies, l'any 1031. Es van

acabar convertint en estats independents,

coneguts amb el nom de regnes de taifes.

El Rei, a diferencia del Comte, és un sobirà cristià, que no ha de rendir compte dels seus actes sinó a Déu, tal com ell el concep, ja que altrament aniria contra la llibertat de cultes monoteistes, establerta a 1'Alcorà (2,59/62; 5,73/69; 22,17117; 32,25/25), que ara no anem a discutir. El que s'interessi per l’opinió contraria pot llegir-la al setmanari “Muslimun” (del 20 d'octubre de 1988). La unió de noms cristians a les paraules “associadors” i “politeistes” que a vegades fan alguns cronistes àrabs, no troba ni pot trobar justificació en els textos canònics. Aquestes dues paraules poden aplicar-se als reis pagans de 1'Aràbia pre-islàmica, als de l'actual Àfrica politeista o als hindús, però mai als cristians que formaven estats independents. A mes, Almansor i caps de tribu del nord de l’Àfrica, utilitzaren el tractament de Rei, acceptant sols l'autoritat espiritual del califa (de Còrdova, d' El Caire o de Bagdad), com feien els cristians que feien guerra entre si i establien les seves pròpies lleis, prescindint del Papa, del qual sols acceptaven l'autoritat moral.

Després d'una rapida i no exhaustiva lectura apuntarem que el terme Maíik (rei) utilitzat pels historiadors àrabs al referir-se als cristians peninsulars, sembla haver-se aplicat successivament, en ordre cronològic, als senyors d’Astúries, Lleó (Galicia), Pamplona i Barcelona. A la Crònica d'Ibn Hayyan (pags. 341-342) parla de la visita a Barcelona del jueu Ibn Saprut i dels tractats conclosos amb alguns reis (sic en el text àrab). Diu així:

“El jueu Hasday b. Ishaq (b. Saprut), torna a al-Nasir des de Barcelona a finals de du-1-qa'ada (6 de setembre del 940) en companyia del missatger de Sunyer, Gotmar (Curmaz, Gudmar) després de concloure tot això d'acord amb les condicions que posà ... Al Nasir dona seguretat a Sunyer i al fill d'ambdós per dos anys complets, del que donà testimoni complet a la seva cort solemnement el dimecres 12 de du-1-hiyya (18 de setembre del 940)”.

E. Lévi-Provencal, a la seva España Musulmana, pags. 300, 301 i 383, seguint a Ibn Jaldun, que a la seva vegada té a la vista a Ibn Hayyan, admet que Tarragona havia estat uns anys a mans del comte (sic) de Barcelona, ja que aquest va incloure a “L’ambaixada que Gui, Marques de Toscana, envià a Còrdova (probablement al voltant de 950), un diputat del príncep (sic) de Barcelona i Tarragona, Mugira, fill de Sunyer. Aquest nom àrab inesperat, encobreix, evidentment, el d'un dels successors de Guifré el Pelós...” i s'inclina a pensar que fou Borrell o potser Miró.

Borrell II (947-992) i Mirò (947-966) fills de Sunyer I van ser hereus de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós. Van governar conjuntament. La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. Davant la feblesa carolíngia, van orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972. Així,  sempre van intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, van arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca. L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans. El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil. La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava. Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La crisi de l’Imperi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

Borrell II (947-992) i Mirò (947-966) fills de Sunyer I van ser hereus de pràcticament tots els dominis del seu avi, el comte Guifré el Pelós. Van governar conjuntament.

La implantació del califat (929) per Abderrahman III va suposar, però, una etapa de predomini musulmà a la Península. Davant la feblesa carolíngia, van orientar la seva política cap a Còrdova, cercant pactes que garantissin la pau. Hi ha documentades fins a quatre expedicions comtals a Còrdova entre 950 i 972. Així,  sempre van intentar mantenir bones relacions per tal de garantir la pau al territori dels seus comtats i, fins i tot, van arribar a declarar-se vassall del califa Al-Hakam II, amb la qual cosa va allunyar-se cada cop més de la cort franca.

L’arribada al poder d’Hisam II, i sobretot del seu primer ministre al-Mansur, va suposar un tomb en la política peninsular. Aquest, fent taula rasa de les precedents relacions amistoses, va practicar una política agressiva contra els regnes cristians, fruit de la qual, en un espectacular atac sobre els comtats catalans. El 985, al-Mansur va travessar el camp tarragoní per irrompre al Penedès, al Llobregat i al Vallès. Borrell va refugiar-se a Barcelona, però la defensa va ser inútil.

La ciutat de Barcelona va ser saquejada, arrasada i incendiada el 6 de juliol de 985. Molta gent va morir o va ser feta presonera pels sarraïns. Però l’acció no era de conquesta i amb la mateixa rapidesa amb la que havia arribat al-Mansur va retirar-se de Barcelona. Només buscava un gran botí. Amb aquesta derrota, però, Borrell II va guanyar la legitimitat que necessitava.

Fracassada la seva política cordovesa, Borrell II va veure’s obligat a canviar de política i adreçar-se de nou a la cort franca en demanda d’auxili a canvi de renovar el seu vassallatge en aquells moments crítics. La crisi de l’Imperi, amb la mort del rei Lotari (986) i la del seu fill Lluís V el Jove (987), van dificultar, però, les negociacions. Aquestes van continuar, però les exigències del nou rei de França, Hug Capet, i el canvi de direcció de les expedicions d’al-Mansur cap a Castella i Lleó van decidir Borrell a trencar definitivament amb els francs.

A les pagines 352 i següents, fa un inventari de les ambaixades cristianes enviades a la cort d’ al-Nasir i a la 383 fa el mateix amb les rebudes per al-Hakam II al-Mustansir. Lévi-Provencal admet (pag. 299) que Ibn Jaldun, historiador tardà va prendre com a “font habitual per aquest període ... la crònica d'Ibn Hayyan (377/987-469/1076)” la estructura de la qual coneixem avui molt bé: es presenta en forma d'annals i, per tant, podem reconsiderar l'enumeració de les ambaixades cristianes que ens conserva al-Maqqarí a les Analectes, I, pp. 235 i 249 (= edició d'Ihsan 'Abbas del Nafk al-tib ..., 1, pp. 366 i 385).

L'exemplar de l’Analectes que he vist té algunes notes marginals fetes amb llapis, probablement obra d'algun lector francès. Si l’afirmació de Lévi-Provencal és certa, com crec, la seqüència del text d'al-Maqqarí es correspon amb una successió temporal, tant si aquest cita com a font a Ibn Jaldun o a Ibn Hayyan.

No tinc amb mi el text àrab del 'Ibar d'Ibn Jaldun, però si les edicions citades de al-Maqqan, el qual diu (1, 365): “Després va arribar l'enviat dels Saqaliba - el cap dels quals era llavors Hutu (Otó I) - i un altre enviat del rei d'Alman; un altre enviat del rei d’Ifranya, que està darrera (de les muntanyes del) Burt (Port, Pirineu), que llavors era Uquh; un altre enviat del rei d’Ifranya que està a l'extrem oriental, que llavors era K l d.

 Una mica més avall, i després de citar els anys 344/955 i 345/ 956, segueix l'enumeració d'ambaixades de reis i comtes cristians, per afegir, després de mencionar l'any 347/958: 

“... i quan arribà l'enviat de K1d, rei de l'Ifranya que esta a l'extrem oriental, com ja hem dit, arribà amb ell un enviat del rei (sic) de Barcelona i Tarragona demanant la pau...”.

 Unes pagines més avall (1, 384 - Analectes, 1, 249), parlant de les ambaixades cristianes enviades a al-Mustansir, senyala: 

“Després, els dos reis de Barcelona i Tarragona i altres territoris enviaren ambdós (missatgers) demanant la renovació i la confirmació de la pau (per a tots) els seus dominis. Ambdós enviaren presents...”.

Crec que d'aquests textos es desprèn que Tarragona fou conquerida pels cristians quan Barcelona tenia un únic sobirà, Sunyer (911-947), a una data que pot ser molt bé la que proposa Benet. Si el nom de Mugira que Lévy-Provencal dona al enviat de Sunyer, que jo no he sabut trobar al Nafh, però que és possible figuri al 'Ibar, esta llegit correctament, es refereix al llavors Princep Miró. La forma catalana Miró, a un cordovès li sonaria igual que Mira, i d'aquí que els cronistes escriguessin Mugira. La discussió fonètica i paleogràfica d'aquesta variant no em sembla adient en aquest lloc. A la segona ambaixada hi ha dos reis governant Barcelona: Borrell (947-992) i Miró (947-966), i per tant, en els primers anys del califat d'al-Mustansir, Tarragona estava sota el domini cristià.

Els comtats catalans en temps de Borrell II

Per altra part, aquests textos distingeixen entre comtes, prínceps i reis, i s'ha de creure que el cronista omeya de torn, tan afeccionats com eren a les qüestions protocol·làries, coneixia molt bé la diferencia que hi havia entre un títol i l'altre. I si més no, entre el de Princep i Rei, paraules que figuren en el text de l'Alcorà i estan definides sota tots els conceptes (filològic, legal, etc.) en els comentaris del Llibre utilitzats en aquella època a l’ al-Andalus, alguns dels quals diuen que el nom de malik (rei) correspon al que ha rebut el poder de Déu.

Per tant, el primer “estat” que va reconèixer la independència de Barcelona (el nom de Catalunya no surt a les cròniques fins 100 anys desprès), fou el califat de Còrdova. Això ho va intuir el meu mestre Millàs ja el 1936 en deixar quasi acabats parcialment els seus Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia (Barcelona, 1987).

Aquesta interpretació explicaria perquè Còrdova va negociar el s. IX amb els sobirans carolingis, però en el s. X considera suficient entendre's amb els senyors de Barcelona, ja que aquests eren independents dels últims carolingis i dels capètides. Si a Barcelona es continuaren datant els documents segons els anys de regnat dels reis francs, era sols perquè la cristiandat no havia acceptat en bloc una era comú, cosa que si havien fet els musulmans. Els senyors de Barcelona eren tan independents dels reis de França, com els emirs de Còrdova ho eren dels califes de Bagdad.

Carte de France en 1030 lors du règne de la
dynastie Capétienne

La paraula emir no existeix tal qual en el text corànic, però si l’arrel d'on deriva, que surt a uns versicles (4,61/56-62/59) que es coneixen normalment com a versicles dels Prínceps, i en la interpretació del quals es basa el poder temporal de les autoritats musulmanes, ja que el poder espiritual quedava reservat al Califa, que era al mateix temps iman (cap espiritual) i emir (sobirà temporal) o rei.

Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia 
Josep Ma Millàs (1987)

Al s. X, Barcelona (que a finals del s. XI seria ja Catalunya) va tenir vocació d’independència. I com a independent la va reconèixer Córdova, mentre els carolingis i els capètides s'oblidaven d'ella. A aquella època no existien cerimònies de proclamació d’independència, com passava als segles XVIII-XX a les Amèriques i a Àfrica. Els cristians barcelonins van dirigir la seva mirada a Roma i les nounades ciutats-estat italianes, i res ni ningú els impedí prendre el títol de rei o regne. Pero, per que? Els més grans títols estaven ja devaluats del tot, com es podia veure amb el que estava passant a Tortosa (cf. Ibn Bassam ed. Ihsan 'Abbas, 3,1/514) on entre el 1027 i el 1030, governant Muqatif, es va oferir el càrrec de visir del califa cordovès al-Mutadd a Faiz b. al Mugira, al qual el poeta Abu-l-Rabi al-Quda'i va aconsellar de no acceptar, en uns versos en els quals deia que no acceptés perque, “a diferencia de trenta anys abans, que significava ser visir a Córdova?”

 Els senyors de Barcelona no van donar massa importància a aquest afer. Es consideraven comtes sobirans, i amb aquest títol es refereix a ells Ibn Bassam (1,1,183) al parlar de les noces de Raymund amb Sança de Castella (1018).

El regne es transformà en comtat. Però aquesta es ja una altra historia.

LA BARCELONA DEL SEGLE X, SEGONS LES FONTS ARABS COETANIES.

Joan VERNET

X.M.C.  6/2016

- El Principat de Barcelona

- TheTaifa Kingdoms (ca. 1010-1090): Ethnic and Political Tensions in al-Andalus during the 11th Century

- Borrell II - Blog Sapiens

- Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia - Josep Ma Millàs (1987)

- Nous textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya medieval (continuació de l'obra de J. Mª Millàs i Vallicrosa) - Bramon Planas, Dolors