Analitzarem amb aquest titol un recull d’afirmacions sobre l’historia de Catalunya que es poden trobar de forma repetitiva i cansina a molts forums i webs, i intentarem donar-hi resposta.
TE RETO PÚBLICAMENTE A TI O A CUALQUIERA QUE DEFIENDA EL MITO CATALANISTA QUE PRESENTE UN SOLO DOCUMENTO ORIGINAL O INCUNABLE DONDE SE HABLE DE LENGUA CATALANA, ….UNO SOLO,, EL VALENCIANO DISPONE DE MUCHÍSIMOS, DOCUMENTOS,… YA TIENES TRABAJO, NO LO HARÁS POR QUE NO EXISTEN, YO TE REFERIRÉ A MULTITUD DE DOCUMENTOS,….Y AFIRMO QUE NO EXISTE NINGÚN DOCUMENTO QUE DIGA ESTAR ESCRITO EN CATALÁN, SIMPLEMENTE NO EXISTÍA,…..LA HISTORIA SE HACE CON DOCUMENTOS , NO COMO LA HACÉIS LOS FANÁTICOS, CON IDEOLOGÍA, …HASTA ELS JOCS FLORALS , SE LE DENOMINO LLEMOSI….POR LOS PROPIOS CATALANES,……. (....) POR CIERTO CONOCES ALGUNA GRAMÁTICA CATALANA, ANTERIOR A LA IDEOLÓGICA Y ARTIFICIAL DEL QUÍMICO POMPEU EN PLENO SIGLO XX ,? YO NO……TE HE RETADO……BUSCA INFORMACIÓN Y AYUDA ENTRE TUS ADLATERES PUES LO TENÉIS JODIDO. ……EL CATALAN ES UN DIALECTO DEL LLEMOSI INFLUENCIADO POR LA LENGUA Y LITERATURA CLÁSICA VALENCIANA, QUE ESTA SI EXISTIÓ Y ESA DOCUMENTADA,…. NO TARDES MUCHO, SI EXISTEN TE SERA FÁCIL ACCEDER A ELLOS POR INTERNET….SI TIENES VALOR, QUIERO DECIR LA RAZÓN……RECOGE EL GUANTE……
Quan parlem de la formació i de l’aparició dels primers textos escrits en llengua catalana, cal tenir en compte prèviament que totes les llengües romàniques neixen entre els segles VII i VIII, com a conseqüència de l’evolució del llatí vulgar en alguns dels territoris que havien format part de l’Imperi Romà. Ara bé, els primers textos escrits no són d’aquesta època primerenca, ja que el llatí continuava sent l’única llengua escrita. Amb tot, és a partir d’aquests segles quan es pot començar a observar com en els documents escrits en llatí apareixen mostres de les noves llengües parlades.
Això vol dir, en primer lloc, que els primers documents conservats en una llengua de cap manera es poden considerar com una mena de “partida de naixement” de la llengua, per dos motius:
1) Perquè les llengües, primer es parlen i després s’escriuen.2) Perquè les còpies dels documents conservats poden ser de segles posteriors a l’original.
Sabem que en el segle IX, el poble ja no entenia el llatí i parlava llengües romàniques diferents, encara en un estadi de formació molt primitiu. Com podem fer aquesta afirmació? Perquè l’any 813 es va reunir a la ciutat francesa de Tours un concili eclesiàstic. Entre les diverses decisions que s’hi van prendre, hi ha una recomanació als clergues per tal que prediquin “in rusticam romanam linguam”, és a dir, en la llengua romànica del poble, no en llatí. Això vol dir que els clergues necessitaven predicar i fer els seus sermons en les diferents llengües romàniques, perquè si ho feien en llatí, no se’ls entenia.
Els primers textos que es conserven en els quals podem trobar paraules escrites en català no són textos literaris, sinó textos feudals. Durant el segle XI apareixen paraules i expressions en textos de caràcter feudal (juraments, greuges, testaments, etc), escrits en un llatí poc acurat, i al final d’aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en llengua catalana, que provenen de l’àrea del Bisbat d’Urgell. Com a exemple, podem esmentar El llibre dels jutges (1060 - 1080), els Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095, és a dir, a finals del segle XI, provinent d'Organyà (Urgell). Cal tenir en compte que si no ens ha arribat cap text escrit en català en el segle X, no és perquè no existissin, sinó perquè no s’han conservat.
Els primers textos escrits en català que s’han conservat, no es poden considerar literaris:
El “Jurament de Radulf Oriol” és el document escrit en català més antic que es conserva. Redactat entre el 1028 i 1047 a Areny de Noguera.
Com la majoria de llengües romàniques el català parlat pren forma reconeguda a finals del segle VII, però no conservem cap mostra escrita fins al segle XI, i, cosa molt important, en documents de característiques oficials, juraments de fidelitats, homilies, etc.
Com la majoria de llengües romàniques el català parlat pren forma reconeguda a finals del segle VII, però no conservem cap mostra escrita fins al segle XI, i, cosa molt important, en documents de característiques oficials, juraments de fidelitats, homilies, etc.
 |
Juro jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon Comte (del Pallars jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us seré fidel: jo no us denegaré ni us faré denegar. I, si Gibert, Senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demanaré. Com aci es escrit i hom pot llegir, us atendré per dreta fe sen se enganyar-vos, per Deu i pels seus sants. |
En aquest document, Radulf Oriol jura fidelitat (protocol habitual al feudalisme paccionat europeu) als comtes de Pallars Ramon IV i Ermessenda. Es tracta d’un pergamí on conviuen el llatí i el català arcaic, tot un exemple de l’avenç del català en un camp fins aleshores exclusiu del llatí.
Llibre Jutge (Text jurídic): és una traducció del Liber iudiciorum, el codi de lleis visigòtiques, originàriament redactat en llatí. Els investigadors de la UAB Jesús Alturo i Tània Alaix conclouen que el Liber iudicum conservat a la Seu d’Urgell va ser copiat entre el 1060 i el 1080, probablement per Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà. L’estudi que han dut a terme sobre els orígens de la llengua catalana i els testimonis escrits més antics els ha permès avançar el moment de la formació de la llengua catalana al segle IV i elaborar una llista dels trenta primers escriptors catalans del període preliterari, a molts dels quals han posat nom i atribuït documents nous.
Les Homilies d’Organyà: el manuscrit que s’ha conservat, datat a finals del segle XII o principis del XIII, és una còpia d’un manuscrit anterior que es devia perdre. Les Homilies d’Organyà són un recull de sermons o homilies, és a dir, els comentaris que fa el capellà durant la missa, referits normalment a les lectures de l'Evangeli. És el primer text de redacció original catalana de què tenim constància.
Textos anteriors a les Homilies d'Organyà
El fet que disposem de documentació del període dels orígens ha comportat que en l'àmbit de la lingüística romànica hi hagi hagut una relació molt estreta des dels orígens llatins entre llengua i text. Aquesta relació ha tingut com a conseqüència que sovint s'hagi considerat, exageradament i de manera més o menys implícita, l'aparició d'un primer text en una llengua determinada com si fos la seva partida de naixement i, com a conseqüència, que s'hagin "sacralitzat" aquests primers textos.
En català la qüestió s'ha complicat a més pel fet que tradicionalment s'ha confós bastant, sobretot en el període arcaic de la llengua, la història de la llengua amb la història de la literatura, de manera que, a manca de poesia, s'ha valorat més els textos considerats "literaris" en prosa (sobretot les Homilies d'Organyà, que foren publicades el 1904 per Joaquim Miret i Sans, i considerades per ell com "el més antic text literari en català", encara que el seu contingut "literari", és a dir, estètic, sigui discutible o, almenys, molt relatiu) que no pas els textos catalans anteriors, de caràcter feudal, pel fet que no se'ls atribuïa cap valor "literari".
Aquesta situació ha comportat, d'una banda, que en manuals com el de Carlo Tagliavini (Orígenes de las lenguas neolatinas, México, 1973) es digui que "el primer texto en prosa enteramente catalán es un fragmento de un libro de homilías de la iglesia de Organyá (diócesis de Urgell), de fines del siglo XII o principios del XIII" (p. 668), sense tenir en compte els textos anteriors, considerats implícitament no "literaris". I de l'altra, que l'any 1988 se celebrés un mil·lenari de Catalunya, sens dubte inspirat en el mil·lenari de la llengua castellana que se celebrà el 1977 en base a una datació discutida de les glosses Emilianenses, sense cap valor "literari" (la qual celebració al seu torn s'inspirà en la que se celebrà de l'italià el 1960 basada en l'anomenat Placito Capuano, que es tracta d'una única frase de disset mots), però que en el cas nostre es justificava només amb dades i dates històriques i jurídiques sense tenir en compte gens la llengua.
En realitat, les primeres mostres de trets típics del català són del segle IX, encara escasses però ja ben característiques enmig de textos en llatí. Per exemple, el nom Palomera, del llatí Palumbaria, ja es troba en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, redactada al darrer terç del segle IX. I en aquest sentit, com va posar en relleu Joan Bastardas, volem assenyalar la importància d'un document de l'any 1034 provinent precisament d'Organyà i publicat per J. Miret i Sans, en què enmig d'un text llatí apareixen en català el nom de set arbres fruites: "morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers".
D'altra banda, si a nosaltres no ens ha arribat cap text escrit del segle X en català, això no vol dir que no hagi existit, sinó simplement que no s'ha conservat. Però sabem que n'hi hagué un d'aquest període perquè, segons l'erudit il·lustrat Jaume Villanueva, en un manuscrit científic molt valuós de Ripoll del segle VIII, perdut al segle XIX, hi figuraven aquests mots escrits en el marge d'un document del final del segle X o al començament del XI: Magister meus no vol que me mires, novell; és, doncs, el primer text de què tenim notícia escrit expressament en català.
Però durant el segle XI apareixen progressivament mots i expressions en català en textos de caràcter feudal escrits en un llatí deficient, i al final d'aquest segle ja trobem documents feudals escrits totalment en català, que provenen precisament de l'àrea antiga del bisbat d'Urgell, que és on es va aplicar més aviat el català en l'escriptura, segons les mostres que en tenim. Ens referim concretament als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, document escrit entre 1080 i 1095, provinent també d'Organyà i publicat així mateix per J. Miret i Sans, el qual document sens dubte no s'ha valorat com es mereix en la seva localitat d'origen (malgrat que modernament se'n va fer una nova edició amb un estudi lingüístic: Joan Anton Rabella, "Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet (1080-1095)", dins Estudis de Llengua i Literatures Catalanes XXXV. Homenatge a Arthur Terry, Barcelona, 1997, ps. 9-49). I també el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell, redactat probablement el 1098.
Arribats al segle XII, continua la redacció en català de documents de caràcter feudal, entre els quals podem assenyalar com a més representatius els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que també procedeixen de l'àrea del bisbat d'Urgell. Fora d'aquesta zona, tenim el Capbreu de Castellbisbal, de l'any 1189, corresponent a la diòcesi de Barcelona.
Però la producció de textos en català en el segle XII, sempre en prosa, ja no es limita als documents de caràcter feudal. En aquest segle apareixen també les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, concretament del Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge), codi d'origen visigòtic redactat en llatí que els monarques carolingis van mantenir després de la Reconquesta. El juny de 1960 Anscari Mundó va donar a conèixer un fragment d'una traducció d'aquest codi, que, segons ell, era "un nou text català literari (sic), que sembla més antic que cap dels coneguts fins ara". Encara que lingüísticament i paleogràficament aquest text és del final del segle XII, Mundó suposava que era còpia d'una traducció realitzada a mitjan segle XII. Malgrat que aquesta datació és ben discutible, com també ho és el caràcter "literari" d'aquesta traducció jurídica, el cas és que aquest fragment ha figurat, i figura encara, en molts manuals d'història de la llengua catalana com el primer document, literari o no, escrit en català, sense tenir en compte els documents anteriors a què ens hem referit.
Recentment, l'any 2000, Cebrià Baraut (nat al Vilar de Cabó) va publicar una altra versió catalana del mateix Liber iudiciorum, que es conserva a la Seu d'Urgell. Aquesta versió, independent de l'anterior, és més antiga que aquella, perquè tant paleogràficament com des del punt de vista lingüístic es pot situar en la primera meitat del segle XII, i posseeix un interès lingüístic gran, tant pels arcaismes que presenta, com per l'esforç que palesa d'adaptar al català una prosa llatina de caràcter savi.
Del començament del segle XIII són les famoses Homilies d'Organyà, encara que es tracta de còpia d'un text anterior que devia ésser escrit al final del segle anterior. Aquestes homilies, des que foren descobertes per J. Miret i Sans, han estat més mitificades que no pas estudiades, fins al punt que algú va deixar anar la hipòtesi que eren d'origen càtar, i, com si fos un fet provat, aquesta atribució va passar fins i tot a un manual d'història de l'Església catòlica. Però posades en relació amb les Homilies de Tortosa, en provençal, amb les quals comparteixen un sermó, el del Dimecres de Cendra, i tenint en compte els occitanismes que presenten les d'Organyà, considerem que aquestes són una traducció d'un text o de textos provençals relacionats amb l'activitat pastoral dels canonges regulars de Sant Agustí, que a Catalunya van prendre com a model l'abadia canonical de Sant Ruf d'Avinyó, a Provença, i que regentaren tant la canònica tortosina com la d'Organyà.
Això explica precisament els occitanismes que presenten les Homilies d'Organyà. Recordem en aquest sentit que els canonges regulars, si bé feien vida comuna com els monjos, amb els quals sovint són confosos, de fet eren clergues i, per tant, tenien obligacions pastorals, entre les quals la predicació en vulgar al poble fidel. Aquesta activitat fou potenciada per la reforma gregoriana, iniciada en l'Església al final del segle XI per a superar la crisi del període feudal, de la qual reforma els canonges regulars foren iniciadors.
Recentment, i seguint el corrent de mitificació de les Homilies d'Organyà, que crèiem superat, ha aparegut un estudi d'Armand Puig, que acompanya una nova edició d'aquest text, en què s'exposen diverses hipòtesis encaminades a realçar-ne l'originalitat i la importància (una importància que històricament i lingüística ja té aquest text -per tal com és una de les traduccions més primerenques entre llengües romàniques-, encara que no sigui realment el primer document conservat en català). Com diem, es tracta de meres hipòtesis, encara que a base de repetir-les al capdavall són considerades de fet com a veritats apodíctiques.
Una d'aquestes hipòtesis és la que considera que es tracta de sermons savis, és a dir, destinats a la predicació interna dels canonges i no pas del poble fidel, pel fet que són encapçalades amb el tractament de "senyor", sense tenir en compte que les de Tortosa, que són destinades explícitament a un auditori popular, tenen el mateix tractament, emprat fins i tot en ocasions per sant Vicent Ferrer.
Una altra hipòtesi és que no són una traducció de sermons en provençal (excepte la del Dimecres de Cendra), sinó creació directa a partir de textos llatins, sense tenir en compte que els occitanismes que presenta no es poden explicar si no partim d'un text occità previ, com en el cas de la del Dimecres de Cendra.
La darrera hipòtesi a què ens referirem és la que suposa que l'homilia I d'Organyà, en lloc de correspondre al diumenge de Quinquagèsima, com es venia considerant fins ara, podria referir-se a la festivitat del Trasllat de sant Agustí, que se celebrava el 28 de febrer. Aquesta hipòtesi no és gens plausible, entre altres motius perquè no es refereix gens al sant, com era normal en les homilies de caràcter hagiogràfic, però aquesta suposició és la que es pren com a base per establir la convenció d'acceptar l'any 1204 com l'any en què es van recollir i escriure aquestes homilies, considerades com el primer text literari escrit en llengua catalana que es conserva, i proposar de celebrar-ne enguany el pretès 800 aniversari.
Nosaltres considerem que aquesta proposta no té gens de fonament científic per les raons exposades, i que, més que no pas de contribuir a la mitificació desmesurada d'aquests homilies, convindria d'aprofundir-ne l'estudi científic, sense prejudicis, començant per la realització d'un bon estudi lingüístic, que aplegui els que s'han fet fins ara, i sobretot en relació amb les tortosines, amb les quals estan relacionades ben estretament.
Això no vol dir que s'hagi de desmerèixer el valor de les Homilies d'Organyà, que és un text ben interessant en molts aspectes, sinó simplement de posar-les en el lloc que els pertoca dins el conjunt dels primers textos en llengua catalana.
Seguidament, i responent al repte, passem a presentar algunes obres escrites en català, que especifiquen clarament estar escrites en Català, Cathalà, Romanç o vulgar Cathalà, Cathalanesch, Llengua Cathalana, ... o llibres no escrits necessàriament en català però que parlen clarament sobre aquesta llengua utilitzant algun de les denominacions esmentades.
1320Traducció del tractat De cibariis infirmorum, d’Abulcasis Ahazam, feta pel valencià Berenguer Eimerich, incipit, citat per Lluís García Ballester, La medicina a la Valènciamedieval, València, Edicions Alfons el Magnànim
Incipit xx.vi. ditis [sic] Albucasim Ahazam de cibariis infirmorum translata de arabico in vulgare cathalano, et a vulgari in latinum, a Berengario Eymerici, de Valentia, adinstanciam magistri Bernardi de Cordonio.
 |
| Cronica d'en Ramon Muntaner - Cap XVII 1325-1329 |
 |
| Libre de Julio Fronti de la art de cavaleria Translatat de lati en lengua catalana 1350-1400 |
 |
| Comença Lo flors de virtut Enric Botel -1490 |
Pau Hurus - 1493
 |
| Taula dels quinze libres de Transformacions del poeta Ouidi... Pere Miquel - 1494 |
 |
|
1502
|
 |
Dionís Jeroni Jorba
Barcelona 1585
Libro llamado Consulado del mar. Obra muy provechosa: y aun muy necesaria: asi para todo genero de mercaderes: como de señores de Naos y pilotos: y marineros: y todos los que navegan. Demas de tener clara luz para en todos los negocios de la mar o concernientes a ella: tiene agora nuevamente las ordinaciones de los derechos del general: y del peso del señor rey Don Fernando de gloriosa memoria. Es agora nuevamente traduzida de lengua Catalana en Castellana.
1539
 |
Constitutions,y altres drets de Cathalunya
1588
|
Joan Dimas Loris
1598
 |
|
Pere Gil i Estalella
1605 |
 |
|
1621
|
 |
|
Jerónimo de Blancas y Tomás
1641
|
 |
Jerónimo de Blancas y Tomás
1641
|
 |
|
Francisco de Cepeda
1643
|
 |
 |
|
1732
|
 |
|
Bernardo Aldrete
1674
|
 |
|
Jordi, Roca, y Gaspar, 1760
|
Prospero de Bofarull y Mascaro - 1857
X.M.C. 8/2015
Els primers textos en llengua catalana.
Josep Joan Anton Rabella
Universitat de Barcelona i Institut d’Estudis Catalans
Els primers textos en Català.Josep Moran
El proceso de creación del Catalán escrito.
ENLLAÇOS RELACIONATS
El Llibre dels jutges de la Seu d'Urgell és el text més antic íntegrament escrit en llengua catalana i es va fer a Organyà
Els investigadors de la UAB Jesús Alturo i Tània Alaix conclouen que el Liber iudicum conservat a la Seu d’Urgell va ser copiat entre el 1060 i el 1080, probablement per Traver Radolf, prevere de Santa Maria d’Organyà. L’estudi que han dut a terme sobre els orígens de la llengua catalana i els testimonis escrits més antics els ha permès avançar el moment de la formació de la llengua catalana al segle IV i elaborar una llista dels trenta primers escriptors catalans del període preliterari, a molts dels quals han posat nom i atribuït documents nous.
Hola, sólo decir que todas las "evidencias" que has aportado son de escritores de lengua valenciana, salvo algún escritor de origen desconocido, nacidos en el reino de valencia, o que han vivido en tierras valencianas o baleares antes de escribir sus obras, por lo que esas "evidencias" no demuestran que exista ningún escritor catalán de lengua "catalana" anterior al s.XIX. Por otro lado, la lengua catalana era la lengua lemosina, como redacta el propio Jaime I en numerosas ocasiones, o Francisco de Cepeda 4 siglos más tarde, el cual es uno más que llama "lengua catalana" al lemosín por facilidad, no porque la lengua catalana sea la original de esas tierras. Y no has demostrado lo más importante: la existencia de alguna gramática de lengua catalana anterior a las copiadas de los s.XIX y XX de las valencianas y balear que existen desde 1496 y catalanas ninguna. Con lo cual, sigo pensando que en Barcelona se hablaban al menos castellano, lemosín y provenzal, éste último introducido por la esposa de Berenguer III, que dijo que Barcelona estaba llena de analfabetismo y que la lengua provezal era idónea para enseñar a hablar a la gente. Esto hace pensar que el lemosín se trasladó en el siglo XIII a Baleares y Valencia, evolucionaron por su cuenta, en Cataluña dejó de usarse el catalán, ni gramáticas ni diccionarios ni libros, porque todo provenía del "valenciano", hasta el s.XIX con Ballot que copió la gramática valenciana y balear en 1821 añadiendo al título la palabra "catalana", y como todos sabemos, en 1918 Fabra la copió de la copia borrando el título entero y dejando sólo "gramática de lengua catalana", aunque maquillando un poco los vocablos para que no se pareciera tantísimo al castellano, como cambiar la "y" por "i" o la introducción de la ç, o añadir doble "ll" delante de las palabras que comenzaban por "l". En conclusión, no es descabellado llamar al catalán que hablas hoy "dialecto del valenciano" y no al revés. Gracias.
ResponEliminaHola y gracias por tu aportación. Ante todo disculparme, quizás no he sabido indicar bien como he dividido este post, eres el segundo en 2 años que no acaba de pillarlo, indudablemente debo hacer un esfuerzo por mejorarlo. A ver, éste está dividido en tres partes (3 posts), a saber:
Elimina1. De la llengua Catalana. (Es en el que has dejado tu comentario)
2. Del Llemosí .
3. Les gramàtiques de la llengua catalana abans de la reforma ortogràfica.
Puedes encontrar los accesos correspondientes al final de cada uno de los posts.
A continuación me gustaría saber de dónde sacas (saltándote directamente todo el texto explicativo de los primeros escritos en lengua catalana y el hecho de que en todas las “evidencias” dejan claro que el idioma utilizado es el catalán y no ningún otro) que los escritores de referencia son valencianos, utilizan la lengua valenciana, o son de origen desconocido. Vamos a ver, repasemos por orden:
Joan Rosembach (Heidelberg, Habsburgo S. XV - Barcelona 1530).
Presbítero y tipógrafo alemán, establecido en Cataluña, considerado el impresor o tipógrafo más importante de su tiempo en Cataluña.
Pere Serafí (Barcelona, 1505/1510 - 1567)
Peta y pintor catalán.
Dionís Jeroni Jorba (Barcelona, siglo XVI)
Catedrático de leyes y humanidades en Barcelona, autor de una crónica apologética de esta ciudad y de varias obras de temática jurídica y aristotélica, entre otros.
El rey Ferrando… el Católico… seguro te suena…
Juan Dimas Loris (siglo XVI)
Obispo de Urgel entre 1572 y 1576, sacerdote de Barcelona, arcipreste de la Basílica de Santa María de Mataró, regente del Consejo de Aragón y Canciller de Cataluña.
Pere Gil i Estalella (Reus, 1551 - Barcelona, 1622)
Religioso jesuita catalán. Completó estudios en Gandia (este si), donde se doctoró, y muy pronto fue destinado al Colegio de Cordellas, donde explicó teología. Fue tres veces rector del Colegio de Belén, en Barcelona, y rector de Montesión en Mallorca.
Jerónimo de Blancas y Tomás, (Zaragoza, ? - 1590)
Latinista y historiador aragonés, reconocido con el título de Cronista del Reino de Aragón. Estudió en la Universidad de Zaragoza. En 1576 revisó la segunda parte de los Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita a instancias de los diputados de la Generalidad del Reino de Aragón. Al morir Jerónimo Zurita en 1580, le sucedió en el cargo de Cronista del Reino de Aragón. Blancas fue enterrado en el monasterio de Santa Engracia de Zaragoza
Francisco Núñez de Cepeda (Toledo, 1616 - 1690)
Jesuita y escritor castellano.
Bernardo de Alderete o Aldrete, (Málaga, 1565 - 1645)
Filólogo e historiador.
Solamente uno de ellos, catalán él, vivió o escribió en tierras valencianas o baleares, justo el mismo que asegura que la lengua catalana es utilizada tanto en Cataluña como en Valencia, Mallorca, etc... Y repito que el hecho de elegir estos textos es básicamente porque los propios autores dejan perfectamente claro estar hablando EN lengua CA-TA-LA-NA, o sobre ella.
Para aclarar el resto de tus dudas sobre el Llemosí o las gramáticas catalanas anteriores a la reforma de Pompeu Fabra puedes leer los dos siguientes posts.
Un saludo.