LES FALSEDATS DE LES PARAULES: LA CORONA D'ARAGÓ


i ha ocasions en que, tot i utilitzant la paraula correcta, no aconseguim descriure una situació o context amb la correcció i claredat que desitjaríem. Alguns cops això pot ser degut a l'evolució que ha patit el terme al llarg de la història. Pot ser la paraula hagi evolucionat en el seu significat, i fins i tot en un mateix interval de temps ha pogut tenir significats diversos depenent de l’àrea geogràfica, modificant d'aquesta manera el context. Entre aquestes en trobem per exemple el terme “Espanya” ¿realment te 3000 anys d’història?, “Corona de Aragón” ¿Corona, Regne o Confederació?, ¿Comtat de Barcelona, Comtats Catalans o Principat de Catalunya?






Aquests estats llevantins – Catalunya, Aragó i València – formaven en conjunt l'entitat coneguda amb el nom de Corona d'Aragó. De fet el nom no reflectia la realitat, ja que el regne d'Aragó, àrid "hinterland", era la part menys important de la federació. La dinastia era catalana i va ser Catalunya, amb seu litoral industriós i la seva població enèrgica, la qual va exercir el paper preponderant en la gran expansió marítima de la Corona d'Aragó. La gesta catalana va ser prodigiosa. Entre finals del segle XIII i finals del XIV aquesta nació de menys de mig milió d'habitants va conquerir i va organitzar un imperi i va establir a la metròpoli i en les seves possessions mediterrànies un sistema polític en el qual les necessitats oposades de llibertat i ordre estaven harmonitzades de manera única.

L'imperi catalano-aragones de la Edat Mitja va ser principalment un imperi comercial, la prosperitat del qual es va fundar en l'exportació de tèxtils. Barcelona, ​​el lloc de naixement del Llibre del Consolat, el famós codi marítim que regulava el comerç del món mediterrani, era el cor d'un sistema comercial que arribava fins al Llevant. Durant el segle XIV els catalans van guanyar, i van perdre, un lloc avançat a Grècia conegut com el Ducat d'Atenes; es van convertir en amos i senyors de Sardenya i de Sicília, que finalment es van incorporar a la Corona d'Aragó en 1409; Barcelona va mantenir cònsols als principals ports de la Mediterrània i els comerciants catalans van ser visibles al Llevant i al nord d'Àfrica, a Alexandria i a Bruges. Van competir amb els comerciants de Venècia i Gènova per al comerç d'espècies amb l'est i van trobar mercats de ferro català i, sobretot, per a tèxtils catalans, a Sicília, a Àfrica i a la pròpia península Ibèrica.


John H. Elliott



LA CORONA D'ARAGÓ





Sobre l'antiguitat del concepte i la seva utilització ens parla el Dr. Jesús Lalinde Abadia al seu "Significado de la Corona de Aragón" (1994) del qual podem prendre l’idea final:

"La realitat política dels Regnes i terres del Rei d'Aragó, qualificada alguna vegada de la República de regnes i terres al segle XIV, no ha conegut una denominació específica. Per identificar el tipus de poder i l'exercici del mateix, els reis d'Aragó s'han referit des de fins del segle XIII a la Corona del Regne d'Aragó o Corona dels Reis d'Aragó, la qual cosa, abreujadament, s'ha expressat com Corona d' Aragó, Corona Regia i Corona real. A partir de l'interregne de principis del segle XV s'han registrat intents d'abstracció del Rei d'Aragó a la Corona d'Aragó, donant lloc als segles XVI i XVII a una alternativa conceptual entre Regnes del Rei d'Aragó i Regnes de la Corona d'Aragó. L'abstracció Corona d'Aragó s'ha recuperat aïlladament a principis del segle XVIII i ha estat objecte d'elaboració com a realitat historiogràfica en els segles XIX i XX ".


Qui es considera rei d'Aragó, València, Sardenya i Còrsega i comte de Barcelona declara la unió perpètua i inviolable dels regnes d'Aragó, de València i del comtat de Barcelona, ​​a part dels drets que li corresponguin a Mallorca i illes adjacents, comtats de Rosselló i Cerdanya, Conflent, Vallespir i vescomtats de Omelades i Carles, sobre la base de qui sigui rei d'Aragó serà rei de València, de Mallorca  i comte de Barcelona. No hi ha hagut moment més propici per aplicar una denominació al conjunt i que aquesta denominació hagi estat la de Corona d'Aragó, però, Jaume II no ho ha fet. Com podem nosaltres aplicar una denominació que no ha aplicat el rei d'Aragó en el moment més propici i solemne? ¿No és incongruent fer-ho perquè en altres documents menys solemnes hagi aparegut una vegada Corona d'Aragó al mateix temps que, fins i tot, més vegades, han aparegut termes com Corona del Regne d'Aragó, Corona Regia d'Aragó, Corona reial i República de regnes i terres!

Jesus Lalinde Abadia - El significado de Corona de Aragón

Llavors, cal aclarir primerament, que aquest terme no comença a aparèixer, per referir-se al conjunt d’estats, fins mitjans o finals del segle XV, i que en tot cas, el terme correcte és el de "Regnes de la corona d'Aragó". Qualsevol dels diversos termes dels que fa esment el Dr. Lalinde, anteriors al Segle. XV fan referència estrictament al regne d’Aragó. Així doncs, la utilització del terme "Corona d'Aragó" amb anterioritat a l'esmentat període, la utilització com a denominació de la suposada entitat resultant de l'unió dinàstica entre la casa real de Aragó i del Casal de Barcelona (unió que no mes va ser això, dinàstica), o la utilització com a entitat geogràfica o territorial són incorrectes. 

El que ens indica l'expressió "Regnes de la corona d'Aragó" és l'existència d'uns regnes, com a entitats polítiques i geogràfiques diferenciades, que estan tots ells sota el poder o domini d'una mateixa "Corona".

Ara, la segona cosa que hem d'aclarir és que "Corona" no és sinònim de "Regne". Si és cert que depenent del context, sobretot en textos més moderns sobretot, com indica el Dr. Lalinde, a partir del segle XVIII, es pot entendre aquest significat, però com sabem la "Corona d'Aragó", presa erròniament com a concepte territorial o geogràfic, abastava gran part de l'espai mediterrani (dels regnes mediterranis), i com veurem, el regne d'Aragó... doncs no.

Vegem aleshores, per deixar clar la diferència, què entenem per Regne d'Aragó, o què ens diuen els antics cronistes aragonesos sobre llurs límits (deixant de banda conflictes fronterers de més enllà o més ençà del Cinca): 


Jerónimo Zurita
Saragossa- (1562 - 1580)

De la misma manera vemos haber sucedido en los nombres de Cataluña, Castilla y Portugal, que con incluirse estas regiones en los tiempos antiguos en muy angostos limites, se fueron poco a poco ampliando sus nombres, con las conquistas, y así sucedió con este Reino que permaneció el nombre de Aragón en todas las regiones que se fueron conquistando, cuanto se pudieron extender, hasta los confines de Cataluña, Navarra y Castilla y el Reino de Valencia, que ciñen este reino por todas partes,  todo lo que en él se extiende por los montes pirineos, y sus valles.....



Juan Briz Martínez
Saragossa 1620

De aquí nació el extender el apellido de este Reino a todo lo que después conquistaron sus Reyes hasta los confines de Castilla y Navarra, Cataluña y Valencia (…) También es muy considerable, que por la parte de Cataluña, tiene este Reino, por sus límites, el rio llamado Noguera Ribagorzana, y, más abajo el Clamor de Almezellas. Y aunque algunas veces, los de entrambas partes han pretendido pasar estos límites; así por parte de Aragón, como de Cataluña, se ha declarado, en Cortes generales, que aquellos son sus verdaderos límites, conforme a lo antiguo.






Ignacio Jordán d'Asso i del Riu
Saragossa 1798



Lupercio Leonardo d'Argensola
Madrid 1808

(... con denominación de)...  reyes de Aragón, que ganando diversos reinos aumentaron esta Corona: la cual contiene el reino de Aragón, Valencia, el principado de Cataluña, el reino de Sicilia, el de Nápoles, el de Mallorca, y el de Cerdeña, aunque cada qual destos reinos tiene diferentes leyes y de las que ahora se ha de tratar no goza si no el reino de Aragón. Cuyos límites son, con Francia por los Montes Pirineos  las provincias de Gascuña y Bearne; con Cataluña por una parte de los Pirineos y por tierra llana hacia la parte de Lérida; más adelante con el Reino de Valencia, con el de Castilla y con el de Navarra: de suerte que está encerrado en medio de todos estos reinos; y se extiende ciento cincuenta leguas, poco más o menos.


Així doncs, queda clar que "Corona d'Aragó" NO ÉS UN CONCEPTE TERRITORIAL O GEOGRÀFIC, i per tant no és correcte dir - A la corona d'Aragó - sinó, com hem dit anteriorment: ALS REGNES DE la Corona d'Aragó. I tampoc no ho és el pintar un mapa amb el Paint com si tot fos un ens únic i plantar al mig un "Corona d'Aragó" per assegurar que tot era Aragó o del regne d’Aragó.





Corona hongaresa, coneguda també com a Corona de Sant Esteve

Què és aleshores "la Corona"? 

La Corona és realment una institució, l'institució reial, és a dir el Rei i la seva testa coronada, la cort i tota la maquinària de govern que l'envolta, això s'entén perfectament quan parlem per exemple de la "Corona Espanyola" o la "Corona Britànica".

Als països que fan servir sistemes de govern derivats de la llei civil romana, l'Estat és el concepte equivalent a la Corona. Com a tal, el rei és l'ocupador de tots els funcionaris i del personal del govern (inclosos els virreis, jutges, membres de l'exercit, oficials de policia i parlamentaris), així com el propietari de totes les terres (terres de la Corona), edificis i equips (propietats de la Corona), empreses (corporacions o affers (negocis) de la Corona), tots aquests béns estan en poder de la Corona a perpetuïtat.

El monarca és l'encarnació vivent de la Corona i, com a tal, parlant en general, es considera com la personificació de l'estat ("l'état, c'est moi" deia en Lluís XIV). El cos del sobirà regnant té dues persones diferents en coexistència constant: la d'un ésser humà natural i la de l'estat que li és atorgada, ja sigui per llei o voluntat divina; la Corona i el monarca són conceptualment divisibles però legalment indivisibles ... Una no pot existir sense l'altra, encara que podriem dir que l'institució de la corona està per sobre del rei.

Sí, ha d'haver-hi un rei, però en tot cas la figura del rei és casual. M'explico: si prenem estrictament el terme corona per la institució o, en tot cas, per  aquell "ornament honorífic que es cenyeix al cap" i que, aquesta sí, podria representar físicament a la corona, o al poder sobre un o diversos territoris,... ens trobem amb que donat el cas un rei pot renunciar abdicar a la corona, en aquest cas la corona quedarà vacant. Aquesta corona pot tenir pretendents (pretendents a la corona), un d'ells serà escollit i es cenyirà la corona o serà coronat. Aquest rei potser tingui fills, que seran (almenys un d'ells) hereu a la corona, o en cas contrari decidirà deixar o cedir la corona en testament; o seran les institucions les que triïn a un nou successor a la corona; o potser diversos pretendents lluitaran entre ells per fer-se amb la corona ... i un cop coronat el vencedor, regni amb por de que aparegui algun altre pretendent que li prengui la corona.

Els reis són accidentals, van i vénen, com qui diu: neixen, creixen, es reprodueixen i moren, en ocasions amb molta glòria i fama, i altres de manera més discreta, però el que perdura, l'important, és "la Corona" , els regnes, les seves institucions, tot el que representa, el poder que emana, i tota la parafernàlia que l'envolta. Repetint la cita de fa un moment "...tots aquests béns estan en poder de la Corona a perpetuïtat" i en poder del rei de torn mentres tingui capacitat fisica de poseir, posteriorment passaran al poder del rei que el suceeixi, com a representants efímers de la "Corona".




Un cop vist què era el Regne d'Aragó, i que entenem per Corona, passem qual vulgar "Coco" a analitzar que significa el "d'Aragó" ... i no, no és un possessiu. En una ocasió llegia alguna cosa així com: “…la corona de Aragón, era eso, de Aragón”. Doncs serà que no. En tot cas seria al contrari, Aragó, és a dir el territori, el regne d'Aragó pertanyia a la Corona i al rei, i les seves institucions com a representants d'aquesta, i no al contrari. Els regnes no posseeixen, els reis, la Corona, si.


Francisco Javier de Garma Duran
Barcelona 1753



"D'Aragó" és un títol, antigament també ho denominaven "cognom", el més principal, si, però no l'únic d'aquests reis (descendents recordem-ho, per línia masculina dels Comtes de Barcelona, per molt que alguns ho volguin negar). El "d'Aragó" no denota pertinença o origen, sinó possessió i/o autoritat. De la mateixa manera que els ducs de Palma no són de Palma, ni els de Lugo són de Lugo.


Jerónimo Zurita
Anales de la Corona de Aragón
Saragossa - 1610


Si va haver-hi un temps, entre que l'Aragó va deixar de ser un comtat del regne de Navarra, i la seva unió dinàstica amb la casa de Barcelona, ​​en que a part de posseir o regnar al regne d'Aragó,
 els reis eren, a més, nascuts a ell. Però l'últim d'ells va ser Ramir II. Des de llavors van ocupar aquesta corona: el Casal de Barcelona, ​​la casa d'Àustria, els Borbons ... Tots ells van lluir el títol de Reis d'Aragó sense ser pròpiament aragonesos, així com tants d'altres han estat també, i ho segueixen sent, Comtes de Barcelona sense haver-hi nascut a Barcelona.






Jerónimo Zurita
Anales de la Corona de Aragón
Saragossa - 1610




Si bé, existia el cognom o apel·latiu "d'Aragó" pels sobirans, motiu pel que l'institució de la "Corona" rebés igualment el d'Aragó, també, com ja vam veure al post corresponent, en general s'utilitzava el terme "Nació Catalana", com a "patrimonio del lenguaje usual de parlamentos y palacios", per referir-se al conjunt dels súbdits i per extensió als territoris poblats per ells. 


Joan Margarit adreçant-se a les corts de Barcelona al 1454




Si busquem l'origen veiem que la paraula nació prové del llatí nātio (derivat de nāscor, néixer), que podia significar naixement, poble (en sentit ètnic), espècie o clase. Tinguem en comte que el néixer es una característica, en aquest cas humana, per tant, la significació moderna del terme, com a sinònim d’estat o país, poc te a veure amb el seu origen, a part de crear termes enrevessats com “Nació de nacions” o “Nació plurinacional” on es deixa entreveure la seva autentica naturalesa.

Nació és el conjunt de persones, generalment de la mateixa ètnia, que parlen el mateix idioma i tenen els mateixos costums, formant d'aquesta manera un poble. Una nació es manté unida pels costums, les tradicions, la religió, i la llengua (que be a ser el fil transmissor de les anteriors).

Encara així els aquests elements per si mateixos, no constitueixen el caràcter d'una nació. L'element dominant ha de ser la convicció d'una vida col·lectiva, és quan la població sent que constitueix un organisme o un grup, diferent de qualsevol altre, amb vida pròpia, interessos i necessitats especials, es a dir una consciència nacional.

Jerónimo Zurita
Anales de la Corona de Aragón
Saragossa - 1610
Fins aquí podem trobar que la definició s’avé perfectament dins d'un context de pobles nòmades o en expansió, com per exemple durant l’edat mitjana. Un pertany a un poble o a un grup concret per naixement, sigui on sigui que es produeixi aquest naixement. En aquest context, poble, país, regne, nació,.. tenen un mateix significat. S’era  Romà es naixes a Pompeia o a Tarraco, sempre que els progenitors en fosin. Els reis gots utilitzaven el titol “Rex Gothorum” (Rei dels Gots) com a sobirans d’un “Regnum Gothicum” (Regne dels Gots) i s’haguessin anomenat d’igual manera si en lloc d’ocupar l'Hispania haguessin ocupat Roma o Grècia. També els descendents de Carlemany es sentien com a reis dels francs o homes lliures “Rex Francorum”, i no pas reis de França. D’igual manera un podia esser de nació catalana, fos on fos que naixes, sempre que fos  “descendiente de los catalanes que lo poblaron”. 

Però un cop que, amb el pas del temps, els regnes i estats es defineixen i creen fronteres estables, cal anar recontextualitzant lleugerament el terme. Encara així una nació no s'anul·la malgrat sigui dividida en diversos estats, al igual que poden unir-se varies nacions  per formar un país. Cert, pot ser una nació no es un estat, però l'estat és la forma política, adoptada per una nació, un poble, amb la voluntat de crear aquest estat. La nació existeix indiferentment a l’organització legal, només significa la substància humana que la forma, actuant en el seu nom i pels seus propis interessos.


Parlaments sobre la successió a la Corona a raó de la mort d'en rei Marti l'Huma, 1410




En aquest text podem trobar tots tres termes: Regne, Corona i nació. Si els contextualitzem com hem vist, trobem:

- La corona. L’institució reial o el mateix sobirà. Fins la mort de Marti l’humà ocupava la corona el casal de Barcelona. En aquest moment la Corona esta vacant i cal trobar un nou rei que, segons qui fa el parlament, defensi els interessos de la nació catalana.

- Els regnes i terres. Independents políticament entre ells però tots sota l’autoritat o pertanyents a la Corona, que han de trobar un nou sobirà consensuadament que succeeixi a la Corona.


- La nació. La substància humana que pobla aquests regnes; majoritàriament catalans o d’ascendencia catalana. Son ells els que fan possible l’existència d’aquests regnes i els que fan que aquests regnes siguin grans i poderosos. Son ells qui repoblaren Mallorca i València, son ells qui aixecaren una poderosa industria comercial al llarg del mediterrani i els que conqueriren i organitzaren un bast imperi. Pot ser algú podria dir que el rei ho orquestrà tot, però es justament la propera cooperació, el pactisme entre la dinastia i el poble lo que va ser la característica distinció de la Catalunya als seus temps de grandesa. Sense la nació i el seu impuls no hi hauria hagut  un bast imperi i el rei no hauria estat un rei poderós.





¿I d'on provè doncs l'anomenar "Aragó" al conjunt, tenint en comte la diversitat territoris? 

Antigament, a falta d'enciclopèdies o Wikipedias, cada nació denominava a les altres segons el seu propi i peculiar punt de vista i tradició. Així altres nacions usarien la seva pròpia terminologia per identificar-nos:


Cosmographia universalis - Sebastian Munster 1544


Francisco Diago (Regne de València, 1562 - 1615)
Primerament veiem que no s'utilitza cap terme concret per a tot el conjunt territorial. Si notem la falta de menció de Mallorca i València, que entenem dis del conjunt de Catalunya. Veiem també que Alemanya, des de la seva localització, entén l'existència de 2 regnes, Aragó i Catalunya (al igual que traducció al llatí), però tant a França, potser per costum o tradició, com en les repúbliques italianes, per localització, entenen a Aragó inclosa a Catalunya, utilitzant fins i tot , els italians, ja que és el primer que veuen viatjant cap a la península, l'expressió "re di Catalonia & de Maiorica" ​​per referir-se al seu sobirà. Veiem doncs, que és només Castella, utilitzant la mateixa lògica de costum i localització, l'única que denomina Aragó al conjunt de regnes, ja que és aquest regne amb el qual té frontera i amb el que per tradició té relacions diplomàtiques, comercials, etc... Tampoc no oblidem que el rei Alfons el bataller va ser rei consort de Castella (1109-1114).


Gaspar Escolano- 1610
D’igual manera que era costum a Castella anomenar no mes a Castella Espanya, veiem que era també costum anomenar no mes Aragó a tots els regnes i terres sota l’autoritat del rei d’Aragó.  Aquesta costum no s'imposà, com assegura el Dr. Lalinde,  fins entrat el Sg. XVIII (quan començá a ser objecte d'elaboració com a realitat historiogràfica..), però veiem que als segles XV i XVI ja existia, i segurament ja va començar a introduir-se dins els regnes de la corona a mitjans del segle. XV, pels Trastàmara, família emparentada amb la reial catalano-aragonesa, però “... d'un altre llinatge, nascut i criat a Castella, acostumat a viure segons les lleis i pràctiques d'aquella nació” i “...d’estranya nació, dispar a la llengua nostra”. 

S'introdueix de la mateixa manera que ho començà a fer l'idioma castellà en general,  no a nivell popular, però si a nivell intel·lectual i cortesà, que en definitiva  aleshores no hi havia res més "Chick" o "Fashion" que els usos i costums de la cort reial, i això inclou el lèxic.

Encara i tot, la formula utilitzada, encara per llarg temps, es l'esmentada "regnes de la Corona d'Aragó", entenent per corona l’institució i per Aragó el títol mes principal dels seus sobirans.



Martin Behaim - 1493



I com convivien aquests diferents regnes sota una mateixa Corona?
Veiem com ho explicava la Reial Academia de l'Historia al 1896:

"Los reinos de Aragón y Valencia y el Principado de Cataluña formaron, tres verdaderos Estados, sin que la circunstancia de hallarse regidos por un mismo Monarca alterase la completa y absoluta independencia que cada uno gozaba con arreglo á sus respectivas leyes fundamentales, escritas ó consuetudinarias.

Así lo reconoció un gran jurista español, el Doctor Pedro de Belluga, Señor del lugar de Benexida en el antiguo reino de Valencia, que en el año 1441 acabó de escribir el primer Tratado científico de Derecho público positivo de nuestra patria, que alcanzó grande y merecida reputación dentro y fuera de la Península, como lo atestiguan las ediciones que de él se hicieron en París y Bruselas, en los siguientes términos, que nos complacemos en transcribir por la gran autoridad que revisten: 



En aquests regnes de la corona d'Aragó deçà la mar tenim tres províncies; és a dir, el regne d'Aragó, el regne de València, i el principat de Catalunya. I encara que tots ells tenen un mateix rei i sobirà, tenen, però, diferents títols; perquè com a Rei d'Aragó, no ho es a València, ni es comte de  Barcelona... Tenen entre si diferents divises, diferents drets fiscals i diferent lleis. Tampoc no interfereixen un en l’altre....  I  també entre les províncies hi ha lleis, com si tinguessin diferents sobirans...  Speculum Principum - (1441)
Com dèiem abans "el sobirà regnant té dues persones diferents en coexistència", en aquest cas el sobirà te una personalitat fisca, però una personalitat política diferenciada per a cadascun dels seus regnes. Citant al Jurista Domingo de Aguirre (1691-1727), "... cuando un Príncipe tiene muchas Coronas, tiene tantas representaciones, cuantas son aquellas; y cada una le tiene por su propio, y nativo Señor; sin que pueda decirse que un Principado este sujeto al Príncipe del otro; sino al suyo propio: (…)"



Resultado natural y lógico de la independencia política que gozaron dichos Estados fue que en cada uno hubiese Asambleas políticas y legislativas propias, que por esta razón se reunían separadamente en poblaciones situadas dentro de sus respectivas fronteras, para tratar y deliberar sobre asuntos que interesaban sólo á sus moradores ó regnícolas. 



Gerónimo Martel
Saragossa 1641
Y aun cuando tales Asambleas sólo fueron comunes y generales en el sentido de hallarse reunidas, simultáneamente y en la misma población, las privativas de cada uno de dichos Estados para, tratar de asuntos que les afectaban por igual y de constituirse en Congreso ó Asamblea general en ciertas ocasiones solemnes, entre otras la sesión inaugural, en que el Rey leía la Proposición o discurso de la Corona y la de clausura, pero conservando las Cortes de cada Estado su respectiva organización, funcionando con independencia unas de otras, deliberando y tomando sus acuerdos separadamente y sometiendo a la sanción o placet del Soberano leyes, fueros, constituciones y capítulos que sólo interesaban á sus respectivos habitantes; no puede desconocerse que la circunstancia de celebrarse simultáneamente, siquiera fuese para fines concretos o transitorios, algunas veces importantísimos, contribuyó por su frecuente repetición, lenta pero eficazmente, a que, respecto de los asuntos exteriores o internacionales, se tuviese á los reinos de Aragón y Valencia, y Principado de Cataluña, como una entidad política, como una verdadera confederación de Estados independientes.

Así, en efecto, fueron considerados en los documentos legislativos y en los Tratados de Derecho público de la Edad Media y Moderna, al designar á los Reinos y Principado bajo la denominación colectiva de «Reinos Cismarinos (de la corona) de Aragón,» para dar á entender que constituían una asociación ó unión de Estados igualmente soberanos, de la que no formaban parte los demás territorios extra-peninsulares que se hallaban sometidos al mismo Monarca, como Cerdeña, Sicilia y Nápoles, cuyas respectivas Asambleas legislativas, llamadas Parlamentos nunca se congregaron al mismo tiempo y en la misma población que las de Aragón, Valencia y Cataluña."








El Consell reial i el Consell Suprem d'Aragó.

Els reis Alfons III "el Franc" al 1286, i sobretot, en Pere IV "el Cerimoniós" a les Ordinacions del 1344, crearen un organisme consultiu permanent amb el nom de  Consell Reial. Aquest estava format pels nobles majordoms d'Aragó, de Catalunya, de València i de Mallorca, pel camarlencs reials, el mestre racional, el vicecanceller, el tresorer, els auditors, promotors i secretaris. El rei hi podia convocar membres de la família reial, nobles, juristes i eclesiàstics, etc... El Consell seguia el rei en els seus desplaçaments pels regnes i l'aconsellava en matèria de govern, guerra i administració.

Reformat per Ferran el Catòlic el 1493, es transformà en el Consell suprem d'Aragó per tal de suplir l'absència del monarca dels regnes de la Corona d'Aragó i, amb aquest objectiu, s'establí a Castella, on fou itinerant fins que la cort reial es fixà definitivament a Madrid. 

Aquest nou Consell suprem d'Aragó era presidit per un vicecanceller i els seus altres membres eren el tresorer general de la Corona d'Aragó, que podia ser estranger i que representava el vicecanceller durant la seva absència, i els regents, o doctors, de bell antuvi quatre i, des de 1522, set, en representació dels regnes de la Corona: dos pel d'Aragó, dos pel de València i dos pel Principat de Catalunya, Mallorca i Sardenya (prova de la major relació de Mallorca i Sardenya amb Catalunya). El 1556 se segregaren Nàpols i Sicília del Consell d'Aragó per tal de formar el Consell d'Itàlia, al qual més endavant s'afegí la governació de l'estat de Milà.

Durant la guerra de Successió, el Consell d'Aragó borbònic es dissolgué el 1707 i les seves competències foren absorbides pel Consejo de Castilla. Després de la caiguda de Barcelona sota poder borbònic, el 1714, el Consell d'Aragó austracista es dissolgué dins el nou Consell d'Espanya.

A l’hora d’anomenar al vicecanceller, el rei Ferran es va trobar amb un problema degut precisament  a l’independència política que van gaudir aquests estats:

“Aragón pretende que el Vicecanciller ha de ser natural de aquel reino. Cataluña le responde en el papel que comiença “Gaudemus fol.6 hæt pretensa”, que el fuero de Aragón habla de Vicecanciller particular. Valencia dice que debe serlo de todos los Reynos. De manera, que es tan imposible concordar los fueros, como la pretensión de los Reynos (…) No puede Aragón sustentar su pretensión si no es contraviniendo la constitución de Cataluña, y fuero de Valencia: ni puede Cataluña conservarse en la suya, si no es derogando los fueros de Aragón y Valencia (…) En la pretensión de Aragón viene implícito, que su fuero particular tenga fuerça de ley en Cataluña y Valencia (siendo Reynos distintos y diversos). De la Cataluña le sigue el mismo absurdo, pues quiere que su Constitución particular sea ley general para los otros Reynos. (…)

Este discurso también prueba precisamente que los fueros y constituciones de los Reynos no son aplicables al oficio de Vicecanciller del Consejo Supremo de Aragón. A que se añade, que los fueros y constituciones de aquellos Reynos, se hicieron en tiempo que ni había Consejo Supremo de Aragón, como hoy le hay, ni se esperaba que le hubiese; y las leyes nunca se aplican al inopinado por el Legislador, (…) ni comprenden al Magistrado Supremo (…) Con esto no era necesario dilatarnos en responder a los fueros y constituciones que se ponderan por los Reynos, pues como esta advertido, no es posible juzgar esta causa por ninguno de ellos, por el encuentro que entre si tienen.”

Respuesta a la pretension de los Reynos de Aragon, Valencia, y Principado de Cataluña sobre la suprema Regalia, de poder nombrar su Magestad Vicecanceller natural de aquellos Reynos...Por el Licenciado Ioseph Gonçalez Fiscal de su Magestad1547




I en definitiva, la Corona d'Aragó.. On era? 
Doncs on fos el rei i la cort...



"Según el testimonio de las historias, es evidente que los Reyes de Aragón, desde la unión de las dos soberanías de los Ramiros y los Berengueres, sin embargo de no tener en aquellos tiempos una Corte fija y permanente, como tampoco los de Castilla; hicieron siempre en Barcelona su principal y más larga residencia."




Cuando el inmenso número de privilegios y provisiones Reales, datadas en dicha capital, o dentro del Principado de Cataluña no lo acreditasen; la circunstancia de haber muerto en una serie continuada de quince monarcas, seis en Barcelona, cuatro dentro del Principado, uno solamente en Valencia, y los tres restantes fuera de los dominios de la Corona; acabaría de probar que la mansión más continua de aquellos soberanos se hacía entonces en la referida ciudad. En esta se cuentan haber muerto también cinco reinas y varios infantes de la familia Real.

Fray Andrés Casaus y Torres (Jaca 1762 - ¿-¿)
Madrid 1806


Para mayor confirmación de esta verdad permanecen todavía tres monumentos de aquellos tiempos, independientemente de los títulos de los primogénitos de la Corona, fundados en Cataluña, que eran los Ducados de Montblanc y Gerona. Hablase del célebre Monasterio de Poblet, en cuyo Panteón descansan las cenizas de diez Reyes, muchas Reinas, y varias otras personas Reales. 


En el magnífico Templo de San Francisco de Asís yacen en sus respectivos sepulcros los huesos de varias personas Reales de la Casa de Aragón, que fallecieron en la Ciudad de Barcelona, residencia ordinaria de la Corte, cuyos nombres y dignidades son las siguientes:

- Don Alfonso III Rey de Aragón, que murió en dicha ciudad a 15 de julio, y fue sepultado junto al altar de San Nicolás.
- Doña Constanza, Reyna de Aragón, viuda del Gran Rey Pedro III, e hija heredera de Manfredo, Rey de Nápoles y Sicilia, la cual murió el 5 de abril de 1301 en el Monasterio de Santa Clara de dicha ciudad.

- Doña Maria, hija del Rey de Chipre y de Jerusalén, y esposa de Don Jaume II Rey de Aragón, la cual murió en 1322, y fue sepultada en el Altar Mayor hacia la Capilla de San Esteban.
- Doña Sibila, Reyna de Aragón, viuda del rey Don Pedro IV, llamado el ceremonioso, la cual murió en el 1406 y fue sepultada en el altar de San Nicolás.
Muralla del Mar, absis de Sant Francesc i principi
de la rampa que baixava á la plaça de "Fra Menors".
Gravat de J.Vehil publicat al 1906 a "Las casas de
 religiosos  en Cataluña durante el primer tercio
del siglo XIX
"

- Doña Eleonor, Reyna de Chipre y Jerusalén, hija del Rey de Aragón D. Pedro IV, la cual murió en 1427 en Barcelona, donde se había retirado, y fue asimismo sepultada en la capilla de San Nicolás.
- El Infante Don Jayme de Aragón, Conde de Urgell, hijo del Rey D. Jayme II, el cual murió el año 1300 y fue sepultado en la capilla de Santa Elisabet.
- El Infante Don Fadrique, hijo de Don Jayme, Príncipe de Aragón, el cual murió en el año 1320, y fue también enterrado en la Capilla de Santa Elisabet.
- El infante Don Pedro de Aragón, hijo del Rey Don Pedro IV, el cual murió en 1370, y fue sepultado en el altar mayor hacia la Capilla de San Esteban.
- En la Iglesia parroquial de Santa María del Mar está también depositado el cuerpo del Infante D. Pedro de Portugal, maestre de Avis, que murió en Barcelona en el año 1465.


Agréguese a esto el Real y General Archivo de la corona de Aragón, establecido y conservado en Barcelona por espacio de ocho siglos, depósito quizás el más antiguo, precioso, abundante y bien ordenado que la Europa conoce en este ramo. Tampoco es un monumento de poca intención la existencia de la Capilla Real de dicha ciudad, conocida bajo el título de Santa Águeda, a la cual los mismos Reyes en sus diplomas han apellidado la primera y principal de su Corona (véase al M. Rivera en su Real Capilla impresa en Barcelona en 1699).
Vemos por otra parte, que las demás naciones en aquellos tiempos reconocían a la Ciudad de Barcelona por Corte de los Reyes de Aragón. Leemos (historie Litteraire des troubadours. Tom.III Pag. 56) que Guillen de baux, Príncipe de Orange, y trovador provenzal por los años de 1210, responde a Riambao de Vaquerias con esta canción que escribía por los años de 1269, exhortando a una cruzada contra los moros, dice: "Avec l’aide du Portugal, et de la Navarre; et pourou qu l’Empereur de Barcelone se tourne vers le Tolede, nous pourrons en sureté faire le cri Royal de guerre…" Este Emperador de Barcelona seria Jaime I, que después de las conquistas de Mallorca y Valencia, se intitulaba Emperador.





Por último, en una canción del trovador Bernardo d’Auriac (T. III Pág. 177), en que exalta la expedición que proyectaba Felipe el atrevido contra Pedro III de Aragón, en 1284, por resentimiento de la conquista de Sicilia, leemos el siguiente pasaje: "Ils sont trois Rois, dont chacun est plus riche, que le Roi de Barcelone, Catalans qu’il ne vous deplaise si le roi de France va bien armé: il veut voir ce que vous valez". Ya lo vio en el cerco de Gerona, en el collado de Panizá; y en la sorpresa de Rosas, en cuyo puerto perdió lo mejor de su armada.

Robert,Masson de Morvilliers
Encyclopedia Metodica: Geografía Moderna
Madrid - 1792
Que todos los extranjeros tuviesen entonces a Barcelona por Corte de los Reyes de Aragón, se comprueba por los pasajes citados, y por otros que leemos en sus antiguos autores, donde encontramos: Barchinonensium Rex: Rex Tarraconensium. Y aun Leodisio Crivelo, historiador Milanes del siglo XV (apud Murator. Script. Rer. Ital Tom XIX Pag. 701), cuando habla de la entrada de Alfonso V en Barcelona en el año de 1418, dice así: Quanombrem cum se intra Barcinonem Regni Caput recepiset… Pues en efecto, no es de extrañar que pasase entre los extranjeros por Capital y Corte de sus Reyes, respecto de ser la única Ciudad en los dominios de la península, que extendía su nombre a los países remotos, como centro de las expediciones ultramarinas de sus soberanos, y emporio del comercio y navegación de la Corona: en la cual, sin embargo, la nobilísima  ciudad de Zaragoza fue siempre privilegiada, como Capital y Corte primitiva del Reino; pues que en ella se coronaban solemnemente los señores reyes.



Antoni de Capmany i de Montpalau.
Memorias históricas sobre la marina comercio y artes de la Antigua Ciudad de Barcelona.








Antoni de Capmany i de Montpalau.
Cámara oficial de Comercio y Navegación, 1779 


(...)


Con la muerte del expresado rey Don Martin, sin dejar  hijo alguno, se acabó la línea de los serenísimos Condes de Barcelona, que empezó en Wifredo I habiendo permanecido de varón a varón, cerca de seis siglos: esto es, quinientos ochenta y dos años, y entró la femenina. Más no por esto dejó de continuar Barcelona de ser Corte de los Reyes de Aragón.

Francisco Diago (Regne de València, 1562-1615)
Valencia 1613
Fue Barcelona Corte y Cabeza de la universal Corona de Aragón, desde que se unió este reino con Cataluña, por el casamiento del Conde Don Ramón Berenguer IV, con Doña Petronila de Aragón; hasta la unión de la Corona de Aragón con la de Castilla: en cuya serie, de más de trescientos años fue Barcelona Corte, y habitación de trece reyes; como uno, y otro extensamente prueba Don Domingo de Aguirre en su Palacio Real de BarcelonaCap.I, S.1, núm. 31, y S.2 a núm. 14 ad 19, y Cap.2 n.7, y siguientes, y Cap.3 y 4 y Cap. 9 S.1 y 2.

La expresada Doña Petronila en Barcelona vivió, murió, y fue sepultada. En esta Ciudad parió al Infante Don Ramón, quien después fue llamado Don Alfonso. Zurita, en sus “Anales de Aragón”, Lib.2 Cap.II, Fol. mihi 43. Col.2 “En el año mil ciento cincuenta y dos, pario la Reyna Petronila en Barcelona un hijo, que se llamó Don Ramón, todo el tiempo que vivió su Padre, y después se llamó D. Alfonso”.

En Barcelona, y después en el condado de Besalú en Cataluña, vivió lo más del tiempo de su vida. Zurita, Lib.2 Cap.22, Fol.49, Col.I, “Quedose la Reyna en Cataluña, en la ciudad de Barcelona, en la cual, y en el condado de Besalú vivió lo más del tiempo de su vida, dejando a su hijo el gobierno del Reino, y del principado de Cataluña”.

En Barcelona acabó la carrera de su vida dicha Reyna Doña Petronila. Zurita, Lib.2, Cap.31, Fol.54, “En el año mil ciento setenta y tres, a trece de Octubre murió la Reyna Doña Petronila en Barcelona, y mandóse enterrar en la Iglesia Catedral de aquella ciudad”.

Continuaron su habitación los serenísimos Señores Reyes de Aragón, Condes de Barcelona en esta Ciudad, es a saber:

         El Rey D. Alfonso el Primero de Cataluña, y Segundo de Aragón.
         D. Pedro Primero e Cataluña, y Segundo de Aragón.
         D. Jaime Primero.
         D. Pedro Segundo.
         D. Alfonso Segundo.
         D. Jaime Segundo.
         D. Alfonso Tercero.
         D. Pedro Tercero.
         D. Juan Primero.
         D. Martin.
         D. Fernando Primero.
         D. Alfonso Cuarto.
         D. Juan Segundo.

Hasta diez y nueve de Enero de mil cuatrocientos setenta y nueve, en que murió este Rey. Sucedióle Don Fernando su hijo, quien se hallaba casado con Doña Isabel Reyna de Castilla, en cuyos reinos prometió residir personalmente con las capitulaciones que firmó.

Jerónimo Zurita y Castro
(Saragossa, 1512 – Ídem, 1580)
Barcelona fue regia Corte de los Señores Reyes de Aragón, trescientos y siete años, que es una de las grandezas con que se corona aquella insigne Ciudad.

Todos aquellos Reyes tuvieron, y respetaron siempre por Patria suya a Cataluña, y porlengua materna de que usaban la catalana, como resulta de sus Reales Privilegios y Rescriptos, que todos son en idioma Catalán, o Latín, y lo notó Zurita Lib.7, Cap.80 y Lib.3, Cap.18.

Consta asimismo de la continuación de la Corte de los Reyes de Aragón en Barcelona, por el Real Archivo, que depuraron en ella, constituyéndole universal para todas las escrituras Regias de los Reinos de la Corona: no solo de los situados en el continente de España, sino también de los de Italia, Grecia, y las Islas; y consta de la Constitución del título de “Archivo Real” y de la ultima del “oficio de Protonotario”.

No menos le comprueba con el titulo de Maestre Racional de Cataluña, no de este Principado solamente, sino de la Casa, y Corte de su Majestad, en los Reinos de la Corona.


Parlant sobe l'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més conegut
 com l'Orde dels Mercedaris o l'Orde de la Mercè

Fray Jerónimo de la Concepción 
Amsterdam 1690


Juan Briz Martinez
(Zaragoza, 1570- San Juan de la Peña, 1632)
En Barcelona tenían su Real Capilla, que era la mayor, y más insigne de la Corona, y en ella colocaban las mas preciosas Reliquias, siendo una de ellas el Santo Cáliz en que Cristo Nuestro Señor consagro en la ultima Cena, como con escritura autentica lo prueba el Cronista Mercedario Ribera, en su Milicia Mercedaria S.7, Fol.64, num.23. Y aun vemos en dicha Real Capilla la Pila Bautismal de mármol blanco enterísima, donde los hijos de los Señores Reyes recibían el agua santa; y lo refieren Ribera, en su Capilla Real, Pag.38 y Iorba en sus Excelencias de Barcelona, Fol.17.


Y es muy digna de reparo la singularidad, de que todos los despachos dados fuera de Barcelona, y en oreo cualquier Reino, son continuados en unos libros llamados “Libris Itinarium Regis” lo que supone, que en cualquier parte, fuera de Barcelona, estaban en tránsito. Así lo advirtió, y notó Aguirre, en “su Palacio”, ya citado, Cap.I, S.2,Fol.17, n16.


Y en conclusión, tengo observado, que de los trece Reyes arriba mencionados, los seis acabaron sus días en Barcelona. De los trece, los diez murieron en Cataluña. De los trece, los doce fueron sepultados en Cataluña y solo uno en el Monasterio de Sijena, Obispado de Lérida.


Pedro Serra y Postius









X.M.C.  7/2018

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada