Cristian Palomo Reina
Universitat Autònoma de Barcelona
Resum
El text fa
una exposició de les tesis historiogràfiques revisionistes sobre l’arranjament
del 1137 entre el rei Ramir II d’Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de
Barcelona. La primera tesi defensa que la donació de la infanta Peronella i el
regne d’Aragó per part del rei al comte no fou tal cosa, sinó unes esposalles
que es produïren en el marc de la institució del dret privat aragonès anomenada
casamiento en casa, la qual comportà el sotmetiment del comte Ramon a
Peronella. Aquesta teoria fou concebuda pel medievalista aragonès Antonio
Ubieto Arteta, per la qual cosa hem trobat oportú exposar breument la seva
trajectòria precedent en relació amb la temàtica catalana medieval, en què
destaquen tesis controvertides sobre la llengua valenciana i sobre la conquesta
i la repoblació cristiana del regne valencià. La segona teoria, que assumeix
plenament la del casamiento en casa, considera l’afillament de Ramon Berenguer
IV per part de Ramir II i l’extinció de la línia troncal del llinatge comtal
barceloní. A continuació s’analitzen tant els fets com la documentació de
l’època i la bibliografia recent sobre la temàtica. Finalment, es posen en
relleu fil per randa les conclusions errònies i la manca de mètode científic
d’ambdues tesis.
INTRODUCCIÓ
Fa poc més de dues dècades que alguns historiadors defensen que el llinatge català dels reis d’Aragó no ha existit mai, ja que el tronc central de l’estirp comtal barcelonina es va extingir a Barbastre l’11 d’agost de 1137,1 just en l’acte inicial de creació de la monarquia composta per Aragó i Catalunya, que anomenem Corona d’Aragó. Aquesta concepció s’emmarca en un corrent historiogràfic revisionista d’alguns aspectes i fets clau de la història de la Corona d’Aragó, generat per una part de la historiografia aragonesa recelosa, si no directament contrària, de qualsevol preponderància barcelonina o catalana en la història política d’aquesta entitat pretèrita.
Fa poc més de dues dècades que alguns historiadors defensen que el llinatge català dels reis d’Aragó no ha existit mai, ja que el tronc central de l’estirp comtal barcelonina es va extingir a Barbastre l’11 d’agost de 1137,1 just en l’acte inicial de creació de la monarquia composta per Aragó i Catalunya, que anomenem Corona d’Aragó. Aquesta concepció s’emmarca en un corrent historiogràfic revisionista d’alguns aspectes i fets clau de la història de la Corona d’Aragó, generat per una part de la historiografia aragonesa recelosa, si no directament contrària, de qualsevol preponderància barcelonina o catalana en la història política d’aquesta entitat pretèrita.
Un dels autors més destacats
d’aquest corrent —ben segurament, el més rellevant en la darrera mitja centúria—
fou el medievalista aragonès Antonio Ubieto Arteta (1923-1990).2
Cèlebre catedràtic de les universitats de Santiago de Compostel·la, València i
Saragossa, Ubieto defensà diverses tesis extremament polèmiques pel que fa a la
història medieval de Catalunya, València i Aragó.
El primer grup de tesis al qual
ens referim tracta de la conquesta i la repoblació cristiana i
catalanoaragonesa del Regne de València, mentre que el segon tracta de l’arranjament
del 1137 entre el rei dels aragonesos i el comte dels barcelonins, que donà
inici a la Corona d’Aragó.
En relació amb el tema valencià,
el 1975 el professor Ubieto publicà el llibre Orígenes del Reino de Valencia,
que fou ampliat fins a donar lloc a dos volums el 1979.3 L’obra
defensava el marcadíssim predomini dels aragonesos —i àdhuc dels navarresos—,
en detriment dels catalans, en la conquesta i la repoblació cristiana del Regne
de València, tot i que, per a l’autor, tots junts eren una petitíssima minoria
en un regne cristià habitat principalment per musulmans. Una població islàmica
que, segons Ubieto, teòricament parlava una llengua romànica, la versió
medieval del valencià actual, de manera que, per tant, el valencià i el català
eren idiomes diferents.
A mode d’exemple, reproduïm
algunes de les afirmacions d’Antonio Ubieto per tal que el lector pugui fer-se
una idea de les seves tesis:
Se puede
afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el reino de
Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte de
Jaime I.4
I també:
Los
musulmanes antes y en los momentos de la conquista por Jaime I eran bilingües,
utilizando el árabe y el romance, lo que harían hasta finales del siglo XVI y
posiblemente hasta la expulsión de los moriscos.5
Los que
consideramos que la «lengua romance» hablada en el siglo XII en Valencia
persistió durante todo el siglo XII y el XIII, desembocando en el «valenciano
medieval». Sobre esa lengua actuarían en muy escasa incidencia las de los
conquistadores, ya que —como he señalado en otra ocasión— el aumento de la
población del reino de Valencia no llegó al 5% con la suma de las inmigraciones
navarra, aragonesa y catalana. Y de esa inmigración posiblemente hay que
atribuir a la primera una mitad y al conjunto de las dos últimas la otra, si
bien la procedente de Navarra y Cataluña disminuyó hasta casi ser mínima a lo
largo de los siglos XIV y XV. 6
La
inmigración catalana a finales del siglo XIV, durante la primera mitad del
siglo XV y en las últimas décadas del siglo XX —única de momento estudiadas
(sic) con datos reales— permite asegurar que jamás la inmigración catalana ha
supuesto cifras superiores al 5% del total de la inmigración, por dar una cifra
alta. Y a su vez, la extracción social de su mayoría revela una capacidad
cultural baja. [...] cuando se conocen los datos personales de esos inmigrados
(tres marineros, dos tejedores y un «peraire») resulta un poco difícil de
aceptar una suficiente influencia cultural sobre el idioma que se hablaba en la
Valencia medieval. [...] falta de base documental la afirmación de que en
Valencia se habla valenciano por la influencia de repobladores catalanes
durante la Edad Media, habrá que buscar otras explicaciones a esa postura
historiográfica. Sugiero las económicas, en épocas recientes.7
La
conversión de los musulmanes que se quedaron en la ciudad [es refereix a
València] fue muy rápida; y —por supuesto— no forzada, sino que se produjo de
acuerdo con las circunstancias. Un paralelismo claro lo vivieron los
valencianos de 1939. Recuérdese que las estadísticas de febrero de ese año
podían asegurar que en Valencia no había cristianos. Pero al entrar en la
ciudad las tropas franquistas las iglesias se llenaron y el número de
cristianos se cifraba en el cien por ciento.
La
persistencia de la masa de viejos pobladores [es refereix als musulmans]
permite explicar el auge literario y cultural valenciano de los siglos XIV y XV,
impensable para el reino de Aragón o los condados catalanes coetáneos.8
Amb la intenció de desacreditar
els historiadors precedents, les conclusions dels quals contradiuen les seves,
Ubieto no s’estigué de denigrar-los qualificant-los, verbi gratia,
d’aficionats o d’ignorants interessats i subornats.9 I no només
arremeté contra la historiografia, sinó que també vituperà les mateixes fonts
històriques. El cas paradigmàtic és la Crònica de Jaume I, a qui
Ubieto pretengué deixar per mentider per tal de justificar la seva visió.10
 |
|
Ramon Muntaner (1265-1336)
València 1558 |
L’avaluació negativa dels
historiadors experts en la temàtica medieval valenciana sobre la citada obra
del doctor Ubieto ha estat abundosa i es perllonga fins als nostres dies. A
continuació n’oferim una mostra. Els professors Carme Barceló Torres, Pedro
López Elum (1944-2008) i Mateu Rodrigo Lizondo, membres del Departament
d’Història Medieval de la Universitat de València, que el catedràtic aragonès
havia dirigit durant molts anys, feren l’any 1980 una recensió del segon volum d’Orígenes
del reino de Valencia en què realitzaren les apreciacions següents:
La tesis
sobre la cual se vertebra toda la obra radica en negar el papel fundamental de
Cataluña en la formación del reino de Valencia, tanto desde el punto de vista
político y jurídico como desde el sociocultural y lingüístico [...]. Lo cierto
es que la obra, sin ser una exposición metódica, se desenvuelve a través de determinados
problemas, que el autor supone, aportando unas hipótesis que, en cualquier
caso, se han desarrollado con una metodología muchas veces discutible y algunas
totalmente inadmisible. ¿Era necesario practicar un revisionismo tan desmedido?11
L’any 1984 el professor valencià
Ernest Belenguer, catedràtic d’Història Moderna, digué sobre el conjunt de
l’obra:
La seua
manifesta parcialitat no s’amaga darrere la denúncia que ell fa d’unes altres
parcialitats. En aquest sentit, l’estudi històric s’enrareix, víctima de la
passió, i el veritable historiador té l’obligació de denunciar aquestes
manipulacions [...] allò que no puc silenciar ara és precisament les tesis
anticatalanes que l’autor defensa en pro d’una visió de la Conquesta de València
que, sota el pretext de voler ser fidel a les essències específicament
valencianes, esdevé aragonesa. [...] el llibre fou un èxit de vendes. La seva
constant voluntat de menystenir Catalunya en l’empresa de la Conquesta, en el
repartiment de la capital del regne, en la seua incidència lingüística i
cultural, era prou per tal d’assegurar-li un ampli ressò entre els ambients
contraris a les idees més marcadament catalanes de Fuster.12
I el catedràtic murcià José Luis
Villacañas apuntà l’any 2003:
[...] la
tesis de Ubieto, en el sentido de que los mudéjares hablaron una especie de
romance propio, resulta de un pintoresquismo lleno de obstinación, y no
convencen el sentido común.13
Una dècada després, el catedràtic
i medievalista català Josep Maria Salrach escriu sobre l’obra valenciana
d’Ubieto:
El problema
és l’obstinada creença que històricament i encara en el present Catalunya i el
catalanisme han jugat i juguen contra Aragó (i contra Espanya). Ens sembla que
és així com, a la seva producció historiogràfica, l’anticatalanisme es
converteix en un tret reiteratiu que s’expressa de tres maneres: criticant, a
voltes amb molta duresa, l’obra i la conducta del Conqueridor (segurament
perquè el considera escorat cap a Catalunya i responsable d’haver perjudicat si
no traït Aragó), minimitzant l’aportació catalana a la conquesta i el poblament
del País Valencià i defensant tesis autoctonistes manifestament errònies i
acientífiques, com la relativa al suposat parlar romànic dels musulmans
valencians abans de la conquesta, tesi susceptible de donar fonaments als
partidaris de negar la catalanitat del valencià.14
I, encara més recentment, el
catedràtic valencià Ferran Garcia-Oliver qualifica Ubieto de «confrare del
blaverisme irascible» i manifesta:
Pel que fa
als moros, s’ha d’exagerar la seua demografia i la immutabilitat racial i
lingüística, per tal de rebaixar i anul·lar si cal el pes dels catalans en la
repoblació del [segle] XIII. Tot s’hi val: callar documents comprometedors, mal
interpretar-los i fer gala de la ignorància més feridora possible. [...] Com
que Ubieto sabia que no podia adduir el subterfugi mossàrab, perquè a la
València de 1238 no en quedava ni el record, acudí a l’argument sempitern dels
musulmans usuaris d’un romanç propi, en un refregit de les càbales que havien divulgat
erudits com Carreras Candi, el pare Fullana, Nicolau Primitiu o Almela i Vives:
«Se puede afirmar sin posibilidad de error que los idiomas hablados en el reino
de Valencia actualmente no son producto de un fenómeno de reconquista por parte
de Jaume I)» (sic), amolla Antonio Ubieto sense despentinar-se i lluny d’haver
demostrat res de res. [...] Totes i cada una de les tergiversacions que
matusserament confegí en un llibre il·legible com és Los (sic) orígenes del
reino de Valencia, no resistiren la mínima crítica historiogràfica i
s’enfonsaren com un castell de naips.15
No ens aturarem a impugnar les
citades tesis d’Antonio Ubieto, car la qüestió valenciana no és el tema
d’aquest article i, en qualsevol cas, aquesta tasca ja ha estat realitzada per
una àmplia nòmina d’historiadors,16 tal com va palesar Javier Paniagua el 2001:
La moderna
investigación historiográfica medieval sobre los orígenes y la evolución del
Reino de Valencia ha contribuido en los últimos lustros a aclarar muchos puntos
que parecían diáfanos y permiten analizar la construcción de la estructura
feudal valenciana en el marco peninsular. El eclesiástico R.I. Burns, Carmen
Barceló, Pierre Guichard, Antoni Furió, F. García Oliver y los citados Guinot y
Torró, entre otros, han realizado diversos trabajos que, hoy por hoy, parecen
académicamente indiscutibles. Atrás ha quedado una historiografía propiciada por
la cátedra de Historia Medieval de España en tiempos del profesor Ubieto
Arteta, quien insistió, con algunos de sus discípulos —Ramón Ferrer, Amparo
Cabanes—, en destacar el predominio aragonés de la repoblación cristiana
posterior a la conquista y la no vinculación del valenciano con el catalán.17
Hem acudit a la temàtica
valenciana perquè considerem escaient repassar la trajectòria historiogràfica
del professor Ubieto a l’hora de tractar de forma poc equànime les qüestions
històriques catalanes en relació amb el Regne de València, abans d’endinsar-nos
en la seva teoria sobre el sotmetiment del comte de Barcelona i els seus dominis
a la casa reial d’Aragó, personificada en la reina Peronella a través de la
figura jurídica aragonesa del casamiento en casa; una tesi bastida i defensada
per l’autor en les obres Los esponsales de la reina Petronila y la creación de
la Corona de Aragón i Historia de Aragón. Creación y desarrollo de la Corona de
Aragón, ambdues publicades el 1987.18 I ho considerem escaient perquè fa
l’efecte que Antonio Ubieto continuà amb el mateix modus operandi metodològic,
però aquesta vegada centrant-se en les relacions catalanoaragoneses del segle XII
i la història del dret, i amb la remarcable diferència que, aquest cop, les
seves aportacions no van ocasionar una reacció i una contestació
historiogràfica notables, com va succeir amb les seves tesis sobre la València
medieval, fet que ha produït que les tesis esmentades sobre el 1137 s’hagin
perpetuat, especialment en l’àmbit divulgatiu.
2.1. LES TESIS REVISIONISTES DEL CASAMIENTO EN CASA I DE L’EXTINCIÓ DEL LLINATGE TRONCAL BARCELONÍ L’11 D’AGOST DE 1137
En paraules d’Antonio Ubieto, el
rei Ramir II, per a dur a terme els arranjaments del 1137 amb el comte de
Barcelona, acudí a una solució:
[...]
típicamente aragonesa, poniendo en marcha una institución jurídica que ha sido
desde siempre desconocida para los historiadores no aragoneses de todos los
tiempos, y que su desconocimiento no les ha permitido valorar los
acontecimientos que siguen. Institución que —como he señalado antes— continúa
viva en las tierras aragonesas pirenaicas y que sigue jugando un papel decisivo
entre las gentes que allí habitan: me refiero al «casamiento en casa». [...]
Así el día 11 de agosto de 1137 se firmaban, en Barbastro, las «capitulaciones
matrimoniales», pactando un «casamiento en casa» —aunque no se cita
con ese nombre— y regulando el uso de la «potestas regia». Las
condiciones las puso Ramiro II, siendo aceptadas por Ramón Berenguer IV.19
Així mateix, Ubieto escrigué que,
un cop consumat el casamiento en casa:
Ramiro II
había podido solucionar la sucesión en el reino aragonés mediante instituciones
típicamente aragonesas, aceptadas por todos sus súbditos, puesto que eran
normas comunes. Si la infanta Petronila llegaba a consumar el matrimonio, sus
hijos serían los reyes de Aragón. Si moría, mediante el «casamiento en casa»,
Ramón Berenguer IV había (sic) recibido la «casa/el casal» de Aragón con todo
derecho. Y los hijos habidos en otro matrimonio serían los dueños legítimos del
ya viejo reino. Sólo quedaba esperar que la infanta Petronila alcanzase la
mayoría de edad canónica para realizar el matrimonio.20
Per al professor Ubieto, aquest
suposat casamiento en casa comportava que el comte Ramon Berenguer IV
mai no havia regnat sobre la casa/regne d’Aragó per si mateix, sinó que havia
realitzat els seus actes de govern com a consort de l’hereva/ reina Peronella.
Seguint aquesta lògica, el professor Ubieto ens diu sobre les negociacions del
comte amb els ordes militars de Terra Santa que s’iniciaren el 1140:
Ramón
Berenguer IV se encontraba ante una situación inesperada. Pero con graves
problemas. Actuaba como esposo de la reina Petronila, titulándose «príncipe de
Aragón», desde agosto de 1137.21
Amb una primera ullada
superficial ja observem una inexactitud conceptual esparvedora: el 1137-1140 ni
la infanta Peronella era «reina» —com es pot comprovar, el mateix Ubieto
l’anomena «infanta» en altres passatges, tractant aquestes titulacions com a
sinònimes quan no ho són pas—, ni el comte era el seu «esposo». Era el seu
promès, puix que la boda va tenir lloc l’any 1150, i el mateix Ubieto es
contradiu en qualificar com a espòs Ramon Berenguer perquè ell mateix titula
una de les seves obres sobre els fets del 1137 amb l’expressió «los
esponsales», que és la prometença mútua de contreure noces en el futur. A més,
«reino de Aragón», «casa del rei de Aragón» i «casal d’Aragó» tampoc no volien
dir el mateix. De fet, no hem pogut documentar els dos darrers en aquella
època.
Nogensmenys, la concepció d’un
Ramon Berenguer que des del 1137 o el 1150 governà Aragó o Aragó-Barcelona,
segons l’autor de torn, en nom de la reina Peronella —fins i tot a mode
d’administrador de finques, com veurem—, és encara acceptada i repetida en
l’actualitat per una part considerable de la historiografia espanyola, especialment
en les obres de divulgació.
La segona teoria, la de
l’extinció del llinatge comtal barceloní, fou creada en el marc d’un debat heràldic
i vexil·lològic que tingué lloc entre el final dels anys setanta i els anys
noranta del segle precedent. El debat, que tenia per objectiu discernir si la
senyera i les armes heràldiques dels quatre pals pertanyien a Catalunya o a
Aragó, enfrontà les tesis del genealogista i heraldista català Armand de Fluvià22
amb les d’un seguit d’historiadors aragonesos entre els quals destacaren
Guillermo Redondo (1944- 2015) i Guillermo Fatás. Malgrat que les
representacions més antigues de les armes barrades apareixen per primer cop en
els segells de Ramon Berenguer IV amb un carboncle sobreposat (element defensiu
i ornamental de l’escut que, en heràldica, es defineix com la figura en forma
de vuit bastonets radials que surten d’un anellet ubicat al centre de l’escut),
tant Fatás i Redondo com el mateix Antonio Ubieto negaven que l’escut palat fos
d’origen català, tot i l’evident relació de l’escut amb Ramon Berenguer IV.
Els homònims Fatás i Redondo
foren taxatius el 1978 quan afirmaren que:
[...] salvo
aparición de materiales hasta ahora desconocidos, no hay ni una sola prueba de
que las «barras» fueran usadas por nadie antes de que lo hiciese en sus sellos
don Alfonso II, rey de Aragón, hijo y heredero de Petronila y de Ramón
Berenguer IV.23
Però no pogueren evitar mencionar
el següent:
Otros
autores prefieren pensar que, siendo visible en alguno de los sellos de Ramón Berenguer
IV la escarbucla, podrían interpretarse los leves rasguños que unos no ven y
otros quieren hacer «barras» como una rara superposición, muy inhabitual —y más
en el siglo XII— de dos emblemas. Harto raro sería. Pero, en todo caso, la cosa
es anecdótica al ser tanto Ramón Berenguer IV como su hijo Ramón (luego
coronado con el nombre de Alfonso II) soberanos de Aragón.24
 |
Faustino Menéndez Pidal
Real Academia Matritense de Heráldica y
Madrid 2004
|
 |
|
Fernando de Sagarra y de
Siscar
|
En todo
caso, a pesar de la evidencia que resulta de que el uso atestiguado de los
sellos corresponda a un rey de Aragón por vez primera, tampoco quedaría
resuelta la cuestión en el sentido en que habitualmente se la resuelve si su
primer usuario hubiera sido Ramón Berenguer IV, como vamos a ver a
continuación, trabajando sobre la hipótesis de que, en efecto, en sus sellos
hubiera representación —clara o confusa— de las «barras» [...]. Pero quede
claro que, en primer lugar, no se ven tales barras (y en algún ejemplar,
evidentemente porque nunca las tuvo y no porque se hayan borrado); y, en
segundo, que todos los sellos conocidos son, por otra parte, posteriores a la
fecha de sus esponsales con la reina Petronila, usando Ramón Berenguer el
título de princeps Aragonensis al menos desde 1139.25
Antonio Ubieto va més enllà i,
amb unes afirmacions poc mesurades sobre el conjunt de la historiografia
catalana, explica el 1984, en una entrevista en el diari Las Provincias, que
els segells del comte esmentat havien estat manipulats:
Los
historiadores catalanes siempre han tenido el complejo de inferioridad de que
nunca han sido un reino y no existe un solo documento en el que se hable de que
Jaime I hubiera querido crear un reino en Cataluña, lo de las señas de
identidad es a partir de la Reinaxença. Le voy a dar un dato: en la batalla de
Panisars, los catalanes morían frente a los franceses con el grito de ¡Aragó!
¡Aragó! Se han estudiado mucho por parte de los historiadores catalanes los
sellos pendientes de Ramón Berenger IV y se publicaron en la obra de Segarra
tratando de demostrar que se empleaban las barras. Pero no encontraron unos
sellos en los feudos de Poblet, en el Archivo Nacional, en donde las barras
terminaban en unas escamas en forma de ángulo, es decir, no se usaban las
barras, los sellos publicados habían sido falsificados, así como suena, se les
habían raspado esas escamas en forma de ángulo que demuestran que no eran las
barras. Yo no puedo pensar cómo se puede llegar a esos extremos para demostrar
lo que no tiene demostración, porque la historia debe basarse en pruebas
documentales y si no aparecen hay que investigar, pensar, profundizar, lo que
no debe hacerse nunca es manipular la historia para tratar de demostrar lo que
no se puede demostrar con un mínimo de rigor, porque entonces se cae en el
ridículo y en el desprestigio.26
Tanmateix, les «escamas en forma
de ángulo» eren, efectivament, el carboncle esmentat que se superposava a les
quatre barres, tal com es va documentar no només en segells del comte Ramon
Berenguer IV, sinó també en els dels seus fills, el rei Alfons I el Cast i els
comtes de Cerdanya i Provença, Ramon Berenguer i Sanç, cosa que feu que la
crítica experta en heràldica, ben representada per la ploma de l’aragonès
Menéndez Pidal de Navascués, no només desmentís les suposades manipulacions
dels segells, sinó que conclogués que les quatre barres eren indestriables de
la figura del comte Ramon Berenguer IV i del seu llinatge.27
 |
|
Faustino Menéndez Pidal
Real Academia Matritense de Heráldica y
Madrid 2004
|
Més tard, el 1995, Fatás i
Redondo admeteren que, encara que a ells no els havia semblat que en els
segells de Ramon Berenguer IV figuressin les barres, sí que era cert que el carboncle
o «tirantes o refuerzos [eran] muy comunes, en la realidad y en sus
representaciones gráficas y pueden verse en muchos otros casos, catalanes o
no»,28 contradient allò que afirmaven el 1978 sobre la raresa
d’aquest element en l’escut comtal.
Sigui com vulgui, davant d’aquest
panorama acadèmic de confirmació de la vinculació de les armes palades amb
Ramon Berenguer IV, fa l’efecte que Fatás i Redondo eren del parer que el fet
de titular-se princeps Aragonensis i el de governar l’Aragó no eren
arguments de suficient pes per a sostenir l’origen reial aragonès de les armes
de Ramon Berenguer IV i, per tant, hagueren de cercar una nova fórmula per a
aragonitzar el comte i la seva ensenya.
Així, aquests autors se serviren
de la teoria bastida el 1987 per Antonio Ubieto per tal de postular que Ramon
Berenguer IV s’introduí en la casa reial d’Aragó en ser afillat pel rei Ramir
II mitjançant el casamiento en casa i renuncià d’aquesta manera al seu
llinatge català, motiu pel qual les armes palades tenien un origen relacionat
exclusivament amb la casa reial aragonesa:
De todas
formas, el [sello] más antiguo puede datarse en fecha en la que Ramón ya
ostentaba la dignidad principesca de Aragón, como «hijo» de Ramiro II (al que
tomó solemnemente y juró formalmente como «padre»), y marido de la reina,
Peronela o Petronila, así como el efectivo ejercicio de la potestad monárquica:
la gobernación del Reino de Aragón [...]. La boda de la aragonesa y el
barcelonés no fue una boda cualquiera ni se pactó de cualquier modo. Se atuvo
estrictamente a las reglas jurídicas de la institución aragonesa del
«matrimonio en casa», de modo que la Casa, aun siendo la de la mujer, era la
que asumía la primacía sobre el marido. Por eso, como si se tratase de una casa
privada, Ramón la recibió sólo en usufructo. No obstante entrar como marido, la
potestad de «Señor Mayor» («mayor» es quien «es más») la guardaba quien hasta
entonces la tenía, Ramiro, así como la nuda propiedad y los derechos de última
instancia. Guardó, por eso, también, la Casa de Ramiro sus atributos, nombre,
etc., y no fueron por eso los de la barcelonesa. Desde el punto de vista del
Derecho aragonés es un asunto perfectamente claro, pero, naturalmente, hay que
conocer ese Derecho para en tender todo lo demás. Ramón Berenguer, pues, al
aceptar estas condiciones y sólo por aceptarlas, lo que sucedió el once de
agosto de 1137, pasaba a ser un miembro más de la Casa de Aragón y de su
linaje, a todos los efectos. Por eso los textos proclaman que Ramiro II de
Aragón sería, sin restricción ninguna «rey, señor y padre en el citado reino y
en todos tus condados». La conclusión es ineludible, además de evidente: el
escudo palado, fuera invención de quien fuera, ni fue ni pudo ser otra cosa que
las armas de la Casa de Aragón, y no de la Casa de Barcelona, que jurídicamente
se extingue y agota en Ramón Berenguer IV desde la fecha citada: aunque, por
razones de variada índole, se sigue hablando de la Casa de Barcelona, por
comodidad, rutina, interés localista o inercia en asignar primacía en cualquier
caso a la línea del varón, así sea en contra de lo que expresamente consta en
los documentos fehacientes sobre este preciso punto.29
Partint d’aquestes teories, que
trenquen amb vuit segles de tradició cronística i historiogràfica sobre la
Corona d’Aragó, la qual concep els sobirans aragonesos entre el 1137 i el 1410
com una nissaga reial de llinatge barceloní, es poden arribar a fer afirmacions
extremament sorprenents, com ara negar, fins i tot, l’existència del Principat
de Catalunya, entitat política que consta profusament en la documentació
històrica entre la segona meitat del segle XIV i l’inici del XIX:
[...] la
posición del Conde Ramón fue la de ser administrador de la Casa, regente del
Reino [...]. De aquí que el conde Ramón Berenguer, como hijo de la Casa, fuese,
a título personal, Príncipe de Aragón (en cuanto prohijado del rey). Disparate
es que Cataluña se proclame Principado, pues nunca lo fue. Existió ad personam
el principado de Aragón sobre el patrimonio de la Casa de Aragón, no
aisladamente sobre el condado de Barcelona, ni luego sobre los territorios de
Lérida y Tortosa que conquistó; sobre aquel se asignó el de Conde, y sobre
estos se asignó a sí mismo el título de Marqués.30
Feta aquesta breu presentació de
les tesis sostingudes per la historiografia revisionista, ara repassarem les
primeres fites històriques de la unió principesca catalanoaragonesa del segle XII
i a continuació analitzarem en profunditat la teoria d’Antonio Ubieto i les
seves derivacions sobre el llinatge de Ramon Berenguer IV i els seus
successors.
2.1. EL NAIXEMENT DE LA CORONA D’ARAGÓ I EL PAPER DEL LLINATGE BARCELONÍ (1134-1162)
El que avui anomenem comunament Corona
d’Aragó fou una entitat política catalogable dins la categoria historiogràfica
de les monarquies compostes, és a dir, una entitat formada per la vinculació de
diversos regnes i terres, dominis polítics o res publicae, a un mateix
príncep sobirà, el rei d’Aragó i comte de Barcelona. Aquest ens polític
històric, que existí entre els anys 1137 i 1707-1715, fou originat per
l’assumpció del tron aragonès per part de la dinastia comtal de Barcelona en un
procés que tingué lloc entre els anys 1134 i 1162 i del qual repassarem, tot
seguit, les principals fites:31
— La mort en batalla, l’any 1134, d’Alfons I
Sanxes (també conegut com a Alfons el Bataller), rei d’Aragó i de Pamplona,
provocà una crisi en els seus dominis perquè escollí com a hereus testamentaris
els ordes militars de Terra Santa: el dels cavallers del Temple de Salomó, el
dels cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem i el dels cavallers de
l’Hospital. Les elits dirigents dels dominis del rei difunt es negaren a
acceptar la consumació del testament. Així, mentre que els pamplonesos
escolliren com a rei propi el noble García Ramírez, separant el regne de
Pamplona del d’Aragó, els aragonesos entronitzaren el bisbe Ramir Sanxes, germà
del sobirà difunt. Per la seva banda, l’emperador Alfons VII, rei de Lleó i
Castella, envaí una porció destacadíssima dels dominis aragonesos: el regne de
Saragossa.
— El nou rei aragonès, Ramir II, delerós de
retornar a la vida eclesiàstica, intentà arribar a un pacte d’afillament amb el
novell rei pamplonès, però l’empresa no arribà a bon port i Ramir no tingué més
remei que prendre una esposa. L’escollida fou la vídua Inés, una germana del
duc d’Aquitània (1135) amb qui tingué una filla, Peronella, la qual arribà al
món a l’agost del 1136. Uns dies després del naixement, el rei aragonès es
reuní amb Alfons VII. L’emperador entregà el regne de Saragossa, com a feu, al
rei Ramir, mentre que aquest, a canvi, es feu vassall del lleonès i acceptà que
la seva filla, passats els anys, es maridés amb l’infant Sanç, primogènit
d’Alfons VII, segons explica Jerónimo Zurita.32
— El rei aragonès no degué quedar
gens satisfet amb aquest pacte car un any després, entre l’11 d’agost i el 13
de novembre de 1137, feu donació de la seva filla i dels seus dominis al comte
Ramon Berenguer IV de Barcelona. Aquest procés generà una sèrie de documents.
Repassem-los.
L’11 d’agost de 1137 tingué lloc
a Barbastre una primera donació per part del rei dels aragonesos al comte dels
barcelonins. Ramir II donava la seva filla com a esposa a Ramon Berenguer IV,
amb el seu regne, tal com l’havien posseït el seu pare, el rei Sanç, i els seus
germans, els reis Pere i Alfons. També encomanava al comte tots els homes del
predit regne sota homenatge i jurament, els quals també haurien de guardar la
fidelitat que devien al rei i a la seva filla. Ramir proclamà que la donació
continuaria essent efectiva, sense cap impediment, en cas que s’esdevingués la
mort de Peronella. Per acabar, el rei afirmà que, mentre visqués, podria fer
augments al comte en relació amb les honors o castells del regne i que, mentre
li plagués, seria rei, senyor i pare, al regne d’Aragó i als comtats de Ramon:
In Dei
nomine. Ego Ranimirus, Dei gratia rex Aragonensis, dono tibi Raimunde,
Barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem cum tocius regni
Aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius rex vel fratres mei Petrus et
Illefonsus melius umquam habuerunt vel tenuerunt, ipsi vel utriusque sexus
homines per eos, salvis usaticis et consuetudinibus quas pater meus Sancius vel
frater meus Petrus habuerunt in regno suo. Et comendo tibi omnes prephati regni
homines sub hominio et iuramento, ut sint tibi fideles de vita tua et de corpore
tuo et de omnibus membris que in corpore tuo se tenent, sine omni fraude et
decepcione; et ut sint tibi fideles de omni regno pretitulato et universis
omnibus ad illud regnum pertinentibus, salva fidelitate mei et filie mee. Hec
autem omnia superius scripta, ego prephatus rex Ranimirus taliter facio tibi
Raimunde, Barchinonensium comes et marchio, ut si filia mea mortua fuerit
prephata, te superstite, donacionem prephati regni libere et immutabiliter
habeas absque alicuius impedimento post mortem meam. Interim vero si quid
augmentationis vel tradicionis de honoribus vel municionibus prephati regni, me
vivente, facere tibi voluero, sub prephata hominum fidelitate firmum et
immobile permaneat. Et ego prephatus rex Ranimirus sim rex, dominus et pater in
prephato regno et in totis comitatibus tuis, dum mihi placuerit.33
Antonio Ubieto parlà d’un segon
document de donació escrit a Barbastre aquell mateix dia. L’autor sostingué que
aquest document, com la resta dels que regulaven l’arranjament entre Ramir II i
Ramon Berenguer IV, fou escrit per Ponç, l’escrivà del comte, tot i que aquest
document concret no té una data explícita:34
 |
Lucio Marineo Siculo - Cronica Daragon
Valencia 1524
|
Ego
Ranimirus, Sancii regis filius, rex Aragonensis, dono tibi Raimundo, comiti
Barchinonensi, cum filia mea meum regnum Aragonis, totum ab integro, sicut
divisit eum Sancius rex maior, avus patri mei, et sicut divisi ego eum cum rege
Navarrorum Garsia Remiriz, in Pampilona, excepto illas tenenzas quas dedit
Sancius supra scriptus regi Ranimiro avo meo in Navarra. Ex parte Castella dono
tibi de Hariza usque Ferrera, de Ferrera usque Tarazona; de Tarazona usque
Tutela, villas et castella. Tutellam vero adquisivit et cepit frater meus rex
Adefonsus, et dedit eam comiti de Perges pro honore. Ipse autem dedit eam
Garsie Remiriz, cum filia sua. De hoc, sicut melius poteris facere, facias vel
cum eo convenias. Cesaraugustam vero dedi imperatori de Castella, cum suis
apendiciis, in vita sua tantum. Et fecit mihi nomenage35 de ea ut
reddatur mihi vel successori meo post obitum suum. Quicquid enim mihi debebat
facere, volo et mando ut tibi faciat. Hoc ex parte de Castella. Ex parte vero
de Navarra dono tibi de Sancta Gratia de Portu, quam pater meus rex Sancius,
bone memorie, dedit Sancto Salvatori, suo monasterio, usque Biozal, cum toto
Roncali, qui est honor de Rosta. Et de Biozali, sicut vadit aqua de Sarasazo et
cadit in Ida. Inde vero ad pontem Sancti Martini; et de ponte Sancti Martini,
sicut currit Ida et dividit Navarra et Aragona, usque cadit in fluvium
Aragonis. Et inde per medium pontem ad Vadum longum. Et de Vado longo ad
Galipenzo, sicut aqua. De Galipenzo autem, sicut currit fluvius Aragonis et
iungit se cum Arga et cadit in Ibero, flumine magno. Inde vero sicut currit
lber usque iam dictam Tutelam. De Roncali namque et Alasos et Quadreita et
Balterra, sic dico tibi: quia dedi eas regi Navarrorum Garsie Remiriz tantum in
vita sua, et fecit mihi nomenage; ut post obitum suum reddantur mihi vel successori
meo. Quicquid enim mihi debebat facere, volo et mando ut tibi faciat.
Hoc dono
tibi et concedo filiis filiorum tuorum qui fuerint de generatione de mea filia,
in secula seculorum. Tu vero convenis mihi, in verbo veritatis, et mitis manus
tuas inter manus meas, ut non alienes, neque facias alienare, regnum istud quod
ego dono tibi, a generatione filiorum filie mee. Nec post obitum regis Garsie
Remiriz dimittas filio suo Roncal et Alasos et Quadreita et Balterra. Et ut in
tota vita mea teneas me sicut patrem et dominum. Tamen retineo mihi regalem
dominium super omnes ecclesias regni mei, super monasterium scilicet Sancti
Salvatoris Ligerensis, cui dono illam meam medietatem de illo olivare de
Arasquos, propter ensem quem ibi accepi, qui fuit de Lop Iohan; et super
monasterium Sancti Iohannis de Pinna et super monasterium Sancti Victoriani et
super omnes ecclesias parrochiales et proprie proprium; super Sanctum Petrum de
Ciresa, cum suis pertinentiis; et Pertusa et Sant Urbiz et Sancta Cecilia.
Licet regnum tibi tradam, tamen dignitatem meam non ammito.36
Tanmateix, després de valorar el
pergamí, descartem la concepció del doctor Ubieto sobre el document esmentat,
atès que no sembla pas la còpia d’un document autèntic del 1137. Pensem que
aquest document s’ha de posar en quarantena, ja que és sospitós de ser fals
pels motius que exposarem a continuació, tot i que la qüestió mereix un estudi
més detallat:
a) En primer lloc, perquè, a
diferència del document anterior i d’alguns altres que analitzarem, no compleix
les mínimes normes diplomàtiques que donen validesa a un instrument oficial,
com ho és una donació: no està datat ni rubricat amb la signatura del notari
responsable de la validesa del document, que, si fos creïble la lectura
d’Ubieto, hauria de ser el mateix Ponç del document anterior.
b) El document, com reconegué el
mateix Ubieto,37 no és original, sinó una còpia del segle XIII, tal
vegada del principi de la centúria. Perquè l’instrument sigui vàlid, hi ha de
constar el notari que n’ha fet el trasllat («Hoc est translatum», etc.) i la
data de quan es va fer la còpia. Algú al segle XVII hi va afegir, presa de
Beuter, una data, 1186, que es correspon amb l’any de Crist 1148, i una llista
de testimonis que el mateix Ubieto es negà a comentar perquè era plena
d’absurditats.
c) Un ulterior element de sospita
és que, a diferència dels altres tres documents principals del 1137 (emesos a
Barbastre, Ayerbe i Saragossa), ni es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó
(ACA), ni fou copiat en el cartulari Liber feudorum maior, de la segona
meitat del segle XII —instrument per a justificar documentalment totes les
possessions dels comtes de Barcelona—, sinó que tan sols es va conservar a Montaragó
(conegut per la cronística des del s. XV), cosa ben estranya si tenim en compte
que hi apareixen explicitats tant els límits territorials d’Aragó com una sèrie
de condicions que imposa el rei Ramir II a Ramon Berenguer IV a l’hora de
donar-li la filla i el regne d’Aragó.
d) Com és evident amb una
senzilla ullada, el text d’aquest document està copiat gairebé íntegrament
d’una relació dipositada a l’ACA, que els darrers editors daten aproximadament
al 1135,38 on es narra la divisió entre Aragó i Navarra; document
que Ubieto coneixia i cità, sense notar la semblança. Aquest fet justifica i
ajuda a explicar una sèrie d’incongruències històriques presents en el text.
e) En el document s’esmenta el
rei Garcia Ramires (1134-1150), el qual apareix referit com a «rege» o «regi
Navarrorum», però la historiografia testimonia que aquest rei emprava el títol
de rex Pampilonensium i que el seu fill Sanç IV el Savi va ser el primer
rei que s’intitulà amb el concepte de Navarra a la segona meitat del segle XII,
cosa que, a parer nostre, dificulta considerar aquest document com una còpia
fidedigna d’un document creat el 1137.
f) El document diu que el rei
Ramir II ha donat Saragossa en feu a l’«imp[er]atori de Castella». D’una banda,
això és històricament poc versemblant en un document que es pretén del 1137, puix
que a l’agost del 1136, a Alagó, l’emperador Alfons VII entregà el regne de
Saragossa en feu a Ramir II, vassallatge que renovà Ramon Berenguer IV i que
tant ell com el seu successor, Alfons I el Cast, van mantenir fins al període
1177-1179. D’altra banda, resulta estranya la manera d’esmentar Alfons VII,
perquè el títol habitual d’aquest era «imperator Legionis, Kastelle et
Ispanie», com consta, per exemple, en diversos pergamins comtals de l’ACA.
Sobta que la dignitat imperial d’Alfons VII no aparegui associada al títol
lleonès, puix que, tot i que el títol d’imperator s’havia començat a
emprar esporàdicament a finals del segle IX, tradicionalment foren els reis
lleonesos dels segles X-XII, en qualitat de reis de Lleó, els que s’intitularen
emperadors.
g) En relació amb els altres
documents de donació del 1137, aquest és l’únic document en què el rei Ramir II
aclareix que dona el regne tant a Ramon com als fills que aquest tingui amb
Peronella, l’únic on es descriu un jurament feudal de no alienació del regne:
el comte ha de prometre a Ramir II, mentre posa les seves mans entre les del
rei, que no farà alienar el regne d’Aragó mentre visquin els fills que tingui
amb Peronella, i fa una menció concreta de diversos llocs de la frontera amb
Navarra. A més, tot i que en el document anterior Ramir II digué que
continuaria sent rei mentre li plagués, aquest que ens ocupa és l’únic on
s’especifica explícitament que, encara que entregui el regne a Ramon, no li
entrega la seva dignitat, se sobreentén, règia.
Una anàlisi més detallada permetrà aclarir
millor aquests dubtes i proporcionar el context històric en el qual es va
forjar el document que suposem fals. En qualsevol cas, el fet de descartar
aquest document no afecta l’argumentació del catedràtic aragonès, ja que,
segons ell, el casamiento en casa té lloc en el document anterior.
Feta aquesta digressió, continuem
amb els fets del 1137. Després de deixar Barbastre, rei i comte començaren a
recórrer el territori aragonès fent actes de govern plegats, tot i que en un
moment determinat fa l’efecte que es produeix algun problema en fer el rei
algunes concessions a tercers sense coneixement del comte.
A Ayerbe, el 27 d’aquell mateix
mes d’agost, Ramir II torna a confirmar la donació que feu a Barbastre de la
seva filla, l’honor règia i els seus homes en homenatge, declara nul·la tota
concessió realitzada per ell a d’altres i confirma a Ramon Berenguer que no
farà cap altra concessió a ningú sense el consentiment i el consell del comte:
Hoc est
donativum quod facit dominus Ranimirus, rex Aragonensis, illustri
Barchinonensium comiti Raimundo. Donat namque ei, confirmat et laudat, quod ab
ipso die quo ei donavit filiam suam cum suo honore et suos homines et in
hominio comendavit apud Barbastrum, quicquid actenus rex alicui dedisset vel
consensisset, totum irritum fiat nullamque stabilitatis rectitudinem habeat.
Itemque donat ei et firmiter laudat quod ab odierna die in antea nichil unquam
alicui donet vel laudet absque consilio et bona voluntate comitis. Quod si
fecerit, similiter irritum fiat et sine stabilitate. Hoc donum fecit rex
Ranimirus, consilio et voluntate suorum nobilium hominum subscriptorum in
castro d·Aierb.39
Podria ser que més endavant, ja
al setembre, ambdós fossin a Luèsia, on fan donació d’unes viles a l’Església
en els termes següents:
Ranimirus,
gratia Dei rex Aragonensium, simul cum Raymundo Berengario comes Barchinonesis
et marchio et genero meo, facimus hanc cartam donacionis et confirmacionis
[...]. Facta vero hanc cartam donationis era Mª. Cª. LXXª. IIª., in mense september,
in villa vel castrum quod vocitant Lusia, regnante Ranimiro Sangiz, simul com
genero meo Raymundo Berengario comes, in Aragone et in Suprarbi sive in
Ripacurcia vel in tota Barchinona.40
També devien ser a Jaca al
novembre, on el rei confirma una sèrie de donacions fetes durant els anys
precedents i exposa:
Uxorem
quoque non carnis libidine, set sanguinis ac proienici41
restauratione duxi. Ex qua factore et gubernatore omnium Deo auctore, sobole
procreata, et per eam nobilissimo filio Barchinonensi videlicet comite Raimundo
Berengario adquisito, regnoque his traditio, pro redemtione et remissione
peccatorum meorum et requie animarum gloriosi patris mei Santii, aliorum
parentum et fratrum meorum [...]. Facta vero hanc cartam era Mª. Cª. LXXª. Uª.,
(sic) in mense novembris, in villa que vocatur Iacha, regnante domino nostro
Ihesu Christo in celo et in terra, et sub eius imperio ego Ranimirus. Dei
Gratia rex, in Aragonia, in Suprarbi et Ripacurcia, et sub imperio meo gener
meus Raimundus comes Barchinonesis in omni regno meo.42
Finalment, el 13 de novembre de
1137, a Saragossa, el rei manifesta novament que dona la seva filla amb tot el
seu regne i la seva honor. Sembla que en aquest temps de cogovern plegats, la
relació entre el rei i el comte es va fer més estreta, ja que el rei, amb
lliure voluntat i ferm afecte, ordenà a tots els aragonesos que els castells,
les fortaleses i totes les honors que tenien com a vassalls de Ramir, els
havien de tenir i mantenir per al comte de Barcelona, a qui havien d’obeir i
ser fidels en tot com a rei. A continuació dona a Ramon tot allò que s’havia
reservat en el primer document —en relació amb les honors i els castells,
s’entén— i afegeix que, ara que ha donat tot el que tenia a Ramon, el comte ho
ha de tenir tot sempre amb fidelitat i al servei de Ramir (aquesta vegada sense
esmentar Peronella):
Omnibus est
manifestum quod ego Ranimirus, Dei gratia rex Aragonensis, dedi filiam meam
Raimundo, comiti Barchinonensi, simul cum omni regni mei honore. Nunc ergo, spontanea
voluntate ac firmo cordis affectu, volo, precor et mando cunctos homines meos,
milites scilicet clericos ac pedites, quatenus castra et municiones sive alios
omnes honores, ita per eundem Raimundum comitem deincebs teneant et habeant
sicut per regem debent tenere et habere et ei tanquam regi in omnibus sub
continua fidelitate obediant. Et ut in hoc nullum ocasionis vel pessimę
machinacionis ingenium ab aliquo possit intelligi, totum ei dimito, dono atque
concedo quicquid retinueram in ipsa alia carta donacionis regni quam ei antea
feceram cum filiam meam ei dedissem. Supradicta quoque omnia ego Ranimirus,
Aragonensium rex, dono et firmiter laudo prephato Raimundo, comiti
Barchinonensi, ut hec que illi presencialiter dono et omnia que habebat, semper
habeat ad servicium meum et fidelitatem omni tempore. [...] Supradicta omnia
illi dono et firmiter laudo sicut melius umquam ea habuit frater meus
Andefonsus et habeat ea omnia ad fidelitatem meam omni tempore.43
— Ramir II tornà a la vida
eclesiàstica, com es documenta al monestir de San Pedro el Viejo d’Osca i al de
San Úrbez. Tot i que, segons Jerónimo Zurita, fins a la seva mort vestí com un
rei, i no com un monjo, i no intervingué més en l’esfera política.
— Mentrestant, entre els anys
1140 i 1143 Ramon Berenguer IV afermà el seu domini sobre l’Aragó pactant amb
els ordes militars —hereus legítims dels dominis del difunt rei Alfons I
Sanxes—, els quals, com la Santa Seu, si bé no reconeixien les accions del
bisbe Ramir Sanxes ni la seva filla, no trobaren inconvenient a conferir directament
al comte la potestat d’aquells territoris i la llibertat d’emprar el títol
regi, que, malgrat haver estat atorgada pel prior del Sant Sepulcre i patriarca
de Jerusalem, Guillem de Malines, el comte no feu servir. Així, el comte, que
es presenta al mestre del Temple com a successor d’Alfons el Bataller a l’Aragó,
«successor illius in regno»,44 no només rebé el regne d’Aragó de
Ramir II, sinó també dels tres ordes jerosolimitans, els quals trameteren al
comte i a la seva progènie, sempre que fos legítima, els seus drets i el seu
poder sobre el regne i els seus homes.45 Aquests arranjaments foren
ratificats pel papa l’any 1158.
— Després d’una temptativa fallida de Ramon
Berenguer IV de casar-se amb Blanca, la filla del rei pamplonès, l’any 1149,
tingué lloc la boda entre Ramon Berenguer i Peronella el 1150 a Lleida.46
— El comte de Barcelona continuà
regnant, com ho feia des del 1137, amb els títols de comte, príncep, dominador
i marquès, sobre el comtat de Barcelona, el regne d’Aragó i el comtat de
Provença47 fins al seu traspàs el 1162. Llavors, la successió conjunta dels
dominis aragonesos i catalans recaigué en la persona del seu fill
primogènit48 —l’encara menor Alfons I el Cast (1162-1196)—, el qual s’intitulà rei d’Aragó i
comte de Barcelona des del mateix moment de la mort del seu pare.
2.2. IMPUGNACIÓ DE LES TEORIES DEL CASAMIENTO EN CASA I DE L’EXTINCIÓ DEL LLINATGE BARCELONÍ L’ANY 1137
Cal posar de manifest que els
primers a contradir les conclusions d’Antonio Ubieto i les dels seus seguidors
—i amb diversos segles d’antelació a la seva formulació— foren el comte Ramon
Berenguer IV i els reis d’Aragó que el succeïren. El professor Stefano Maria
Cingolani, expert en la memòria i la identitat de l’estirp dels comtes de
Barcelona i dels reis d’Aragó medievals, ha centrat bona part de les seves
investigacions dels darrers quinze anys en aquesta temàtica49 i posa
en relleu un clar contrast historiogràfic entre la producció historiogràfica de
la dinastia privativa aragonesa i la de la barcelonina que tingué lloc en el
segle XII, període en què la memòria escrita assolí una importància notable
enfront de l’oral en les terres que envoltaven la Mediterrània, les més
romanitzades.50 Així, aquest autor ens indica que mentre que els
reis aragonesos que regnaren entre els anys 1035 i 1137 no bastiren un model
historiogràfic autònom, els comtes de Barcelona sí que ho feren.51
Aquest model historiogràfic comtal nasqué arran de la necessitat de posar per
escrit la legitimitat, en termes dinàstics, del llinatge barceloní més enllà
del seu espai tradicional (comtats de Barcelona, Girona i Osona) mitjançant
adquisicions (Provença, Millau, Gavaldà, Carlat, Besalú, Cerdanya i Aragó) o
conquestes (Tarragona, Tortosa, Lleida i Fraga), que en la segona meitat de la
predita centúria donà lloc a les tres grans obres catalanes de l’època: els Usatici
Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta comitum
Barchinonensium.
A més, Cingolani considera que en la segona
meitat del segle XII s’inicia una ideologia dinàstica, reforçada a finals del
segle XIII i que perdura fins a l’inici del XV, consistent, d’una banda, en la
imitació i superació dels predecessors, tant els comtals com els reials, i, de
l’altra, en la primacia de l’antiquíssima i noble sang agnàtica barcelonina
sobre l’aragonesa dels reis ante unionem, no extensible, òbviament, a
l’àmbit de les titulacions, on imperà la dignitat reial aragonesa.52
En el cas de Ramon Berenguer IV,
Cingolani es basa en el fet que el comte feu prevaldre la titulació comtal
barcelonina per davant de la principesca aragonesa i la marquesal provençal, en
el fet que el comte anomenà el seu primogènit Ramon, així com en la seva precoç
consciència de la propaganda en difondre una sèrie d’annals proclius al seu
protagonisme en els fets històrics i dels quals són una bona mostra els Annals
de Tortosa II, on no només el comte de Barcelona és presentat com a hereu i
continuador dels expansionismes aragonès i barceloní, sinó que també s’hi explicita
que ell prengué/rebé el regne d’Aragó: «Era MªCªLXXªVIIª, anno MºCºXXXºIXº.
Comes Barchinone Remundus suscepit regnum Aragonum».53
 |
Ramon Berenguer ratificà els furs de Saragossa, signant el document original creat al 1119
per l’Alfons el Batallador, com a Comte de Barcelona, al seu torn el rei Alfons el firmà
com a fill del Comte Barcelona
Tomás Muñoz y Romero – Madrid, 1847
|
Amb tot, l’inici de l’elaboració
d’aquesta ideologia dinàstica es produí després del traspàs del comte. Encara
que el primogènit de Ramon Berenguer IV i Peronella deixà d’emprar el nom
català Ramon i sempre avantposà, com és lògic, el títol regi al comtal, no
canvià la concepció dinàstica pro comtal del seu pare. Així, el professor
italià explica que, encara que el rei d’Aragó i el comte de Barcelona eren la
mateixa persona, els punts de vista historiogràfics creats en l’època del rei
Alfons I són propis dels comtes de Barcelona, que des de la naixent Catalunya
busquen legitimar la seva continuïtat amb els reis d’Aragó passats, amb
instruments com la versió primitiva de les Gesta, elaborada al monestir
de Ripoll entre els anys 1180 i 1184, i el Liber feudorum, organitzat vers el
1192, mentre que no hi ha temptatives paral·leles i contràries de la part
aragonesa.54
El Liber feudorom maior,
una agrupació de més de nou-cents documents que esdevé mostra i garantia dels
drets i dominis hereditaris del rei Alfons I el Cast com a hereu de l’estirp
comtal, demostra de forma documental i legal allò que les Gesta
expliquen narrativament: el perquè i el quan de l’establiment del dret
hereditari del llinatge de Barcelona a les seves possessions, tant als comtats
de Provença i Millau (Ramon Berenguer III «adquisiuit» i Ramon Berenguer IV
«perpetuo adquisiuit») com als de Besalú i Cerdanya (Ramon Berenguer III
«adiunxit» al comtat de Barcelona)55 i el regne d’Aragó (Ramon Berenguer IV
«optinuit»):
Hic autem
Raimundus Berengarii quartus mira probitate, scientia, ingenio ac consilium
pollens, toto orbe famosissimus claruit. Nam adhuc valde iuvenis reg num
Aragonense cum filia Ranimiri regis Urracha optinuit, anno scilicet Domini
mºcxxxvii. 56
A més, en aquesta versió
primitiva de les Gesta, a diferència de les dues posteriors, de la
segona meitat del segle XIII, no s’inclou la història dels reis aragonesos
anteriors a Ramir II. I, precisament, tant en la segona versió (redactada vers
l’any 1268) com en la tercera (redactada entre els anys 1276 i 1299),57
que sí que exposen la història d’aquells antics reis d’Aragó i Pamplona,
marquen el final de la breu dinastia privativa aragonesa en el segle XII, ja
que indiquen que, des del començament del regne d’Aragó (1035) fins al regnat
de Ramon Berenguer IV (1137), ha passat poc més d’un segle.58 Una
extinció, la del llinatge aragonès, que també és explicada en la crònica
general de la Corona d’Aragó del rei Pere III el Cerimoniós.59
 |
Francisco Diago (Viver, 1562- Valencia 1615)
València 1613
|
Són proves documentals del fet
que la concepció històrica medieval —ja no només dels reis i la historiografia
cortesana dels segles XIII i XIV, sinó també del rei Alfons I el Cast i del seu
pare— era que la dinastia comtal de Barcelona aconseguí el títol reial i el
regne d’Aragó, i no al contrari, com sosté la historiografia revisionista.
En qualsevol cas, són pocs els
historiadors moderns que s’han posicionat explícitament en contra de
l’aplicació del casamiento en casa en els arranjaments de Barbastre l’any
1137. Entre ells trobem el iushistoriador català Josep Serrano Daura60
i l’historiador valencià Josep-David Garrido i Valls, darrer biògraf de Ramon
Berenguer IV,61 mentre que Armand de Fluvià no només s’ha mostrat
contrari a la tesi d’Ubieto, sinó també ben escèptic respecte a la teoria de
l’extinció del llinatge barceloní el 1137.62
Amb tot, després d’una lectura
atenta dels arguments esgrimits pels uns i pels altres, pensem que hem
d’analitzar amb deteniment tant la teoria d’Antonio Ubieto com la de l’extinció
del llinatge comtal que se’n deriva, perquè hi ha aspectes que s’han passat per
alt.
Primerament, cal que reflexionem
sobre la manera del professor Ubieto de tractar el dret històric:
Dejo aparte
el tema de la sucesión en los condados catalanes, ya que la mujer no podía
ejercer ni transmitir la «potestas», lo que sirvió como base para rechazar los
derechos de Fernando I de Antequera en el Compromiso de Caspe por parte de los compromisarios
catalanes.
El sistema
sucesorio en el reino aragonés, que luego se utilizó en lo que conocemos con la
denominación de «Corona de Aragón», tiene una serie de peculiaridades que lo
diferencian de los restantes reinos cristianos —no solamente españoles, sino
europeos—. Pero es casi completamente desconocido por cuantos historiadores han
dedicado su atención al tema.63
Ubieto cita llavors l’historiador de La Rioja
José María Ramos Loscertales (1890-1956) i el castellà Alfonso García-Gallo
(1911-1992), de l’obra del qual ens diu:
[...] es
fundamental para conocer lo ocurrido a partir de los desposorios de Petronila
con Ramón Berenguer IV. Tiene el inconveniente que busca el derecho para la
«Corona de Aragón», que nunca ha existido. Hay que tener en cuenta que lo
fundamental es el «casal de Aragón», la raíz, que —además— lleva consigo los
otros territorios (reinos y condados). Por eso hay que buscar el derecho
sucesorio en el reino de Aragón, que —naturalmente— evolucionará a lo largo de
los siglos. Y este derecho sucesorio en el reino de Aragón no se puede
desvincular de las normas jurídicas aragonesas, como el «casamiento en casa»,
el «standum est chartae» y otras a las que aludiré en este libro.64
Així mateix, sosté que, atès que
fins que ell no es pronuncià ningú no havia sabut veure aquestes vinculacions,
la historiografia experta «disparata abundantemente»65 i ha conduït
a interpretacions errònies de fets com el Compromís de Casp (1412), que, segons
Ubieto, no porta enlloc perquè se centra, com es feia, en l’exclusió de les
dones al tron i la transmissió dels drets successoris per via materna, en
comptes de considerar l’aplicació dels testaments de Ramir I d’Aragó (1059 i
1061):
A partir de
la creación de la «Corona de Aragón» (1137) los reyes que sucederán lo harán de
acuerdo con la norma que regía en el viejo reino. Pero acomodada a las
circunstancias de cada tiempo. La existencia de estas normas permite explicar
con facilidad algunos acontecimientos históricos, como el Compromiso de Caspe,
donde la solución dada responde exactamente al cumplimiento del testamento de
Ramiro I, aunque no consta que los compromisarios lo conocieses. Pero sí consta
que el fautor de la solución fue precisamente un aragonés, el papa Luna, que sí
conocía el derecho aragonés.66
I d’aquest antiquíssim dret
històric aragonès, la norma que més destacà Ubieto és la del casamiento en
casa, una institució jurídica que, segons ell, ha estat des de sempre
desconeguda pels historiadors no aragonesos de tots els temps i la qual no
només atorgà les bases per a l’enllaç entre el rei Alfons Sanxes I d’Aragó i
Pamplona i la reina Urraca I de Lleó i Castella l’any 1109, sinó que:
La
aplicación del «casamiento en casa» —ya citado— es la única explicación posible
a la creación de la «Corona de Aragón», mediante primero los desposorios y
luego el matrimonio de la reina Petronila de Aragón con Ramón Berenguer IV,
conde de Barcelona. Y —posiblemente— la justificación de la toma de postura de
la «Corona de Aragón» ante los pretendientes que se enfrentaron en la «Guerra
de Sucesión» (1700-1713).67
Aquests posicionaments sobre el dret històric
ens porten a diverses conclusions:
a) El professor Ubieto va
vincular el coneixement del dret històric aragonès al fet de ser aragonès.
Segons indicà ell mateix —a diferència dels investigadors que el precediren—,
havia sabut trobar la interpretació correcta de la successió de la Corona
aragonesa perquè, com que era aragonès, coneixia el dret privat i
consuetudinari d’Aragó. De la mateixa manera, sense aportar-ne cap prova,
asseverà que el papa Luna aplicà les disposicions testamentàries del rei Ramir
I d’Aragó (s. XI) en el Compromís de Casp (s. XV) perquè, com que era aragonès,
les coneixia.
En l’actualitat, quedem perplexos
davant d’aquest tipus d’afirmacions no contrastades provinents de la ploma
d’Antonio Ubieto. Tanmateix, sembla que prenen sentit si partim de la hipòtesi
que tenien per objectiu desacreditar, a partir de l’origen de l’autor, les
conclusions d’Alfonso García-Gallo. Precisament, l’any 1966 aquest historiador
del dret nascut a Sòria havia escrit, sobre la donació que Ramir II fa de la
seva filla i el seu regne a Ramon Berenguer IV l’11 d’agost de 1137, els mots
següents:
[...]
conforme al tenor literal del documento, no se trata de una escritura
matrimonial en virtud de la cual el marido adquiera los derechos de la mujer,
ni de la promesa o entrega de una dote; sino, de acuerdo con el testamento de
Ramiro I, de la elección de un marido y de la entrega del poder directamente a
éste. En la escritura no hay ni una sola frase de la que pueda inducirse que
Petronila es la titular del poder que ejerce su marido o que en alguna parte se
reserva. Salvo la fidelidad debida a Ramiro II y a su hija, los aragoneses
quedan bajo la autoridad y obediencia de Ramón Berenguer. La condición jurídica
de éste no se basa en que él es el marido —el matrimonio ha podido ser el
motivo, pero no la «causa» en el sentido que a esta palabra se da en Derecho—,
sino en una donación; por ello se prevé que, aún disuelto el matrimonio por
muerte de Petronila, Ramón Berenguer conserve el reino de Aragón libre e
inmutablemente.68
Aquesta conclusió destrossa els
fonaments de la nova teoria bastida per Ubieto, qui reitera la seva
argumentació sobre l’origen dels historiadors quan, més endavant, diu que el
«casamiento en casa» és una institució jurídica «desconocida para los
historiadores no aragoneses de todos los tiempos», afirmació que és errònia si
es té en compte que a Espanya s’estaven publicant, per part de juristes
aragonesos i valencians, estudis d’història del dret que tractaven el
casamiento en casa des del segle XIX.69
En definitiva, hom diria que Antonio Ubieto se
serví de l’argument de la no aragonesitat de Ramos Loscertales i, sobretot,
García-Gallo, per a justificar el fet que ell era el primer autor a concebre la
donació del 1137 com un casamiento en casa, puix que, segons la seva lògica,
els historiadors del dret que havien tractat el tema de la successió reial, com
que no eren aragonesos, no podien conèixer el dret consuetudinari i privat
aragonès.
I aquesta conclusió exclou les
possibilitats que:
— els esmentats investigadors
coneguessin el casamiento en casa però no el vinculessin a la temàtica
successòria de la Corona d’Aragó pel fet de no guardar cap relació amb aquesta;
— els esmentats investigadors no
coneguessin el casamiento en casa però, igualment, continués sense
guardar cap relació amb la temàtica successòria, com es destria del fet que els
juristes aragonesos que estudiaren aquesta institució tradicional rural no la
van relacionar amb la successió reial de la Corona d’Aragó.
b) El professor Ubieto també
sostingué que l’única tradició successòria seguida pels reis baixmedievals fou
la de l’antic regne d’Aragó. I ho justificà dient que Aragó fou superior com a
entitat política als comtats catalans i a la resta de regnes de la Corona
d’Aragó:
Lo que no
hay que olvidar, aunque muchas veces se olvida, es que Aragón constituyó la
cabeza del reino, el casal de la dinastía, aunque luego se le incorporaron
tierras de menor entidad política (que podían tener más fuerza económica o
demográfica), como los condados de Barcelona, Pallás y Urgel; o reinos (cuya
valoración política, económica y demográfica no es de este momento) como los de
Mallorca, Valencia, Sicilia y Nápoles, aparte de Córcega y Cerdeña.
Cuando se
hereda al rey difunto se trata de la transmisión del «casal de Aragón», que
—por serlo— lleva anejas todas las demás tierras, tengan la titulación que sea.70
I aquestes afirmacions són
equivocades per diversos motius que exposem a continuació.
En primer lloc, perquè, com a
entitat política, el regne d’Aragó fou equivalent al Principat de Catalunya i
al Regne de València,71 si bé des de la perspectiva simbòlica se li
reconeixia una certa preeminència per aportar el títol regi fundacional que acabà
donant nom a la dinastia reial barcelonina. Per això, en el segle XIV, el rei
Pere III el Cerimoniós, tot parlant del paper de Saragossa en la coronació dels
sobirans, feu escriure «los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant
sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del regne Darago lo
qual regne es títol e nom nostre principal»,72 sense que hi
hagués contradicció amb el fet que l’estirp que portava el mot Aragó per títol
i nom principal fos catalana, com en múltiples ocasions deixà patent aquest
mateix rei. Per exemple, quan honorà les despulles del comte Ramon Berenguer II
afirmant: «[...] virtuosissimi principis et domini Raymundi Berengarii
vulgariter nuncupati Capdestopa, antiquisimi comitis Brachinone, ex cuius
stirpe nos per Dei gratiam sumus recto ordine descendens». O quan, en un
manuscrit de Santes Creus, fa escriure en relació amb Ramon Berenguer IV: «De
regibus Aragonie descentibus per genealogiam domini Raymundi Berengarii,
illustris comitis Barchinone, quo tempore regnare ceperunt».73
De fet, com ha escrit fa poc el
medievalista valencià Ferran Garcia-Oliver, durant els segles XIII i XIV Catalunya
dirigí la Corona d’Aragó «políticament i econòmicament, per molt que des del
punt de vista simbòlic la primacia correspongués a Aragó».74
 |
| Gerónimo Borao Diccionario de voces aragonesas Saragossa 1859 |
En tercer lloc, són equivocades
perquè els comtats de Barcelona, Urgell i Pallars no es van incorporar pas al
regne d’Aragó, sinó que acabaren originant una entitat política diferent,
Catalunya, més endavant Principat de Catalunya, políticament en igualtat amb el
regne d’Aragó. Els regnes de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i Nàpols
tampoc no s’incorporaren al regne d’Aragó, sinó que eren regnes autònoms
d’aquest, pertanyents a la Corona d’Aragó (monarquia composta), la qual,
malgrat el confusionisme de l’escriptura d’Antonio Ubieto, fou una entitat
política diferent del regne privatiu d’Aragó.
En quart lloc, Ubieto barreja el
regne privatiu d’Aragó amb el concepte casal d’Aragó, que és el nom que
rebé clarament des del segle XIV la dinastia dels reis d’Aragó i comtes de
Barcelona, i també amb el concepte cap, amb la qual cosa dona a entendre
que el regne d’Aragó és el domini capdavanter en l’àmbit polític, alhora que
també fica, en aquest poti-poti conceptual, la Corona d’Aragó,75 amb
la intenció de, més endavant, assimilar aquesta amalgama amb el concepte casa
del casamiento en casa. Hi tornarem quan tractem específicament aquesta
institució jurídica.
A més, encara que hagués estat
certa l’hegemonia política del regne privatiu d’Aragó en el conjunt de la
Corona d’Aragó, tampoc serviria per a provar la seva concepció del dret
successori dels reis de la Corona d’Aragó, perquè aquest depenia d’altres
factors, com veurem en el punt e.
c) En relació amb l’obra
d’Alfonso García-Gallo, Antonio Ubieto afirmà que no existí un dret propi de la
Corona d’Aragó, cosa que no és pas correcta, ja que existí un dret universal de
la Corona d’Aragó que regulà el funcionament de les institucions que abastaven
el conjunt de la monarquia (cort, cancelleria, etc.) i conformat, per exemple,
per les ordinacions règies relatives a la casa, a la cort o a la coronació dels
reis, o per normes universals paccionades, produïdes per les Corts generals de
la Corona d’Aragó, celebrades normalment a Montsó. Aquestes arribaren a regular
alguns àmbits de la successió règia, com l’obligació d’instituir un hereu
universal per a impedir la divisió dels regnes patrimonials entre diversos
hereus.76
d) Pel que fa a l’argument que
afirma que la sentència de Casp (1412) respon a la voluntat papal de voler ser
fidel a un testament regi del segle XI, o al suggeriment que el decantament
dinàstic dels regnes de la Corona d’Aragó a la mort de Carles II d’Àustria
(1700) i durant la Guerra de Successió (1705-1715) pot ser explicat pel casamiento
en casa, resten fora de tota credibilitat històrica i historiogràfica. Hom
diria que no són altra cosa que un intent de vincular fets històrics
arxiconeguts relacionats amb la successió de la Corona d’Aragó i els reis
aragonesos ante unionem, amb el dret privat i consuetudinari aragonès.
e) El 1966 García-Gallo considerà
que les nocions consuetudinàries, no escrites, que inspiraven els testaments
reials —els principals reguladors de la successió en la Corona d’Aragó— eren
factors com ara la pertinença a la família reial, haver nascut d’un matrimoni
legítim, el sexe de l’hereu, la primogenitura, l’exclusió dels religiosos, etc.
En cap cas parlà del casamiento en casa ni digué que el dret privat
aragonès influís perquè el regne d’Aragó fos l’entitat política més destacada
de la Corona d’Aragó. El 1987 Ubieto contraargumentà el posicionament de
García-Gallo asseverant, com hem vist, que al regne d’Aragó el sistema
successori, per una sèrie de peculiaritats, era diferent del de la resta de
regnes cristians europeus. No obstant això, quan va descriure aquest dret
successori aragonès, tractà una sèrie d’elements (herència per als fills de
matrimonis legítims, dots i arres, majoria d’edat dels successors per a exercir
el govern, etc.) que o bé eren els mateixos que ja exposà García-Gallo o bé no
eren pas exclusius del sistema successori dels antics reis aragonesos del segle
XI i inicis del XII.
De fet, els únics elements
exclusius del dret aragonès que consten en l’obra d’Ubieto són el principi «standum
est chartae» i el «casamiento en casa». De tota manera, el professor Ubieto en
cap moment es prengué la molèstia de demostrar que el dret consuetudinari,
privat i històric d’Aragó de l’època contemporània —atès que és el dret en el
qual es basà el catedràtic aragonès— ja estigués conformat en el segle XI amb
les característiques que ell li atorgà, ni tampoc demostrà documentalment que
el principi «standum est chartae» s’hagués emprat en el testament de Ramir I
d’Aragó,77 o que la institució jurídica del casamiento en casa
s’hagués emprat en el segle XII, o bé en el marc del matrimoni d’Alfons el
Bataller, rei d’Aragó i Pamplona, amb la reina Urraca de Lleó i Castella, o bé
en el pacte entre el rei d’Aragó i el comte de Barcelona. No eren més que
hipòtesis presentades com a tesis contrastades.78
f) Sembla que la poca
versemblança dels plantejaments jurídics d’Antonio Ubieto sobre el dret
successori reial donà lloc que la iushistoriadora madrilenya Adela Mora Cañada
(1944-2016), que tractà posteriorment la temàtica i recollí les reflexions dels
autors precedents, ignorés la tesi del doctor Ubieto, malgrat conèixer-la, tal
com es desprèn del fet que l’autora cita la crítica de Serrano Daura a la
teoria del casamiento en casa del professor aragonès.79
Exposat això, segonament, cal que
parem atenció de forma directa al casamiento en casa.
L’historiador del dret Josep Serrano
Daura,80 a partir de les obres de juristes experts que s’han ocupat
de la temàtica —Joaquín Costa (1846-1911), Luis Martín-Ballestero (1911-1995) i
Joaquín Sapena (1922-2010)—, defineix el casamiento en casa com una
institució jurídica familiar de la modalitat de la viduïtat consuetudinària
pròpia de la zona de l’Alt Aragó, estretament vinculada a la societat agrícola
i ramadera d’aquell territori. Concretament, és un pacte mitjançant el qual es
preveu que, en cas que l’hereu (masculí o femení) d’una casa familiar mori
sense deixar un successor amb capacitat per a administrar la predita casa, el
cònjuge vidu pugui tornar a casar-se sense perdre els seus drets d’usdefruit
sobre la casa (béns mobles i immobles) de l’hereu mort. Normalment, la
institució només es materialitzava quan hi havia fills comuns del primer
matrimoni que eren menors d’edat o estaven incapacitats. Amb tot, perquè el casamiento
en casa s’efectués a la pràctica, era necessari que es complissin una sèrie
de condicions:
— En primer lloc, la possibilitat
d’un nou matrimoni per al cònjuge foraster, en cas d’enviudar, havia de
produir-se en el marc de la casa i havia d’estar prevista i reconeguda en el
pacte matrimonial primer o, excepcionalment, en el testament del cònjuge hereu
difunt.
— En segon lloc, el nou matrimoni havia d’ésser
expressament autoritzat pels progenitors supervivents de l’hereu difunt o, en
cas que aquests faltessin, per un consell familiar.
— En tercer lloc, el vidu del primer matrimoni
havia de comunicar la seva situació usufructuària al seu nou cònjuge. — I, en
quart lloc, només els fills nascuts del primer matrimoni tenien dret a
l’herència de la casa.
Els casos documentals de casamiento
en casa estudiats fins a l’actualitat són dels segles XVIII, XIX i XX. No
hi ha rastre de la institució en el dret aragonès del període medieval, tot i
que a partir del 1390 a l’Aragó es comencen a reconèixer els drets
usufructuaris recíprocs dels cònjuges. A partir d’aquestes constatacions, el
professor Serrano Daura conclou que el sostre d’antiguitat del casamiento en
casa podria trobar-se, com a màxim, en el segle XV.
En conseqüència, difícilment es
pot sostenir la teoria del casamiento en casa a l’inici del segle XII a
partir de la cronologia que presenta la institució jurídica. No obstant això,
no donarem el tema per tancat i analitzarem el contingut de la teoria del
professor Ubieto, qui escrigué:
El 11 de
agosto de 1137 Ramiro II sentó las bases del «casamiento en casa», realizando
las siguientes operaciones:
a) Entregó
su hija Petronila como esposa al conde Ramón Berenguer IV.
b) Ésta
aportó al futuro matrimonio la «casa» como mejor la tuvo su padre y sus
hermanos [formada por todos los reinos de Aragón, Sobrarbe, Ribagorza y Monzón,
tierras de Huesca y Reino de Zaragoza, vallé de Arán y sus derechos a los
condados de Pallás].
c) Se
señala que la casa no había sido disminuida, ya que se entrega el reino en
«toda su integridad».81
Tal com està redactat el punt b,
Ubieto està afirmant que Peronella aporta al matrimoni la «casa», formada per
tot un conjunt de territoris i drets, com millor la van tenir el seu pare i els
seus oncles, és a dir, el rei Ramir II i els germans d’aquest: Pere i Alfons
Sanxes d’Aragó i Pamplona. Així, es dona a entendre que Peronella, en qualitat
d’hereva de Ramir II, aporta com a dot al matrimoni la casa d’Aragó (territoris
i drets).
Tanmateix, el document original
diu literalment:
Ego
Ranimirus, Dei gratia rex Aragonensis, dono tibi Raimunde, Barchinonensium
comes et marchio, filiam meam in uxorem cum tocius regni Aragonensis integritate,
sicut pater meus Sancius rex vel fratres mei Petrus et Illefonsus melius umquam
habuerunt vel tenuerunt.82
El document és ben clar: el rei
Ramir dona al comte Ramon la seva filla com a esposa amb el conjunt del regne
d’Aragó, com el van tenir el seu pare, el rei Sanç, i els seus germans, Pere i
Alfons. En canvi, Antonio Ubieto afirmà que la petita Peronella aportà al futur
matrimoni la «casa» com millor la tingueren el seu pare i els germans d’aquest,
és a dir, el rei Ramir (en comptes del rei Sanç!) i els reis Pere i Alfons (els
oncles de Peronella). Per tant, això vol dir, ras i curt, que tota la teoria es
basa en una interpretació que altera el document original, i fa l’efecte que
s’ha fet de manera intencionada.
Diem això perquè no sembla procedent atribuir
la redacció d’Ubieto del punt b a una interpretació errònia de la documentació
o a un descuit del catedràtic, que per error feu Peronella aportadora del
regne, però l’autèntic aportador era el rei Ramir. Sabem que Antonio Ubieto
coneixia la interpretació correcta del document perquè en la mateixa obra havia
escrit:
Por eso
Ramiro II en su documento de agosto de 1137 precisa que entrega con su hija a
Ramón Berenguer IV íntegramente todo lo que tuvieron su padre y sus hermanos,
no habiendo sido disminuidos (sic).83
El fet que, a l’hora d’exposar
com es produí el casamiento en casa del 1137, un autor docte en la
matèria com era Ubieto alterés allò que diu el document històric de Barbastre i
es contradigués a si mateix, sembla que només pot respondre a un motiu lògic:
perquè es produeixi un casamiento en casa, el cònjuge provinent de la
casa ha de ser hereu de les propietats familiars, de les quals el cònjuge
foraster pot mantenir l’usdefruit en cas que es torni a casar després de la
mort de l’hereu. Per tant, Ubieto havia de fer Peronella hereva de la casa del
seu pare. Però, com hem vist en la documentació reproduïda, ni Peronella aporta
res ni Ramir II li reconeix cap dret sobre el regne d’Aragó, que és entregat al
comte com a donació per part del rei, com ja indicaren García-Gallo i Serrano
Daura.84
És cert que pot parèixer que
Peronella no havia quedat totalment desposseïda del regne d’Aragó a partir del
contingut del seu testament del 1152,85 de la seva abdicació el 1164
i del seu darrer testament, del 1173. De fet, el professor Ubieto i els seus
seguidors també s’han basat en aquests tres documents per fer Peronella hereva
i/o sobirana des del 1137. Tanmateix, això va contra la tradició successòria
aragonesa, almenys fins al temps de la reina Joana I la Boja.86
Ja des de l’inici del regne
aragonès, amb el testament del primer rei (Ramir I), els fills són avantposats
a les filles i, en cas de sobreviure només les filles, la que sigui hereva no
pot regnar ni rebre el regne, que passa directament al marit. En cas que
l’hereva no estigui casada, els nobles han d’escollir un altre rei entre la
noblesa masculina amb sang reial. Aquesta tendència successòria contrària a
l’herència femenina quedà confirmada un segle després amb el testament de
Peronella de l’any 1152, que, tot i que va quedar sense efectes, és ben
indicatiu de la tradició misògina imperant.87 I el mateix succeí amb
la tradició successòria barcelonina. En el període medieval no es donà cap cas
de dones que heretessin o regnessin per si mateixes en els regnes i el
principat de la Corona d’Aragó. Només cal recordar l’origen de les revoltes de
les unions aragonesa i valenciana contra Pere III el Cerimoniós per menystenir
els drets del seus germans, l’infant Jaume, comte d’Urgell, i l’infant Ferran,
marquès de Tortosa, i voler fer hereva del tron la seva filla Constança. Així
doncs, els fills mascles, fins i tot menors, passen a regnar a la mort dels
pares, dels quals reben l’herència i la potestat. Una altra cosa és que les
mares puguin transmetre drets successoris als seus fills mascles o als seus
marits, pel fet de descendir elles de sobirans, o que les conjuntures concretes
de minoria d’edat dels fills puguin propiciar que algunes reines o comtesses
vídues exerceixin una regència durant els primers anys del seu regnat
—Ermessenda de Carcassona, per exemple—. En qualsevol cas, fixem-nos en el que
digué García-Gallo sobre la documentació esmentada de Peronella (1152, 1164 i
1173):
Estas
concesiones reiteradas del reino por Petronila pudieran hacer pensar que el
reino, no obstante la donación del mismo hecha en 1137 por Ramiro II, sigue
siendo suyo: de «suum regnum» habla incluso en 1173. Pero en realidad se trata
de confirmaciones de un acto anterior. Hay un hecho que precisa este alcance
puramente confirmatorio de una y otras concesiones: el que desde el momento
mismo en que muere su marido Ramón Berenguer IV, y aunque éste no había usado
el título de rey, su hijo Alfonso II se titula ya «rey de Aragón» en vida de su
madre. Lo cual indica que el regnum, es decir, el poder de reinar, lo hereda de
su padre —al que se lo había concedido Ramiro II— y no de su madre.88
Cal fer esment aquí del
posicionament d’Adela Mora, la qual, sense seguir les teoritzacions d’Ubieto,
també discrepà de l’afirmació de García-Gallo que acabem de reproduir, car
considerà que la titular del regne d’Aragó, i dels seus drets, fou sempre
Peronella, ja que en el primer document de donació del 1137 «se afirma que
Ramón Berenguer no podría tener el reino libere et immutabiler, sino hasta
después de morir Ramiro II y habiendo fallecido Petronila», cosa que deixa clar
que les dones podien ser titulars del regne d’Aragó i justifica que la reina
disposi del regne d’Aragó en el seu testament del 1152, fet poc abans de parir.89
Amb tot, som del parer que el posicionament de García-Gallo és correcte.
Primerament, perquè el document
de l’11 d’agost de 1137 no diu que la donació lliure i immutable del regne
d’Aragó a Ramon Berenguer només sigui possible en cas de morir Peronella i
Ramir II, sinó que diu que, fins i tot si mor Peronella, el comte podrà
mantenir el regne que ja ha rebut perquè la donació no depèn d’ella. L’esment
de la mort del rei té tot el sentit perquè —recordem— en aquell moment Ramir II
encara no havia ni abdicat. A més, existeixen una sèrie de documents que podrien
demostrar que durant uns mesos el rei governà junt amb el comte.90
Segonament, perquè Mora ignorà
els altres dos grans documents del 1137, especialment el signat el 13 de
novembre a Saragossa, considerat per la historiografia experta l’abdicació del
rei Ramir II i en el qual el rei ordena als aragonesos obeir i ser fidels en
tot al comte com si fos un rei i dona a Ramon tot allò que s’havia reservat en
el primer document, sense esmentar Peronella.
Comentat aquest incís, tornem al
suposat casamiento en casa del 1137. Concretament, tornem al punt b, que
diu que Peronella aportà la casa com millor la tingueren el seu pare i els seus
oncles. Aquest punt ha estat rebutjat per Armand de Fluvià perquè, a parer seu,
una nena d’un any d’edat no podia aportar res. Era el seu pare, el rei, qui ho
aportava tot. A més, Fluvià argumenta que l’expressió «como mejor la tuvo su
padre» implica que Ramir II hauria de ser mort, i no era el cas.91
A parer nostre, no cal que Ramir
II sigui mort perquè es parli d’ell en passat, sempre que realment Peronella
sigui la persona que aporta quelcom al matrimoni. Així i tot, tampoc no fou el
cas. De fet, l’argument de l’edat de la nena, tot i ser completament lògic, resulta
innecessari puix que, com hem contrastat, les afirmacions d’Antonio Ubieto, tal
com estan redactades, són una alteració en relació amb el que diu el document
històric.
Un altre element del punt b
modificat per Ubieto és que allò que el rei Ramir II dona al comte Ramon és la
seva filla i el conjunt del regne d’Aragó tal com el tingueren Sanç Ramires i
Pere i Alfons Sanxes, i no pas una «casa» que, segons Ubieto, no és altra que
la casa reial d’Aragó (composta per regnes, terres i drets) i sense cap disminució.
En primer lloc, perquè en el cas
que els dominis fossin del titular de la casa reial d’Aragó i aquesta hagués
estat íntegra, tal com la tingueren els reis Sanç, Pere i Alfons, hauria
d’incloure el regne de Pamplona, i no l’inclou. El document parla simplement i
de forma explicita del «regni Aragonensis».
En segon lloc, perquè en la
documentació no hi consta el terme casa ni en llengua vernacla ni en llatí (domus).
I no només això, sinó que el professor Ubieto i els partidaris de la seva
teoria, per una banda, empren els diversos significats de la paraula casa sense
la més mínima consideració per la història conceptual: barregen la casa com a
edifici que habita una família; la casa com el conjunt de persones (parents i
servei) que conformen una família —en cas de ser la «casa del rei», la
conformen el conjunt d’oficials reials—; la casa com a llinatge nobiliari,
incloent-hi les branques troncal i col·laterals, àdhuc les bordes; i la casa
pairal, l’edifici més antic i noble d’una família. I, per altra banda, sense
cap recança fan de casa el sinònim total de regne d’Aragó, casal
d’Aragó i Corona d’Aragó, conceptes amb significats diferents,
forçant el paral·lelisme entre una casa rural, els terrenys que hi estan
associats, així com la família que hi resideix amb la parentela i el servei,
amb l’estirp i la família sobirana d’Aragó i Barcelona, l’Administració reial
de la Corona d’Aragó, la jurisdicció reial i el conjunt de dominis que
pertanyien al sobirà titular dels aragonesos el 1137: el regne d’Aragó, els
comtats de Sobrarb i Ribagorça —que, recordem-ho, legítimament pertanyien als
ordes jerosolimitans—, el regne de Saragossa —que, fem memòria, Ramir II tenia com
a feu del rei de Lleó i Castella— i els drets sobre tots els territoris.
El producte final és una casa
d’Aragó que és «aportada» per Peronella i en què s’ha «d’integrar» Ramon
Berenguer, creada ex professo a partir d’un batibull semàntic oposat al
rigor metodològic que exigeix la matèria.92
En tercer lloc, no tenim
constància que pels volts del 1137 els conceptes de casa del rei (com a nom
dels servidors del rei) i casal d’Aragó (nom del llinatge reial) ja
s’empressin.
No hem sabut trobar la «casa del
rei» documentada fins als darrers anys d’Alfons I el Cast,93 ni
tenim pas notícia de cap regulació d’aquesta fins a la segona meitat del segle XIII,
en temps del rei Pere II el Gran; de fet, la seva regulació més destacada té
lloc en les Ordinacions de Pere III el Cerimoniós, del 1344.94
Pel que fa al nom del llinatge
català dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona identificat amb el terme Aragó
—per ser, dels dos dominis fundacionals, el que aportà el títol reial—,
comencem a trobar-ne les primeres mostres en el segle XIII; per exemple, en el
primer testament de Jaume I el Conqueridor (1232), on apareix esmentat com a
«genere regali Aragonum».95 Però, per a trobar-lo anomenat de forma
habitual com a casal d’Aragó, haurem d’esperar al segle XIV, com s’observa en
les cròniques de Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós. En qualsevol cas, el
1984 Ernest Belenguer ja posà de manifest aquesta accepció de cara a l’ús
erroni que feia Ubieto de la història conceptual en Orígenes del Reino de
Valencia:
[...]
l’expressió «casal d’Aragó», aplicada a la dinastia catalano-aragonesa, és
legítima en aquell temps [es refereix a finals del segle XIII i principis del XIV]
i és perfectament lògic que un català com ara Muntaner la utilitze, d’igual
manera que Desclot. Això no és, doncs, cap argument, entre d’altres d’esgrimits
per l’autor per a pretendre —tal i com fa Ubieto— problematitzar el lloc de
naixement de Desclot en base al crit de guerra d’alguns dels seus personatges:
«Aragó, Aragó».96
Antonio Ubieto feu cas omís
d’aquesta encertada crítica —si és que la llegí o en tingué notícia— i el 1987
hi tornà a insistir, ja no només amb el barreig de regne, casa i casal, sinó
amb el crit d’«Aragó, Aragó»:
Por otro
lado, esta «conciencia nacional» [es refereix a la catalana] tampoco aparece
muy clara cuando se leen «els quatre evangelis catalans» [es refereix a les
quatre grans cròniques] y se vé [sic] que, cuando se lanzan al combate —y,
generalmente, a la muerte, en luchas armadas— aquellos gloriosos catalanes lo
hicieron siempre a grito de «Aragó, Aragó».97
Dit això, si continuem amb la
teoria, el catedràtic aragonès prosseguí:
d) Se
encomienda a todos los habitantes del reino que sean fieles al nuevo dueño. Hay
transmisión del dominio sobre el reino. Pero no la disposición de la «honor».
e) Se
establece el «casamiento en casa» para el supuesto que la infanta Petronila
muriese. Ramón Berenguer IV sería —si sobreviviese— el dueño del reino.
f) En este
supuesto caso sería dueño libre e inmutablemente, después de la muerte de
Ramiro II de Aragón.98
Per desgràcia, ens trobem amb una
nova alteració en la interpretació de la documentació històrica. Si bé en el
document de l’11 d’agost el rei Ramir no explicita la donació de l’honor del
regne, en el document del dia 27 d’agost diu que ja la va donar a Ramon a
Barbastre: «Hoc est donativum quod facit dominus Ranimirus, rex Aragonensis,
illustri Barchinonensium comiti Raimundo. Donat namque ei, confirmat et laudat,
quod ab ipso die quo ei donavit filiam suam cum suo honore». I en el del dia 13
de novembre el rei ho torna a repetir: «Omnibus est manifestum quod ego
Ranimirus, Dei gratia rex Aragonensis, dedi filiam meam Raimundo, comiti
Barchinonensi, simul cum omni regni mei honore».
Amb aquest «honor», el rei Ramir
II designava el patrimoni territorial del rei sobre el conjunt del regne.
Contradient els documents històrics d’Ayerbe i Saragossa, Antonio Ubieto afirmà
que Ramon Berenguer no disposava de l’honor del regne. El motiu del catedràtic
podria ser la voluntat de crear el símil amb el cònjuge vidu usufructuari del casamiento
en casa, aquell que si es torna a casar després de la defunció de la seva
parella continua gaudint de la casa familiar d’aquesta sense ser-ne mai el
propietari.
Cal aclarir que, si bé és cert que en el
document de Barbastre de l’11 d’agost Ramir II diu que «[i]nterim vero si quid
augmentationis vel tradicionis de honoribus vel municionibus prephati regni, me
vivente, facere tibi voluero, sub prephata hominum fidelitate firmum et
immobile permaneat», no s’han de confondre «la honor del conjunt del regne»,
que posseeix el rei i entrega al comte amb la seva filla i el regne a Barbastre
—com confirma el mateix Ramir II posteriorment—, amb «les honors particulars
del dit regne», és a dir, fortificacions, castells i terres castrals que tenien
els senyors aragonesos per al rei i sobre les quals el rei Ramir II encara es
reserva algun domini fins al dia 13 de novembre. Llavors, el rei indica als
seus homes que totes les honors que tenen per a ell les han de tenir per a
Ramon Berenguer, com a rei, i entrega a aquest tot el que havia retingut dos
mesos abans:
[...] volo,
precor et mando cunctos homines meos, milites scilicet clericos ac pedites,
quatenus castra et municiones sive alios omnes honores, ita per eundem Raimundum
comitem deincebs teneant et habeant sicut per regem debent tenere et habere et
ei tanquam regi in omnibus sub continua fidelitate obediant. Et ut in hoc
nullum ocasionis vel pessime machinacionis ingenium ab aliquo possit intelligi,
totum ei dimito, dono atque concedo quicquid retinueram in ipsa alia carta
donacionis regni quam ei antea feceram cum filiam meam ei dedissem.
Tot i que no ho sabrem mai,
existeix la possibilitat que el subconscient traís el professor Ubieto, perquè
si bé assevera que el comte no rep la propietat del conjunt del regne,
l’anomena el seu «nuevo dueño» en el punt d. De fet, el mateix autor es
torna a contradir en la seva argumentació, atès que els punts e i f
neguen literalment el punt d. Si en el punt d indica que el comte ja és
el «nuevo dueño» del regne, com pot dir en els punts següents que només «sería
dueño» del regne en morir Peronella i el rei Ramir II?
A més, justament en els punts e
i f considera Ubieto que s’estableix el casamiento en casa, ja
que, en cas de morir Peronella i Ramir II, el comte seria l’amo d’Aragó.
Tanmateix, com indicà el professor Serrano, el casamiento en casa només
és una pròrroga de l’usdefruit de la casa familiar en cas de nou matrimoni del
cònjuge foraster vidu, que només es materialitza a la pràctica quan hi ha fills
menors o incapaços. Això vol dir que aquest cònjuge foraster no arriba a ser
mai el propietari de la casa. En canvi, segons el doctor Ubieto, justament
Ramon (el cònjuge foraster) podria arribar a ser amo gràcies al casamiento en
casa. I no només això, sinó que també afirma, com hem vist més amunt, que si
moria Peronella, «mediante el “casamiento en casa”, Ramón Berenguer IV
había (sic) recibido la “casa/el casal” de Aragón con todo derecho. Y los hijos
habidos en otro matrimonio serían los dueños legítimos del ya viejo reino».99
Com ja avisà Serrano Daura fa
molts anys, Antonio Ubieto ignorà, «quizá expresamente», que l’objectiu del casamiento
en casa és la pròrroga de l’usdefruit de la casa.100 I una de
les seves conseqüències és que només els fills nascuts del primer matrimoni
tenen dret a l’herència de la casa. Per tant, si verament el pacte del 1137 fos
que el casamiento en casa tindria lloc en cas de morir Peronella després de
l’abdicació o la defunció de Ramir II, Ramon Berenguer IV no seria mai sobirà
d’Aragó ni els seus successors haguts d’un altre matrimoni serien reis d’Aragó,
com sostingué Ubieto.
 |
| Francisco Sánchez Pascual (jurista aragonès) "Anuario de derecho aragonès" 1944 (pg. 17) |
Amb tot, no ho deixem encara i
continuem amb l’argumentació del medievalista aragonès:
g) No se
contempla ni siquiera la posibilidad del nuevo matrimonio de Ramón Berenguer
IV: es libre de hacerlo si lo desea.101
Com advertí també Josep Serrano,
el fet que no es faci referència a un possible nou matrimoni del comte de
Barcelona no implica pas una autorització tàcita d’aquest, com digué Ubieto.102
A més, recordem que, perquè hi hagués hagut casamiento en casa, la possibilitat
de futur casament de Ramon Berenguer hauria d’haver estat explicitada o bé en
el document de donació de Barbastre, o bé, de forma excepcional, en el
testament de Peronella del 1152, quan encara vivia el comte. No és el cas en
cap dels dos documents.
Tot i això, seguí Ubieto:
h) Dentro
del supuesto de muerte de Petronila, Ramiro II se reserva el derecho de
aumentar sus donaciones.103
Una nova interpretació errònia
del document. El que digué Ramir II fou:
[...] si
filia mea mortua fuerit prephata, te superstite, donacionem prephati regni
libere et immutabiliter habeas absque alicuius impedimento post mortem meam.
Interim vero si quid augmentationis vel tradicionis de honoribus vel
municionibus prephati regni, me vivente, facere tibi voluero, sub prephata
hominum fidelitate firmum et immobile permaneat.
Els possibles augments de
donacions en relació amb les honors o fortaleses dels senyors aragonesos no
estan lligats a la mort de Peronella. De fet, com hem comprovat, el rei Ramir
realitza les predites donacions el dia 13 de novembre de 1137 i la seva filla
no mor fins l’any 1173. Això no obstant, la redacció del punt h del professor
Ubieto dona a entendre que Ramir II només podria fer donacions al comte en cas
que morís Peronella, per la raó que en la seva teoria ella era l’hereva del
regne/casa d’Aragó.
El mateix autor també afirmà:
i) Como
contraprestación, Ramiro II será siempre rey, dueño y padre en el reino de
Aragón y en todos los condados de Ramón Berenguer IV, mientras le placiese a
aquél.104
Amb aquesta oració, el catedràtic
aragonès deixa patent que Ramon Berenguer se sotmet al rei d’Aragó —i, segons
tota la seva argumentació anterior sobre el casamiento en casa, també a
la seva filla, l’hereva de la casa/regne—, de manera que els seus comtats
catalans queden sotmesos al regne d’Aragó, l’entitat superior. Serrano Daura
digué respecte a aquesta qüestió:
Situar en
ese acto del siglo XII [la donació de Barbastre del 1137] el origen de la
institución [es refereix al casamiento en casa] es forzarla
abusivamente, sin fundamento, más cuando no existe realmente ni el más mínimo
nexo. [...] Ello no obstante, es evidente la intencionalidad de Ubieto al establecer
aquella vinculación [entre el casamiento en casa i el pacte del 1137]:
poder afirmar que Ramón Berenguer IV con todos sus dominios se somete a la Casa
de Aragón, de manera que sus Condados pasan a depender de aquel reino y forman
parte de él.105
De fet, com ja hem explicat
anteriorment, Antonio Ubieto ja catalogà com un casamiento en casa la
boda d’Alfons I Sanxes d’Aragó i Pamplona amb Urraca de Lleó l’any 1109,
suposem que per a crear un precedent per a les esposalles del 1137.
En qualsevol cas, resulta evident
que ni es va produir cap casamiento en casa ni, com assegurà Ubieto,
gràcies a aquesta institució jurídica, suposadament establerta l’11 d’agost de
1137, Ramon Berenguer governà des del 1137 en nom de la «reina» Peronella, la
titular de la sobirania. Per a sostenir això, s’ha d’ignorar l’abdicació de
Ramir II produïda a Saragossa tres mesos després, quan Ramir cedeix al comte
tot allò que s’havia reservat a Barbastre i ordena als aragonesos que tinguin
Ramon com a rei.
De fet, això és justament el que
feu el catedràtic aragonès quan sobre aquest fet culminant només digué:
Todavía el
13 de noviembre, estando en El Castellar, cerca de Zaragoza, Ramiro II daba un
nuevo paso en la dejación de derechos y prerrogativas, y cedía prácticamente el
ejercicio de la «potestas regia» a Ramón Berenguer IV, reservándose sólo la
fidelidad que el barcelonés debería al monarca aragonés.106
Llavors reprodueix el document i
directament conclou:
El
resultado de esta serie de documentos era claro. Ramiro II había podido
solucionar la sucesión en el reino aragonés mediante instituciones típicamente
aragonesas, aceptadas por todos sus súbditos, puesto que eran normas comunes.
Si la infanta Petronila llegaba a consumar el matrimonio, sus hijos serían los
reyes de Aragón. Si moría, mediante el «casamiento en casa», Ramón Berenguer IV
había recibido la «casa/el casal» de Aragón con todo derecho. Y los hijos
habidos en otro matrimonio serían los dueños legítimos del ya viejo reino. Sólo
quedaba esperar que la infanta Petronila alcanzase la mayoría de edad canónica
para realizar el matrimonio.
Ramiro II
de Aragón pudo hacer penitencia de su pecado, por haber contraído matrimonio,
siendo presbítero, viviendo en la zona de Huesca.107
És a dir, no amaga el document
del 13 de novembre de Saragossa, però la seva interpretació li manlleva
qualsevol transcendència i en la conclusió sobre la documentació directament
l’ignora, car en ella només es té en compte el suposat casamiento en casa
produït l’11 d’agost a Barbastre.
Certament, fa l’efecte que el que hi ha
darrere de tota la teoria del professor Ubieto és deixar clar que un català no
regnà mai l’Aragó, puix que, un cop retirat Ramir a la vida monacal, segons la
predita teoria el comte governà perquè era el consort de la «reina» Peronella.
En aquest sentit, Garrido i Valls ja digué que la intenció d’Antonio Ubieto i
dels seus seguidors havia estat:
[...]
convertir el comte català en mera comparsa històrica. Bé, l’historiador del
dret Alfonso García-Gallo, que no és català, ja s’encarregà d’explicar amb pèls
i senyals el caràcter de donació, de filla i regne, dels documents [...]. Ara
bé: tot i les evidències documentals hi ha qui, a ponent del Cinca, mai no ha
paït bé que el comte de Barcelona es convertís en el sobirà d’Aragó.108
No obstant això, com estem
comprovant, l’hereu de les donacions del rei i nou sobirà aragonès, un cop retirat
Ramir II, fou Ramon Berenguer. No és a Ramir ni a Peronella, sinó al comte dels
barcelonins i princeps dels aragonesos —i als futurs descendents
legítims d’aquest (que no tenen per què ser de Peronella)—, a qui els ordes
jerosolimitans entreguen el regne el 1140-1143. També és amb Ramon amb qui
tracten, pacten, s’alien i s’enfronten els altres sobirans cristians i
musulmans, començant pel seu cunyat, l’emperador lleonès. I, com mostrarem de
seguida, en la documentació del 1137-1162 és Ramon Berenguer qui regna per
se i no en nom de Peronella.
Amb tot, com hem vist, alguns
dels seguidors de la teoria del casamiento en casa van més lluny que el
professor Ubieto i se serveixen de la teoria esmentada, i en especial de la
frase «rey, dueño y padre», per a parlar d’afillament del comte per part de
Ramir II, de renúncia de Ramon Berenguer al seu llinatge català i extinció
d’aquest, motiu pel qual la dinastia s’anomenà casal d’Aragó, i de l’ús
per part de Ramon del títol de princeps Aragonensis com a fill de Ramir
II.
Al nostre parer, això és tot un
despropòsit historiogràfic. Vegem-ho.
La base principal és una teoria,
la del casamiento en casa del 1137, que, com hem comprovat, no pot
suportar una anàlisi crítica.
El segon argument és el fet que
Ramir diu que serà rei, senyor i pare al regne aragonès i als comtats de Ramon,
mentre li plagui.
Com sosté el professor Serrano
Daura, amb la frase on el rei indica que serà «rex, dominus et pater in
prephato regno et in totis comitatibus tuis, dum mihi placuerit», Ramir II
simplement es reservava la seva dignitat règia109 i, afegim,
explicitava la jerarquia durant els tres mesos de cogovern amb Ramon, fins que
el 13 de novembre de 1137 ordenà als aragonesos, a Saragossa, que obeïssin i
fossin fidels a Ramon Berenguer com a rei («tanquam regi») i es retirà a la
vida monacal.
El terme pater —en el qual
es basen els autors que sostenen que Ramir II afillà Ramon Berenguer i, en
conseqüència, aquest renuncià al seu llinatge, com prova que la dinastia acabi
anomenant-se casal d’Aragó— no sembla res més que un mot que Ramir
utilitza per a donar a entendre que espera un comportament respectuós, proper i
fidel per part del seu gendre Ramon, el receptor de les seves donacions i
promès de la seva filla. El fet que no existeix cap afillament jurídic queda
demostrat en diversos documents posteriors al de Barbastre, en què el comte és
anomenat «gener» o «genero» (gendre) del rei Ramir II.110 En
qualsevol cas, la comparació històrica fa completament inversemblant parlar
d’afillament artificial. Els afillaments de Ramir II d’Aragó amb Garcia Ramires
de Pamplona (1135) i Jaume I d’Aragó amb Sanç VII de Navarra (1231) segueixen
un procediment diferent del casamiento en casa i no ens consta pas que
es produeixi el repudiament del llinatge de l’afillat.111 Precisament, els
defensors de l’adopció de Ramon Berenguer IV per Ramir II —que no són pas
historiadors del dret, o almenys no en tenim constància— mai no expliquen el
mecanisme jurídic d’aquesta, més enllà d’associar-la d’una manera o altra al casamiento
en casa, que en cap cas comporta l’adopció dels cònjuges forasters per part
dels pares dels cònjuges hereus, ni la renúncia dels cònjuges dels forasters al
seu llinatge, i que, com hem comprovat, el casamiento en casa no va
tenir lloc.
A més, el pretès afillament és absurd si
considerem les conseqüències reals que hauria tingut si s’hagués produït: si
Ramon Berenguer hagués esdevingut fill de Ramir II, ja no hauria calgut que es
casés amb Peronella, car el comte seria l’hereu mascle del rei i s’hauria
acabat intitulant rex des del 1137. En aquest supòsit, difícilment podria
casar-se Ramon amb Peronella el 1150, ja que aquesta hauria estat, legalment,
la seva germana.
Pel que fa al cognom d’Aragó i
com és ben sabut, entre els segles XI i XV tant les famílies nobiliàries com
les reials adopten com a cognom familiar el nom del domini fundacional que
aporta el títol principal, sense que existeixi, en el cas dels reis d’Aragó,
cap contradicció entre la invocació de la continuïtat dinàstica barcelonina i
la ponderació del títol reial com el més destacat i principal,112
com hem demostrat al llarg del text.
Sobre el príncep Ramon Berenguer
IV dels aragonesos, cal dir que els títols que Ramon Berenguer emprà en relació
amb l’Aragó foren el de regni dominator Aragonensis i el de princeps.
No obstant això, el comte no feu servir mai aquest darrer títol per ser fill
del rei Ramir II, perquè l’ús del mot príncep per a anomenar l’hereu reial no
apareix a Europa fins al segle XIV, i, concretament a la Corona d’Aragó, fins
al segle XV (príncep de Girona).
Alguns historiadors consideren —amb encert,
pensem— que aquests són títols per a indicar la seva posició com a sobirà dels
aragonesos sense haver d’utilitzar el de rex.
Schramm explicà que el títol de dominator
era el propi dels sobirans a l’Antic Testament i durant l’antiguitat clàssica,
i va ser emprat en els segles XI i XII pels emperadors i pels reis de Lleó, per
exemple Ferran II (1157-1188): «Dei gratia Legionensium et Gallecie dominator».113
Sobre princeps, no hem
d’oblidar que fou un títol del qual se serví coetàniament Alfons Enriques, primer
rei de Portugal;114 que els segles XII i XIII són l’època de la
recepció del dret romà —en què s’anomena princeps els antics emperadors—
a l’Europa occidental, com s’observa en cèlebres fórmules jurídiques de
sobirania com «Rex Francie in regno suo princeps est»; i que les cúries de
Ramon Berenguer IV i Alfons I són romanitzades,115 com es destria de
la formació dels Usatges de Barcelona, en els quals el concepte de princeps
al·ludeix al comte de Barcelona com a sobirà legislador.116
S’han vessat rius de tinta sobre
per què Ramon Berenguer IV no emprà el títol reial si era el sobirà regnant
d’Aragó i tenia la vènia explícita del patriarca de Jerusalem. Entre les
hipòtesis més plausibles hi ha el respecte vers Ramir II, qui ostentà aquesta
dignitat fins a la seva mort, o vers el papa, qui pretenia el dret imperial de
crear reis.117
Amb tot, fou el comte Ramon
Berenguer —i no pas Peronella, qui no sembla que heretés res del seu pare més enllà
de la dignitat simbòlica d’intitular-se reina després de la boda— qui posseí la
potestat règia i qui regnà de dret i de fet, i en el seu propi nom, sobre Aragó
entre el 1137 i el 1162, com deixen palesat els pergamins d’aquest període amb
fórmules com «regnante comes Barchinone in Aragon», «regnante comes
Barchinonensis et princeps Aragonensis» o «Regnante sive dominante me Raimundo
comite in Aragone, in Suprarbe, in Ripa Curza et Cesaraugusta et in Calataiu et
in Darocha»,118 que segueixen el protocol regi aragonès.119 De fet,
el poder del comte no sembla pas gens dependent de Peronella quan, d’una banda,
els ordes de Terra Santa cedeixen a ell el regne, el poder i els drets sobre
l’Aragó, alhora que ell es presenta com a successor del rei d’Alfons el Bataller,
o quan, d’altra banda, gairebé es casa amb una infanta pamplonesa l’any 1149. I
cal afegir a això que observem que el comte és considerat sobirà aragonès en
dos dels tres documents generats pel rei Ramir durant el seu retir, mentre que
la seva filla no apareix esmentada en cap.120
A tall d’exemple, el 1144, un
document de donació d’una capella ubicada a Borja, que Ramir fa al monestir de
San Juan de la Peña per a la redempció de la seva ànima, és datat de la manera
següent:
Facta karta
in. eª. mª. cª. lxxxª. iiª. vi id[us] marcii, in monasterio S[an]c[t] i
Ioh[an]is de Pinna. Regnante Ranimiro rege et genero ei[us] Remon Belenguer
comite Barcinonensi. et p[ri]ncipe Aragonensiu[m]. in Aragone. et in Suprarbi
et in Ripacorza atq[ue] in Cesaragusta.121
El mateix succeeix el 1154
(quatre anys després de la boda), quan un document signat per Ramir a San Úrbez
és datat així:
Facta carta
era mª. cª. lxxxxª. iiª., comes Barchinonensis R[aimundus] B[erengarius] in
Aragone et in Superarbi et in Ripacurza.122
Finalment, entre l’agost i
l’octubre del 1162 —ja mort el comte i, per tant, en un moment crucial de
legitimació del successor—, el menor Alfons I el Cast, de l’Aragó estant, es presenta
en els documents com a Alfons, rei dels aragonesos, fill de Ramon, comte dels
barcelonins i príncep dels aragonesos.123 La mateixa al·lusió al
difunt comte té lloc a l’agost del 1164, després de l’abdicació de la seva
mare, en un document en què confirma els furs d’Osca atorgats per «rex Petrus,
et rex Adefonsus, et rex Ranimirus et Raimundus, comes pater meus»,124
on queda palesat que era Ramon i no Peronella qui, com els reis precedents,
feia actes de sobirania com ara atorgar furs.
3. CONCLUSIÓ
Arribats a aquest punt, només
podem concloure que, sense menystenir en cap cas el respecte que mereixen les
múltiples i abundoses aportacions d’Antonio Ubieto i de la resta d’autors
revisionistes en altres temàtiques històriques i humanístiques que no tenen a
veure amb la matèria de l’article, tant la teoria de la creació de la Corona
d’Aragó mitjançant el casamiento en casa com la teoria de la renúncia de
Ramon Berenguer IV al seu llinatge barceloní són acientífiques. Com hem
contrastat, ambdues es fonamenten en anacronismes i errors diversos,
tergiversacions documentals, contradiccions diverses, hipòtesis no demostrades
exposades com a veritats fefaents, etcètera, que fa l’efecte que no poden sinó
respondre a l’objectiu prefixat d’atiar una picabaralla de contraidentitats
dels segles XX i XXI, que no tenen res a veure amb la realitat històrica
medieval i que reforcen tesis com les següents:
1) En comptes d’establir-se un
règim d’igualtat, el comtat de Barcelona i, posteriorment, Catalunya se
sotmeteren o s’integraren (depenent de l’autor) a l’Aragó.
2) Ni Ramon Berenguer IV ni cap dinastia
de llinatge català mai no van regnar sobre l’Aragó ni sobre la resta de dominis
de la Corona d’Aragó.
3) Les armes dels quatre pals i la senyera
tenen un origen exclusivament aragonès.
Finalment, volem deixar palès que
aquest text no ha estat pas escrit amb la voluntat d’excitar la picabaralla
esmentada, sinó per l’estima que sentim per l’ofici d’historiador, així com
pels pobles català i aragonès i la seva història. Per això voldríem citar i fer
nostres les paraules del professor Josep Serrano Daura en relació amb el
menyspreu envers la història de Catalunya i, de retruc, la d’Aragó:
Aragón
tiene su propia identidad nacional, sus instituciones y sus derechos propios, y
no es necesario ni creo acertado pretender reivindicarlos y hasta «descubrirlos»
por la vía justamente de inventar su supuesta e irreal superioridad en este
caso respecto de Catalunya. El recurso que algunos autores aragoneses, por lo
demás de prestigio reconocido, utilizan en este tema no hace más que poner en
evidencia una cierta frustración que tampoco tiene razón de ser o no debiera
existir, pues nadie puede negar el importante papel desempeñado por el Reino de
Aragón a lo largo de nuestra historia.125
Cristian Palomo Reina
Universitat Autònoma de Barcelona
Revista de Dret Històric Català
[Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 17 (2018), p. 11-58 ISSN (ed.
impresa): 1578-5300 / ISSN (ed. digital): 2014-0010 http://revistes.iec.cat/index.php/RDHC
/ DOI: 10.2436/20.3004.01.112
1. Vegeu-ne una de les
mostres més recents: «Jurídicamente, la Casa de Barcelona se subsumió en la de
Aragón y de ahí el apellido de sus titulares en los siglos siguientes».
Guillermo Fatás, Prontuario aragonés del Reino y la Corona de Aragón,
Saragossa, Cortes de Aragón, Parlamento, 2014, p. 87.
2. Vegeu més informació
sobre la seva carrera a Gonzalo Vicente Pasamar i Ignacio Peiró, Diccionario
Akal de historiadores españoles contemporáneos, Madrid, Akal, 2002, p. 641-642.
3. Antonio Ubieto, Orígenes
del Reino de Valencia. Cuestiones cronológicas sobre su reconquista, Saragossa,
Anubar, 1981, 2 vol. (1a ed.: 1975).
4. Antonio Ubieto, Orígenes del Reino de
Valencia, vol. I, p. 171-172.
5. Antonio Ubieto, Orígenes
del Reino de Valencia, vol. I, p. 195.
6. Antonio Ubieto, Orígenes
del Reino de Valencia, vol. II, p. 18.
7. Antonio Ubieto, Orígenes
del Reino de Valencia, vol. II, p. 201-202. Els claudàtors són nostres.
8. Antonio Ubieto, Orígenes
del Reino de Valencia, vol. II, p. 256.
9. Antonio Ubieto, Orígenes
del Reino de Valencia, vol. II, p. 18, 28-29 i 202, entre d’altres.
10.
El professor José Luis Villacañas remarcà que «los
esfuerzos de Ubieto por dejar al rey por embustero son desde luego extraños»,
mentre que el professor Ernest Belenguer ens recorda que Ubieto arriba a
qualificar el rei Jaume de «felón». Sobre la qüestió, Josep M. Salrach ha dit:
«La particular lectura i anàlisi del Llibre dels feits, que confronta amb la
documentació conservada, porta també Ubieto a acusar Jaume I de manipulador i
mentider, i consegüentment a dubtar de la validesa d’aquesta crònica com a font
històrica, un punt de vista que Robert I. Burns considera injustificat. Com
diria Stefano Cingolani, amb les seves desqualificacions Ubieto empeny a
prescindir d’una font que és segurament la millor per entendre la complexa
personalitat del Conqueridor, la seva realitat i la projecció que volia donar
de si mateix». Vegeu José Luis Villacañas, Jaume I el Conquistador, Madrid,
Espasa-Calpe, 2003, p. 566, nota 4; Ernest Belenguer, Jaume I a través de la
història, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, p.
264-265; Josep Maria Salrach, «Jaume I, una valoració del regnat», a Jaume I.
Commemoració del viii centenari del naixe ment de Jaume I, vol. II, Barcelona,
Institut d’Estudis Catalans, 2013, p. 837-853, esp. p. 850.
11.
Vegeu les citacions textuals a Carme Barceló, Pedro López
Elum i Mateu Rodrigo Lizondo, «Recensión de los Orígenes del reino de Valencia.
Cuestiones cronológicas sobre su reconquista», Hispania, núm. 144 (1980), p.
208. Els claudàtors són nostres.
12.
Ernest Belenguer, Jaume I a través de la història, 2
vol., València, Eliseu Climent, 1984, vol. I, p. 16, i vol. ii, p. 95-96. Els
claudàtors són nostres.
13.
José Luis Villacañas, Jaume I el Conquistador, p. 271.
14.
Josep Maria Salrach, «Jaume I, una valoració del regnat»,
p. 850.
15.
Ferran Garcia-Oliver, Valencians sense ADN. Relats dels
orígens, València, Tres i Quatre, 2016, p. 121. Els claudàtors són nostres.
16.
A tall de mostra: Dolors Bramon, «Una llengua, dues
llengües, tres llengües», a Pere Sisé, Pèls i senyals. Raons d’identitat del
País Valencià, València, Eliseu Climent, 1977, p. 43-46; Ferran Garcia-Oliver,
Valencians sense ADN, p. 46; Carme Barceló, Pedro López Elum i Mateu Rodrigo
Lizondo, «Recensión de los Orígenes del reino de Valencia», p. 204-208; Robert.
I. Burns, Jaume I i els valencians del segle XIII, València, Tres i Quatre,
1981; Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València: repoblament,
antroponímia a la València medieval, 2 vol., València, Tres i Quatre, 1999;
José Luis Villacañas, Jaume I el Conquistador; Ernest Belenguer, Jaume I a
través de la història. Vegeu un bon resum de l’estat de la qüestió actual sobre
la societat islàmica pre i post conquesta del segle xiii i sobre la repoblació
cristiana baixmedieval del Regne a partir de la ploma del medievalista valencià
Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, Catarroja i
Barcelona, Afers, 2016, esp. p. 36-40. Per al tema lingüístic valencià, remetem
al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española (DRAE), que defineix
el valenciano com la «[v]ariedad del catalán, que se habla en gran parte del
antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia»
(DRAE, s.v. valenciano, accepció 6 [consulta: 15/12/2017]); així com al ja
citat professor Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València, vol. I, p.
261-262.
17.
Javier Paniagua, «Un solo territorio y varias
identidades. El trauma del nacionalismo valenciano», Historia Social, núm. 40
(2001), p. 115-136, esp. p. 118.
18.
Antonio Ubieto, Los esponsales de la reina Petronila y la
creación de la Corona de Aragón, Saragossa, Gobierno de Aragón, 1987; Antonio
Ubieto, Historia de Aragón. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón,
Saragossa, Anubar, 1987.
19.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 138 i 140.
20.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 155.
21.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 160.
22.
Per exemple: Armand de Fluvià, Els quatre pals: l’escut
dels comtes de Barcelona, Barcelona, Rafael Dalmau, 1994.
23.
Guillermo Fatás i Guillermo Redondo, La bandera de
Aragón, Saragossa, Guara, 1978, p. 60. Els claudàtors són nostres.
24.
Guillermo Fatás i Guillermo Redondo, La bandera de
Aragón, p. 61-62.
25.
Guillermo Fatás i Guillermo Redondo, La bandera de
Aragón, p. 61.
26.
Vegeu l’entrevista al professor Ubieto a Pepe Gozálvez,
«En Valencia ha escrito de historia gente que ni sabe ni sabía por dónde se
anda», Las Provincias (29 setembre 1984), p. 21.
27.
Faustino Menéndez Pidal de Navascués, «Palos de oro y
gules», a Studia in Honorem Prof. M. de Riquer, vol. iv, Barcelona, Quaderns
Crema, 1991, p. 669-704.
28.
Guillermo Fatás i Guillermo Redondo, Blasón de Aragón: El
escudo y la bandera, Saragossa, Diputación General de Aragón, 1995, p. 54. Els
claudàtors són nostres.
29.
Guillermo Fatás i Guillermo Redondo, Blasón de Aragón, p.
54 i 58-59. Els claudàtors són nostres.
30.
Benito Vicente de Cuéllar, «Los “condes-reyes” de
Barcelona y la “adquisición” del reino de Aragón por la dinastía bellónida»,
Hidalguía. La Revista de Genealogía, Nobleza y Armas, núm. 252 (1995), p.
619-632, esp. p. 630-631. Els claudàtors són nostres.
31.
Seguim Percy E. Schramm, «Ramon Berenguer IV», a Percy E.
Schramm, Joan-Ferran Cabestany i Enric Bagué, Els primers comtes-reis,
Barcelona, Teide, 1960, p. 9-50; Alfonso García-Gallo, «El derecho de sucesión
del trono en la Corona de Aragón», Anuario de Historia del Derecho Español,
núm. 36 (1966), p. 5-187; Antonio Ubieto, Historia de Aragón, i Josep-David
Garrido Valls, Ramon Berenguer IV, Barcelona, Rafael Dalmau, 2014.
32.
Jerónimo Zurita, Anales de la Corona de Aragón,
Saragossa, 1562, vol. I, cap. 56.
33.
Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Cancelleria, perg.
Ramon Berenguer IV, carpeta 35, doc. 86. En servim de la transcripció d’Ignasi
J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach (dir.), Els pergamins de l’Arxiu
Comtal de Barcelona, 4 vol., Barcelona, Fundació Noguera, 2010, vol. III, doc.
722, p. 1191-1192.
34.
Per a la transcripció, seguim la d’Antonio Ubieto,
Historia de Aragón, p. 145-146.
35.
Tant en el document original com en la transcripció hi
consta «nomenage» en comptes d’«homenage».
36.
Archivo Histórico Nacional (AHN), Clero, Montearagón,
carpeta 623, doc. 13.
37.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 146.
38.
J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach (dir.), Els
pergamins de l’Arxiu Comtal, doc. 702.
39.
ACA, Cancelleria, perg. Ramon Berenguer IV, carpeta 35,
doc. 87. Vegeu-ne la transcripció a J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach
(dir.), Els pergamins de l’Arxiu Comtal, vol. III, doc. 741, p. 1219-1220. En
aquesta edició el document ha estat datat a l’any 1138, ja que els autors
l’interpreten com a posterior a la donació feta a Saragossa el 13 de novembre.
40.
AHN, Clero, San Juan de la Peña, carpeta 713, doc. 18, 19
i 20, tres còpies del segle XIII. Seguim la transcripció d’Antonio Ubieto,
Documentos de Ramiro II de Aragón, Saragossa, Anubar, 1988, doc. 115, p. 139.
Els claudàtors són nostres. Diem «podria ser» perquè, tot i que es considera un
document autèntic, al nostre parer també és dubtós per la datació. Tal com
exposa Ubieto, les diverses còpies d’aquest document presenten el problema
següent: «El documento está datado en 1134 pero hay que leer U = II». Aquest
mètode de canviar un número per un altre per tal que encaixi és científicament
inacceptable i caldria un estudi particular del document per a esbrinar-ne
l’autenticitat.
41.
Segurament hauria de ser «progeniei». Vegeu la
transcripció de José de la Canal, España Sagrada, tom xlvi, Madrid, Imprenta de
los Herederos de D. José del Collado, 1836, p. 282-285.
42.
Seguim la transcripció d’Antonio Ubieto, Documentos de
Ramiro II, doc. 118, p. 143-146. Els claudàtors són nostres. Segons el
professor aragonès, és una còpia del darrer terç del segle XIII i presenta el
mateix problema amb la datació. Ubieto diu: «Para la fecha, ver que hay que
leer U en vez de II, ya que se habían producido los esponsales de Petronila con
Ramón Berenguer IV». També considerem que cal un estudi particular d’aquest
document.
43.
ACA, Cancelleria, perg. Ramon Berenguer IV, carpeta 35,
doc. 85. Vegeu-ne la transcripció a J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach
(dir.), Els pergamins de l’Arxiu Comtal, vol. III, doc. 725, p. 1194-1195. Els
claudàtors són nostres.
44.
J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach (dir.), Els
pergamins de l’Arxiu Comtal, doc. 820, p. 1331-1333.
45.
Conservem les cessions del Sant Sepulcre i les de
l’Hospital. J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach (dir.), Els pergamins de
l’Arxiu Comtal, doc. 774-775, p. 1270-1274.
46.
No sabem del cert on visqué Peronella fins al seu
esposori el 1150: un detall que la historiografia revisionista aragonesa sempre
passa per alt. Hi ha qui afirma que Peronella quedà sota custòdia de la noblesa
aragonesa, sense aportar-ne cap prova. Vegeu, per exemple, el primer capítol de
José Luis Corral (coord.), ¿Qué fue la Corona de Aragón?, Saragossa, Prensa
Diaria Aragonesa, 2010. Jerónimo Zurita dona a entendre que Peronella visqué a
la cort del seu futur espòs. Jerónimo Zurita, Índice de las gestas de los reyes
de Aragón, edició a cura d’Ángel Canellas, Saragossa, Institución Fernando el
Católico, 1984, p. 112. La hipòtesi de Garrido Valls és que, arran del joc
diplomàtic entre els sobirans de Barcelona-Aragó, Pamplona i Lleó-Castella, la
jove romangué a la cort castellanolleonesa fins al 1150. Vegeu Josep-David
Garrido Valls, Ramon Berenguer IV.
47.
Governà els dominis occitans del Casal de Barcelona com a
marquès entre els anys 1144 i 1161, durant la minoria d’edat del seu nebot
homònim, comte de Provença.
48.
A excepció del comtat de Cerdanya, que restà per al fill
segon.
49.
A mode d’exemple, vegeu Stefano M. Cingolani, «“Seguir
les vestígies dels antecessors”. Llinatge, reialesa i historiografia a
Catalunya des de Ramon Berenguer IV a Pere II (1131-1285)», Anuario de Estudios
Medievales, núm. 36, fasc. 1 (2006), p. 201-240; Stefano M. Cingolani,
«Tradiciones e idiosincrasias. Las relaciones entre Cataluña y Aragón en la
historiografía (siglos xi-xiii)», a José Ángel Sesma (coord.), La Corona de
Aragón en el centro de su historia. 1208-1458. La monarquía aragonesa y los
reinos de la Corona, Saragossa, Gobierno de Aragón, 2010, p. 219-252; Stefano
M. Cingolani (ed.), Les Gesta Comitum Barchinonensium (versió primitiva), la
Brevis Historia i altres textos de Ripoll, València, Universitat de València,
2012; Stefano M. Cingolani (ed.), Gestes dels comtes de Barcelona i reis
d’Aragó, Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum, 2012.
50.
Stefano M. Cingolani, «“Seguir les vestígies dels
antecessors”», p. 231-232.
51.
Stefano M. Cingolani, «Tradiciones e idiosincrasias», p.
219-220.
52.
Stefano M. Cingolani, «“Seguir les vestígies dels
antecessors”».
53.
Stefano M. Cingolani, «Tradiciones e idiosincrasias», p.
226-227.
54.
Stefano M. Cingolani, «Tradiciones e idiosincrasias», p.
230. Segons Cingolani, la coherència ideològica d’ambdues reforça encara més la
vinculació de les Gesta amb la voluntat i la supervisió del rei. Stefano M.
Cingolani (ed.), Gestes dels comtes de Barcelona, p. 14-24. En relació amb la
natura catalanoaragonesa dels sobirans de la Corona d’Aragó, vegeu Víctor
Ferro, El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de
Nova Planta, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Jurídics, 2015 (1a ed.:
1987); ben segurament, encara el millor monogràfic sobre l’entramat jurídic de
la Catalunya dels segles XII-XVIII en el seu conjunt. En aquesta obra, l’expert
iushistoriador tractà —entre moltes altres temàtiques— la manca de necessitat
dels comtes barcelonins d’erigir-se en reis barcelonins després de lluir ja un
títol reial pel fet de regnar sobre Aragó, equiparant-se, d’aquesta manera, amb
la resta de reis de la cristiandat; també reflexiona sobre l’assumpció del títol
comtal barceloní com a títol principesc amb potestat reial sobre el conjunt
territorial català i sobre la consolidació del Principat de Catalunya com a
entitat monàrquica sobirana separada i diferent del regne d’Aragó. Sobre aquest
darrer punt, vegeu també Josep Serrano, «El principado de Catalunya»,
Hidalguía. La Revista de Genealogía, Nobleza y Armas, núm. 282 (2000), p.
929-935.
55.
Stefano M. Cingolani (ed.), Les Gesta Comitum
Barchinonensium, p. 131-136.
56.
Stefano M. Cingolani (ed.), Les Gesta Comitum Barchinonensium,
p. 133-134.
57.
Stefano M. Cingolani (ed.), Gestes dels comtes de
Barcelona, p. 15-16.
58.
Stefano M. Cingolani (ed.), Gestes dels comtes de
Barcelona, p. 62-63 i 114-115.
59.
Amadeu J. Soberanas (ed.), Crònica general de Pere III el
Cerimoniós, dita comunament Crònica de Sant Joan de la Penya, Barcelona, Alpha,
1961, p. 71-73.
60.
Josep Serrano, «La donació de Ramir II d’Aragó a Ramon
Berenguer IV de Barcelona de 1137 i la institució del “casamiento en casa”»,
Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, núm. 15 (1997), p.
7-14; Josep Serrano, «La donación de Ramiro II de Aragón a Ramón Berenguer IV
de Barcelona, de 1137, y la institución del “casamiento en casa”», Hidalguía.
La Revista de Genealogía, Nobleza y Armas, núm. 270 (1998), p. 709-719; Josep
Serrano, «El principado de Catalunya».
61.
Josep-David Garrido Valls, Ramon Berenguer IV.
62.
Armand de Fluvià, «El senyal dels quatre pals és dels
comtes de Barcelona i, per tant, català, no aragonès», Revista de Catalunya,
núm. 96 (1995), p. 25-34.
63.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 31.
64.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 31, nota 1.
65.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 32.
66.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 54.
67.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 32.
68.
Alfonso García-Gallo, «El derecho de sucesión», p. 67.
69.
A tall d’exemple: Joaquín Costa, Derecho consuetudinario
del Alto Aragón, Madrid, Imprenta de la Revista de Legislación, 1880; Luis
Martín-Ballestero, La casa en el derecho aragonés, Saragossa, CSIC, 1944;
Joaquín Sapena, «Un boceto del casamiento en casa», Revista de Derecho Privado,
núm. 37 (1953), p. 545-568.
70.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 32.
71.
Víctor Ferro, El dret públic català, p. 22-26.
72.
Próspero de Bofarull, Colección de documentos inéditos
del Archivo General de la Corona de Aragón, s.l., s.n., vol. 5, p. 271.
73.
Jaume Riera, «La correcta numeració dels reis d’Aragó»,
Afers: Fulls de Recerca i Pensament, núm. 69 (2011), p. 485-521, esp. p. 501 i
504, nota 112.
74.
Ferran Garcia-Oliver, Valencians sense ADN, p. 208.
75.
L’expressió Corona d’Aragó, documentada des del final del
segle XIII, podia remetre a la Corona reial, és a dir, l’entitat principesca
encarnada per la persona del rei d’Aragó, València, comte de Barcelona, etc.,
junt amb la seva administració reial. També podia donar nom a la jurisdicció
reial: la part del territori de cada regne, principat o terra que no estava
sota jurisdicció eclesiàstica o nobiliària, sinó que pertanyia al rei com a
senyor feudal. Finalment, també serví per a referir-se al conjunt
politicoterritorial de la monarquia composta catalanoaragonesa com a resum
d’expressions com ara «regnes i terres del rei d’Aragó» o «regnes i principat
de la Corona d’Aragó». Aquesta darrera accepció és la que ha tingut més èxit en
la historiografia contemporània. Sobre la semàntica del concepte, vegeu Jesús
Lalinde, «El significado de Corona de Aragón (Contrarréplica)», Medievalia,
núm. 11 (1994), p. 33-40; Jesús Lalinde, «Depuración histórica del concepto de
Corona de Aragón», a Esteban Sarasa i E. Serrano (coord.), La Corona de Aragón
y el Mediterráneo: siglos XV-XVI, Saragossa, Institución Fernando el Católico,
1997, p. 433-458; Flocel Sabaté, El territori de la Catalunya medieval.
Percepció de l’espai i divisió territorial al llarg de l’edat mitjana,
Barcelona, Rafael Dalmau, 1997, p. 337-339.
76.
Tomàs de Montagut, «La justicia en la Corona de Aragón»,
a La Administración de justicia en la historia de España, Toledo, Junta de
Comunidades de Castilla-La Mancha, 1999, p. 649-685; i Tomàs de Montagut, «El
poder del dret durant el regnat de Martí l’Humà», a Martí l’Humà. El darrer rei
de la dinastia de Barcelona (1396-1410), Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans, 2015, p. 51-67.
77.
Principi que permet als particulars realitzar pactes i
obliga a complir-los sempre que no vagin contra el dret natural ni el del regne
d’Aragó. Antonio Ubieto l’esmenta de forma puntual en relació amb una suposició
seva sobre la no aparició d’una de les filles de Ramir I en el seu testament,
però sense demostrar que realment s’apliqués ja en aquesta època, ni inspirés
la redacció del testament ni la tradició successòria dels reis d’Aragó. Antonio
Ubieto, Historia de Aragón, p. 43-45.
78.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 43-51.
79.
Adela Mora Cañada, «La sucesión al trono en la Corona de
Aragón», a Josep Serrano (coord.), El territori i les seves institucions
històriques. Actes. Ascó, 28, 29 i 30 de novembre 1997, vol. II, Barcelona,
Fundació Noguera, 1999, p. 547-566.
80.
Josep Serrano, «La donación de Ramiro II de Aragón».
81.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 142-143.
82.
Per a les citacions de la documentació del 1137, remetem
a les transcripcions citades supra en aquest article.
83.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 51-52.
84.
Josep Serrano, «La donación de Ramiro II de Aragón», p.
718.
85.
ACA, Cancelleria, perg. Ramon Berenguer IV, carpeta 38,
doc. 250.
86.
Adela Mora Cañada, «La sucesión al trono», p. 556-557.
87.
Alfonso García-Gallo, «El derecho de sucesión», p. 66-68.
88.
Alfonso García-Gallo, «El derecho de sucesión», p. 68
89.
Adela Mora Cañada, «La sucesión al trono», p. 554-555.
90.
Antonio Ubieto (ed.), Documentos de Ramiro II de Aragón,
Saragossa, Anubar, 1988, p. ex., doc. 115, p. 139-140. Diem «podrien» perquè,
bo i que Ubieto els donà per autèntics, com ja hem exposat més amunt, cal un
estudi acurat per a demostrar que verament ho són, per la qüestió de les dates.
91.
Armand de Fluvià, «El senyal dels quatre pals», p. 32-34.
92.
Vegeu el resum i les aportacions del filòleg i heraldista
Alberto Montaner Frutos, El señal del rey de Aragón. Historia y significado,
Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2013, p. 22-29 (1a ed.: 1995).
93.
«[M]aiordomo in domo nostra». Ana-Isabel Sánchez Casabón,
«Los cargos de mayordomo, senescal y dapifer en el reinado de Alfonso II de
Aragón», Aragón en la Edad Media, núm. 8 (1989), p. 599-610.
94.
José Jordán de Urríes, «Las ordinaciones de la corte
aragonesa en los siglos XIII y XIV», Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona, núm. 52 (octubre-desembre 1913), p. 220-229; Miguel Ángel
Ladero, «La Casa Real en la baja edad media», Historia. Instituciones.
Documentos, núm. 25 (1998), p. 327-350.
95.
Antoni M. Udina, Els testaments dels comtes de Barcelona
i dels reis de la Corona d’Aragó. De Guifré Borrell a Joan II, Barcelona,
Fundació Noguera, 2001, doc. 19, p. 135-137.
96.
Ernest Belenguer, Jaume I a través de la història, vol.
I, p. 50, nota 9. Els claudàtors són nostres.
97.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 157-159, nota 19.
Els claudàtors són nostres.
98.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 143.
99.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 155.
100.
Josep Serrano, «La donación de Ramiro II de Aragón», p.
713, nota 6.
101.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 143.
102.
Josep Serrano, «La donación de Ramiro II de Aragón», p.
713, nota 6.
103.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 143.
104.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 143.
105.
Josep Serrano, «La donación de Ramiro II de Aragón», p.
718-719 i nota 21. Els claudàtors són nostres.
106.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 153.
107.
Antonio Ubieto, Historia de Aragón, p. 155.
108. Josep-David Garrido Valls, Ramon Berenguer IV, p. 112.
Els claudàtors són nostres.
109.
Josep Serrano, «La donación de Ramiro II de Aragón», p.
713, nota 6.
110.
Antonio Ubieto, Documentos de Ramiro II, doc. 115, 118 i
120.
111.
Ni tan sols el mateix Ubieto relacionà el suposat
casamiento en casa del 1137 amb cap afillament. Antonio Ubieto, Historia de
Aragón, p. 52-53.
112.
Flocel Sabaté, Percepció i identificació dels catalans a
l’edat mitjana. Discurs de recepció de Flocel Sabaté i Curull com a membre
numerari de la Secció Històrico-Arqueològica, llegit el dia 20 d’octubre de
2016, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2016, p. 71.
113.
Percy E. Schramm, «Ramon Berenguer IV», p. 23 i 48, nota
41.
114.
Josep-David Garrido Valls, Ramon Berenguer IV, p. 132.
115.
Stefano M. Cingolani, «“Seguir les vestígies dels
antecessors”», p. 233-234.
116.
Josep Serrano, «El principado de Catalunya», p. 931-932;
Pedro Andrés Porras, Eloísa Ramírez Vaquero i Flocel Sabaté, La época medieval:
administración i gobierno, Tres Cantos, Istmo, 2003, p. 302.
117.
Josep Serrano, «El principado de Catalunya», p. 932; Percy
E. Schramm, «Ramon Berenguer IV», p. 22.
118.
Per exemple, en diversos pergamins comtals de l’ACA: doc.
738 (any 1138), 787 (1141), 861 (1147), 900 (1150), 999 (1156), 1015 (1157) i
1085 (1161). Vegeu J. Baiges, Gaspar Feliu i Josep M. Salrach (dir.), Els pergamins
de l’Arxiu Comtal, vols. III i IV.
119.
Josep-David Garrido Valls, Ramon Berenguer IV, p.
127-128. 12.
120.
Antonio Ubieto, Documentos de Ramiro II, doc. 120, 121 i
123. Ubieto també transcriu un document del 1153, però en aquest cas és una
donació del prior de San Pedro el Viejo a un tercer, i no de Ramir II, si bé
apareix en el text com a conseller del prior i cosignant del document. Antonio
Ubieto, Documentos de Ramiro II, doc. 122.
121.
AHN, Clero, San Juan de la Peña, carpeta 714, doc. 5.
122.
Seguim la transcripció d’Antonio Ubieto, Documentos de
Ramiro II, doc. 123, p. 149-150.
123.
Ana-Isabel Sánchez Casabón, Alfonso II rey de Aragón,
conde de Barcelona y marqués de Provenza. Documentos (1162-1196), Saragossa,
Institución Fernando el Católico, 1995, p. 33-35 i 38-39.
124.
Ana-Isabel Sánchez Casabón, Alfonso II rey de Aragón, p.
56-57.
125.
Josep Serrano, «El principado de Catalunya», p. 929-930.
Entrades relacionedes:
- LA CASA REIAL D’ARAGÓ I L’INSTITUCIÓ DEL “CASAMIENTO EN CASA”.
- L'ALTRA DONACIÓ DEL REGNE D'ARAGÓ.
X.M.C. 1/2020
CHAPÓ!!
ResponEliminaentre este y la exposición de Josep Serrano Daura, la historieta esa del casamiento en casa ya no se la creen ni ellos
ResponEliminaGracias, desgraciadamente son muchos los que defienden aún la teoría, y no necesariamente por motivos históricos, en muchos casos es simple catalanofobia :(
EliminaMuy buenas de nuevo, Amnèsia
ResponEliminaTe dejo un nuevo valor a seguir, es este chaval: JOAQUIM VERDE I LLORENTE
https://www.upf.edu/web/geiscam/entry/-/-/95614/adscripcion/joaquim-verde-i
Y este es uno de sus trabajos, te lo recomiendo, vale mucho la pena, tiene más chicha de lo que parece para ser un trabajo tan reducido: General o Generalitat, Cort general i república. El Principat de Catalunya fins a 1714 en comparació als altres regnes d’Espanya i d’Europa
Eliminahttps://revistas.ucm.es/index.php/RPUB/article/view/65058/4564456551667
Un saludo
Pues muchas gracias... ya esta incluida en mi lista de lecturas pendientes 😊 Saludos
EliminaOh! M'ha emocionat trobar aquest esment inesperat... Gràcies!
EliminaBon dia, Amnesia
ResponEliminaImagino que ya lo conocerás, pero por si acaso no lo has leído, te lo recomiendo, es buenísimo, y la primera parte del libro es de Cristian Palomo Reina
Pseudohistòria contra Catalunya.
De l'espanyolisme a la Nova Història
http://eumoeditorial.com/tasts/Pseudohistoria_Introduccio.pdf
Espero que tú y los tuyos estéis bien, me refiero al coñazovirus de los cojones
Una abraçada
Hola, por aquí estamos todos bien, muchas gracias. Espero que todos vaya bien allá y que tengas sana y en forma a toda la familia. Aquí arriba está todo un poco más tranquilo de lo que veo y oigo por ahí abajo, claro que en general los noruegos son algo más organizados y obedientes (por no decir cuadrados), y ya de por sí les gusta mantener sus distancias. Pero bueno, aquí en lugar de hacer un Erte te hacen “Permitert”, que básicamente es lo mismo, y es lo que me ha tocado por una temporadita, parece que al menos hasta entrado el mes de mayo.
EliminaSi que he leído algo del libro, al menos lo que me va llegando. El libro en sí creo que tendrá que esperar a que pueda yo ir a buscarlo.
Te diré que discrepo un poquito en el fondo. Me parece absolutamente lícito estar en contra de “teorías”, sobre todo cuando no hay pruebas o las aportadas no son parezcan suficientes o suficientemente rigurosas. Pero es evidente que tras una observación detallada de la “historia oficial” surgen infinidad de preguntas. Castilla explica la historia de España desde su punto de vista y por otro lado ha abandonado y dejado en el olvido parte de la historia, justo de la que no se siente integrante. Estudiamos a fondo la historia de las Américas y sus virreinatos, pero de la de los virreinatos de Sicilia, Nápoles, etc.… nada de nada. De la misma manera que lo sucedido en la actual España se considera historia de España, si nadie lo reclama lo sucedido en la actual Italia es historia de Italia, y lo mismo en Francia. Por eso no es raro que a alguien le dé por intentar abrir otras puertas o seguir otras opciones. Es entonces, en este “campo teórico”, donde se abre el debate. Y este debate, no es que me parezca malo, es que lo encuentro enriquecedor, deseable e incluso obligatorio. ¿Cuántos “descubrimientos” o hechos, que ahora nos parecen completamente lógicos, han salido a la luz por contradecir e ignorar la “historia oficial” a pesar de feroces críticas y las burlas más crueles?
Quien quiera rebatir las teorías de otros por parecerle absurdas o directamente estúpidas, son absolutamente libres de hacerlo, basta con aportar las pruebas o datos que las desacrediten (aunque otra opción es directamente ignorarlas), cosa que hace el libro en parte. Pero no me parece que sea correcto intentar evitar o eliminar el debate y la aportación de nuevas ideas (algunas no tan nuevas), no al menos de una manera tan genérica. Eso sí, el que ponga la teoría sobre la mesa es el que tiene que demostrarlo, y en eso hay a quien se le acumula el trabajo.
Recibe de nuevo un fuerte y cordial saludo.
Espero que todo este y continúe bien.
Escolta, lee el libro, en serio, sabes que si fuera una 'full' no te lo recomendaría, no niega el debate, sólo pide un poco de rigurosidad, y lo que rebate es brutal, dan hasta vergüenza ajena algunas de las cosas del INH.
EliminaAunque no lo parezca, este Instituto está haciendo bastante daño a la historia de Catalunya, al final tomarán a cachondeo cualquier estudio y cualquier nueva revelación de autores catalanes que se salgan de la regla ortodoxa españolista.
El libro rebate la mentira españolista, es lo primero que hace, la deja a caer de un burro, y sobre el INH rebate lo del Joan Colom i Bertran, no que Colom fuera catalán (por cierto, yo me decanto por esta opción, sea catalán o dels països catalans), es que es muy burda la manipulación del INH, es muy grosera.
Y sobre el Siglo de Oro lo mismo, da hasta vergüenza, las supuestas catalanadas etc... puf, no hay por dónde pillarlo, internacionalmente van a pensar que somos gilipollas, lo que piense españa me da lo mismo, pero en el resto pues sí me importa, nadie nos va a dar credibilidad
En serio vale la pena, sólo exigen rigurosidad en la investigación.
De sus autores conozco al Cristian Palomo, genial, ya lo sabes, al Alberto Velasco, impresionante cómo ha destrozado a lo largo de estos años la versión caspañola sobre las obras de arte de Sixena, al Stefano M. Cingolani creo que no necesita que te lo presente, los demás no los conocía, pero estos que te menciono no creo que sean sospechosos, más bien son una referencia, una garantía, en cuanto al estudio de la historia de Catalunya de forma independiente y libre de presiones españolistas
Oye, lo puedes pillar en amazón por 14 euros, en la versión Kindle, de hecho yo lo he leído así, la descarga del Kindle es gratuita.
La primera parte, la refutación de la mentira españolista te la lees en un plis, te engancha, es un sin parar
En fin, tampoco quiero convencerte de nada, pero si algún día tienes tiempo y te aburres, le echas una ojeada, al menos a la primera parte, te entusiasmará, sin pelos en la lengua
Una abraçada desde el lejano sur
Hola, Amnèsia Històrica Induïda!
ResponEliminaEt vas poder llegir el meu (fins ara únic) article que et va passar n'Ernesto? Per cert, me'n podries donar, amb e seu permís, el seu contacte? Me'l pots enviar a joaquim_verde@hotmail.com.
Doncs fa dos anys que em vaig doctorar, i vaig quedar tan cremat que m'he agafat un "trienni sabàtic" transcrivint (i cobrant per açò) els processos de la Cort general de Catalunya (gràcies a aquesta feineta m'he pogut comprar la tercera compilació original de les Constitucions, que volia des que me'n vaig comprar el facsímil fa uns 15 anys, i ara em faré la toga doctoral i l'anell de doctor XD).
A veure si l'any vinent em poso les piles i em poso a cercar feina i seguir fent curriculum per assolir algun dia el meu somni des dels 12 anys de ser professor d'Història...
Però és el que té haver decidit voler fer una tesi docotal a l'antiga usança (2.087 pàgines!). Sabent que, tot i que molt probablement a la llarga serà recordada, em perjudicaria a curt i mitjà termini en una acadèmia actualment dominada pel nefast neoliberalisme. Per cert, la meva tesi es titula "Participació i representació polítiques a la Catalunya dels inicis del segle XVIII. Universitats locals, Cort general i Diputació del General" i li pots fer un cop d'ull ací: https://www.tdx.cat/handle/10803/672756.
Joaquim
PD: No, no sóc valencià sinó blanenc, però m'encanta emprar per al primer grau de proximitat l'açò i l'ací, o per al segon grau l'aqueix i l'aqueixa. Per cert, com et dius? M'agradaria que romanguéssim en contacte, cuida't!