LA CASA REIAL D’ARAGÓ I L’INSTITUCIÓ DEL “CASAMIENTO EN CASA”.

Aquesta teoria tracta sobre el llinatge de Ramón Berenguer IV i l'origen del Casal d'Aragó, amb implicacions sobre el Senyal Reial, formulada per l'historiador Antonio Ubieto Arteta, que es basa en la institució jurídica consuetudinària del “Casamiento encasa”, típica de l’alt Aragó.

Pedro Abarca (Jaca, 1619 - Palencia, 1693)
Teòleg i historiador. Catedràtic de la Universitat de Salamanca.

Farem unes consideracions al respecte:
1.   La figura del "casamiento en casa" apareix com a molt aviat al segle XVI, dins d’un context de famílies agrícoles o ramaderes, perseguint la conservació i la pervivència d'un patrimoni familiar.


2.   Els reis d'Aragó es regien pels furs de Jaca, nucli justament del dret altaragonès els quals no recullen, ni esmenten, aquesta figura jurídica, a més de contenir preceptes que entren en contradicció directa amb la mateixa.


3.   La figura jurídica del "casamiento en casa" s'engloba dins el Dret de viduïtat, que és l'usdefruit que correspon al cònjuge supervivent en els béns que van ser propietat del mort, i en aquest cas més concretament de la Viduïtat consuetudinària, molt comú a l'Alt Aragó, segons la qual, en cas de morir el cap de la família o hereu, el vidu pot optar a segones núpcies (amb el consegüent benefici per fer front a les càrregues econòmiques del manteniment de la Casa), sense perdre l'usdefruit, i prorrogant aquest al nou consort, per si es dones el cas de que al seu torn enviudes, sempre en el cas de que quedessin fills menors de 14 anys del primer matrimoni, sobre qui recauria realment la propietat per haver estat designat futur hereu.

La viduïtat consuetudinària és merament facultativa, no regeix per ministeri de la llei, sinó per virtut de pactes, quan els contraents s'haguessin reservat o concedit, a les capitulacions matrimonials o en testament, el dret de «casamiento en casa». 


El casamiento en Casa - "Anuario de derecho aragonés
Francisco Sánchez Pascual - 1944


Capitulaciones matrimoniales de Sobrarbe (1439-1807)
Manuel Gómez de Valenzuela
Zaragoza 2013



Derecho consuetudinario y economía popular de España:
Alto Aragón (Huesca) Derecho de familia (Vol.1)
Manuel Soler . 1885




Per aclarir, l'usdefruit és un dret que permet el gaudi d'una cosa de la qual no s'és propietari. Dit d'una altra manera, quan una persona posseeix l'usdefruit d'un bé té dret al seu ús i gaudi, però no té la seva propietat.  

Es, aleshores, molt dubtós que el fet d'acceptar aquest usdefruit respecte a la "Casa" o al Cap de família, anul·li la personalitat jurídica del contraent, doncs la finalitat del "casamiento en casa", no està donat en benefici del vidu o de la vídua, sinó dels fills, és la protecció de la figura de l' "hereu" i els seus drets, per així evitar el que podríem anomenar un efecte "ventafocs" és a dir, la pèrdua dels drets de l'hereu a favor d'un nou contraent, del fill d'un nou matrimoni, o la divisió de la propietat entre dos o més hereus, el que podria portar a la desaparició d'aquesta.

Citant al jurista aragonès Francisco Sánchez Pascual a l' "Anuario de derecho aragonès" (1944): "En primer lugar, y en contra de lo que algunos opinan, el Casamiento en Casa se ha hecho para los hijos y por lo tanto cuando no quede sucesión dicho pacto no rige, porque no tiene razón de ser. Esta norma es la que rige y considero fundamental".


Per molt que aquesta figura es regeixi pel pacte lliure, i estigui obert a qualsevol opció, depenent de les necessitats de la Casa o de la voluntat del cap de la casa o hereu, en el supòsit donat, tot hauria de passar per la designació de Peronella com a hereva, quan com sabem i veurem a continuació, al regne o Casal d'Aragó les dones estaven excloses de la successió. 

Però, sobre tot, i en primer lloc, no es en absolut factible l'aplicació d'un marc jurídic costumista de Viduïtat rural, del tot inexistent fins al segle XVIen un conflicte de Successió reial del segle XII.


4.   Tenint Aragó, com hem vist, un sistema de dret consuetudinari o costumista, en que la principal font de dret eren els costums, el que s'escau és mirar enrere i buscar un cas que sigui similar, es a dir de successió. 

Un cas el trobem ja al segle X, amb la filla del comte d'Aragó Galindo II Aznárez, na Andregoto Galíndez, qui també va ser casada a futur, en aquest cas amb el seu cosí García Sánchez I de Pamplona. Un cop mort Galindo, i arribats a l'edat, García Sánchez es va fer càrrec del comtat, però en l'anul·lar-se posteriorment el matrimoni per motius parentals, Andregoto s'hauria d'haver fet càrrec del comtat, però només va tenir la possibilitat de transmetre el comtat al seu fill, Sancho Garcés II Abarca, no pas d'exercir-hi ella mateixa. Ja, aleshores, una dona podia traspassar el títol (regnum), però no podia exercir les potestas, que havien de posar a mans d'un marit o un fill.

Veiem que ja llavors una dona podia traspassar el títol (regnum), però no podia exercir les potestas, que havia de posar a mans d'un home, ja fos marit o fill.

Però en centrarem al testament de Ramir I, el fundador del Regne d'Aragó. Atorgat al 1059, és aquest el primer text jurídic en el qual es determina la condició de les dones davant la successió del tron.



Després d'instituir hereu al seu fill legítim gran, Sancho, en defecte d'altres fills o del germà de Sancho, diu així Ramir: 

"I si aquests fills meus faltessin, i Sancho, fill meu i fill de Ermisenda (la reina), no tingués fill home, si tal marit poguessin donar a la meva filla Teresa que amb ell puguin tenir la terra, els barons obeeixin a aquest amb aquesta honor i terra. I si tal marit no poguessin donar-la, a un de la meva família i estirp, a qui considerin millor els barons de la meva terra, al seu arbitri, a aquest obeeixin amb aquesta honor i terra ".

 En aquest text queda fixats els principis del Dret de successió a la Corona, de la següent manera:

a. Les femelles queden posposades als seus germans homes i als fills homes (no a les filles) d'aquests: no es pensa en elles més que en defecte de tots aquests. 
b. Les femelles en tot cas no regnen, i l'autoritat que els pogués correspondre passa al marit triat per a elles pels nobles. Cal observar que no diu que la terra, el regne, passi a les femelles (com en canvi diu dels fills), sinó que els nobles serveixin al seu marit.  
c. Tampoc diu que el marit es converteixi en rei, sinó que governi la terra, i que els nobles l'obeeixin. 
d. Si la femella no es casa  i són els barons els que li han de donar marit  no té cap dret ni a la terra ni a l'autoritat (honor) sobre aquesta; en aquest cas es procedeix a triar rei entre els de sang reial, prescindint absolutament de les femelles, fins i tot filles del rei últim.


5.   En el cas de la successió al tron de Ramir II, el problema rau justament en la falta d’un hereu vàlid, i per tant successor. La Casa d'Aragó no te hereu, no cal protegir-lo, finalitat de la figura del "Casamiento en casa", el que urgeix es triar-ne un, i així, en virtut del testament den Ramir I, es procedeix a l'elecció d'un marit i del lliurament del poder (potestas) directament a aquest. 

Madrid – 1867
 Recordem en aquest punt, que la primera opció d'en Ramir II va ser  pactar el matrimoni de na Peronel.la amb Sanç, fill d'Alfons VII i hereu de la Corona Lleonesa, i va ser la noblesa, la mateixa que l'havia entronitzat, qui el va forçar a rectificar, desconfiant enormement d'una aliança amb un regne amb el que havien proliferat els enfrontaments en els últims anys (el rei Lleonès havia ocupat el regne de Saragossa i es va proclamar igualment rei de Calatayud i Aragó), a part de posar en greu perill els seus drets. Son ells els que obren la via amb en Ramon Berenguer. Així doncs, no és en Ramir qui tria a en Ramon Berenguer, ni l'objectiu final de la donació és assegurar la dinastia del regne, l'objectiu és primer assegurar la supervivència del regne, físicament parlant, i posteriorment de la Corona o el titol en si mateix, és a dir l'institució reial, una Corona apuntalada per la noblesa, per defensar els interessos de la noblesa. Ramir, pero sobretot la seva descendència són el camí. 


Crónica de Sant Joan de la Penya        (Fallimiento,  var. Defallimiento:  Fallo - Falta - Manca)


 A les hores,  el poder es lliurat finalment a en Ramon Berenguer a perpetuïtat, com així ordena Ramiro II als seus súbdits, al tercer document, pel qual feia donació del regne, signat a Saragossa el 13 de novembre de 1137: "com per rei ho han de tenir i posseir, i que li guardin obediència i fidelitat contínuament en totes les coses així com rei". Potestas que transmet el comte al seu fill, no pas així el dret al títol, dignitat real o "regnum" que:
a) Segons l'opinió majoritària, el transmet Peronella, qui es reina només nominalment.
b) O, com es deixa entreveure en alguns textos, en els quals en Ramon/Alfons és denominat rei amb anterioritat a la cessió de Peronella, l'adquiriria automàticament el primer fill home en el moment de néixer, per ser home de la família i estirp reial. Segons els termes de l'testament de Ramiro I, que hem vist, tindria dret propi per davant de la seva mare. 

Eusebio Martinez de Velasco
La corona de Aragon: páginas de la
Reconquista del año 850 al 1350

Madrid 1882

A menys que es produís la mort de Peronella sense fills, una vegada mort el mateix Ramiro, la Corona passaria directament a mans del Comte. "si filia mea mortua fuerit prehata, te superstite, donationem prephati regni libere et immutabiliter habeas absque alicuius impedimento post mortem meam".

6L'exclusió de les femelles de la successió a el tron ​​s'afirma d'una manera total i absoluta per la pròpia Petronila en el seu testament. En ell preveu que, en cas de donar a llum un baró, aquest succeirà en el regne al seu marit quan aquest mori ― no a ella ―   (A condició que el meu senyor i marit meu Ramon, comte de Barcelona, tingui, hagi i posseeixi íntegrament i poderosament sota el seu comandament i dominació tot el predit regne, amb tota la seva honor pertinent, durant tot el temps de la seva vida), i que en cas de premorir el fill al pare, els drets d'aquell passaran a aquest (A l'esmentat marit meu Ramon, comte de Barcelona, per fer-ne tota la seva voluntat). També preveu que, en cas de donar a llum una femella, el regne quedarà íntegrament per al seu marit, per fer-ne la seva voluntat, sense cap oposició d'home o dona; l'únic dret de la filla, i obligació correlativa de l'marit en aquest cas, consisteix en què aquest la casi honrosament (Que la casi honoríficament el meu ja citat marit, comte al·ludit, amb honor i riquesa, com millor li plaiés a ell, i quedi al meu marit citat consolidat i lliure a tota la seva voluntat, sense oposició de qualsevol home o dona). Tal com en el testament s'expressa, el marit d'aquesta filla no rep el regne ― com, en canvi, havien disposat Ramir I i Ramir II , sinó que el pare de la filla disposa lliurement d'ell. Si el pare, en aquest cas, concedeix el regne a el marit de la seva filla o no, és una cosa que depèn de la lliure voluntat d'aquell; en tot cas no està obligat a fer-ho. La filla manca de tot dret a la successió de el regne i ni succeeix en ell ni transmet a un altre (marit o fill) un possible dret a succeir.


 7. Al moment del casament l’any 1150, passats entre 14 i 15 anys del lliurament del regne, Ramón Berenguer ja havia rebut del rei de Castella, i a títol personal, el regne de Saragossa (1140), i les ordres militars de l’Hospital de Jerusalem , del Sant Sepulcre, i la del Temple de Jerusalem (1141 - 1143), havien ja revertit sobre ell, també a títol personal, les parts corresponents del testament d'Alfons I. 

L’any 1158 el Papa Adrià IV va confirmar les donacions fetes, atorgant així el poder i autoritat corresponents sobre les terres del difunt “Batallador”, en virtut del seu testament, a nom d’en Ramon Berenguer IV i dels seus hereus.


Linajes de Aragón : Revista quincenal ilustrada: Reseña histórica, genealógica y heráldica de las familias aragonesas.
Osca 1910

8.   Ni els documents de concessió de les Ordres militars ni la butlla papal d'aprovació al·ludeixen a Ramon Berenguer com a "Príncep" o "Dominador" d'Aragó, sinó com a Comte de Barcelona; així, constataven que seguien considerant vàlid el testament del Rei Alfons I, que llegava el regne en parts iguals a les ordres militars de Jerusalem. Només aquest reconeixement del testament permetia concloure els acords de cessió de drets. Aquest reconeixement comporta el rebuig de l'elecció de Ramir II el Monjo com a rei per una part dels nobles aragonesos, així com els seus edictes i decisions. Segons la investigació de P. Kehr (1946), citada per J. Cabestany: "[el papa Innocenci II] no va reconèixer el casament del Monjo ni, per tant, la legítima successió de Peronella".

Podem veure que, segons Lucio Marineo, en Ramon Berenguer IV
pren per esposa a la filla del rei d'Aragó, no a la reina
d'Aragó. Aquesta sí va gaudir de condició real, però
mai va ser coronada de facto, ja que les lleis del regne
no ho permetien.
Confirma també això el fet de que les renúncies de les ordres militars a l'herència d'Alfons el Batallador es van fer a favor de la persona de Ramon Berenguer de Barcelona, sense un sol esment de Ramiro ni de la seva filla, y que amb la seva butlla, el Papa, compleixi de facte la legalitat emanada del testament d'Alfons I, i s'evidencia que el regne d'Aragó havia passat del Batallador a mans de les Ordres militars, qui posteriorment ho cediren al Comte de Barcelona.

Estem parlant, doncs, del reconeixement de Ramon Berenguer IV, com Prínceps es a dir Sobirà d'Aragó (no rei), per dues vies paral·leles. Per un costat, i d'una part de la noblesa, a través de la cessió de Ramir II, i de l'altra costata través de la cessió dels drets hereditaris, confirmats pel Papa, i la noblesa lleial a Alfons I, qui instava els seus fidels a obeir el seu testament de la següent manera: 

"I si algun dels que tenen aquests honors i tindran en el futur volguessin aixecar-se en supèrbia i no volguessin reconèixer a aquests sants (les ordres de cavalleria) com a mi, els meus homes i els meus fidels els acusin de traïció i fellonia, com ho farien si jo estigués viu i present, i els ajudin per fe i sense engany".


9.   En cas que Ramon Berenguer hagués estat “absorbit”, "adoptat" o “incorporat” a la casa reial d'Aragó, continuant així aquesta línia, hauríem d'estar parlant de Ramon Berenguer I Princep o Dominador d'Aragó, o alguna cosa per l'estil, però sempre apareix a la historiografia com Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i príncep d'Aragó, es a dir, la numeració pròpia del casal de Barcelona.

Molt al contrari, tots, absolutament TOTS, els cronistes i historiadors donen per “finita” i “terminada” la línia dels reis d'Aragó, descendents de la branca navarresa d'Iñigo Arista, amb el retir d’en Ramiro II, i comencen el compte dels reis descendents per linea masculina dels comtes i Casa de Barcelona.

Gerónimo Zurita
Anales de la Corona de Aragón

Per exemple podem llegir a Pedro Abarca afirmant: 

Con su retiro (Ramiro II) feneció para Aragón la primera Varonía Real, llamada de Don Iñigo Arista…(y)... entró la segunda, y mas feliz Varonía de los Poderosos Príncipes de los bravos Catalanes


O a Gaspar Castellano: 

"Con el rey monje terminó la primera dinastía de los reyes de Aragón..."



10.   Ramon Berenguer IV va traslladar la Cort d' Aragó a Barcelona, ciutat comtal. Petronila va viure i va morir a Catalunya, i a Barcelona va ser enterrada. Alguns cronistes, com en Briz Martínez, acusen al comte d'haver traslladat a l'Arxiu Reial de Barcelona, molts documents de l'arxiu de San Juan de la Peña, i d'haver deixat en desús, caient així en desgràcia, el panteó reial aragonès.


11.   El mateix Ramir qualifica els documents com una "donació" per exemple a la Confirmació d'Ayerbe: 
"Hoc est donativum quod facit dominus ac venerabilis Rammirus Rex Aragonensis illustri Barchinonensium comiti Raimundo (...) Hoc donum fecit Rex Rammirus consilio et voluntate suorum nobilium hominum, ..."

"Aquesta és la donació que fa don Ramir, rei dels aragonesos, a l'il·lustre Ramon, comte dels barcelonins. (...) Aquest donatiu féu el rei Ramir amb consell i voluntat dels seus nobles,... " 





 
   Donació que com hem vist al punt 4 es realitza mitjançant la figura jurídica prevista al testament de Ramiro I per al cas de faltar d'hereu masculí, i utilitzat, al llarg de la història del regne, únicament en el cas de Petronila.



12.   Tots els documents i privilegis expedits o confirmats per Ramon Berenguer son signats com a Comte de Barcelona; aquests inclouen les cartes de poblament de Lleida i Tortosa, així com la ratificació dels Furs de Saragossa i el "Privilegio de los veinte", sent aquests dos últims, ratificats al seu torn per el seu fill, Alfons II, qui signa com "filius Barchinonensis comitis".


Fray Andrés Casaus y Torres (Jaca 1762 - ¿-¿)
Madrid 1806




Al 1997 el Dr. Josep Serrano i Daura va refutar-la a l’article titulat: “La donació de Ramir II d’Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 ila institució del “casamiento en casa

O també podeu consultar l’opinió del Dr. Alfonso García-Gallo de Diego a "La sucesión del trono en la Corona de Aragón".


Historia general de España
Modesto Lafuente
Madrid 1850





--------------------------------------------------------

Articles Relacionats:


Incloem 12 documents aragonesos del segle XII, a partir de l'edició del "Liber Feudorum Maior" feta per F. Miquel Rossell en 1945. Són texts especialment importants per poder explicar la unió entre el regne d'Aragó i la casa comtat de Barcelona. També hi ha un document poc conegut de l'any 1235, per mitjà del qual l'arquebisbe de Tarragona dicta sentència en favor del rei Jaume I sobre el castell de Peníscola.

X.M.C.  1/2016








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada