L'ALTRA DONACIÓ DEL REGNE D'ARAGÓ.

   Molt s'ha parlat de la donació que va realitzar Ramir II a nom del Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, sobretot des de  que un sector va decidir aplicar en ple segle XIII una figura jurídica inexistent fins a entre els segles XV i XVI, o convertir un jurament solemne en un vot de vassallatge a causa d'una suposada graduació entre sobiranies depenent del títol utilitzat, contradient d'aquesta manera tota la bibliografía existent.


   Discrepancies històriques a banda, les possibles dobles lectures dels documents encara donen molt de què parlar.

   Des de la versió en què:

   “Ramiro, tras el «dono tibi, Raimundo», explica que, solo fallecida la reina sin progenie común, Ramón dispondrá, libre e inmutablemente del reino, si antes fallece Ramiro mismo. Esta cláusula evidencia al contrario que, sin ambos óbitos, Ramón no puede disponer del reino a voluntad.”

 

  Fins la versión del Dr. García-Gallo: 

   “Conforme al literal del documento, no se trata de una escritura matrimonial en virtud de la cual el marido adquiera los derechos de la mujer, ni de la promesa o entrega de una dote; sino, de acuerdo con el testamento de Ramiro I, de la elección de un marido y de la entrega del poder directamente a éste. En la escritura no hay ni una sola frase de la que pueda inducirse que Petronila es la titular del poder que ejerce su marido o que en alguna parte se reserva. Salvo la fidelidad debida a Ramiro II y a su hija, los aragoneses quedan bajo la autoridad y obediencia de Ramón Berenguer. La condición jurídica de éste no se basa en que él es el marido (…) sino en una donación; por ello se prevé que aún disuelto el matrimonio por muerte de Petronila, Ramón Berenguer conserve el reino de Aragón libre e inmutablemente. Petronila ostenta, sin duda el título de “Reina de los aragoneses”, título que en cambio no ostenta el marido, pero no ejerce regnum, poder o jurisdicción inherente al título”

  Ja vam publicar un post tocant aquest tema, però si aquest pot ser, de per si, complicat, podria ser-ho encara més si tenim en compte que amb ell tenim només la meitat de la baralla.

   Repassem el perquè d'aquesta afirmació aprofundint en els punts 7 i 8 de l'anterior post; fem un pas enrere i tornem a l'inici del problema successori.

   Alfons I d'Aragó mor sense descendència i, davant el disgust dels nobles aragonesos, deixa el el regnum, és a dir, el domini que tenia sobre la terra que posseïa, així com el poder sobre els llinatges, en parts iguals a les ordres de l'Hospital, del Temple i del Sant Sepulcre. Més ben dit, davant el disgust d'alguns dels nobles aragonesos, no en va Alfons acabava el seu testament amb aquestes paraules:

  "Totes aquestes aquestes coses dites dono i concedeixo a Déu i als dits sants de manera que siguin pròpies i fermes com avui són meves, i tinguin potestat de donar i de treure.

    I si algun dels que tenen aquests honors i tindran en el futur volguessin aixecar-se en supèrbia i no volguessin reconèixer a aquests sants com a mi, els meus homes i els meus fidels els acusin de traïció i fellonia, com ho farien si jo estigués viu i present , i els ajudin per fe i sense engany."

   I seguidors en tenia, per descomptat, a part dels membres de les ordres militars, sobre les quals requeia el testament, que no deixaven de ser nobles i de tenir forces sobrades batallant en terra santa. Tots ells, amb el suport del papat, van defensar l'última voluntat de difunt monarca.

   ¿Eren aquests nobles fidels molts, ... pocs ...? Els textos només parlen que es van produir "tumults", "desordres", "parcialitats", "robatoris" i "morts", a part d'aquell llegendari desig de Ramir II de tallar caps de nobles aragonesos pels campanars... I això era només part dels problemes existents al regne, o de fet ja només una reduïda fracció del regne. Vegem què era exactament allò que Ramir II anava a donar a Ramon Berenguer IV. Així, s'ho pregunta en Víctor Balaguer:

  “¿Qué era en efecto la dote de Petronila, si se había de cumplir el testamento de D. Alfonso el Batallador, y los caballeros del Santo Sepulcro, del Hospital y del Temple reclamaban su herencia? ¿Qué era si el rey de Castilla, que tenía ya un pie en Aragón, llevaba adelante sus intentos? ¿Qué era, si el de Navarra, que a fuerza de armas comenzaba a tasarse su parte, invadía el reino?

Segons l'Antonio del Villar en la seva Historia general de España: 

“Por aquel entonces fue cuando estallaron en Aragón los desórdenes á que dio lugar la funesta muerte del Batallador delante de Fraga y su singular testamento. Castilla aspiraba al engrandecimiento de sus estados con la reunión de Navarra y Aragón, que gemían en orfandad por falta de rey y sucesor legítimo; los Navarros y Aragoneses, según hemos visto andaban encontrados y divididos sobre el sucesor que en tal conflicto les convenía elegir, y mientras que los primeros ceñían en Pamplona la diadema á García Ramírez, en Monzón los segundos trocaban el sayal y báculo de Ramiro por la púrpura y cetro, que la muerte de su hermano Alfonso habían dejado vacantes (…) Todo, en fin, era desunión y discordia…”

   Les Corts d'Aragó anul·laren el testament d'Alfons I, ja que segons les lleis aquest només podia disposar de les terres per ell conquerides, i, després de temptejar i descartar l'opció de Pedro de Atarés, coronaren al germà del difunt Alfons, Ramir. Automàticament les ordres queden, per a ells, deslegitimades i privades de cap tipus de poder sobre les terres d'Aragó, fins i tot d'aquelles que l'Alfons si en podia disposar, el denominat "regnum Cesaraugustanum" posteriorment ocupat per Alfons VII.

Los monjes soldados. Los Templarios y otras Órdenes Militares
Fundación Santa María la Real - (Codex Aqvilarensis)
Palencia 2004

Manual de Historia de España
2. Historia Medieval
 Historia 16 - 1993

Los reyes de Aragón en anales históricos

Pedro Abarca

Madrid - 1682

   Ramir II respon a aquesta part de la noblesa que l'ha assegut al tron ​​(els "barons del regne", que segons el costum aragonès, eren els que havien de triar o acceptar a el nou rei a falta d'un), i la debilitat real del seu poder militar farà que el nou monarca depengui d'aquests senyors i de la clerecia. Quan en Ramir pacta el matrimoni de Petronila amb Sanç, fill d'Alfons VII i hereu de la Corona Lleonesa (Tractat d'Alagó 24 d'agost de 1136), és la noblesa qui el fa rectificar, desconfiant enormement d'una aliança amb un regne amb el que havien proliferat els enfrontaments en els últims anys (el rei Lleonès havia ocupat el regne de Saragossa i s'havia autoproclamat igualment rei de Calataiud i Aragó), i amb un tipus de govern autocràtic que posaria en risc els seus interessos; la perspectiva d'unió amb un principat feudal com el català, on el Comte de Barcelona estava obligat a fer pactes feudals, repartint el poder i la riquesa amb la noblesa era més favorable, per la qual cosa el casament no es va arribar a celebrar-se.

  També segons els costums aragonesos, dictades a través del testament de Ramir I, a falta d'hereu masculí es recorre a les dones, tan sols perquè els nobles li busquin marit i lliurar el poder directament a aquest. 

Crónicade la provincia de Zaragoza ... [y otras obras]

Madrid – 1867

 No és en Ramir qui tria a en Ramon Berenguer, ni l'objectiu final de la donació és assegurar la dinastia del regne, l'objectiu és primer assegurar la supervivència del regne, físicament parlant, i posteriorment de la Corona, és a dir l'institució reial, una Corona apuntalada per la noblesa, per defensar els interessos de la noblesa. Ramir i sobretot la seva descendència són el camí. I si en això d'assegurar el regne el castellà no era gens de fiar, tampoc els nobles es van fiar del tot del Comte, per això la presència d'aquest solemne jurament en la donació: “no alienar el regne”. 

(Cal mencionar en tot cas que la copia de la donació que conté aquest paràgraf no es l’original conservada al ACA, sinó una copia, possiblement del segle XIII, conservada a Mondragó, amb evidents faltes de fiabilitat, com la falta del nom del notari i la data de la copia o el fet de que no fou copiat al cartulari Liber feudorum maior, entre d'altres).

  “El nuevo e inexperto monarca aragonés, anatemizado por el papado y amenazado por Castilla, se aproximó a García VI de Pamplona, con el cual firmó un pacto de alianza en Valdoluengo en diciembre de 1134. Pronto Ramiro II fue traicionado por el navarro, que se encantó por Alfonso VII al recibir el señorío de Zaragoza. El descontento de ciertos nobles aragoneses, que a principios de 1135 se habían conjurado para destronar a Ramiro II, hizo que éste, angustiado por tantos problemas, buscase refugio en Cataluña”. 

   A l'interior d'Aragó hi va haver moviments d'oposició a Ramir, on va esclatar una revolta nobiliària que va afectar a Uncastillo (Saragossa), i altres llocs. Una donació, sense data, però que sembla del 1135, situa Ramir a Perpinyà i dona la sensacio que en circumstàncies difícils. Un altre document del 18 d'octubre de 1135 el situa a Besalú; (Girona) concedint una copiosa donació a García de Sesa i a Pere Montsó pels serveis prestats, en aquest document trobem la frase «si Deus recuperabit me in meo regismo» d'on es dedueix que aquest havia estat temporalment desposseït. Ubieto pensa que en Ramir havia estat expulsat del regne.

  Ramón Berenguer tuvo que comenzar por medir y calcular la fuerza de sus contrarios (...) Hubo, pues, de servirse de su superioridad con el uno, y de su parentesco con el otro (...) a tiempo que con sagacidad y política conseguía, de las órdenes militares del Temple, Hospital y Santo Sepulcro, la renuncia y cesión de los derechos, que el testamento del Batallador podía haberles dado.

  Ya en esto había llegado á nuestras tierras el gran maestre de la orden militar del Hospital, acompañado de otros caballeros de la misma orden, para negociar sus pretensiones á la sucesión del reino de Aragón, que ya sabemos había sido cedido por el Batallador al Temple, al Hospital y al Santo Sepulcro. Era también el gran maestre portador de plenos poderes del monasterio del Santo Sepulcro para representar su parte.”

  Estos aun creyendo legítimas sus aspiraciones, no tienen fuerza suficiente para respaldar o defender sus derechos, ya que “sus fuerzas de Palestina estaban demasiado distantes y eran allí reclamadas por guerras continuas”.

   De nou a la crónica general de España podem llegir: 

  “(...)  a fin de que los templarios renunciasen encubiertamente sus derechos a los estados de Aragón, dirigió una carta á Roberto, gran maestre de aquella milicia, haciéndole muy ventajosas proposiciones é indicándole que enviase diez de sus caballeros para que instituyesen aquella orden militar en Aragón (…)  Aceptáronse las proposiciones y uniéronse algunos individuos del Temple para terminar las negociaciones y formalizar el convenio. A este objeto celebróse un Concilio-Cortes del Principado en la catedral de Gerona á últimos del mes de noviembre o a principios de diciembre…”

   El tema es toca de forma lleugera, però és evident que les ordres encara tenien pretensions referents al testament del Batallador. Tot i així, les negociacions amb aquestes ordres són complicades:

  “A este objeto celebróse un Concilio-Cortes del Principado en la catedral de Gerona á últimos del mes de noviembre o a principios de diciembre bajo la presidencia, por el estado eclesiástico, del cardenal Guido, como legado del Papa. Asistieron á esta asamblea el conde Ramón Berenguer IV, y además de los del Temple, enviados por el gran maestre de la Orden, el arzobispo de Tarragona, Gregorio; los obispos Pedro, de Barcelona; Berenguer Dalmau, de Gerona; Bernardo, de Zaragoza; Dadon, de Huesca; Ramón, de Vique, y Guillermo, electo de Roda; los abades Berenguer, de San Félix; Fortuny ,de Montaramon, y Pedro de Ripoll; Guillermo, prepósito de Ripoll; Guillermo, sacristán de Zaragoza; Renallo, maestro de la iglesia de Gerona; Pedro, sacristán de la de Barcelona, y Guillermo de la de Roda: entre los caballeros figuraban los condes Miron de Pallars, Bernardo de Comenge, Pedro de Bigorra, Guillermo Ramon de Moncada, Galceran de Pinós, Bernardo Belloch, Beltran de Belloch, Ramón de Pujalt, Guillermo de Cervera, y Ramón de Torroja.”

Archivo virtual Jaume I

Sigui manifesta la notícia per tot el món de l'univers dels fidels que Alfons, ínclit rei dels Aragonesos, en el seu ple sentit i memòria, a l'extrem de la seva vida, va deixar en el seu testament tot el regne, que hi havia i tenia, a Déu omnipotent, el nostre redemptor, i al Sacrosant Sepulcre i al Santíssim Hospital de Jerusalem, i a la venerada milícia del Temple, i va fer jurar als seus homes que després de la seva mort el testament el tindrien ferm i ratificat. Per la qual causa el venerat patriarca de Jerusalem, Guillem, amb el comú capítol de tot el Sepulcre, va pregar al mestre de l'Hospital de Jerusalem Ramón i pregant manar i en el seu arbitri va posar, que cada part del regne pertanyés a l'Hospital de la mateixa manera fes com la que pertanyés a l'Sepulcre del Senyor. Així el sobre dit Ramon va venir a les parts d'Espanya, quan era posseïdor del regne el comte de Barcelona Ramon, i va conèixer que era útil i necessari per al regiment i defensa de la terra. Per això, havent tingut consell amb tots els canonges de l'Sepulcre que va poder trobar, amb Guillem, prior de Castella, amb Alexandre, prior de Logronyo, i molts altres, per utilitat dels canonges del Sepulcre de el Senyor, així va fer per negoci de la seva casa aquesta carta o aquest pacte va fer, i aquesta escriptura sota escrita en nom del senyor Patriarca va fer escriure i va signar pel que el Patriarca aquest fet confirmi i signe amb el seu segell.

   Per això jo el sobre dit Ramon, patriarca de Jerusalem per la gràcia de Déu, juntament amb el convent de tota l'església del Sepulcre del Senyor i amb el consell dels nobles cavallers del regne d'Aragó que això van jurar, et donem i concedim a tu, el sobre dit comte de Barcelona Ramon, i tota la teva progènie, a el servei de Déu i fidelitat del predit Sepulcre la part que pertany al Sepulcre de el Senyor, el sobredit regne, perquè el tinguis i posseeix tu i tota la teva progènie, sota aquesta fidelitat, perpètuament i per tots els segles. I si passa que morissis sense legítima prole, aquesta part tu lliurada sense obstacle torni al Sepulcre ja citat.

   I jo l'esmentat Guillem, patriarca de Jerusalem, juntament amb tots els canonges del Sepulcre del Senyor, retenim en aquesta part que et concedim, a Barbastre, Osca, Saragossa, Daroca, Calataiud, Jaca i en totes les altres ciutats que amb l'ajuda de Déu conquestes, un home de cadascuna de les lleis, amb les seves cases i terres i vinyes, prats, pastures i aigües, i totes les pertinences de la casa, amb tots els seus serveis, censos i usos pertanyents al rei, de tal ho que ni tu, ni alguna persona per tu, en els predits homes i les seves possessions o sense requerir qualsevol cosa, llevat que contra pagans t'ajudin amb el prior de la terra. Sota aquesta llibertat de la mateixa manera retenim en cada castell i vila de tot el regne, on hi hagués més de trenta vilatans habitats, un home a cada un, amb tots els seus serveis i usos, com dalt està escrit. Les predites totes les nostres parts pertanyents a tu sobre dit comte les donem i confirmem i del nostre dret al teu potestat portem, i als homes del jurament nosaltres fet absolem, i al teu fidelitat i servei sotmetem.

   Si alguna persona eclesiàstica o seglar contra aquest nostre fet intentés venir o trencar-lo, en la ira de Déu omnipotent incorri i els dos ulls de front no tingui durant la seva vida, i sigui aliè de el cos i sang de Crist i a la fi dels seus dies participi amb Judes el traïdor.

Feta la carta el 16 de setembre l'any de l'encarnació de el Senyor de 1140.

   Sig + num de Ramón, mestre del Hospital Sig + num de Martín, prior Sig + num de Fortín Sig + num de Ferriz Sig + num de arpa Sig + num de Maza Sig + num de Fortuny Garcés Sig + num de García Garcés Sig + num de Galindo Ximénez Sig + num de Fortún Guerra Sig + num de Miguel de Albero Sig + num de Lope Blasco Sig + num de Lope Garcés «Aitana» Sig + num de Cornel de «Despespenen»
   Sig + num de Ramón, comte
  Sig + num de Ponç, notari del comte, que això va escriure, havent raspat i esmenat en la cinquena i sisena línia i sobreposat en la línia 8  (...)

   I es salden amb condicions i indemnitzacions no precisament minses: 

 

“En el convenio que se firmó á 5 de las Calendas del referido mes de diciembre de 1143 y por el cual adquirieron los templarios una verdadera indemnización de los derechos á la tercera parte de la herencia de Alfonso el Batallador…”

       1. Que l'Hospital i el Sant Sepulcre renunciaven a favor de Ramón Berenguer tot el que pel testament d'Alfons el Batallador podia pertànyer.

    2. Que, en cas de morir el Comte sense prole, i legítima descendència, tornés la part del regne d'Aragó als que llavors la cedien.

    3. Que es reservaven per a la seva religió establir convents a Saragossa, Daroca, Osca, Barbastre, Calataiud i Jaca, i en les altres viles que es guanyessin dels moros; tenint sengles vassalls de cada llei i secta, amb les seves cases i heretats, amb els drets i serveis que pertanyien a rei, però sent lliures i exempts de la jurisdicció reial, i només obligats d'anar a la guerra contra moros amb el prior que aquí resideix; reservant també a les viles i castells de trenta plebeus cap amunt, sengles vassalls d'aquesta mateixa condició é immunitat.

Linajes de Aragón : Revista quincenal ilustrada : Reseña histórica, genealógica y heráldica de las familias aragonesas - Huesca 1910

   Si amb el tracte, les ordres canviaven un testament difícilment assolible, per tan avantatjoses condicions, ¿Que guanyava el comte amb això? 

 

    Segons en José Mª Lacarra i de Miguel (1907-1987), al seu estudi titulat: “Alfons II el Cast, rei d'Aragó i comte de Barcelona”, inserit a VII CONGRÉS D'HISTÒRIA DE LA CORONA D'ARAGÓ, 1963-1964, pp. 95-120, diu:

“Una novetat hi ha a la cessió de l'Ordre del Sant Sepulcre, molt justament posada de manifest per Percy E. Schramm (a “Els primers comtes-reis, 1991”, p. 22). Crec que per primera vegada el Patriarca autoritzava expressament Ramon Berenguer a fer servir el nom i dignitat "reial": UT REGIA DIGNITATE ET REGIO NOMINE DEINCEPS SUBLIMERIS, AUCTORITATI DOMINI NOSTRI IESU CHRISTI ET SUI GLORIOSISSIMI SEPULCRI… ET. És a dir, per a l'església i per les ordres era clarament reconegut per rei d'Aragó, l'any 1141, moment que cedeixen els drets de les ordres a la Corona.

  Per la seva banda en Balaguer feia notar : 

 “Lo que hay de particular en esta renuncia, siendo muy de notarse, es que no se hace mención de Dª Petronila, la legítima heredera de D. Ramiro, y que las citadas órdenes religiosas ceden todos sus derechos en la propia persona del conde. En el mismo caso se halla la cesión de los templarios (…)  tampoco suena para nada Dª Petronila, y es muy notable, como ya un cronista ha hecho observar, la entera libertad con que el conde procede sin ninguna intervención de aragoneses, como en plena propiedad suya, donando e indemnizando a su voluntad, llamándose sucesor de Alfonso el Batallador, mentando a cada paso sus dominios de Aragón y sus rentas y usajes o derechos de Jaca, Huesca y Zaragoza, y no menos resalta que se acordase en asamblea de Cataluña; que en Cataluña se expidiese la carta al fran Maestre, y que los notarios y testigos de ella fuesen de Barcelona. De este modo era Ramón Berenguer IV el restaurador de Aragón; (…) lícito es decir que hasta cierto punto fundaba para sí un derecho personal a la sucesión, ya que adquiría por medios propios aquellos estados: (…)”

Historia de la fundación, y antigüedades de 

San Juan dela Peña...

Saragossa 1620

 Demostra aquesta manca d'esment una negació explícita de la legitimitat den Ramir i per tant de Peronella. El mateix podem afegir a la devolució de Saragossa per part del rei lleonès, aquesta es fa directament en la persona d'el Comte sense cap menció den Ramir o de la seva filla. I és que la mateixa existència de les donacions de les ordres militars a Ramon Berenguer, així com la confirmació del Papa Adrià IV enfronten, que no anul·len, la línia de successió iniciada per Ramir II.

   ¿I si les dues línies de successió coexisteixen podem parlar d'un enfrontament? Ja hem vist que les ordres, difícilment podien disposar de les seves forces, destinades i ocupades a Terra Santa, en cas contrari podríem haver-nos trobat, potser, no tan sols amb desordres i aldarulls, sinó amb una guerra civil o de successió. 

Llavors ¿quin tipus de poder tenien, i de quina manera podien dificultar, o van dificultar de fet, les polítiques de Ramir II primer i de Ramon Berenguer posteriorment, com per aconseguir semblants indemnitzacions? I ¿De quina manera afecten els pactes per ells signats amb els pactes dels anteriors documents signats amb Ramir II?, ¿I la butlla Papal?

Lletres de gràcia, a Ramon Berenguer IV, comte

de Barcelona, confirmant-lo sa Santedat Adrià IV

en la possessió pacífica del Regne d'Aragó, que

Alfons el Bataller va llegar a les Ordres militars

del Sant Sepulcre, Hospital i Temple.

Tot i que la donació de Ramir II és el que, en principi, legitimària a Ramon Berenguer IV a iniciar tractes amb les ordres religioses, la legitimació última, i de fet la principal d'aquest sobre les terres d'Aragó, la va atorgar el Papa Adrià IV al 1158, confirmant les donacions fetes per les ordres religioses, i atorgant així el poder i autoritat corresponents sobre les terres del difunt "Batallador" en virtut del seu testament, directament a nom del Comte de Barcelona i dels seus hereus.

  Adriá Bisbe, servent dels servents de Déu.

   A l'estimat fill Ramon, Comte de Barcelona, ​​salut i benedicció apostòlica.

    Encara que per l'ofici de l'apostolat que m'ha estat concedit per Déu ens haguem en estricta justícia a tots els fidels cristians, convé, però, que ens guardem els drets, i admetem les peticions especialment les d'aquells que romanen fidels amb el seu poder i noblesa a la preclara Sacre Santa Església Romana, i són afectes al seu servei i devoció.

    Per aquesta causa, estimat fill en el Senyor, Il·lustre Comte Ramon, atenent a la sinceritat de la teva devoció i a la integritat de la fe que has manifestat tenir cap a Sant Pere i cap a Nos, atenent a la instància de les teves peticions, tota la terra que en un altre temps va ser d'Alfons, rei d'Aragó, que morint sense fills va deixar per la salut de la seva ànima a el Sant Sepulcre de el Senyor, a l'Hospital i a el Temple, i que després els Germans del Sant Sepulcre, amb consentiment del Patriarca, els Hospitalaris i els Templers et van concedir, de la mateixa manera que et va ser concedit per ells a la teva noblesa, i corroborada a més aquesta concessió per escrit, tant a tu com als teus hereus, amb autoritat apostòlica, Nos confirmem i corroborem amb la protecció de aquest escrit.

    Així doncs, que a cap home l'hi sigui lícit infringir aquesta pàgina de la nostra confirmació, o anar contra ella en cap manera. Si algú no obstant això s'atrevís a atemptar contra ella, amonestat per segona o tercera vegada, sigui privat de la dignitat de la seva potestat i honor, llevat que corregia la seva falta amb satisfacció suficient, es conegui reu del diví judici per patir la pena de la seva perpètua iniquitat. I en el judici final es vegi sotmès a la divina venjança.

    Però a tots aquells que la guardin i compleixin siguin en pau de nostre Senyor Jesucrist amb ells, quan aquí percebi el fruit de la seva bona acció, i davant el just jutge trobin el premi de la pau eterna.

    Donat a Sutri a 24 de juny de 1158.


  I si el poder de Ramon Berenguer emana finalment del testament d'Alfons, com així confirma el Papa, ¿estaria aquest completament legitimat per fer cas omís de les condicions signades per Ramir II?.

Linajes de Aragón (Vol. IV)
Huesca 1910

  O podem entendre que s'uneixen en el Comte la voluntat i legitimitat de les dues parts en litigi, que evidentment s'ignoren mútuament, acontentant, d'aquesta manera a la totalitat de la noblesa i, a partir d'aleshores, nous súbdits den Ramon Berenguer.

Manual de Historia de España
2. Historia Medieval
 Historia 16 - 1993

   Aquesta doble legitimitat podría també crear un complex equilibri d'interessos entre totes dues bandas, encara estant legitimitat per la bula papal, faltar als pactes, anomenem-los, "aragonesos" podría portar problemes no desitjats.

   En tot cas queda constància que Ramon Berenguer exercia el poder absolut sobre el regne, així com en Ramir va ordenar als seus súbdits, que l'acceptessin i li juressin fidelitat "tanquam regis", i en aquest cas el fet que fes de rei, de princep, dominador o comte és una diferència merament nominal.

La verdad sin máscara, ó, Medio unico de pregaver una nueva guerra de sucesion:….

Madrid 1843

  Cal, en tot cas, distingir entre el regne físicament parlant, i la Corona, és a dir el títol reial. El primer és lliurat directament i a perpetuïtat a Ramon Berenguer, com hem vist per dues vies paral·leles, indiferentment que Peronella sobrevisqui fins als 14 anys i/o li dones fills. Però el títol reial no, mentre que pel costat "papal" res sembla impedir que pogués prendre-ho si així ho desitges, segons les lleis aragoneses, com vam veure en el testament de Ramir I, el títol ho transmetria Peronella als seus fills, o, com també vam veure al post anterior, l' adquiriria el primer fill mascle només en néixer per ser el familiar mascle més proper al difunt rei Alfons, ja que, segons el citat testament, tindria dret per davant de la seva pròpia mare; podem veure que la Peronella cedeix els drets del regne al seu fill "com el rei Alfons millor sempre va tenir i hi va haver" sense cap menció a en Ramir, el seu propi pare... 

 Tot això... sempre i quan no es produís la mort de Peronella sense fills, un cop mort el mateix Ramir, llavors és quan la Corona, el regne en forma de títol reial, podria passar a mans del comte: "si fília mea mortua fuerit prehata, et superstite, donationem prephati regni alliberi et immutabiliter habeas absque alicuius impediment post mortem meam".

  Peró per complicar-ho tot una mica més, pogués haver-se donat el cas que a el Comte tingués aspiracions més altes. Que, amb posseir Aragó, tant amb la legitimació den Ramir, com amb la de les ordres religioses i del Papa no hagués prou, atès que en 1149 va signar un tractat de pau amb García Ramírez de Navarra, pel qual el comte contrauria matrimoni amb la seva filla Blanca. Amb aquest casament en Ramon Berenguer hagués aconseguit igualment sumar un títol reial al casal de Barcelona, i la legitimitat corresponent, no només sobre el regne d'Aragó, sinó també sobre el de Navarra, tal com el va posseir Alfons I. 

 Acorden llavors les noces entre Ramon Berenguer IV i Blanca, filla del rei de Navarra, qui rebrà com a dot un mínim de dotze castells. El rei donarà als esposos els castells de Tauste, Pradiella, les Fais i Petilla i el comte a més donarà a rei Carcastillo. Convenen, també, que les conquestes en territori del regne de Saragossa se les repartiran amigablement a mitges.

+ En el nom de la Santíssima i Indivisible Trinitat. Aquesta és la carta d'acord i pau fermament establerta entre Raimundo, Comte de Barcelona, ​​dominador i príncep d'Aragó, i Garcia, rei de Navarra, i els seus successors, per sempre. En primer lloc, per tant, cadascun lliurament la seva fe a l'altre sense enganys ni frau, perquè a partir d'ara segueixin sent amics completament ferms i lleials, tant ells com els seus successors, perquè no es puguin haver més disputes entre ells o seus successors. seus successors sobre els regnes de Navarra i Aragó, però s'haurien d'oferir als envejosos mitjançant consells i assistència sincers i honestos.

  Per inspiració divina, el rei i el comte abans esmentats acorden un contracte de matrimoni legítim entre el propi comte i Blanca, la filla legítima de l'esmentat rei. I com no ha de contreure matrimoni entre grans persones sense els mitjans legals del dot, el propi comte de donar a la filla de l'esmentat rei a l'almenys dotze castells, segons el costum dels reis d'Hispània, si la seva lletania i liberal l'amor no hauria obligar a donar-li més. El rei també lliurarà a l'comte ia la seva filla IIII castells, a saber, Taust, Pratella, els Fais i Pete també, el mateix dia en què l'esmentat comte prendrà per esposa a l'esmentada filla del rei legítimament, i a l'comte també li donarà a el rei Carcastel. I els amos dels III castells abans esmentats, així com el dot, faran tal fidelitat i homenatge a les filles de l'esmentat rei mentre li responen i l'obeeixen com pròpiament seu senyor, si ella sobreviu després de l'recompte, o si el comte l'acomiada sense culpa, per qui hauria de perdre tanta dot. que el citat camp III ", de la qual ella, en honor, es nega o no pot alliberar-se. Que romangui ferma i indestructible per sempre, com s'estableix entre els sagraments i la fe.

  També s'estableix entre ells que l'esmentat matrimoni es contraurà fins a la propera festa de l'beat Miquel de l'any següent, sense enganys i dubtes, molt veritablement, si no es pot fer primer per l'honor i benefici de les dues parts. També en les seves adquisicions, a partir d'ara, a la terra de l'musulmà si Déu vol, acorden fer de tal manera: el que sigui de Orpeis, i Murel, i els límits del regne "de Saragossa, i Daroka, i Calateus. Ser adquirits prèviament pel rei i el comte, o tots dos a el mateix temps, o l'altre sense la mà d'l'altre; pel do poderós, o de qualsevol manera, es dividiran amistosament des d'aquest punt en el passat pel mig, i perquè s'apoderin d'ell a l'uníson, o els acomiadin adquirits per consell comuna

  Totes les coses anteriors, així com s'entenen millor, més sanes i més santes, havent estat remogudes per tot engany i frau, enforteixen que el rei i els esmentats es consideren a si mateixos per sostenir i actuar, tant de bona fe i en els sagraments en virtut de les seves obres, així com en els sagraments de molts dels seus propis homes, fets aquí i allà pel present, i en per a ser executat en el futur, segons l'un o l'altre volguessin queixar raonablement i l'altre ho fes convenientment.

  Com totes aquestes coses s'han de fer en la forma que designi l'elegit, presten jurament per part de l'comte: primer, Raymond de Podi Alt i Bertrand de Castellet. Per part del rei, Simeon Acenarz i William Acenarz i Rodrigo de Acegre. "El Mestre Rodbert, ardiaca de l'església Pamplona i el capellà de l'Rei Garsie, capellà principal i secretari de l'esmentat comte, va fer aquesta carta a M C LXXXVII, en les calendes de juliol.

 La mort de García V va fer que el matrimoni no es portés a terme, i que es confirmés finalment les noces amb Peronella l'any següent.

  En tot cas també aquest altre capítol semblaria contradir la tesi que la donació de Ramir depenia de Peronella i la seva progènie, o donaria suport a la tesi que Ramon Berenguer, al posseir el regne a través de la butlla papal, podria fer cas omís de les condicions de Ramir II. 

 El cert és que tant Ramir com les ordres fan donació del regne, físicament parlant, directament a les mans del Comte, com fa constar na Peronella, per a que el "tingui, posseeixi íntegrament i poderosament sota el seu comandament i dominació tot el predit regne, amb tota la seva honor pertinent, durant tot el temps de la seva vida".

Cronica de San Juan de la Peña

Aqui femos fin et término a los reyes de Aragón; et por tal como dito regno en defallimiemto de heredero masclo pervino a conte de Barchinona; et después de grado en grado de cada un conte que devalloron en el otro, fablaremos et lur vida recontaremos.

Agora tractaremos del comencamiento del linage de los Contes de Barchinona. ...

 El doble origen (cessió de les Ordres i Cessió de Ramir II amb matrimoni amb Peronella) de l'autoritat de Ramon Berenguer sobre Aragó dóna llavors, lloc a la polèmica entre els que afirmen la plenitud dels seus drets — per cessió de les Ordres i de Roma , a més de les concessions per part del rei de Castella fetes directament a nom del comte, sense cap menció a Ramir II o a la seva filla — i els que ho consideren un simple gestor de Peronella o fill incorporat de Ramir II, en produir-se el matrimoni suposadament a través de la figura jurídica del "matrimoni a casa", opinió aquesta última, que redueix considerablement els drets del comte barceloní sobre l'Aragó.

 Els qui defensen la preeminència aragonesa recorden també que Ramon Berenguer mai va rebre el títol de rei — tot i utilitzar el de Prínceps, és a dir Sobirà, o el de "Regnante" — o que el comte va fracassar en el seu desig de perpetuar el nom de Ramon en la nova dinastia tot i que en el seu testament, en 1162, va designar al seu fill amb el nom de Ramon i li cedia “tot el meu honor d'Aragó i de Barcelona”; dos anys més tard, Peronella, titulant-se reina d'Aragó completa el testament del seu marit — on aquest és denominat Príncep — i rectificant el nom en donar el regne aragonès al seu fill Alfons “que en el testament del meu marit ets anomenat Ramon”.

 El cert és que, si bé, els acords paral·lels per a l'acceptació de Ramon Berenguer com a sobirà, i les seves posteriors pactes amb Castella i Navarra podien portar la calma que el regne necessitava, no van deixar, tot i així, de suscitar problemes. Si ja a Catalunya, on era sobirà per dret propi tenia els seus problemes, com per exemple amb el comte d'Ampúries, a l'Aragó no anava a ser una excepció:

“En algunas clases sociales surgió cierto descontento. Hacia 1145, el poderoso don Pedro Talesa se enemistó con Ramón Berenguer IV, colocándose al lado del rey de Navarra, y al morir hizo donación de sus posesiones en la frontera aragonesa, incluso Borja, a las órdenes religiosas, lo que motivó una serie de negociaciones del conde con doña Talesa para solucionar aquel conflicto.”

 El complicat equilibri d'interessos continuava, i la persona de Ramon Berenguer IV era el punt d'inflexió. La seva sorpresiva mort trencava aquest equilibri, res assegurava, sobretot tenint en compte la seva curta edat, l'acceptació del seu fill a la successió del regne per part dels nobles aragonesos. Desaparegut el comte, la possibilitat que alguns nobles intentessin proposar un nou successor era mes que factible.

 A Barcelona no hi hauria problema, l'encara Ramon era el fill del sobirà natural, i l'havien vist créixer. No així a l'Aragó, fill d'un sobirà estranger amb la filla d'un rei a qui no tots van recolzar en absolut, o que, fins i tot, van menysprear, a més d'esser poc conegut, tot i haver-li fet néixer a l'Aragó, per tenir residència ordinària a la ciutat de Barcelona.

 El canvi del nom, en el cas d'haver-se anomenat Ramon originalment, o la predilecció de l'Alfons sobre el Ramon, en el cas d'haver tingut tots dos noms des d'un bon principi, és un clar moviment polític per a legitimar al successor de cara als aragonesos. Posteriorment, en alguns documents importants, com ara els furs de Saragossa o el privilegio de los veinte, n'Alfons no dubtaria gens en firmar clarament com “Regis Ildefonsi filius Barchinonensium comitis”.

Historia de Cataluña, sus monumentos, sus tradiciones, sus artistas y personajes ilustres

Antonio Bori y Fontestá Barcelona - 1898

Antonio Bori y Fontestá
Barcelona - 1898

Don Carlos Maria Isidro de Borbón Historia de su vida militar y política. - Madrid 1844  

 Un altre tema és el del segell; com ignoren i neguen el den Ramon Berenguer, és per aquests el de l'Alfons el primer amb les barres, per molt que sigui evident que el del seu pare, i fins i tot el del seu germà, com a comte de Provença, siguin iguals. Com esmenta l'aragonès Faustino Menéndez Pidal no és cert que en l'època de Ramon Berenguer no hi haguéssin encara segells, ara es coneixen segells heràldics anteriors, i pel que fa a les barres es comprova que les barres, les quals són més que evidents, “se ajustan al repertorio de formas graficas heráldicas, y su uso fue continuado y hereditario”.

Faustino Menéndez Pidal
Los sellos en nuestra Historia
Boletín Oficial del Estado
Real Academia de Historia
Madrid - 2018

Revista de Aragón - Pág. 52 - Saragossa 1903

BIBLIOGRAFÍA:

Historia de Cataluña y de la corona de Aragon:  escrita para darla a ...,
Victor Balaguer

La soberana Orden militar de San Juan de Jerusalén ó de Malta: noticia de su ....
1899

Historia Compostelana.
Angel C. Gordo Molina

Crónica general de España: ó sea Historia ilustrada y descriptiva ..., Vol. 7
Real Academia de Historia - 1865

Societat, cultura i món mediterrani a l'Edat Mitjana. Recull d'articles

Salvador Claramunt Rodriguez

Historia de Cataluña, sus monumentos, sus tradiciones, sus artistas y personajes ilustres

Antoni Bori i Fonestá - 1861

Documentos cesión - ARXIU VIRTUAL JAUME I

Documentos inéditos corona de Aragón
Prósper de Bofarull i Mascaró, Manel de Bofarull i de Sartorio, Francesc de Asís de Bofarull i Sans - 1848

Documents aragonesos del Liber Feudorum Maior - ARXIU VIRTUAL JAUME I

Liber Feudorum Maior

Alfonso II el Casto, Rey de Aragón y Conde de Barcelona
Jose Mª Lacarra y de Miguel

La Corona de Aragón en el centro de su historia 
Àngel Sesma Muñoz 
 

Manual de Historia de España

José Luis Martin Rodríguez

Pedro de Atarés

Pedro de Atarés (2) 

ENTRADES RELACIONADES:

 - LA CASA REIAL D’ARAGÓ I L’INSTITUCIÓ DEL “CASAMIENTO EN CASA”.

 - A PROPÒSIT DE LES TEORIES DE LA CREACIÓ DE LA CORONA D’ARAGÓ MITJANÇANT EL CASAMIENTO EN CASA I L’EXTINCIÓ DEL LLINATGE BARCELONÍ EL 1137

X.M.C.  12/2019