LA CASA REIAL D’ARAGÓ I L’INSTITUCIÓ DEL “CASAMIENTO EN CASA”.


Aquesta teoria tracta sobre el llinatge de Ramón Berenguer IV i l'origen del Casal d'Aragó, amb implicacions sobre el Senyal Reial, formulada per l'historiador Antonio Ubieto Arteta, que es basa en la institució jurídica consuetudinària del “Casamiento encasa ”, típica de l’alt Aragó.

Pedro Abarca (Jaca, 1619 - Palencia, 1693)
Teòleg i historiador. Catedràtic de la Universitat de Salamanca.
Madrid 1682

Farem unes consideracions al respecte:

1.   La figura del "casamiento en casa" apareix com a molt aviat al segle XV, dins d’un context de famílies agrícoles o ramaderes, perseguint la conservació i la pervivència d'un patrimoni familiar.

2.   Els reis d'Aragó es regien pels furs de Jaca, nucli justament del dret altaragonès els quals no recullen, ni esmenten, aquesta figura jurídica, a més de contenir preceptes que entren en contradicció directa amb la mateixa.

3.   La finalitat del "casamiento en casa" és la protecció de la figura del "heredero" i els seus drets hereditaris, en el cas que un dels cònjuges morís i que el vidu o vídua contragues nou matrimoni (en cas d'obtenir permís per a això), i així evitar el que podriem anomenar un efecte "ventafocs" es a dir, la perduda dels drets de l'hereu a favor d'un fill del nou matrimoni, o la divisió de la propietat entre dos o més hereus, el que podria portar a la desaparició d'aquesta.

Citant al jurista aragonès Francisco Sánchez Pascual al "Anuario de derecho aragonès" (1944): "En primer lugar, y en contra de lo que algunos opinan, el Casamiento en Casa se ha hecho para los hijos y por lo tanto cuando no quede sucesión dicho pacto no rige, porque no tiene razón de ser. Esta norma es la que rige y considero fundamental".

4.   El testament de Ramir I, el fundador del Regne d'Aragó, atorgat en 1059, és el primer text jurídic en el qual es determina la condició de les dones davant la successió del tron.

 Després d'instituir hereu al seu fill legítim gran, Sancho, en defecte d'altres fills o del germà de Sancho, diu així Ramir: "I si aquests fills meus faltessin, i Sancho, fill meu i fill de Ermisenda (la reina), no tingués fill home, si tal marit poguessin donar a la meva filla Teresa que amb ell puguin tenir la terra, els barons obeeixin a aquest amb aquesta honor i terra. I si tal marit no poguessin donar-la, a un de la meva família i estirp, a qui considerin millor els barons de la meva terra, al seu arbitri, a aquest obeeixin amb aquesta honor i terra ".

 En aquest text queda fixats els principis del Dret de successió a la Corona, de la següent manera:

    1. Les femelles queden posposades als seus germans homes i als fills homes (no a les filles) d'aquests: no es pensa en elles més que en defecte de tots aquests.
   2. Les femelles en tot cas no regnen, i l'autoritat que els pogués correspondre passa al marit triat per a elles pels nobles. Cal observar que no diu que la terra, el regne, pasi a les femelles (com en canvi diu dels fills), sinó que els nobles serveixin al seu marit.
     3. Tampoc diu que el marit es converteixi en rei, sinó que governi la terra, i que els nobles l'obeeixin.
      4. Si la femella no es casa - i són els barons els que li han de donar marit - no té cap dret ni a la terra ni a l'autoritat (honor) sobre aquesta; en aquest cas es procedeix a triar rei entre els de sang reial, prescindint absolutament de les femelles, fins i tot filles del rei últim.

5.   En el cas de la successió al tron de Ramir II, el problema rau justament en la falta d’un hereu vàlid, i per tant successor. No cal protegir-lo, cal triar-ne un, i així, en virtut del testament den Ramir I, es procedeix a l'elecció d'un marit i del lliurament del poder directament a aquest. El poder "potestas" es lliura a perpetuïtat a Ramon Berenguer, com així ordena Ramiro II als seus súbdits, al tercer document, pel qual feia donació del regne, signat a Saragossa el 13 de novembre de 1137: "com per rei ho han de tenir i posseir, i que li guardin obediència i fidelitat contínuament en totes les coses així com rei". Potestas que transmet el comte al seu fill, no així el títol, dignitat real o "regnum" que el transmet Peronella, qui es reina no mes nominalment, la mà de la qual es lliura juntament amb el regne, al comte, a l'edat d'1 any.

 6. Al moment del casament l’any 1150, passats entre 14 i 15 anys del lliurament del regne, Ramón Berenguer ja havia rebut del rei de Castella, i a títol personal, el regne de Saragossa (1140), i les ordres militars de l’Hospital de Jerusalem , del Sant Sepulcre, i la del Temple de Jerusalem (1141 - 1143), havien ja revertit sobre ell, també a títol personal, les parts corresponents del testament d'Alfons I. L’any 1158 el Papa Adrià IV va confirmar les donacions fetes, atorgant així el poder i autoritat corresponents sobre les terres del difunt “Batallador”, en virtut del seu testament, a nom d’en Ramon Berenguer IV i dels seus hereus.


Podem veure que segons Lucio Marineo Ramon Berenguer IV pren per esposa a la filla del rei d'Aragó, no a la reina d'Aragó. Aquesta sí va gaudir de condició real, però mai va ser coronada de facto, ja que les lleis del regne no ho permetien.


7.   Ni els documents de concessió de les Ordres militars ni la butlla papal d'aprovació al·ludeixen a Ramon Berenguer com "príncep" o "dominador" d'Aragó, sino com a comte de Barcelona; així, constataven que seguien considerant vàlid el testament del rei Alfons I, que llegava el regne en parts iguals a les ordres militars de Jerusalem. Només aquest reconeixement del testament permetia concloure els acords de cessió de drets. Aquest reconeixement comporta el rebuig de l'elecció de Ramiro II el Monjo com a rei per una part dels nobles aragonesos, així com els seus edictes i decisions. Segons la investigació de P. Kehr (1946), citada per J. Cabestany: "[el papa Innocenci II] no va reconèixer el casament del Monjo ni, per tant, la legítima successió de Peronella".

Confirma també això el fet de que les renúncies de les ordres militars a l'herència d'Alfons el Batallador es van fer a favor de la persona de Ramon Berenguer de Barcelona, sense un sol esment de Ramiro ni de la seva filla, y que amb la seva butlla, el Papa, compleixi de facte la legalitat emanada del testament d'Alfons I, i feia veure que el regne d'Aragó havia passat del Batallador a mans de les Ordres militars, qui posteriorment ho cedien al comte de Barcelona.

Juan Briz Martínez

Saragossa 1620
8.   En cas que Ramon Berenguer hagués estat “absorbit”, "adoptat" o “incorporat” a la casa reial d'Aragó, continuant així aquesta linea, hauríem d'estar parlant de Ramon Berenguer I Princep o Dominador d'Aragó, o alguna cosa per l'estil, però sempre apareix a la historiografia com Ramon Berenguer IV comte de Barcelona i príncep d'Aragó, es a dir, la numeració propia del casal de Barcelona.



Molt al contrari, tots, absolutament TOTS, els cronistes i historiadors donen per “finita” i “terminada” la línia dels reis d'Aragó, descendents de la branca navarresa d'Iñigo Arista, amb el retir d’en Ramiro II, i comencen el compte dels reis descendents per linea masculina dels comtes i Casa de Barcelona.



Gerónimo Zurita

Anales de la Corona de Aragón

Per exemple podem llegir a Pedro Abarca afirmant: “Con su retiro (Ramiro II) feneció para Aragón la primera Varonía Real, llamada de Don Iñigo Arista…(y)... entró la segunda, y mas feliz Varonía de los Poderosos Príncipes de los bravos Catalanes

O a Gaspar Castellano: "Con el rey monje terminó la primera dinastía de los reyes de Aragón..."




9.   Ramon Berenguer IV va traslladar la Cort d' Aragó a Barcelona, ciutat comtal. Petronila va viure i va morir a Catalunya, i a Barcelona va ser enterrada. Alguns cronistes, com Briz Martínez, acusen el comte d'haver traslladat a l'Arxiu Reial de Barcelona, molts documents de l'arxiu de San Juan de la Peña, i d'haver deixat en desús, caient així en desgràcia, el panteó reial aragonès.


Fray Andrés Casaus y Torres (Jaca 1762 - ¿-¿)
Madrid 1806



10.   Tots els documents i privilegis expedits o confirmats per Ramon Berenguer son signats com a Comte de Barcelona; aquests inclouen les cartes de poblament de Lleida i Tortosa, així com la ratificació dels Furs de Saragossa i el "Privilegio de los veinte", sent aquests dos últims, ratificats al seu torn per el seu fill, Alfons II, qui signa com "filius Barchinonensis comitis".


Al 1997 el Dr. Josep Serrano i Daura va refutar-la a l’article titulat: “La donació de Ramir II d’Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 ila institució del “casamiento en casa"



O també podeu consultar l’opinió del Dr. Alfonso García-Gallo de Diego.



X.M.C.  1/2016


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada