LES FALSEDATS DE LES PARAULES: ESPANYA (1)


i ha ocasions en que, tot i utilitzant la paraula correcta, no aconseguim descriure una situació o context amb la correcció i claredat que desitjaríem. Alguns cops això pot ser degut a l'evolució que ha patit el terme al llarg de la història. Pot ser la paraula hagi evolucionat en el seu significat, i fins i tot en un mateix interval de temps ha pogut tenir significats diversos depenent de l’àrea geogràfica, modificant d'aquesta manera el context. Entre aquestes en trobem per exemple el terme “Espanya” ¿realment te 3000 anys d’història?, “Corona de Aragón” ¿Corona, Regne o Confederació?, ¿Comtat de Barcelona, Comtats Catalans o Principat de Catalunya?

Encara que pugui ser correcta la utilització generalitzada  del terme "Espanya" quan parlem d’història antiga,  hem de tenir en comte que ningú a l'edat mitjana o amb anterioritat va poder pronunciar-la mai, com a molt alguns dels mots originals com "Spania", "Hispania",  "Yspania", Hyspanya, etc...




La paraula "España" deriva fonèticament de la paraula llatina "Hispania", a través tres canvis:

La pèrdua de la / h- / inicial aspirada (regular en totes les llengües romàniques).
El pas de / ĭ /> /e / (regular en totes les llengües romàniques, excepte en sard).
La palatalització de la / n /> / ñ / abans de la seqüència / ia /.

No obstant això, "España" no pot considerar-se la traducció al castellà de la paraula llatina Hispania, ja que conceptualment expressen significats diferents, no sent per tant equiparables.

Si be la Hispània geogràfica, la península Ibèrica, ha tingut sempre uns límits fixos i definits, les diverses Hispànies o Espanyes polítiques que han existit al llarg de l’historia, han tingut límits i fronteres que res tenen a veure amb les actuals, a part de que ja es de per si difícil trobar semblances entre les figures polítiques de l' Hispània romana, la gòtica, l'Espanya dels Austries, la dels Borbons, etc,....


Pobles pre-romans de la
península Ibérica
Tradicionalment s'ha sustentat que el terme, originari del fenici "I-spn-ya", significava "terra de conills", encara que estudis més recents difereixen en l'ús de les vocals, donant lloc a altres possibles significats, com ara "terres del nord" (vistes des del les costes africanes), o d'altres.

Tot i que els fenicis van denominar "I-spn-ya" a la península, a la qual els grecs en deien "Iberia", no n'hi ha constància de cap consciència nacional dels grups ètnics que l'habitaven, ni amb aquestes denominacions, ni amb cap altra. No almenys fins a l'arribada dels romans a la Península Ibèrica. Tot i així, la Hispania romana era un concepte geogràfic que abastava províncies. Es pot afirmar 
doncs, que fins llavors, ni hi va haver Espanya ni hi va haver idea d'Espanya.



«Pels romans "Hispània" era un terme geogràfic amb el qual denominaven a la península  i les seves diferents províncies, com a part d’una realitat superior:  l’imperi romà».



El poble got, que la va ocupar posteriorment, era un poble nòmada, i es denominaven a si mateixos com  a "Regnum Gothicum" (regne dels gots) i al seu rei "Rex Gothorum" (rei dels gots), i s'haurien anomenat de la mateixa manera si en lloc d'ocupar l’Hispània romana haguessin anat a parar a qualsevol altre lloc, tal i com es pot despendre dels diferents topònims "Gothia" o similars que van deixar al llarg de la seva migració per Europa:


  • Gothaland o Götaland a Suecia i l'illa de Gotland al mar bàltic.
  • La Gothiscandza: el nord de Polònia entre el Vístula i Oder.
  • Gothiapart sud-oest  de la península de Crimea, actual Principat de Teodoro.
  • Gothia: denominació que prengué des del segle VIII l'antiga Septimània romana, a la que es va incloure Barcelona i tot el territori circumcidant reconquerit.
  • Catalunya: Si prenem per origen els termes Gotholand Gothalogna (Gotholonia).
Cal observar que els gots ni van ocupar tota la península, ni ocupar només la península, el sud de l'actual França, l'antiga Septimània o Gothia i la Galia Narbonensis,  també van pertànyer al regne got, i no obstant això, ningú afirma que formés part d’Espanya a les hores, o que haurien de formar part de l’actual Espanya.


A les hores, ¿Van ser hispans tots els gots? Doncs no, part d'ells no van habitar mai a la península, és a dir a Hispània , de la mateixa manera no tots els hispans o habitants d’ Hispania van ser o van estar sota domini dels visigots com vascons, càntabres, asturs o gallecs.




Apoteosi heràldica del 
Comtat de Barcelona - 1681
(Pri. Ghotolonia)
La part dels visigots que van habitar al sud de l'actual França. ¿Eren per això políticament diferents als que si habitaven a Hispània? No, dins de les seves divisions socials, tots eren part del “Regnum Gothicum” per igual. Això no vol dir que els que si vivien a Hispània no poguessin cantar i lloar les excel·lències de la terra que els acollia. Lloes que van ser una expressió figurativa que subratllaven l'especial benedicció amb la que, segons Sant Isidor, estava dotat el domini dels gots a Espanya, el caràcter de la unió que contreien els gots amb la Hispània, i la seva vinculació, beneficiant-se dels atributs terrenals i celestials d'un afortunat domini: - ­riquesa terrenal i un govern beneït per Déu-. Vinculació aquesta de "terra i poble" que recorda al bíblic poble de Déu i la terra promesa.


Tant el citat Isidor de Sevilla com  Juliá de Toledo van utilitzar, cadascun en una situació política peculiar, la denominació Hispània com si fos un sinònim per al regne visigot de Toledo, si bé aquesta idea no va poder imposar-se enfront de la fórmula fixa de "Rex , gens vel pàtria Gothorum" que s'aplicava en documents oficials quan es volia definir el que avui dia anomenem estat. No obstant, el que Isidor i Juliá van proposar va tenir influència als relats càntabre-asturiàns  sobre la relació Hispània-gots i al explicar l'ocàs d’aquest regne i poble. A les historiografies astur i càntabra es veu que aquest antic model es va aplicar freqüentment en els capítols de les cròniques que pertanyen a les parts mes antigues, mentre en els capítols posteriors, a finals del segle IX i principis del X, gairebé no es nota l’influx d'aquells antics conceptes. Després de l'any 711, "Hispània" va passar de ser un concepte per a denominar el perdut regne dels gots, incloent així la practica totalitat de la península, a ser un sinònim exclusiu de la zona dominada pels àrabs, la "Espanya no cristiana". Definia aleshores l'espai físic que al seu moment ocuparen els Gots i que posteriorment va ser ocupat pels musulmans.
Així doncs, el territori cristià, al nord de la península no tenia denominació genèrica. Així ho refereix l’historiador Sánchez Alonso quan assenyala: "... durant força temps el nom de Espanya va ser reservat pels cronistes cristians per a la porció gran, la dominada pels àrabs", deixant pales que els pobles del nord de la península, que es van oposar als gots, mai es van considerar part de les diverses "Hispanies" anteriors. 




Després de la conquesta, el nou territori es va incorporar al Califat Omeia de Damasc, rebent el nom d' Al-Andalus. Es tractava d'una província o Emirat dependent amb capital a Còrdova i governada per un Balí.

   
D'aquesta manera, a l'imperi franc, i més tard al Principat de Barcelona, a la meitad sud de Gothia, s'utilitzava el vocable "Hispània" per denominar la part de la península musulmana (l'al-Andalus), i "hispanæ" per a qualsevol que arribés d'aquestes terres. La dita marca hispànica era literalment la frontera del regne franc amb aquesta Hispània musulmana, frontera que es trobava al sud dels Pirineus, ja ben entrada a la península. Així, al segle XI trobem que a Ramon Berenguer I se’l coneix com "Hispanae subjugator" i "Propugnator et murus christiani populi" (Subjugador d’hispans i defensor i mur del poble cristià).
(Subjugar: Sotmetre o dominar completament a una persona o col·lectivitat per mitjà de la violència, ¿Ho hauriem de traduir com "Subyudagor o dominador de "españoles"?).




… Ramón Berenguer (IV), Comte de Barcelona, Príncep del regne d'Aragó,

Conqueridor d’ Hispania…

Sacri Et Canonici Ordinis Praemonstratensis Annales...
Charles Louis Hugo - 1734


Reis Gots + Reis de Castella-Lleó = Tots els reis d’Espanya
Diego Rodríguez de Almela  (Murcia, 1426 - 1492)

Madrid 1793

Paral·lelament, i influenciats, no pas de forma desinteressada, per l’antiga historiografia astúr, va germinar, al centre de la península, l’idea de d'esser hereus d'aquella suposada Hispània gòtica.  El rei Lleones Alfons VII es va autoproclamar “Imperator totius Hispaniae” es a dir emperador de tota Espanya. Títol aquest que va esser usat esporàdicament en els dos següents segles, i el cronista Lucas de Tuy (Lleó ? - Tuy, 1249), per exemple, denominava a les tropes de Castella, ni mes ni menys que com a “gotthorum exercitus



Historia de los Reyes de Castilla y de León ...
Prudencio de Sandoval
Madrid 1792
Segons aquests reis de la Iberia cristiana, lluitaven per la supremacia i per l'“imperiale culmen”. Durant l'alta Edat Mitja, el topònim llatí Hispània, les seves deformacions (com «Yspania» o «Spania») o qualsevol de les seves versions romanços (com «Espanya» o altres variants gràfiques, com «Espanna») es van fer servir, en singular o en plural, per referir-se principalment al regne o regnes de la Corona Astur-Lleonesa, incloent-hi posteriorment Castella, com a hereus,  i per extensió a la resta de la península ibèrica, per dret. Afirmació  aquesta que evidentment no va agradar gens als sobirans de Portugal o de la Nació catalana.


Historia Eclesiástica de España
Vicente de la Fuente
Madrid 1874

Decada primera de la historiade la insigne
y coronada ciudad y reyno de Valencia

Gaspar Escolano
1610
Amb “l’influencia interessada” ens referim a que durant el segle XIII, després de guanyar la batalla de les Navas de Tolosa i conquerir gran part de l’Al-Àndalus, quan només faltava el petit regne nazarí de Granada per completar el mapa de l'anomenada “Reconquesta”, Castella era sens dubte la nació més puixant de la península Ibèrica i una de les noves potències europees. El seu passat, però, no era tan brillant com el seu present: no havia aconseguit la independència de Lleó fins al segle XI, havia estat un dels últims regnes cristians a néixer i en començar la guerra contra l'islam. Va ser en aquest moment, durant els regnats de Ferran III i d'Alfons X, quan s'escriu la història de Castella. La "Estoria General d'Espanya" és però cinc segles posteriors als fets que narre, i esta plena de mitologia romana, bíblica i de llegenda. L'Implantació de la ideologia neogoticista, estreta de l’historiografia Astúr desvirtuant els seus orígens, ja que aquests mai van estar completament sota el domini visigot, sinó enfrontats, i que havia ja impregnat el regne de Lleó,  pretenia entroncar els orígens del regne d'Astúries amb el regne visigòtic, per d'aquesta manera legitimar les aspiracions imperials dels reis de Lleó i per tant de Castella.


La nación inventadaUna historia diferente de Castilla.
Arsenio e Ignacio Escolar (2010)

Tornat a la vessant mediterrània i europea, el terme segueix tenint un sentit  merament geogràfic. Per cercar un símil, podríem dir que s’utilitzava com actualment ho fem amb el terme “Escandinavia” o "península escandinava". Podem parlar dels seus diferents estats o regnes com escandinaus, de la seva població com escandinava, i fins i tot parlar d'idiomes escandinaus i a l’hora reconèixer a cadascun d'aquests estats, nacionalitats, poblacions i llengües, per separat. En aquest context tots els habitants de la península eren lògicament espanyols o procedents d'Espanya, però mancat completament del sentit polític o de nacionalitat, essent cadascun castellà, català, portuguès, navarrès, aragonès, etc... , totes les llengües de la península eren "llengües espanyoles" igual que tant noruec, danès o suec són considerades "skandinavisk" és a dir "llengües escandinaves". 

Podem posar l'exemple de l'Anselm Turmeda (Mallorca 1355- Tunísia 1423), un frare franciscà que posteriorment es va convertir a l’islamisme, vivint com a musulmà a Tunis. A la versió francesa de la seva Disputation de l'asne a la portada s'informa al lector que està traduïda de "vulgaire Hespaignol, en langue Fraincoise", al que qualsevol avui dia traduiria mentalment l' "spagnol" per "castellà", però posteriorment, en el pròleg, podem descobrir que l'original està escrit en vraye làge cathalaine, el títol original es  "La disputa de l'Assa" i l'autor es de nació catalana nascut a la ciutat de Mallorca, fins i tot s'informa al lector d'algunes diferències entre les dues llengües espanyoles, es a dir el cathalaine i el castillan.



Il consolato del mare: ...
Severinus, 1704





Antoni Furió, Catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València



Però evidentment si els regnes veïns (Astúries, Lleó i posteriorment Castella), insisteixen en utilitzar la denominació conjunta “Hispania” (o variants) , encara que aquesta no coincideixi amb la utilitzada a Catalunya, a la llarga es inevitable l’aparició d’una dualitat político-geográfica del terme i fins i tot la d'una diferenciació Catalunya-Espanya:

  • Al segle XIII el franciscà occità Matfre Ermangaud de Besiers en parlar de la Pentecosta al seu monumental poema "Lo Breviari d'Amor", diu que, quan moltes gents "de totas nacios" escoltaren de boca dels apòstols les seves respectives parles, es meravellaren de gran manera, puix que n'hi havia "de Proença e de França, d'Englaterra, de Gascuenha, d'Espanha, de Cataluenha, de Flandres e de Bretanha...".
  • Crònica de Bernat Desclot (cap. 85): "En la cort de Roma hi havia dos honrats clergues de Catalunya e de Spanya".
  • Salconduit del rei Eduard III d'Anglaterra als "mercatores fideles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricarum" (En aquest cas cal puntualitzar que es cita Mallorca, ja que era l'època del regne independent de Mallorca).
  • A Bruges (Flandes), els mercaders considerats de "nació espanyola" eren els castellans (i els biscaïns, que més tard es van separar) mentre els catalans eren de la "natio Cathalana".
  • A Roma l'església de Santiago dels Espanyols aglutinava bàsicament als castellans, mentre que els naturals de nació catalana disposaven de l'església de Santa Maria de Montserrat.
  • El canceller de Castella i escriptor Pedro López de Ayala, a la seva obra "Rimado de Palacio", oposa catalán a español, francés, inglés, lombardo i escocés.
  • El poeta francès François Villon oposa les catelennes a les espagnoles, grecques, egiptiennes, allemandes, etc...

  • Pel que a l'oposició entre el territori català i el territori hispà (en el sentit de l'Espanya sarraïna) es poden posar com a exemple molts documents de l'època de Ramon Berenguer I (segle XI) els quals assenyalen el confí extrem de la terra conquerida: "in extremis finibus Marchiarum iuxta Hispaniam" o també "in extremis finibus Marchiarium contra Ispaniam" . És a dir la "Marca" és l'extrem de Catalunya i "Hispània" l'Al-Andalus. La historiografia sarraïna anomenava "Afrany" el territori que rebrà el nom de Catalunya i "francs" els habitants de l'altre costat de la Marca o frontetera. Borrell II és definit com el "rei dels francs". D'altra banda també el Poema del Cid quan fa referència al comte Berenguer Ramon II fa referència als "francs".
  • A la Crònica de Ramon Muntaner es diu en relació a les comunicacions que hom pot fer la via de Barcelona anant de Narbona a Barcelona, la via de Tortosa reprenent el curs des de Barcelona a Tortosa i, tot seguit, la via d' Espanya en prosseguir cap al sud del litoral peninsular, i hom també pot batre tot Principat, e Plaja Romana, e la ribera de Pisa, e de Gènova, e de Proença, e Catalunya, e Espanya e Barbaria.
  • A la Crònica de Pere el Cerimoniós quan el cardenal Bernat d'Albià arriba a Barcelona provinent de Castella, es diu que era vengut d' Espanya.
  • A la Crónica de Pere el Cerimoniós en relació a una possible invasió benimerí del rei del Marroc es diu que hi ha preocupació pel passatge del rei Benamerí en Espanya, lo qual entenia a conquerir tota Espanya e lo regne de València.
  • Martín de Alpartil en la seva "Chonica actitatorum" diu en diverses ocasions Yspani et Cathalani quan es refereix als reialmes de Castella i Aragó com a subjectes.
  • En una comissió arbitral formada a Londres el 1303 per tal de solucionar les disputes entre Felip el Bell de França i Eduard II d'Anglaterra, figuraven, junt amb els representants de bisbes, nobles, viles i ports, "differents autres habitants de Genes, Catalogne, Espagne, Germanie, Zélande, Frise, Danemark et Norvège".
  • També el rei Eduard II, en una carta de privilegis als estrangers subratlla que "Circa bonum omium mercatorum subscriptorum Regnorum, terrarum et Provinciarum; videlicet Alemaniae, Franciae, Ispaniae, Portugaliae, Cathaloniae, Ducati nostri Aquitaniae".
  • En una treva entre Eduard III i Felip de Valois el 1340, es diu: "Et soient auxit compris dins les dites treves, ly Espagniel, ly Catelayn, ly Genoveys, ly Provincial, ly Esvesque...".
  • A l'Edat mitjana en relació al dret o normes jurídiques es distingia entre les "Costumas de Catalunya" i el "Costum d'Espanya" (les Partidas castellanes).
Francesc Eiximenis
1495
  • Francesc Eiximenis, Com usar bé de beure e menjar. Normes morals contingudes en lo "Terç del Crestià": catalans e spanyols beuen en grans taçes. Moros en cantarells pochs, e d'un cantarell beuen tots. Francesos beuen en gobellets pochs o petits.
  • Usatge 124, Alium namque - "Altre noble, honest e profitós usatge meseren los sobredits prínceps, que ells tengueren, e a lurs successors manaren tenir per tots temps, ço és que tenguessen cort e gran companya, e fessen condit, e donassen soldadas, e fessen esmenas, e tenguessen justítia e jutjassen per dret, e mantenguessen lo opremut, e acorreguessen al assetjat, e quant volguessen menjar que fessen cornar, que tots, nobles e no nobles, se venguessen dinar; e aquí partissen los vestiments que haurian, entre los magnats e entre lur companya, e aquí menassen hosts ab què anassen a destroir Espanya, e aquí fessen cavallers novells".





Acabarem aquest període amb un altre exemple, que podríem haver inclòs en un dels nostres “Mites i llegendes...”, però que ve que ni pintat donada la relació directa amb aquest tema:


“TODOS LOS TESTIMONIOS DE AQUELLA ÉPOCA DEMUESTRAN QUE LOS CATALANES MEDIEVALES SE CONSIDERABAN ESPAÑOLES. EN SU “LLIBRE DELS FEITS”, ESCRITO POR EL MISMO, JAIME I, EXPLICÓ SOBRE LA COLABORACIÓN DE LOS SOLDADOS CATALANO-ARAGONESES EN BENEFICIO DEL REINO DE CASTILLA: «PORQUE LO HEMOS HECHO EN PRIMER LUGAR POR DIOS, EN SEGUNDO POR SALVAR A ESPAÑA, Y EN TERCERO PARA QUE TENGAMOS EL GRAN HONOR DE QUE GRACIAS A NOSOTROS SE HAYA SALVADO ESPAÑA». Y AL SALIR EN LYON DEL CONCILIO EN EL QUE SE HABÍA OFRECIDO PARA IR EN CRUZADA A ORIENTE, DECLARÓ: «BARONES, YA PODEMOS IRNOS, QUE HOY HA SIDO HONRADA TODA ESPAÑA»”.

El primer punt a l’hora d’analitzar aquestes cites, encara que pogués semblar de mes, es comprovar o aclarir si realment es van dir o escriure tal com s’afirma. ¿Realment el rei Jaume I va dir i/o escriure això?  Doncs jo m’inclino a dir que no. Veiem, lo que podem trobar al Llibre dels feits”, que és més o menys això:

“Car crehem per cert que null hom nous poria en mal notar aço, car nos fem, la primera coʃa per deu, la segona per salvar eʃpanya.  la terça, que nos e vos haiam tan gran preu e tan gran honor, que ϼ nos e per vos sia salvada spanya.”
o
“Barons, anar-nos-en podem, que hui és honrada tota Espanya”

I direu? I quina diferencia hi ha? Doncs contextualment n'hi ha. Quan hom tradueix un text com aquest, no nomes actualitza termes com “Jacme” a “Jaime” o “Spanya” a “España”, també, encara que sigui inconscientment,  acomodem els termes a la nostra actual i particular forma de pensar, canviant així el context, i aquest context es essencial per comprendre,  la història en general i  quan es tracten de  dites o afirmacions tretes de lloc en particular.

Per exemple no seria lo mateix afirmar que en Colom en albirar el nou mon cridés   “Terra a la vista” en comptes de “Tierra a la vista” , perquè?  Doncs per les connotacions que això comporta. O com suposar que els reis de Catalunya i Aragó, dels segles XI a XIV utilitzaren un idioma estranger, com era el castellà, per denominar als seus dominis  “Corona de Aragón”.

Decada primera de la historia de la insigne
y coronada ciudad y reyno de Valencia
Gaspar Escolano
1610
En el moment que acceptem en terme “España”, així en “castellano castizo”, estem, en part, acceptant també el context que ve, per la part de Castella, implícit. Com ja em vist el terme "España" no tenia el mateix sentit a Castella que a Catalunya, sentit que podem debatre o qüestionar, però sense oblidar que es el que històricament se l’hi ha donat en aquelles contrades.

Os animo a llegir el text original aquí o aquí i que traieu  vosaltres mateixos les conclusions. Ara, que si no os be de gust ara mateix, ja os faig jo l’“spoiler”, i os avanço que en Jaume I parla d’Espanya, com no, en sentit geogràfic.

Per exemple, just a seguir de la cita a on parla de la salvació d’Espanya, podem seguir llegint:

E, fe que donem a deu, pus aquells de Catalunya, qui es lo millor regne e el pus honrrat e el pus noble, perço com hi ha IIII. Comtes, ço es lo Comte de durgell e el comte dampuries e el comte de foig e el comte de pallars, e hay  richs homens, que per un que aqui ne haia ne ha en catalunya IIII. e per un cavaller ne ha en catalunya V. e per un clergue que aʃʃi haia ne ha lla .X. e per un ciutada honrrat ne ha en catalunya .V. que  aquells dela pus honrrada terra deʃpanya nos volgueren dar a nos del lur, e guardar vosaltres, qui tenits mostra honor, qui de XX. milia, qui de XL milia sous, nos deuriets aiudar be e maiorment. car tot se romanrria en vos, ab mes que no vos en donariem del nostre.

En altres referencies a Espanya també podem llegir:

Al paràgraf 6 del llibre “Crònica o llibre
dels feits”escrit pel rei Jaume I diu,
referint-se a Pere I el Catòlic: “El Nostre
 Pare lo Rey en Pere era lo pus franch rey
q anch fos en Spanya...” És  a dir: “El nostre
pare, el rei En Pere, fou el més generós rei
que mai  fos en Espanya”.En la península
Ibèrica, aquest rei regnava als actuals
Catalunya i Aragó; aixi doncs
“Espanya” es refereix a tota la península
Ibèrica al segle XIII.
E, pus Dèus nos ha feita tanta de gràcia que ens ha donat regne dins del mar, ço que anc rei d’Espanya no poc acabar.

“Deu ens ha fet la gracia de donar-nos un regne sobre el mar com no té cap altre rei d’Espanya”  on  reflecteix el goig d’haver conquerit un regne sobre el mar:  Mallorca.

I per si no ha quedat prou clar, ja ho fa mes que evident quan parla dels “los cinc regnes d’Espanya”

“...e dix-nos que ell havia gran volentat que ens servis ab tot co que ell pogues haver de l’Espital en los cinc regnes d’Espanya,...”

Los cinc regnes serien, segons la historiografia oficial: Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Portugal. Units Lleó i Castella es va continuar parlant dels cinc regnes, substituint Lleó per Granada. 
Però aquesta unió de Lleó i Castella es produí al 1217 i en aquesta època Granada, encara que pogués ser vassalla de Castella, no es pot comptar com regne cristià; per altre part i com veiem per en Jaume I Catalunya compta com a regne, lo millor i lo mes honrat i noble.  I un cop mes, quan consultem als nostres veïns, en trobem versions lleugerament diferents:

Sebastian Münster (1554)



Cosmographie, ou Description des quatre parties du monde
Petrus Apianus,Reinerus Gemma Frisius (1581)


Clar que sumant el seu nou i flamant regne sobre el mar (Mallorca), i el regne de Valencia, i el de Murcia... doncs ja no surten los comptes. Sembla, mes aviat intentar ser un reflex d’aquella  Hispania  que estava dividida en cinc, es a dir les cinc províncies romanes: Tarraconense, Gaelia, Cartaginense, Lusitania i Betica. A l’hora que la contraposició dels cinc regnes musulmans: “Morischos quinque Regnorum, nempe Murciæ, Granatæ, Giennij, Cordubæ, & Hispalis”.





Resumint lo que em vist fins ara, políticament parlant, a les diferents èpoques que em considerat, no hi ha un territori políticament definit que correspongués plenament amb el concepte actual d'Espanya. Entesa en sentit polític-administratiu, la denominació romana d'Hispània comprenia territoris més amplis o restringits, segons sigui el moment històric que es consideri. Durant l'època baix-imperial, la diòcesi d'Hispània abastava també els territoris nord-africans que constituïen la província de Mauritània Tingitana, i en l'època visigòtica el regne de Toledo incloïa el territori de la Galia Narbonense o Septimània. En altres paraules, el concepte d’Hispània o de regne visigot incloïa territoris que actualment pertanyen a realitats polítiques diferents: França, Espanya, Portugal, el Marroc .... És cert que el regne visigot va donar a gairebé tota la Península una certa unitat política, però també ho és que no va controlar totalment el nord de la península. Ni romans i visigots van posseir mai les Illes Canàries, que posteriorment van entrar a formar part de l'estat espanyol. Com a contrapartida, el regne visigot va mantenir sota la seva jurisdicció una part important del territori gàl·lic. 

Igualment si intentem comprendre els diferents projectes, que sobre l'imaginari d’Espanya es van començar a formar durant l'edat mitjana, ressalten les diferents perspectives amb què es percebia aquesta idea. Els tres grups que compartien el territori: cristians, jueus i musulmans, no compartien la mateixa idea d'Espanya, pels musulmans Al-Ándalus contituïa una provincia més dins de l'imperi constuït pels califes Omeies, i com em vist ni tan sols els diferents pobles cristians la compartien, tot i sent evidents les mútues influencies.

El concepte Espanya, com a estat unit, emergeix en una època posterior, però aquesta unitat és resultat d'un procés històric que no s'esgota en si mateix, sinó que com tot procés històric està en continu esdevenir, s'ha alterat i pot alterar-se i variar segons ho imposin les circumstàncies històriques.




X.M.C.  3/2016

Bibliografia.                                                                                   






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada