SUPRESSIÓ DE L’ESTRANGERIA I POSTERIOR “MODERNITZACIÓ” BORBÒNICA DE CATALUNYA DESPRÉS DE 1714

En una conversa em van proposar que respongués a les afirmacions que la supressió de l’estrangeria, que impedia a persones no catalanes accedir a cap nivell de l’administració de l’estat del Principat de Catalunya, i de com la posterior “normalització” “modernització” i “homogeneització” de l’administració de l’estat borbònic després de 1714 igualava (suprimia) tots els regnes a imatge del de Castella, va permetre el creixement econòmic d’aquestes contrades, sent-ne la causa i la motorització. Davant de l’infundat d’aquestes afirmacions i de la seva quasi total acceptació per part de gran part dels catalans, després de ser-nos repetides milions de vegades amb insistència de netejada de cervell, he provat de clarificar la situació, aquí us deixo el resultat:

Per: Salvador Bonada Font

Primer i abans de res cal fer notar un detall que mitjançant la repetició continua ens hem arribat a creure: Les Constitucions de Catalunya no podien ser derogades per cap decret de cap rei, atès que eren lleis d’una Nació sobirana i només podien ser modificades en Corts i amb l’acceptació de tots els representants legítims dels ciutadans lliures del Principat de Catalunya. Sobre la sobirania, la legislació i legitimitat dels catalans i del seu estat queda absolutament clar en aquest text:

Constitucions i altres Drets de Catalunya

Dit això el Decret de Nova Planta del Principat de Catalunya no deroga res ni té cap legitimitat per fer-ho segons les nostres lleis. És una imposició del Borbó que aplica per la força de les armes, ja que no hi tenia cap dret, i que constata l’ocupació militar i la colonització a la qual estem sotmesos des d’aleshores per part de Castella, ja que és l’administració castellana i la legalitat castellana/borbònica la que s’aplica en el territori ocupat. En paraules del mateix Felip Quint al Decret de Nova Planta, en el seu article primer:

Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña

Queden evidenciades dues coses:

No l’assistia dret legitim, ni tan sols el de conquesta (que no cita com en els altres decrets de Nova Planta) ja que Barcelona i Catalunya no van ser vençudes ni es van rendir mai, es varen pactar Capitulacions honroses (és a dir acord de taules i fi de les hostilitats) on es comprometia a respectar vides i hisendes.

Cosa que no va fer i va incomplir la seva paraula. Iniciant l’ocupació forçosa, colonització, repressió i genocidi cultural i físic que arriba fins avui de la mà dels qui l’han succeït. Som per tant un estat Ocupat i sotmès per ocupació militar, no una part de Castella, ara autoanomenada Espanya.

Constitutions y altres drets

de Catalunya compilats… 1704

Entrant en el tema, la Llei d’estrangeria estipulava que només podien formar part de l’administració del Principat de Catalunya (que no de la del rei) aquells que tinguessin condició de català, quedant per tant vetada a estrangers, cosa que es produeix actualment en qualsevol estat normal, és a dir per formar part de l’aparell de l’estat o accedir a un càrrec del govern de l’estat has de tenir la nacionalitat d’aquest estat. Cal fer notar també que els habitants de Ses Illes i Pitiüses tenien consideració de catalans ja que Mallorques era considerada part indestriable del Principat de Catalunya, tal com va deixar escrit Jaume I i confirmat mes tard al Privilegi de Sant Feliu de Guíxols, i d’aquesta manera tenien representació en Corts. Cosa que s’evidencia també en el Compromís de Casp on hi ha representants del Principat, de València i d’Aragó, però no de Mallorques, ja que era Principat, Així mateix els Valencians, per “ ius sanguini” podien accedir a la condició de catalans adduint que els seus avantpassats ho eren. Tenim per tant accés garantit de tots els membres de la Nació Catalana a càrrecs de l’administració de l’estat del Principat de Catalunya.

Constitucions de Catalunua 1547

La supressió forçosa de la Llei d’estrangeria, així com tota la resta de Sobirania Catalana no va significar cap equiparació d’accés a càrrecs de tots els súbdits de la monarquia (notis que ja no es parla de ciutadans ni homes lliure d’una o altra condició nacional, sinó de súbdits d’un rei), ans al contrari, ja que aquests càrrecs eren de designació reial, és a dir a dit, i de facto es va produir un desembarcament de funcionaris reals castellans en les institucions que dominaven Catalunya, d’altra banda normal en l’aparell d’ocupació i colonització de l’estat castellà en territori català. I l’accés de persones originàries dels territoris ocupats estava limitada a escales inferiors, també per designació reial, en pagament a favors i fidelitats a la corona (per als botiflers). Menys encara en nivells de l’administració fora de territori català.

Es parla que aquesta uniformització dels territoris ocupats sota el domini de la monarquia borbònica va produir un creixement comercial i econòmic de Catalunya, ja que la va “modernitzar” (SIC).

Res més lluny de la realitat. Aquesta ocupació, a més de la forta repressió física va comportar un augment desorbitat (alguns estudis el multipliquen per set) de la pressió fiscal sobre les famílies i empreses catalanes, arribant al punt que molts van haver d’abandonar les seves possessions davant no poder fer front a l’allau d’impostos al que va ser sotmesa la població, deixant de banda les expropiacions i segrestos de les propietats i béns de tots aquells que van ser suspectes de simpatitzar amb la causa catalana/austriacista i de no haver-se sotmès de grat a la dominació borbònica. D’altra banda un fet normal si considerem que es tracta d’una ocupació militar amb posteriors esforços de colonització.

Geografia de Catalunya - Francisco Flos y Calcat - 1896

La puixança econòmica del Principat ja es va començar a produir en el darrer terç del s.XVII i encara que estroncat per la guerra de successió i posterior Guerra de Catalunya (1713-1714) en defensa de les Llibertats i Constitucions, va continuar després d’aquesta.

I no és que, com s’ha dit, els barcelonins i catalans tornessin a la feina el dotze de setembre com si no hagués passat res. Passa que el Principat tenia una estructura econòmica i productiva en xarxa, estesa per tot el territori d’una faiçó que avui en diríem “clusters” escampats arreu i amb els sectors econòmics diversificats, essent Barcelona com a Cap i Casal la porta de sortida a l’exterior del comerç d’aquestes produccions i el lloc on es produïen els intercanvis comercials amb l’estranger, no l’única, hi havien d'altres ports de sortida, però si la principal, i seu de les administracions.

Prova d’això és l’aparició de la “Junta de Comerç” l’any 1758, on les forces econòmiques del Principat s’organitzen per tenir capacitat operativa sense dependre de l’estat per a tot. I és que aquesta és la característica dels catalans, des de la seva concepció del món com a homes lliures (no súbdits d’un rei) són responsables del seu propi èxit i fracàs, no s’arrauleixen al costat de l’aparell de l’estat per obtenir-ne favors ans s’organitzem per poder reeixir, en aquest cas i des d’aleshores amb un estat EN CONTRA.

La lluita entre aquestes dues concepcions del món, entre aquestes dues maneres d’entendre la societat i el “regiment de la cosa pública”, un cop desarmada la població i suprimides les institucions catalanes per l’ocupació militar castellana, es trasllada a l’àmbit econòmic, i quan aquesta puixança és efectiva a intentar assolir més quotes d’autogovern. I així ha estat des d’aleshores. Però capa vegada que s’assolia aquesta major quota d’autogovern a cavall de la puixança econòmica del Principat i la seva societat, l’estat castellà ha respost sempre amb les armes, sotmetent amb elles, a sang i foc, amb repressió i extorsió, la irrenunciable VOLUNTAT DE SER d’aquesta Nació sotmesa. Des de llavors hem provat totes les terceres vies possibles, totes, i hem pagat les misses dels excessos i continues fallides de l’economia d’aquest estat castellà.

Arribats aquest punt comença a quedar demostrat i evidenciat que no és que els catalans ens hàgim tornat independentistes de cop pel tracte rebut.

La realitat és que l’estatut va ser el darrer intent d’encaix amb Castella, i evidenciada aquesta impossibilitat per enèsima vegada, i que no hi ha altre camí per l’assoliment del nostre objectiu d’autogovern, de la nostra VOLUNTAT DE SER nosaltres mateixos i de viure en un estat sota els nostres principis de llibertat, responsabilitat i autogestió que deslliurar-nos de l’estat castellà/espanyol/borbònic.

I no és que ens separem, ens divorciem, secessionem, ni que constituïm un nou estat per divisió i trencament del “estado español”.

Ens deslliurem de l’ocupació militar i colonització a la qual hem estat sotmesos i recuperem el nostre estat, l’estat que havíem estat durant més de 700 anys i que era un dels més avançats de l’època, i que des de llavors ha restat sotmès.

Establint la continuïtat d’aquest subjecte polític i jurídic sobirà de 1714.

Resumint: No marxarem d’Espanya, farem fora l’estat espanyol de Catalunya.

Salvador Bonada Font

DONEC PERFICIAM

X.M.C.  6/2016