Mites i Llegendes del Bestiari Històric (9): ELS ORDINALS DINÀSTICS.



Analitzarem amb aquest titol un recull d’afirmacions sobre l’historia de Catalunya que es poden trobar de forma repetitiva i cansina a molts forums i webs, i intentarem donar-hi resposta.


… Ah, lo de los ordinales dinásticos medievales, fue un invento de la Renaixença a comienzos del pasado siglo, en una búsqueda intencionada de señas de identidad al modo de los nacionalismos europeos del siglo XIX, (…) buen triple salto mortal sin red, pero que les salió bien, afortunadamente para los historiadores profesionales solo es una molestia sumar un dígito, pero para el lector neófito una clara ceremonia de la confusión....


Gerónimo de Blancas
Saragossa 1641


Gerónimo de Blancas
Saragossa 1641


Ordenanzas navales de la corona de Aragón aprobadas
Antoni de Capmany
Madrid 1788
Lutilitzacio d’aquesta numeració característica dels sobirans, no es només per considerar-los com a descendents dels Comtes de Barcelona, ​​dinastia a la qual no hi va haver abans aquells Peres i Alfons, sinó més aviat per creure que aquesta és la numeració que els correspon com a sobirans de la Corona Catalano-aragonesa , això és, com a comte-reis de nacionalitat catalana.


Saragossa - 1646

Als segles mitjans no es troben generalment més numeració que les dels Papes, no va ser fins entre els segles XIV i XV, què va començar el veritable esperit històric, que no es va pensar en numerar als reis com una necessitat indispensable. Començà com una forma d’aconseguir una major claredat, sobretot aquells llocs on es van donar nombroses i diverses dinasties, que podien haver-se unit i desunit repetides vegades, i en què els noms dels monarques podien repetir-se. No és, doncs, la numeració dels reis, res més que un mitjà convencional dels historiadors o cronologistes, sent la que es troba actualment a l’ Història oficial, la que van idear els escriptors aragonesos, això és, els del regne d'Aragó estrictament parlant, pel sols fet de comptar com ascendents dels comte-reis als reis primitius d'aquell regne, per lo que resulten portar els Peres i els Alfons un nombre més del que en rigor els correspondria, comptant-los, com hem assenyalat segons la dinastia d'ascendència catalana.

No és un simple exclusivisme el que ens indueix a fer aquesta observació, sinó una raó fundada. Quan no n'hi hagués prou de recordar que la dinastia dels comte-reis era catalana per descendència masculina, costum la qual seguiren els monarques (... y era esta general afición de los Reyes, porque desde que sucedieron al Conde de Barcelona siempre tuvieron por su naturaleza y antiquísima patria a Cataluña, y en todo conformaron con sus leyes y costumbres,  y la lengua que usaban  era la catalana y de ella fue toda la cortesanía de que se preciaba en aquellos tiempos.), n'hi hauria prou de saber que, a l'arxiu general de la Corona d'Aragó, des que es coneixen referències als títols dels registres de la Cancelleria règia (i convé fixar-se en aquesta circumstància, per ser l'arxiu dels reis, i no particular dels comtes), sempre s'ha donat la numeració que nosaltres seguim, de manera que allà és Pere I, el Catòlic, que en la Història oficial es diu II i Alfons V, el de Nàpols, no és conegut sinó per Alfons IV. Hi hauria qui podria dir que s'ignora en quina època es va fixar aquesta numeració en els lloms dels registres, però pot acreditar-se fàcilment que ja existien en època d'en Zurita.






Hi ha, a més, diversos fets que venen a acreditar-nos que els reis seguien, quan va començar el costum de prendre nombre, únicament la numeració catalana i no la primitiva del regne d'Aragó. Tenim, per exemple, les Ordinacions den Pere el Cerimoniós, conegut per IV a la història oficial i com III a l'arxiu. Són aquestes ordenacions un conjunt de regles, estatuïdes sobre 1344, sobre el funcionament de la casa Reial d'Aragó, on el títol complet diu: "Ordinacinons fetes per el Senyor al Pere terç rei d’Aragó sobre el regiment de tots els officials de la sua Cort", on es reflecteix clarament utilitzar el rei la numeració reflectida a l'arxiu i no l'oficial. Annexa a aquestes ordenacions es troben unes altres sobre la coronació dels senyors reis d'Aragó titulada en aragonès: "Ordinació feyta pel muyt alt i muyt excellent Princep i Senyor el Senyor Don Pedro tercer Rei Daragon, de la manera com els Reis Daragon es Faran consagrar i ells mateixos es coronessin".


Ignacio Jordán de Asso y del Río
Madrid 1792



Quan en les revoltes de D. Joan II, va ser proclamat rei en Pere de Portugal; a les monedes que aquest va fer encunyar apareix el títol “PETR.QUARTVS:DEI GRA.REX.ARAG, tot i ser el primer d'igual nom que va succeir al Cerimoniós qui es oficialment el IV. De la mateixa manera ho prova una confirmació de privilegis que es troba en el codi dels costums de Tortosa, en la capçalera, per indicar el nom del rei a qui es devia, es consigna amb referència al mateix Pere de Portugal "Facta per serenisinum dominum regem Petrum quartum".



Josef Salat 
Barcelona- 1818 




X.M.C.  2/2017

3 comentaris:

  1. Buen trabajo, como de costumbre

    Ya se te echaba en falta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por la aportación, y nuevamente gracias por estar a ese otro lado del blogg. Ya quisiera poder dedicar mas tiempo a escribir, pero precisamente tiempo es algo quje escasea bastante ultimamente. Poco a poco :) Saludos

      Elimina
  2. 1747, Epitome histórico del portentoso santuario y real monasterio de Nuestra Señora de Monserrate, ilustrado con los sucessos históricos mas memorables de los Principes fus devotos, y Bienhechores…

    Libro con Licencia y Privilegio, esto es, con autorización del rey Fernando VI, como casi todos los libros de la época:

    "Continuaron su habitación los Serenísimos Señores Reyes de Aragón i Condes de Barcelona en esta Ciudad, es a saber:

    El Rey D. Alonso el Primero de Cataluña y Segundo de Aragón.
    D. Pedro Primero de Cataluña y Segundo de Aragón.
    D. Jaime Primero.
    D. Pedro Segundo. (Pedro III de Aragón llamado el Grande)
    D. Alonso Segundo. (Alfonso III de Aragón, el Liberal o el Franco)
    D. Jaime Segundo.
    D. Alonso Tercero. (Alfonso IV de Aragón, el Benigno)
    D. Pedro Tercero. (Pedro IV de Aragón, llamado el Ceremonioso o el del Punyalet)
    D. Juan Primero.
    D. Martín.
    D. Fernando Primero.
    D. Alonso cuarto. (Alfonso V de Aragón)
    D. Juan Segundo.

    Todos aquellos Reyes tuvieron y respetaron siempre por Patria suya a Cataluña y por legua materna de que hablaban la Catalana; como resulta sus Reales Privilegios y escritos, que todos son en Idioma Catalán o Latín; y lo notó Zurita. Lib.7 cap 80. y lib. 3 cap 18

    https://books.google.es/books?id=jFU_AAAAcAAJ&pg=PA165&lpg=PA165&dq=D.+Alonso+el+Primero+de+Catalu%C3%B1a+y+Segundo+de+Arag%C3%B3n.&source=bl&ots=957sUAEXUj&sig=N622ZEsfCwu9TyUiVTzz59_RoeM&hl=es&sa=X&ei=ILdkUK3-HpOyhAfM_4CgBA&ved=0CEEQ6AEwBQ#v=onepage&q&f=false


    ResponElimina