Analitzarem amb aquest títol un recull d’afirmacions sobre l’historia de Catalunya que es poden trobar de forma repetitiva i cansina a molts forums i webs, i intentarem donar-hi resposta.

"Documentalmente, nadie podrá presentar un testimonio de que los reyes de Aragón se hayan titulado reyes de Cataluña, como los reyes de Pamplona nunca se han titulado reyes de Euzkadi. Cuando la documentación barcelonesa habla de quien gobierna y no quiere citar su nombre, siempre utiliza la fórmula ‘lo rey d’Arago’; jamás se encuentra algo como ‘lo rey comte’ o ‘lo comte rey’.» (Antonio Ubieto, ‘Creación y desarrollo de la Corona de Aragón’, 1987). Los catalanes, como los valencianos, baleares y aragoneses aclaman al "Senyor rei", y no al "Senyor comte", gritando su apellido, ¡Aragó, Aragó!"

Benedetto Bordone (1460-1531)

Tema complex que hem vist de reüll a d'altres posts, però que mereix un toc directe. En aquesta afirmació trobem una mica de veritat, també una mica de falsedat i, per variar, molta molta descontextualització.

També hauríem de tenir en compte que ens trobarem diferències entre el que podríem anomenar història formal, com haurien, o suposem que haurien de ser, les coses segons els escrits, les constitucions i lleis, i com realment eren per tradició o costum (costums que variàren al llarg del temps).

Per començar, repassem què entenem per rei i regne:

Si busquem el significat de REGNE trobem que és: "el territori pertanyent o sota domini d'un rei".

I entenem per REI:

1. Sobirà d'un regne. (Entenent Sobirà com: Que exerceix o poséeix l'autoritat suprema o independent).
2. Persona que (...) te dignitat de rei.

I no. Veiem clar que Catalunya no era un regne, perquè no tenia rei. No cal dir que Catalunya tampoc era un comtat, com es pot llegir de tant en tant. Sabem que formalment Catalunya era un Principat. Manca repassar de nou el significat de Principat i príncep.

Prenguem, per exemple, la cèlebre frase del Comte Duc d'Olivares a Felip IV (a Castella, III al nostre cantó de la península):

“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse REY de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el PRINCIPE más poderoso del mundo”.

Si ens fixem en la utilització de la veu "PRINCEP" en relació el títol de "REI" ja ens adonem que no coincideixen amb la idea actual d'aquests termes.

A tots ens sona que el terme "Princep" prové de la frase llatina, i figura jurídica del dret romà, "Primus Inter Pares", que significa literalment "Primer entre iguals". S'encuadra, en principi, en el camp de la política fent referència, originalment, a la figura dels emperadors en les primeres fases de l'Imperi romà, denominades Principatus (del 27 a.C. a l'any 284 d.C., i anteriors a les denominades Dominatus), buscant aplacar a aquells que haurien volgut un retorn de la República romana. En aquest cas els "Pares", parells o iguals, serien els senadors romans, que reconeixen a un d'entre ells per exercir l'autoritat suprema com a emperador.

Al Primus Inter Pares del senat romà se li deia també Princeps Senatus, "primer del Senat". El títol va ser atorgat cada cinc anys pels censors, funcionaris legals romans responsables de mantenir la moral pública en un membre de Senat que tenia el respecte dels seus parells i una reputació d'integritat i servei públic. El princeps senatus originalment no tenia poders ni privilegis a part de el dret a parlar primer sobre els temes presentats davant el Senat, però gaudia d'un gran prestigi. Més tard, el títol de princeps senatus, o simplement princeps, va ser adoptat pel primer emperador romà, August, per mantenir la ficció legal que ell era simplement el ciutadà més destacat d'una república encara intacta i no un autòcrata.

Trobem casos de governs de Primus inter pares a l'Antiga Grècia o a les tribus germàniques, que deixarien la seva empremta a la posterior formació del feudalisme durant l'Alta Edat Mitjana europea, en concret, durant la monarquia visigoda dins la península ibèrica.

Llibertats y antich govern de Catalunya

Joseph Pella y Forgas, Josep Pella i Forgas

Barcelona 1905

Com em dit, és finalment el terme Princeps el que seria usat per indicar que una persona és el major o més important dins d'un grup de gent que comparteix el mateix nivell o responsabilitat. Quan no és utilitzat com a referència a un títol específic, pot indicar que la persona així descrita és tècnicament igual, però mirada com autoritat o amb importància especial pels seus parells o iguals. En el cas que ens ocupa els parells serien els propietaris de la terra, els comtes, els que d'igual a igual reconeixien al comte de Barcelona com a autoritat suprema, és a dir com el seu sobirà. Un vassallatge entre iguals que recorda la coneguda fórmula de jurament als comtes de Barcelona i reis d'Aragó: "Nos, que valem tant com vós, jurem davant vós, que no sou millor que nos, i que junts valem més que vós, que t'acceptem com a sobirà sempre que respectis els nostres alous, consuetuds, franqueses i llibertats". Era aquest un contracte entre el rei i el poble. Catalunya no va reconèixer mai a un sobirà absolut, si no a un de condicional: “Si jureu nostres privilegis i constitucions us farem el nostre príncep i sobirà” venien a dir.

Entrava doncs a governar el Principat condicionalment, per mitjà d'un pacte o contracte que segellava un jurament. Ell era el primer a jurar, no era jurat ni reconegut com a sobirà, pels representants del principat, fins que, posada la mà sobre els Evangelis i d'una manera solemne i pública, havia jurat, reconegut i promès guardar els furs, privilegis, llibertats i Constitucions del Principat. Sense haver jurat ni tan sols podia allotjar-se a Barcelona, quedant-se extramurs, al convent de Valldoncella, fins que després de la cerimònia es traslladava al seu palau.

Escollit amb aquesta condició, que en això consisteix el contracte, estava obligat a complir el promès, i no podia fer ni desfer sense el concurs dels que, de la seva lliure voluntat, l’havien triat, perdent el dret a la sobirania del Principat en cas contrari, i podent el país, fins i tot, prendre les armes contra ell si no s'ajustava al que s'havia pactat.

Preguntem-nos llavors, deixant de banda l'organització política de cada sobirania, ¿una persona que exerceix la sobirania o autoritat suprema amb el títol de Rei, és més que un altre que exerceix l'autoritat suprema amb la dignitat de ... ¿Emperador? ¿De Tsar? ¿De Kaiser? Faraó, César, Khan, Califa, Maharajá, Sultà, Emir, Shah, Gran Duc, Arxiduc ... ¿Comte? El de Rei no és més que un títol, un més dels utilitzats per aquells que exerceixen l'autoritat suprema. I antigament, com dèiem, per denominar a la persona que exercia aquesta autoritat, independentment del títol que ostentés, s'utilitzava el terme "PRÍNCEP". És a dir, no s'utilitza com a títol, és una condició, igual que avui dia utilitzem les veus Monarca o Sobirà.

Lengua Castellana: En que se explica
el verdadero sentido de las voces, origen ...
Real Academia Española - Madrid - 1737

Una definició semblant de Príncep i Principat la feia en 1725 el jurista Domingo de Aguirre en la seva obra “Tratado historico-legal del real palacio antiguo y su quarto nuevo de la Excelentisima Ciudad de Barcelona”:

"También a este fin debe notarse que la voz príncipe (…) tomada en significación de potestad, comprende todo supremo Señor; aunque haya pasado a tomar otro nombre específico, como Emperador, Rey, Duque o Conde (…) Y los antiguos, a sus príncipes supremos, también los llamaban con diferentes apellidos; que regularmente consistían en el nombre primero, que habían tenido, pasándole de propio, a apelativo de de la Dignidad principal o Real, y así los Asirios a su Príncipe lo llamaron Nabucho. Los egipcios, Faraón. Los persas, Xerxes. Los parthos, Arfacides. Los tártaros, Caan. Los albanos, Syluio, y los romanos, Cesar. (…)

Así mismo la voz Principado, tomada materialmente por el territorio, significa toda Corona y Dominio del Supremo Príncipe, aunque haya pasado a denominarse del nombre específico de este; porque según la costumbre, el principado cuyo Príncipe se intitula Rey, se intitula Reino. El Principado, cuyo Príncipe se intitula Conde, se intitula Condado, y así de los demás (…)

Crónica Daragon

- Lucio Marineo

- 1524

Con esto queda bien entendida la unión æqué principal de Aragón, y Cathaluña, por su origen, presencia, y causa: pues habiendo instituido el Señor Emperador Ludovico Pío este Principado de Barcelona, con título de Condado, que después se extendió a toda Cathaluña, y casado su Serenísimo Príncipe, intitulado Conde, con la Serenísima Señora Reyna de Aragón, y nacido de este feliz matrimonio el Señor Rey Don Alfonso sucesor de sus ínclitos padres; quedaron por consiguiente unidos los dos principados d Aragón y Cathaluña, con sus nombres específicos de Reyno y Condado respectivamente, sin hecho de armas, y por solo los pactos, con que de principio se convino la unión, con independencia entre sí; æqué principalmente, gobernándose con sus propias leyes, y con su propio Príncipe: porque cuando un Príncipe tiene muchas Coronas æqué principaliter, tiene tantas representaciones, cuantas son aquellas; y cada una le tiene por su propio, y nativo Señor; sin que pueda decirse que un Principado esté sujeto al Príncipe del otro; sino al suyo propio: (…)"

Aquesta condició de Prínceps la ostentaven els Comtes de Barcelona, dins els seus dominis, com podem veure en els usatges redactats per Ramon Berenguer I:

«Quoniam per iniquum principem et sine veritate et sine iustitia periit omni tempore terra et habitatores eius; propterea ens, sepedicti prínceps Raimundus et Almodis, consilio et auxili nostrorum nobilium virorum decernimus atque mandamus ut omnes prínceps qui in hoc principatu nobis sunt successuri habeant onini tempore siuceram et perfectam fidem et veram loquutionem. (...)»

Anales de Cataluña y epilogo breve de los
progressos y famosos hechos de la nacion catalana:
Narcís Feliu de la Penya i Farell
Barcelona - 1709

O fins i tot per les firmes de diversos Comtes de Barcelona anteriors:

Borrell II: «Per consensum Principis Borrelli Ducis Gothiæ».

Ramon Borrell: «Inclitus princeps Raimundus».

Berenguer Ramon I: «Principis Barchinonensis et comitis Gerundensis et Marchionis Ausonensis».

Ramon Berenguer III: «Principis nostri Berengarii».

Tot i que no és fins a les corts de Barcelona de 1283 quan Pere el Gran oficialitza o formalitza que el títol del Príncep ha de ser, tant en escrits, com en cartes i segells, el de "Comte de Barcelona".

I ara comença a xocar la formalitat amb la tradició. Tenim com a formalitat, al príncep amb el seu principat, però que, sent el títol propi dels prínceps catalans el de "Comte de Barcelona", es va popularitzar, informalment, la denominació de "Comtat de Barcelona ", ja que, seguint la mateixa lògica, si el territori pertanyent o sota domini d'un rei és un regne, i el d'un Príncep es un Principat, el territori pertanyent o sota domini d'un Comte serà un Comtat, tot i ser un Principat i existint de forma paral·lela i formal aquesta denominació.

Recordem que en l'afirmació de la capçalera ens deien: "Cuando la documentación barcelonesa habla de quien gobierna y no quiere citar su nombre, siempre utiliza la fórmula ‘lo rey d’Aragó", i com hem vist, no es del tot cert, o no sempre. Quan en els documents oficials reciten els títols de sobirania, apareixen sempre com Comte de Barcelona en representació a Catalunya, igualment quan es vol fer constar el seu títol, perquè aquest era formalment el seu títol de sobirania sobre Catalunya. Encara que sí és cert, que els reis eren reis a gairebé tots els altres estats de la corona, i van rebre sempre tracte reial, també a Catalunya, fins i tot malgrat que la constitució, que hem vist de Pere el gran, obligaria formalment a denominarse i signar sempre com Comtes de Barcelona. Però la veritat és que generalment no es complia, i certament es referien a ells com "Lo senyor Rei" i ells mateixos signaven com "el Rei" o, per exemple, en el cas del rei Marti I com "Rex Martinus".

"El que sí es pot demostrar documentalment és que els Comtes de Barcelona rebien tracta reial"

Armand Fluvià - Revista hidalguía.

El que ens porta de tornada a la primera afirmació, i li donem així resposta al gruix d'aquesta: si els comtes de Barcelona, com a sobirans de Catalunya, rebien tracte reial, eren anomenats Reis, i s'autodenominaven i signaven com a Reis, llavors, encara que fos de manera, pot ser informal, però sí de facto, Catalunya SI tenía reis; i com sabem, el territori pertanyent o sota domini d'un rei s'anomena regne.

Comentario de las cosas de Aragón

Obra escrita en llatí per Jerónimo de Blancas (Saragossa,? - 1590), i traduïda al castellà per P. Manuel Hernández.

Impresa per l'Exma. Diputació General de Saragossa, 1878.

D'altra banda, a part de la simple denominació, determinada pel títol utilitzat formalment pel sobirà, que recordem, en el cas d'Aragó i Catalunya, eren la mateixa persona física, ... ¿que diferenciava un principat d'un regne políticament parlant? Absolutament res, l'única diferència era el títol formal del sobirà, cosa que, sobretot vist des de l'estranger, provocà la utilització indiferent de totes dues denominacions, la més familiar, la que correspongés amb el títol generic del cap de la corona, o d'altres.

A l'última part de l'afirmació: "Los catalanes, como los valencianos, baleares y aragoneses aclaman al "Senyor rei", y no al "Senyor comte", gritando su apellido, ¡Aragó, Aragó!", Contestarem, novament, recorrent al jurista valencià del Sg. XV Pere Belluga:

"(...) i encara que tots ells tenen un mateix rei i sobirà, tenen tot i així, diferents títols, perquè com a Rei d'Aragó no ho és a València, ni és Comte de Barcelona ... Tenen entre si diferents divises, diferents drets fiscals i diferents lleis. Tampoc interfereixen l'un a l'altre ... i també entre els estats hi ha lleis, com si tinguessin diferents sobirans ... "

Historia pontifical y católica, en la qual se conetienen
las vidas de todos los sumos pontifices romanos.
Gonzalo de Illescas 1652

El sobirà té una personalitat política diferenciada per a cada un dels seus regnes. Com afirmava abans el jurista Domingo de Aguirre: "... Quan un príncep té moltes corones, té tantes representacions, com són aquelles: i cadascuna el te pel seu propi i nadiu Senyor; sense que es pugui dir que un Principat estigui subjecte al príncep de l'altre; sinó del propi: (...)

És a dir, el fet que se'ls denomines reis, que el primer títol del dictat sigui sempre el de "Rei d'Aragó", i que fos aquest l'apel·latiu dins la família reial, no vol dir que a tots els regnes se'ls prengués com sobirans pel fet de ser reis d'Aragó. Com hem vist el rei d'Aragó només ho era, com a tal, dins de les fronteres del regne d'Aragó, sent rei de València dins d'aquest regne, rei de Mallorca a les illes i Comte de Barcelona a Catalunya, tot i tenir tracte reial i fer servir generalment el cognom o apelatiu "d'Aragó". D'altra banda havien de jurar les seves lleis, furs o constitucions per separat per a ésser reconegut com a sobirans de cadascun dels regnes de la Corona.

Així doncs, podem trobar el "Rei d'Aragó" com un títol concret, un entre diversos, que els reconeix com a sobirans dins del regne d'Aragó. El "d'Aragó" seria un apel·latiu o cognom, el comú a tota la corona, trobant també el "Rei d'Aragó" en aquest cas com a sobirá comu de tota la Corona (aixó només el context ens ho pot aclarir). En tot cas el cognom "d'Aragó" no denota pertinença o origen, sinó possessió i/o autoritat. De la mateixa manera que els ducs de Palma no són de Palma, ni els de Lugo són de Lugo.

Escriptura del Concell a raó del jurament de Felip III al 20 de maig de1599

Al llarg de l'historia podem trobar qualsevol de les diverses denominacions esmentades. Generalment trobarem més el Comtat o Principat de Barcelona, en referencia al que avui coneixem com Catalunya vella. Comtat de Barcelona i Principat de Catalunya a les següents etapes, i Regne de Catalunya en textos més moderns (Sgs. XVI a XVIII), encara que l’utilitzin de forma regresiva, i sobre tot en textos i idiomas estrangers, llocs on es fa més complicat diferenciar entre una soberanía o principat i un regne. En tot cas és important sempre contextualitzar be, tant aquestes denominacions com les relatives a l’Aragó, fent esment al regne pròpiament dit, qualsevol altre regne concret o al conjunt de regnes i terres de la Corona, o a la propia institució de la Corona.

Historia della famiglia Blanch

Camilo Tutini - Napoles 1670

Finalment, cal remarcar que la historiografía no és només una reconstrucció metòdica de les diferents representacions d'un passat, sinó també la perícia formal i estètica de exposar-les. De vegades ens trobem amb que un context històric ha canviat amb el pas dels segles, i un terme que en la seva època era entès d'una manera concreta, segons aquest context, en l'actualitat ha perdut el seu sentit original. Per tal d'exposar aquesta idea concreta podem recorrer a termes que no són correctes de per si, però si que ens evoca la idea concreta que volem presentar. En el cas dels termes "Comte-reis" o "Comtes-sobirans", ningú en el seu moment dubtava que el Comte de Barcelona era Príncep o Sobirà de les seves terres, però el context ha canviat amb els segles, i per poder entendre-ho correctament cal remarcar aquest fet. Altres termes historiogràfics que mai van existir en l'època en què s'utilitzen, però ens ajuden a contextualitzar una idea podrien ser per exemple: "judeo-cristià", "greco-llatí" o fins i tot el terme "reconquesta", però es fan en ocasions indispensables per identificar els trets essencials d'una cultura, contextualitzar un moment concret de la història o una successió de fets.

El fet és que quan ens movem en un context social i polític concret, tot el vocabulari utilitzat té total i complert sentit. Si aquest context canvia i amb el pas del temps s'oblida, es crea un nou vocabulari, però el vocabulari anterior perdura escrit. Qui ho llegeixi intentarà contextualitzar-ho a la seva manera. No és possible entendre-ho correctament si no es coneix el context del moment en què es va escriure. La cosa es agreuja si qui domina l'actual context no li interessa que s'entengui o es recordi el context anterior.