Sixena, 1936: La Causa General
Les columnes llibertàries sortides de Barcelona no van ser les que van cremar el monestir oscenc, malgrat el que s'ha manifestat fins ara.
L'insigne monestir de Santa Maria ubicat a la localitat de Vilanova de Sixena (Osca) ha estat notícia en els darrers temps com a conseqüència de dues sentències judicials. Aquestes sentències tenen a veure amb el patrimoni artístic i han enfrontat les comunitats de Catalunya i Aragó. Arran de l'assumpte, s'han publicat nombroses notícies de premsa i articles d'opinió, en algun dels quals s'intentava demostrar una cosa que s'està afirmant de forma acrítica des de fa temps: la responsabilitat de la Generalitat de Catalunya en l'incendi i el saqueig del monestir durant la Guerra Civil espanyola. Altres vegades el que s'ha dit és que va ser cremat per “los catalanes” o per les “milicias venidas de Cataluña” —en el millor dels casos—, cosa que s'ha convertit en un mantra repetit fins a la sacietat amb molt mala idea. Així doncs, responsabilitzar sense proves una comunitat veïna, el govern de la Generalitat o el seu president, el malaguanyat Lluís Companys, està posant de manifest una intencionalitat que no té res a veure amb l'exercici de la ciència històrica.
El cas és que aquesta explicació dels fets s'ha acceptat, com dèiem, acríticament i ja forma part del discurs popular; qualsevol que visiti Vilanova de Sixena i el seu monestir podrà comprovar-ho: de fet, el viatger o el turista hi trobarà un cartell informatiu on s'al·ludix a aquesta versió dels fets. Amb tot, per a qui estigui interessat en el que va esdevenir a Vilanova de Sixena entre juliol i agost de 1936 és fonamental la lectura de la “Història de Sijena”, de Julio Arribas Salaberri, editada a Lleida el 1975. Arribas, sixenens il·lustre i testimoni directe dels fets -va ser secretari de l'Ajuntament en aquell moment i escrivà del Comitè local-, va apuntar que la responsabilitat de la destrucció del monestir va ser del Comitè local; dit planament: que la van dur a terme habitants d'aquella localitat. Esmenta, a més, que els primers dies de l'alçament van arribar dos homes i dues dones de Barcelona que van demostrar un comportament molt violent.
Estranyament, a la reedició del seu llibre per part de l'Institut d'Estudis Sijenencses, apareguda només dos anys després, es van suprimir tots els detalls dels fets. Anterior al relat de Arribas, tenim el de Juan Manuel Palacios, cronista efectiu del Reial Monestir de Sixena, que al 1955 va afirmar que el 25 de juliol “el Comité ejecutivo de la Villa” va prendre possessió del monestir, encara que no esmenta qui va ser el responsable de la crema. Igualment, en la introducció de la seva obra “Arde Sijena” (2011), Miguel Ángel Pascual Ariste arriba a la mateixa conclusió que Arribas i afirma amb rotunditat que l'incendi va ser provocat pels “los miembros del Comité, con el auxilio de unos forajidos que llegaron en un coche y camión procedentes de La Almolda”.
Alguns historiadors i interessats en el tema han especulat amb la idea que l'incendi fos provocat per alguna de les diverses columnes llibertàries, sortides de Barcelona, que hi van passar camí del front, però les fonts no ho confirmen. Sorprèn, en aquest sentit, que, a l'hora de dirimir l'autoria de la destrucció, no s'invoqui la rellevància d'un document fonamental: la Causa General conservada al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.
Alguns han utilitzat documents d'aquesta causa per explicar, de manera parcial, què va passar a Vilanova de Sixena en aquests dies fatídics, encara que crida l'atenció que en l'articulació del relat dels fets no s'al·ludeix al Full d'Estat número 3, amb data del 2 d'octubre de 1940, signada per l'alcalde i el secretari de l'Ajuntament. En aquest document, consultable a la xarxa a través del portal PARES (Ministeri d'Educació, Cultura i Esport), consten els excessos i crims comesos a la localitat i, el que és més important, els seus suposats autors amb noms i cognoms. Són deu noms. Diversos apareixen al relat de Arribas Salaberri i fins i tot avui dia alguns d'aquests cognoms són presents a la localitat. Al Full d'Estat apuntat, juntament amb la data de 30 de juliol de 1936, es llegeix:
 |
| “Incendio, profanación, saqueo total, robo y destrucción completa, llegando incluso al desenterramiento de monjas del Real Monasterio de Sijena”. |
S'assenyala com a causants les deu persones indicades i s'hi afegeix una frase terrible: “y la casi mayoría de vecinos”. Sorprenent i dolorós per als actuals habitants del poble, puc imaginar-m'ho.
La Causa General promoguda pel govern franquista és una font el valor historiogràfic de la qual està fora de tot dubte, però, malgrat això, els especialistes en la Guerra Civil saben que les informacions que ofereix sempre s'han de contrastar. S'ha assenyalat que l'objectivitat del procés va ser dubtosa —i és cert—, encara que en el nostre cas, el relat de Arribas Salaberri permet corroborar el que s'hi afirma. Sigui com sigui, la Causa General és freqüentment consultada pels historiadors interessats en el conflicte, però també s'ha utilitzat en altres assumptes. És el cas d'un dels dos litigis judicials a què al·ludia al principi: el de les pintures murals romàniques que embellien el monestir, arrencades i salvaguardades en plena Guerra Civil i avui custodiades al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). La sentència d'un tribunal d'Osca (4 de juliol de 2016) incorpora als seus fonaments jurídics (article novè) un document de la Causa General presentat per l'Ajuntament de Vilanova de Sixena en què un testimoni semblava voler responsabilitzar de l'incendi “milicianos procedentes de Cataluña”, encara que finalment va acabar afirmant que ignorava qui en va ser el causant real. Sorprèn, per tant, que el consistori de Sitges i l'advocat que el representa, coneixedors dels continguts de la Causa General, no aportessin el document en què es responsabilitza dels fets als veïns de la localitat.
A la pàgina 6 (estado 3) s'afirma que la destrucció del monestir de Sixena la van dur a terme els habitants de Villanueva: "30-7-1936. Incendio, profanación, saqueo total, robo y destrucción completa, llegando incluso al desenterramiento de monjas del Real Monasterio de Sijena", com a persones sospitoses de participar en el delicte apareixen 10 que s'han citat a la comissió d'un delicte posterior "y la casi mayoría de vecinos". Als folis 17-18 es relata l'assassinat del sacerdot del monestir, Antonio Montull Carulla, "en los primeros días" de la guerra: "Se presentó un automóvil conducido por unos desconocidos, al parecer catalanes, que les acompañaban dos mujeres, los cuales después de hablar con los dirigentes marxistas del pueblo de Villanueva de Sijena, marcharon al susodicho Monasterio de Sijena procediendo a la detención del citado sacerdote, al que después de mil mofas e insultos lo llevaron al puente de hierro de la carretera de Bujaraloz a la estación del Tomillo donde le dispararon varios tiros con las pistolas que éstos y sus acompañantes llevaban, hasta que le dejaron por muerto a unos dos kilómetros del pueblo de Villanueva, regresando a éste, donde como una graciosidad contaron el hecho. Seguidamente salió para el citado punto el vecino Manuel Cerezuela Mallen, con una escopeta y una lata con gasolina, y como al llegar encontrara al precitado sacerdote aún con vida y dispuesto a lavarse sus heridas en el río, este individuo le disparó varios tiros con la escopeta que llevaba, los que le acabaron de producir la muerte, rociándole a continuación con la gasolina y prendiéndole fuego. Según manifestación del referido Cerezuela Mallen, le acompañó su convecino Antonio Fuentes Torres, los ambos se hallan detenidos en la prisión provincial de Huesca", acaba el relat del cap del lloc de la Guàrdia Civil a Sena, datat el 2 d'abril del 1943.
 |
| El Noticiero (Saragossa) 12 de Desembre de 1936 - Pag.4 |
Davant l'evidència, cal suposar que tots aquells que alguna vegada han acusat de l'incendi els catalans, les milícies catalanes, el president Companys o la Generalitat de Catalunya, haurien de reflexionar de manera serena i profunda. Avui dia, les relacions entre Aragó i Catalunya ja estan prou regirades perquè ens embranquem en segons quines discussions i, encara menys, quan, com en aquesta ocasió, sembla que no hi ha debat possible. Alguns diuen que la memòria històrica no és important, que no s'han d'obrir ferides del passat, però casos com el de Vilanova de Sixena demostren tot el contrari. Per tot això, convé reivindicar la necessitat de conèixer, ja que la veritat ens permetrà viure amb més dignitat.
 |
| Diari de Barcelona 30 de Mai de 1936 |
Una excursión en dos etapas para visitar la Seo antigua de Lérida y el Monasterio de Sigena (...)
Día 1º de junio. — Camino hacia Sigena detuviéronse los excursionistas en la villa típica de Fraga, y después en el Monasterio de Sigena fueron amablemente recibidos por la Superiora de la Comunidad en la sala de recepción conocida con el nombre de sala pintada, por su techo de maderamen. Seguidamente visitóse la iglesia, edificio consagrado en el año 1188 erigido por orden de doña Sancha, esposa de Alfonso el Casto; en aquellas naves se ven los sepulcros de la reina, de su hijo Pedro 11 y de varios infantes.
Llaman la atención unos cofres funerarios decorados muy bellamente, así como el crucero del ábside ornamentado con una serie de composiciones al fresco, según temas inocográficos de estilo Lancogótico, y el coro precedido por una virgen patrona del Monasterio.
El claustro apartado, desgraciadamente, de una capilla, de la cual proviene el gran retablo, obra de los pintores Serra, que guarda el Museu d’Art de Catalunya. Casi en ruinas el dormitorio viejo que antecede a la extraordinaria sala capitular, de dimensiones rectangulares, con madera policromada de estilo arábigo sostenida por arcos de piedra.
Las paredes y las arcadas aparecen completamente pintadas al temple, para cuya interpretación desarrolláronse una serie formidable de temas iconográficos del antiguo y nuevo Testamento, pintados con figuras de tamaño natural con unos complementos ornamentales de la mejor calidad que unen las escenas formando un conjunto insuperable, único en color y armonía, siendo la decoración más importante en su género que ha heredado la Península Ibérica. Queda dentro de un estilo de raíz románica influenzada, con arraigo, por el arte del centro de Italia.
En resumen. Hemos de decir que la impresión que caúsa la sala capitular del Monasterio de Sigena es indescriptible y a cada visitante le espera allí una sorpresa grandiosa, de las que se van comentando en la vida. Sería un día aciago aquel que ocurriera su ruina, especialmente para esas humildes monjas que hacen lo humanamente posible para resguardar con decoro aquellos restos de un pasado tan glorioso, pero la carencia de medios hace que se vaya destruyendo elemento por elemento del conjunto maravilloso que es conocido por Sigena.
Por lo tanto, se impone hacer lo posible para salvar obra tan importante histórica y artísticamente, que, si bien emplazada en territorio aragonés, Sigena es catalana por haberla creado construyéndola y decorándola hombres de nuestra región y sería para nosotros un honor volverla a la vida.
Ya en viaje de retorno a Barcelona se pudo contemplar, admirándolo, el gran sepulcro de Ramón Folch de Cardona y una tabla original de Ferrer de Bassa en la iglesia parroquial de Bellpuig, a la vez que la puerta románica de Vilagrossa.
Ahora, para finalizar esta sucinta crónica de tan bella y memorable jira, hay que agradecer al consocio don José Gudiol, el concienzudo arqueólogo, la ilustración a su cargo (en las diversas etapas y que extractadas hemos transcrito en estas páginas).
 |
| 16 de juliol de 1936 |
 |
| El Día - 12 d'abril de 1938 |
La sala capitular datada cap a 1196, es cobria amb sostrada plana de fusta daurada i policromada d'estil mudèjar, la qual es va cremar al mateix temps que part de les pintures, deixant a la resta de pintures, no cremades, però sí afectades per l'incendi, i a la intempèrie per la falta de sostre. La sala és una estança de planta rectangular (16,88 x 8,44) que es cobreix amb cinc arcs torals apuntats que formen sis trams. Una jàssera o biga mestra longitudinal recorre tota la sala dividint cada tram en dues seccions. L'entrada es realitzava a través de quatre portes de mig punt i s'il·luminava mitjançant sis obertures, una per tram.
De fet, les pintures que decoraven tots els espais de la sala van ser redescobertes al 1882, ja que amb anterioritat es trobaven tapades per uns lluïts de calç i guix. Les pintures de la sala capitular realitzades al tremp, es daten cap al 1220. Per les seves característiques denoten influències angleses encara que els seus trets bizantins fan suposar que els pintors serien d'origen italià, enviats des de Sicília per la princesa Constança (1179-1222) esposa del rei de Sicília Federico II Hohenstaufen. Constança d'Aragó, filla dels reis d'Aragó Alfons el Cast i Sanxa de Castella va contreure matrimoni amb el rei d'Hongria, a la mort d'aquest, va tornar a Aragó i va ingressar al nostre monestir per tornar a sortir al 1209 per contraure segones núpcies amb Federico II convertint-se en reina consort del Sacre Imperi Romà Germànic.
La temàtica pictòrica està dividida en tres cicles, així com el cicle de l'Antic Testament, del Nou Testament i la Genealogia de Crist. Són d'autor anònim, a qui habitualment se'l sol anomenar Mestre de Sigena. Eren pintures en què predominaven les tonalitats blaves, verdes i grogues.
El cicle de l'Antic Testament estaven formades per un total de vint escenes i es trobaven a les eixutes que formen els arcs torals: La creació d'Adam, la creació d'Eva, l'advertiment diví (l'admonició), la temptació d'Eva, l'expulsió del Paradís, el càstig diví (l'àngel ensenya a treballar a Adam), el treball d'Adam i Eva, ofrenes de Caín i Abel, mort d'Abel, construcció de l'Arca de Noè, entrada dels animals a l'arca, el Diluvi Universal , l'embriaguesa de Noè, el sacrifici d'Isaac, la destrucció de l'exèrcit egipci al Mar Roig, el poble d'Israel davant la columna de foc, entrega de les Taules de la Llei, l'Adoració del Vedell d'Or, Moisès fa brollar aigua de la roca i la darrera la unció de David. Acompanyen les escenes un conjunt de motius vegetals i animals que enriqueixen la narració.
Pintures als murs perimetrals - Cicle del Nou Testament
 |  |  |  |
 |  |  |  |
 |  |  |  |
 |
| La Vanguardia 2 de Juliol de 1936 |
Les representacions del Nou Testament es trobaven als murs perimetrals de la sala i estaven formades per onze escenes: L'Anunciació, la Visitació, el Naixement, l'Adoració dels pastors, presentació de Jesús al temple, Temptació de Crist, Resurrecció de Llàtzer , la Flagel·lació, la Crucifixió, Maria davant el sepulcre i Crist descendint als inferns. En aquest cicle falten algunes escenes que al moment del seu estudi ja faltaven per haver-se perdut en èpoques més antigues.
Pintures als murs perimetrals - Cicle del Nou Testament
 |  |  |
 |
A les ordres d'Ainaud, el restaurador Joaquim Pradell amb el pare de l'actual alcalde que hi era "arreglant uns sepulcres" |
Al 1943, van ser dipositades de forma segura al MNAC i restaurades pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l'exili, per ordre de la Direcció General de Bella Arts. Al 1960, el llavors director d'aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D'acord amb les autoritats d'aleshores, l'estat, l'ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d'obres d'art també van ser portades a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.
 |
| El sostre de la sala capitular al 1990 |
 |
| Aragón expres: diario de la tarde 07 de Gener de 1981 |
"Ja acabada la guerra, un dels jornalers de les monges que estellava bigues caigudes de la sagristia per fer foc, es va emportar una gran sorpresa quan un veí d'un poble proper el va fer veure el que realment estava fent. Va demanar que portessin un all , el va fregar a la fusta i van començar a veure's unes pintures precioses.- Sortien uns colors molt macos, Aquest home va dir que estava fent un crim, que la fusta que tallava tenia molt valor". "No sabíem el que teníem, però ara ho sabem i volem que torni tot”
Así compró Cataluña las obras de Sijena a la Orden de Malta en 1983
El lío de las monjas de Sijena
Monasterios de España: Real Monasterio de Sigena
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada