.

.

Mites i Llegendes del Bestiari Històric (11): El tractat de Corbeil.

 


Analitzarem amb aquest títol un recull d'afirmacions sobre l'història de Catalunya que es poden trobar de forma repetitiva i cansina a molts fòrums i webs, i intentarem donar-hi resposta.


  Farem en aquesta ocasió, i per variar quan es parla sobre aquest tema, un intent de contextualitzar l'episodi del tractat de Corbeil dins de l'història del que ara és França. Repassarem, doncs, una mica l'història dels nostres veïns, que no deixa de ser, en part, la nostra pròpia història.


    Als  últims anys de l'Imperi romà, la Gàl·lia va ser escenari de constants incursions de pobles germànics, dins els quals els Francs són els que arribarien a dominar el territori des d'entre els segles V i VI fins al segle XV. La primera dinastia franca va ser la dels merovingis, els qui amb el seu rei Clodoveu (466-511) van unificar la Gàl·lia, empenyent als Visigots cap al sud.

Carles Martel

    És en aquesta època merovíngia, durant el mandat del majordom de palau Carles Martell (686-741), quan els àrabs van envair la península i, després de travessar els Pirineus, i ocupar la Septimània goda, es van enfrontar als francs per primera vegada. Un cop van prendre Narbona, els àrabs van penetrar posteriorment a terres franques, i allí van assetjar Tolosa, però van ser derrotats, per primer cop el 10 de juny del 721. La victòria va correspondre a Eudes o Odó, Dux i Prínceps (Sobirà) d'Aquitània i de Tolosa, qui va arribar al rescat de la ciutat.

    Tot i aquesta derrota els àrabs van organitzar una nova campanya a la Septimània al 725, assetjant i prenent Carcassona. La ciutat es va sotmetre, i passà a anomenar-se Qarqshuna; els seus habitants es van veure obligats a lliurar la meitat dels seus béns als invasors que n'instal·laren una guarnició permanent. També, aquell mateix any, preneren les últimes ciutats visigodes: Agde, Béziers, Nimes que juntament amb les altres ciutats septimànes s'integren al califat. 

    Després de la seva victòria a la Septimània, els àrabs varen tornar a entrar a la Gàl·lia, prenent i saquejant Autun aquell mateix any (725). Seguint la ruta de menor resistència, van girar a la seva dreta per entrar per l'antic regne burgundi (on no hi havia forces militars dignes de menció) i després van seguir cap al Nord, ja de nou en terres franques, a Sens, a la vora del riu Sena, van tornar a ser derrotats el 10 de gener de 726.

    Tot i així, van reprendre l'atac contra la Gàl·lia, i novament van ser derrotats per les tropes de Carles Martell, a Poitiers, l'any 732.

  Entre aquesta data i 734, Carles Martell arrodoneix la seva victòria annexionant al regne franc el ducat de Tolosa, i després els regnes burgundis: Lió i Arlés. Amb aquesta mesura Carles va assegurar la defensa de la frontera (marka) del sud del regne franc davant noves expedicions musulmanes des de la Septimània.

    Però a més, l'expansió franca posava a tret la Provença, regió independent, molt romanitzada, que havia aconseguit espolsar-se els Ostrogots, Burgundis i Longobards. Els provençals es van aliar amb els musulmans per resistir l'expansió franca. Un exèrcit musulmà, partint de Narbona, va entrar a Arles. Carles Martell es va llançar contra ells i els seus aliats provençals. Va reprendre Arlés i després va conquerir Avinyó. 

    En aquest moment (740) té lloc a la Península la gran revolta dels berbers. Els musulmans van retirar el seu exèrcit i així la Provença va passar a ser conquerida pels francs al 741. Aquest mateix any moria Carles Martell. A la seva mort, el seu poder és repartit entre els seus dos fills: Carlomán, que va obtenir Austràsia, Alemanya i Turíngia (no confondre amb Carlemany), i Pipí I el Breu, pare de Carlemany, que va heretar Néustria, Borgonya i Provença. 

     L'any 751 es funda, així, la segona dinastia, la dels Carolingis. Pipi el Breu va reprendre Carcasone i regions del voltant al 759, però els saquejos van assolar la regió fins a arribar el regnat de Carlemany, qui construiria un imperi a l'Europa occidental entre els segles VIII i IX.

    A finals del segle VIII, els carolingis intervenen finalment al nord-est peninsular amb el suport de la població goda refugiada, que es van assentar al sud d'Aquitana i Provença. Es fa efectiva després la conquesta de Girona (785) i Barcelona (801). El territori conquistat als musulmans es converteix en la nova frontera o Marquia amb la Spania musulmana, formada pels comtats dependents dels monarques carolingis. Entre ells, el que va tenir més protagonisme va ser el comtat de Barcelona. El conjunt de territoris habitats pels gots, l'antiga Septimània juntament amb els nous comtats reberen el nom de Marquesat de Gothia, dins d'ells el rei és intitulat "Rex Francorum et Gothorum", rei dels francs i dels gots.

 

Carlemany

    En arribar Carlemany al poder (768) va continuar la política dels seus predecessors, d'atorgar beneficis territorials (en règim d'usdefruit i no de propietat) a canvi de comptar amb la fidelitat i el suport militar dels terratinents. Això era possible gràcies al fet que disposava del botí de les seves campanyes militars, i fins i tot va atorgar l'administració de l'imperi aquells nobles que s'hi havien encomanat personalment sota un vincle de fidelitat. Però amb la paralització de l'expansió territorial en època de Lluís el Pietós, va finalitzar un període de beneficis per a l'aristocràcia, els quals, ambicionant millorar-ne el patrimoni, van satisfer les seves apetències intervenint en rivalitats internes que va fer eclosió en diverses guerres civils, i que van implicar l'emperador i els seus fills.

    Contravenint els consells del seu pare, Lluís el Pietós va deixar que el Papa, en aquest cas Esteve IV, li coronés emperador a Reims, cosa que concedia al Papa la capacitat de nomenar emperadors, posant de manifest la superioritat del poder espiritual sobre el terrenal, la del Papa sobre l'emperador. Va ser un acte de submissió que el pare no hagués permès.

    L'any 817 va publicar l' Ordinatio Imperii, una disposició segons la qual l'imperi i la major part dels seus territoris passarien a Lotari, el seu primogènit, mentre que els seus germans menors, Pipí (I d'Aquitània) i Lluís (el germànic), rebrien els seus propis regnes, Aquitània i Bavaria, però havien de romandre sota la sobirania general de Lothar.  La intenció de Lluís el Pietós sempre va ser mantenir la unitat de l'imperi, tot i que amb això trencava amb la tradició franca del repartiment equitatiu de l'herència entre els successors. Però la mort dels seus principals col·laboradors, que secundaven aquesta idea, i la guerra intestina entre els seus fills, va truncar aquesta nova concepció de l'estat franc.

Carles el calb

    La situació es va complicar encara més després del naixement d'un nou fill de Lluis el Pietós, Carles el Calb, resultat de la relació del monarca amb la seva segona dona, Judith. L'intenció de Lluis va ser la d'atorgar al seu nou fill el dot territorial corresponent, però els seus germanastres, Lotari, Lluis (el germànic) i Pipí (I d'Aquitània), es van oposar; aquests van revelar-se contra el seu pare, derrotant-lo de forma humiliant a la batalla de Lügenfeld (833), doncs l'exèrcit de Ludovic es va passar al bàndol dels seus fills. Els fills arriben fins i tot a destronar el seu pare, però davant el temor, per part de Pipí i Lluis, de que Lotari acreixentes el seu poder i prestigi, decidiren tornar-li-ho.

    L'any 838 mor Pipí. La intenció del monarca va ser la d'atorgar els seus territoris a Carles, però en aquest cas la noblesa aquitana es negà, mostrant-se partidaris de que aquests drets passessin al fill de Pipí, Pipí II, obrint-se un nou conflicte en la situació ja difícil.

    Al 840 mor Lluis el Pietós, i Lotari, en virtut del que disposa el seu pare a la “ordinatio imperii”, va intentar imposar els seus drets. Va esclatar així el conflicte entre aquest i els seus dos germans que van aconseguir derrotar el primer a la batalla de Fontenay-en-Puisaye (841).

    Carles i Lluis reforçaran la seva unió en els anomenats "Juraments d'Estraburg" (842) on es consolida la divisió de l'imperi i ambdós germans, juntament amb els seus generals, es juren fidelitat i no realitzar cap tracte amb Lotari sense l'acord mutu. La importància d'aquest document transcendeix el que és polític, ja que suposa el document més antic que es conserva en francès i alemany primitiu.

   En aquest clima d'inestabilitat calia un acord entre els tres germans. Després de llargs mesos de negociació s'arribarà a aquest acord, el Tractat de Verdun (843) on es reafirma la divisió irrevocable de l'imperi.

    Aquest Tractat, entre Lotari, Carles el Calb i Lluís el Germànic, va suposar la incapacitat de mantenir la unitat política de l'imperi, quedant el títol imperial reduït a caràcter simbòlic. La divisió de l'imperi, que ja no es tornarà a unir mai, va tancar un període de contínues lluites pel poder, a més de suposar el naixement de dos nous estats que arribaran fins als nostres dies, França i Alemanya.

    Carles el Calb va rebre la part occidental, origen de l'actual França, Lluís el Germànic l'oriental (origen d'Alemanya) i Lotari una estreta franja central que anava des del mar del Nord fins al nord d'Itàlia, incloent les dues corts imperials, Aquisgrà i Roma.

    El títol imperial continuava en mans de Lotari però sent una cosa nominal i sense cap mena d'autoritat sobre els seus germans. A més, en aquest tractat s'estableix que els territoris repartits formen part de l'antic Imperi Franc i que els tres germans ostentarien el títol de Rex Francorum “Rei dels francs”.

    Lamentablement això significava el desmembrament de l'Imperi de Carlemany, un imperi que amb prou feines va sobreviure a la seva mort. La ratificació d'aquesta divisió tindrà lloc en tractats posteriors com Mersen (870) i Ribemont (880).

    Però aquesta no va ser l'única conseqüència que tindria aquest tractat, sinó que en presenta altres de més profundes i importants en l'esdevenir històric. Entre elles destaca la pèrdua de poder real en favor de la noblesa. Els reis cediran part del seu poder per guanyar-se el suport dels senyors, cosa que es va convertir en fonamental durant aquests anys de conflictes. El règim feu-vasallàtic propi de l'Edat Mitjana, on el monarca només era un entre iguals (primus interpares), té aquí la seva consagració.


Expansión de los francos


    Així, els nobles, davant la incapacitat reial de fer valer la seva autoritat, van poder apropiar-se de les seves possessions territorials, que inicialment se'ls havia atorgat com a usdefruits, es a dir com a funcionaris, i transmetre'ls als seus fills, a més d'usurpar els drets reals. Els monarques del segle IX van anar lliurant la regalia de l'encunyació de moneda als seus senyors (concessió de l'ius monetae). Un exemple d'aquest fet el trobem amb la Capitular de l'any 840, per la qual Lluis el Pietós cedia l'administració de la moneda als seus comtes. Aquests el van emprar com un element propagandístic, de difusió del seu poder, cosa que indica un procés de pèrdua progressiva de poder per part dels reis francs. El procés descentralitzador culmina al segle X, amb el lliurament als grans senyors de les seques (dissenys i tipus propis). A finals del segle X el dret d'encunyació pertany al senyor i no al rei. Altres drets reals usurpats van ser els de peatge i fins i tot l'administració de justícia.

    Aleshores, un regne, o millor dit, regnes, on l'aristocràcia territorial s'havia apropiat de les funcions administratives, les quals aprofitava en el seu propi benefici i les transmetia als seus descendents, desposseint, així, de poder efectiu al monarca, va donar lloc a la concentració de poder a "Principats feudals o Principats territorials" «Principauté territoriale». D'altra banda, també, la noblesa va arrelar en regions geogràfiques on havien adquirit diversos comtats, agrupant-los en Ducats, i establert relacions familiars. Així tenim el ducat d'Aquitània, Borgonya i Bretanya, els comtats d'Anjou, Xampanya, Blois, Flandes, Barcelona i Tolousse. Tots aquests Principats reconeixien el rei com el seu sobirà, però se sostreien a la intervenció el mateix.

    D'aquesta manera, malgrat l'amplitud de l'imperi, aquest no tenia exèrcit permanent, marina, fortificacions sòlides o un sistema financer estable. El sistema administratiu estava en mans d'una aristocràcia lligada al rei per llaços de fidelitat, ja que els recursos del rei se circumscrivien a les rendes de les seves propietats, i per això el sobirà, incapaç de pagar els seus agents, es va veure obligat a triar entre l'aristocràcia, que reunia el poder militar, i el seu propi manteniment, de manera que el rei es va veure incapaç d'imposar la seva autoritat, no tenint prou força pròpia per oposar-s'hi. Després de la dislocació territorial de Verdún, cada regne es va preocupar de la seva defensa.

    Per arrodonir-ho, a les dècades següents al 840, es van incrementar les incursions víkings. Així el 845 aquests van saquejar París, i entre 856 a 862, van portar una acció fructífera al Sena, a la qual es van afegir la del Rin, el Somme, el Loira, Garona, i al Roine. A la França occidental, les mesures del rei Carles el calb es van mostrar ineficaços, i la defensa, quan es va fer, es va dur a terme localment aixecant fortificacions privades sense autorització reial. Els resultats d'això vénen exemplificats durant el regnat de Carles el Simple (898-922), quan els normands de Rol·ló el Caminant van ser reconeguts com a vassalls al tractat de Saint-Clair-sur-Eptecom, a l'àrea costanera aigües avall de París, en una regió que es coneixeria com la Normandia.    

Retratos de los Reyes de Aragón, desde Iñigo Arista
hasta D. Fernando el Católico ...
Manuel Rodríguez - Madrid 1797


    Al 865, desprès de la revolta de Bernat de Gothia i altres nobles, contra Carles II el Calb, es va dividir la Gothia en dos, entregant a Teodoric IV, el cambrer reial, els comtats del nord: Autun; Tolosa, Berric i la Septimània, recaient sobre el comte de d'Urgell i Cerdanya Guifré I el Pilós els comtats del sud: Barcelona i Girona; la darrera designació règia d’un comte per al territori de la pre-Catalunya. 

    Gradualment tots els territoris, creats a l'època carolíngia, es van anar fent independents a causa de la debilitat dels poders reials, i quedaren patrimonialitzades en les respectives dinasties comtals. Els més poderosos es trobaven als marges de l'imperi:

    El Ducat de Borgonya va estar dirigit pel germà del rei, Enric el Gran, el 965, després de la mort del seu altre germà Otó.

    La Bretanya, situada a l'oest de París, va gaudir d'una àmplia autonomia i va passar a ser completament independent al 851. Aquest regne va desaparèixer gairebé 50 anys més tard amb la seva conquesta pels normands entre 913 i 917. Més tard, ja com a Ducat de Normandia va ser un ferm opositor als carolingis i aliat dels Robertiens. Va reconèixer Hug Capet com a senyor i sobirà el 968.    

    Els Comtats de Blois, de Châteaudun de Chartres i de Reims: sota el poder de la família de Blois va ser enemic personal d'Hug Capet. Van ser aliats de Herbert de Vermandois, senyor de Troyes, Meaux, Provins i Vitry, també un dels grans enemics dels Capet. 
 
    El Comtat de Flandes, situat a l'extrem nord del regne, va recolzar la candidatura de Carles de Lorena el 987.

 


El Comtat de Barcelona es va independitzar entre el 985-987. Amb aquesta denominació es designen tots els territoris sota el domini del Comte de Barcelona, en aquell moment els comtats de Besalú, Cerdanya, Empuries, Pallars, Rosellón y Urgell; terme antecessor de les expressions Principat de Barcelona o de Catalunya..
    

 

Nobiliario genealógico de los Reyes y Títulos de España. (1622)
Lopes De Haro - Madrid 1622


     L'any 985, Almanzor, visir del Califa de Còrdova, situada al sud d'Hispània, ataca i saqueja Barcelona, emportant-se nombrosos esclaus. El comte Borrell II demana ajuda al rei Lotari I (rei dels francs fins a la seva mort al març de 986) que no va respondre. 
El seu successor en Lluis V (l'últim rei carolingi, des de març de 986 fins a maig de 987) tampoc no ho va fer. 

 Hem d'esperar fins a principis de l'any 988 per al proper rei,  l'Hug Capet (aclamat rei al juny de 987) per prometre la seva ajuda contra una sol·licitud d'homenatge. En no poder finalment proporcionar aquesta ajuda promesa, el saqueig de la ciutat significa la pèrdua de tota sobirania de la reialesa franca sobre el comtat de Barcelona, massa remot per assegurar-ne la protecció. El comte Borrell pren llavors una independència de facto.

 

 

     El Comtat d'Anjou va ser un fidel suport dels Capet durant tots els regnats. 

   El regne d'Aquitània, era el més vast dels principats territorials, gairebé una cuarta part de l'antic regne franc, però també un conglomerat fràgil, el comtat de Poitiers, el ducat d'Aquitània, d'Alvèrnia,... pel seu propi llenguatge, les costums, el clima, tot oposava Aquitània al nord de França. El duc sobirà d'Aquitània, Guillem IV de Poitiers, operava amb una gran independència lluny de París.

 

"Fou l’extinció de la dinastia carolíngia en el regne franc occidental l’any 987, el fet que permeté que els comtes es legitimessin sense cap escrúpol com a sobirans dels seus respectius comtats, sense cap altre poder terrenal per damunt d’ells" 

 

    I arribem finalment fins la dinastia dels Capets, que com hem pogut comprovar, originalment tenien escàs poder sobre els senyors feudals, però que com veurem ho van poder incrementar considerablement gràcies a les seves campanyes militars i la seva aliança amb l'Església.


El poder reial
El regnat dels primers capets va estar marcat per la debilitat del poder reial davant els grans senyors al capdavant dels principats. El primer capetià, Hug Capet mai intervingué al sud del regne. La seva autoritat es limita al domini reial, als béns materials i als vassalls directes sobre els quals exerceix el poder directe. Els primers Capets posseïen només una petita àrea, essencialment reduïda a una zona entre Beauvais i Orleans, una resta del ducat de França de Robert le Fort. Amb una política hàbil de la majoria d'ells, asseguraran el creixement del domini reial, sobretot pel fet que aconseguiran fer hereditari el seu llinatge fent elegir i coronar els seus fills durant la seva vida.


    Va ser la casa regnant a França entre els anys 987 i 1328, de la qual descendeixen igualment els reis posteriors, de les cases de Valois i de Borbó. Aquesta família germànica, probablement d'origen saxó, apareix a França des del segle IX, amb Robert el Fort (? - 866), que va encapçalar la defensa del centre de França contra els normands (també es coneix els Capeto com a Robertians). Dos fills seus van ser reis de França després de la desintegració de l'Imperi Carolingi: Odó I (o Eudes) (888-93) i Robert I (922-23); i també ho va ser el gendre d'aquest darrer, Raül de Borgoña (923-36).



Mapa del regne dels francs al començament del regnat dels Capets.

    Rere una pausa en que tornar a regnar la dinastia Carolíngia, va accedir al Tron el nét de Robert I, l' Hug Capet (987-96), qui dona nom a la dinastia. Tot i que el principi teòric d'elecció del rei es va mantenir, els Capets van instaurar la successió hereditària de fet, en què es van veure afavorits per l'existència de descendents directes durant més de tres segles. 

    A Hug Capet li van succeir el seu fill Roberto II el Piadós (996-1031), el seu nét Enric I (1031-60) i el seu besnét Felip I (1060-1108). Durant tot aquest temps, però, el poder dels reis era merament nominal fora dels dominis de la Corona a la zona central de França, al voltant de París, mentre que a la resta del Regnum francorum «regne dels francs» els senyors feudals gaudien d'una independència gairebé total.

     L'afirmació del poder monàrquic va començar amb el fill de Felip I, Lluís VI el Gras (1108-37), que va sotmetre els vassalls rebels i va establir una profitosa aliança amb el Papat. L'hi va succeir el seu fill Lluís VII el Jove (1137-80), casat amb Leonor d'Aquitània; en divorciar-se d'aquesta última, va perdre els ducats de Poitou, Guyena i Gascunya, que van passar al segon marit de Leonor, Enric Plantagenet, després rei d'Anglaterra (Enric II); la superposició de drets sobre aquests territoris del sud-oest de França seria motiu de conflictes amb Anglaterra durant segles.

    L'hi va succeir el seu fill Felip II August (1180-1223). Les guerres que va sostenir contra els reis d'Anglaterra (Juan sense Terra i Ricardo Cor de León) l'hi van proporcionar els feus que aquells posseïen al nord del Loira, de manera que va ampliar enormement el domini reial; després de la batalla de Bouvines (1214), un terç del territori francès era ja domini directe de la Corona, cosa que oferia grans possibilitats d'enfortir l'autoritat monàrquica.

    E

Mapa del regne dels primers Capets
Mapa del Regne dels Capets l'any 987
Mapa del Regne dels Capets l'any 1030
Mapa del regne dels Capets el 1180
Evolució del regne dels Capets 1180-1223

l seu fill Lluís VIII, el Lleó (1223-26), ser el primer rei Capet en no ser coronat rei en vida del seu pare, però havia estat designat per Felip  II en el seu testament redactat el 1190 com a successor. Com que el testament no va ser impugnat després d'aquesta data, la cerimònia de la bescollada dels barons, herència ritual dels capetos, per la que els nobles reconeixien, escollien i bescollaben al successor, es va fer innecessària, i així la monarquia va passar a ser hereditària de dret (ja ho era de fet).
 
    I així arribem finalment, al fill d'en Lluis VIII, el nostre protagonista, Lluís IX, el Sant (1226-70). Com ja s'ha comentat, aleshores els sobirans francs tan sols controlaven o estenien el seu poder sobre un territori molt petit, el “Domini reial”, que era sobretot una zona del nord de França (Paris i rodalies), però el seu poder real, efectiu, no s'estenia més enllà d'aquesta zona, i tot i que la seva influença havia crescut, com hem vist, ni de bon tros arribava fins al sud de l'actual França, majorment en mans o sota l'influencia d'Anglaterra i de la Corona d'Aragó. Evidentment Lluís IX volia estendre al máxim el seu poder, i una forma va ser oferint-se al Papa com a braç armat a la seva “Cruada” contra els Catars, reclamant o quedant-se les zones conquerides com a pagament als seus serveis.
    

A principis del segle XIII, les regions del Llenguadoc es trobaven sota el domini de diversos senyors:

  • El comtat de Tolosa, governat per Ramon VI de Tolosa, dominava la zona compresa entre les valls de la Garona, Rouergue i Quercy, a les quals s'afegien les seves possessions a l'Alta Provença.  
  • El comtat de Comenge, sota el poder de Bernat IV de Comenge, comte de Comenge i de Bigorra, cosí germà del comte de Tolosa i vassall del mateix en tant que senyor de Samatán i Muret. 
  • El vescomtat de Carcassona, Béziers, Albi i Limoux, el senyor feudal del qual era Ramon Roger Trencavell, nebot de Ramon VI de Tolosa. Posseïa el principat que abastava des de Carcassona a Béziers. La família Trencavell rendia solemne homenatge a la Corona d'Aragó des de 1179, essent alhora vassalls del Comtat de Tolosa. La dinastia feudal Trencavel mantenia així mateix aliances amb el Vescomtat de Menerba. 

  

    A diferència d'altres grups herètics coetanis, que també criticaven l'Església catòlica per haver abandonat els ideals de pobresa evangèlica, els càtars es caracteritzaven no pas per ser grups de laics predicant sense permís de l'Església, cas dels valdesos, excomunicats en el Concili de Verona (1184), sinó per haver bastit una Església pròpia, amb uns sagraments (el consolamentum), una metafísica (el dualisme), una moral de salvació, uns fidels, uns clergues, als quals, la Inquisició catòlica donà el nom de perfectes, organitzats en una jerarquia de diaques i bisbes, la funció dels quals era difondre, mitjançant la prèdica itinerant i l'exemple de la pobresa, la doctrina entre els fidels. En tot cas els Perfectes no eren molt nombrosos, però una gran part de la població tolerava la seva doctrina i fins i tot l'afavoria.

    Les cinc diòcesis càtares —Albi, Caors, Carcassona, Narbona i Tolosa—, i fins i tot Agen, ocupaven gairebé exactament els territoris dels grans senyors feudals del Llenguadoc. Els càtars rebien el suport d'alguns nobles i s'havien assentat gràcies a l'acció exemplar dels Perfectes —seguidors càtars d'una vida ascètica— i a la incapacitat del clergat catòlic.

    Davant del problema dels càtars, Innocenci III, primerament, va intentar la via diplomàtica, i va enviar diversos llegats a parlamentar amb els ducs de Tolousse, de Carcassona, etc…, i va autoritzar les prèdiques del castellà Domingo de Guzman per intentar reconvertir-los. Al gener de 1208, l'assassinat de Pierre de Castelnau, llegat pontifici de Narbona, al sud de França, precipita els esdeveniments.

    En conseqüència, amb el suport de l'Església, la Corona i la promesa de que es confiscarien les terres dels barons derrotats, En Lluis IX va augmentar els impostos al nord i al centre de França, reunint un exèrcit el 1209. Encara que el rei francès estava massa preocupat per la seva rivalitat amb el rei Joan d'Anglaterra (que va regnar del 1199 al 1216), va proporcionar un contingent real, havent líders tan notables com Simó IV de Montfort i Leopold VI, duc d'Àustria.

    El Papa va cridar a  Croada per extirpar l'heretgia, donant origen així a la Croada Albigesa. Tot i que hi haurà nuclis de resistència fins a diverses dècades després, ja al 1215 Innocenci III se sent segur dels seus resultats, fins al punt de convocar un Concili Ecumènic per protegir l'ortodòxia catòlica. Paral·lelament, la Croada Albigense dóna un poderós impuls a França, en permetre-li l'annexió de la regió del Llenguadoc.

     Va ser, doncs com hem vist, la força de les armes una de les vies utilitzades pel Lluis IX per estendre el seu poder, com per exemple a Muret, amb el resultat que ja coneixem. Però per altra banda també es va valer de les aliances i enllaços familiars via matrimoni, en alguns casos forçats, casant els nobles veïns amb els seus germans, fills i filles, i reclamant el poder en cas de faltar hereu vàlid. Els casos mes notoris i que mes territoris l'hi van proporcionar, van ser els de la Provença i Tolosa:

 

1234: Lluís IX el Sant es casa amb Margarida de Provença, filla de Ramon Berenguer V de Provença i Beatriz de Savoia.

        Arran de la mort de Ramon Berenguer V, Lluís IX reclama l'herència pel seu matrimoni amb Margarita de Provença, filla gran del difunt comte. Jaume I no pot obviar el fet que el comtat pertany a la branca segona de la Casa de Barcelona, i on tradicionalment si el Comte de Provença moria sense descendència, aquest passava al Comte de Barcelona, qui designava un familiar seu com a nou comte. Per aquest motiu intervé a favor de l'hereva legitima, Beatriu de Provença, filla tercera de Ramon Berenguer V i designada per aquest com a successora.

    Jaume I va intentar arribar a Provença. Però  quan els francesos envaïren el comtat, Jaume va ser interceptat per tropes franceses, i es retirà. I és que, el fet de que a les querelles entre els senyors del sud-est de França, intervingué cada cop més activament el rei francès, inclinen Jaume I a una actitud de prudència, refusant en tot moment emprendre accions que poguessin comprometre la seva difícil situació a l'Aragó i Catalunya. Sap que segons quines actuacions difícilment trobarien suport ni dels nobles aragonesos ni dels catalans.

    El Papat no va atendre les reclamacions feudals d'en Jaume I. Sota les pressions de França, i amb la sorpresa d'en Jaume, el Papat va prendre partit a favor de Lluís IX, a qui, a mes, anomenarà líder de l'expedició per a l'alliberament de Jerusalem al primer Concili de Lió del 1245

 

1246: Carles d'Anjou, germà de Lluis IX de França es casa amb Beatriu de Provença, la seva cunyada.

    Beatriu de Provença, l'hereva recolzada per la casa de Barcelona, és desposada pel germà de Lluís IX, Carles d'Anjou. Aquest matrimoni provoca que Jaume I perdi la seva darrera carta, i que el comtat de Provença, que ja havia perdut la influència de la casa de Barcelona, es perdi definitivament, passant al control absolut de casa d'Anjou de França.

 

1249: Alfonso de Poitiers, germà del rei de França, Luis IX, hereta el comtat de Tolosa.

   Ramon VII de Tolosa, va ser excomunicat per Innocenci III al 1225 al concili de Bourges i enfrontat a una croada contra ell. Va ser vençut per les tropes de Lluís IX, exiliat i forçat a signar els humiliants termes del Tractat de Meaux o de Paris (1229) pel qual va cedir l'antic vescomtat dels Trencavell al rei de França, i va permetre que Joana de Tolosa la seva filla, amb la infanta Sança d'Aragó, i la seva única hereva que a les hores no mes tenia 9 anys, es casés amb Alfons de Poitiers, germà den Lluis. Quan va morir, el seu gendre es va convertir en comte de Tolosa i, després de la mort sense descendència de l'Alfons (1271), el comtat de Tolosa va ser definitivament unit a la corona francesa.

 

Pseudohistòria contra Catalunya: De l'espanyolisme a la Nova Història  (p. 93)


    Amb això, només queda sota el control de la Casa de Barcelona, el senyoriu de Montpeller i els comtats de Rosselló i Cerdanya. Però les pretensions franceses no cessen, i Lluís IX apunta cap a les darreres possessions catalanes, reclamant-se com a hereu de Carlemany, tant als territoris de l'antiga Marca Hispànica, pertanyents a Jaume I, com als de l'Aquitània i Gascúnia, que en aquell moment es trobaven sota el domini del Rei d'Anglaterra, creant així la teoria de que li pertanyen i exigint-ne el retorn.


   El Tractat de Corbeil és doncs, un acord signat l'11 de maig de 1258, a Corbeil, entre els procuradors del rei de França, Lluís IX, i els procuradors del rei d'Aragó, Jaume I el Conqueridor, dins del mateix marc de les converses amb el rey d'Anglaterra, que van donar lloc al Tractat de París (1259), signat deu dies després, per posar fi al conflicte que durant més de cent anys havia enfrontat la dinastia dels Plantagenet anglesos amb la dinastia dels Capets francesos.

    Amb aquests dos tractats –tractat de Corbeil i tractat de París– la monarquia francesa va culminar la política expansionista iniciada per Felip II August per recuperar el domini efectiu del regne de França, expulsant les potències invasores –la Corona d'Aragó i la d'Anglaterra– que, després dels tractats, tan sols van mantenir el vescomtat de Carlat i les baronies de Montpeller i Omeladès per una banda, i una fracció del ducat d'Aquitània per l'altra.

  

    Instrument de pau pactat entre Lluís, rei de França, i Jaume, el rei d'Aragó, mitjançant el qual certes terres són restituïdes de l'un a l'altre.

        Coneixent tots que, quan entre el senyor rei de França, d'una banda, i senyor del rei d'Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i d'Urgell i senyor de Montpeller, per l'altra, va ser sotmesa a revisió la matèria en qüestió, el rei de França, va dir que els comtats de Barcelona, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Urgell, Conflent, Girona i Vich eren, amb les seves pertinences, del regne de França i eren feus seus, i, per altra banda, l'esmentat rei d'Aragó deia que tenia dret sobre Carcassona i el seu territori, sobre Redez i el seu territori, Lauragais i el seu territori, Terminis i el seu territori, Béziers i el vicecomtat de Béziers, Agadha i el seu territori, Albi i el seu territori, Rouergue i suterritori, el comtat de Foix, Chorges i el seu territori, Narbona i el ducat de Narbona, Minerbe i el seu territori, Fenolleto i el seu territori, la terra de Saltu, Pertuis i el seu territori, Milhaud amb tot el comtat de Milhaud, Craon amb el vicecomtat de Craon, Gavaldano, Nemans i el seu territori, Tolosa amb tot el vicecomtat de Tolosa i San Egidio, amb tots els honors, districtes, drets i pertinences que els pertanyen.

    Finalment, nosaltres, Arnaldo, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, Guillem, prior de Santa Maria de Cornelià, i Guillem de Rochafolio, ocupant la possessió abans esmentada del senyor rei d'Aragó a Montpeller, procuradors enviats especialment per a aquesta qüestió pel mateix rei d'Aragó davant el dit senyor rei de França, accedim en pròpia persona al mateix rei i li mostrem amb aquestes paraules les cartes de procurador, segellades amb el mateix segell del senyor rei d'Aragó. - Tots saben que ens, Jaume, etc. (...) 
 
    Més tard, en efecte, després de molts tractats tinguts d'aquesta banda i de l'altra, mitjançant el consell d'homes de bé, amb el mateix senyor rei de França arribem a aquest document i transacció, el qual el mateix senyor rei de França, per si mateix, pels seus hereus i successors, a l'abans esmentat senyor rei d'Aragó, i als seus hereus i successors perpètuament, als que per ell o els seus antecessors tinguessin dret i per a nosaltres els procuradors abans esmentats, a favor del mateix senyor rei d'Aragó, i els qui estiguessin en lloc d'ell, va definir, va aixecar, va cedir i va tornar absolutament qualsevol dret i possessió que bé semblés tenir o tingués, que bé podria tenir, o també que es digués que tenia, tant als dominis o als senyorius, com als feus i qualsevol altre lloc, als abans esmentats comtats de Barcelona i Urgell, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Conflent, Girona i Vich, amb tots els seus honors, homenatges, districtes, jurisdiccions, drets generals i pertinences, i amb tots els seus beneficis i transaccions que bé hagin estat percebuts i poguessin ser percebuts pel mateix rei d'Aragó i els seus antecessors, prometent, i per això obligant-se a perpetuïtat, ell mateix, els seus hereus i successors, que en les coses predites, en totes i cadascuna , res en definitiva serà reclamat o demanat, ni per si mateix ni per altres, renunciant absolutament, en especial i expressament, per a si, per als seus hereus i successors, a totes les cartes i instruments jurídics, que sobre això poguessin tenir, volent i decidint que siguin completament nuls, i prometent al predit senyor rei d'Aragó allò que valguin totes aquestes coses, renunciant també, per a si, per als seus hereus i els seus successors, a tota mena d'auxili jurídic, tant canònic com civil, així com consuetudinari, ia tot privilegi, real o personal, que poguessin elevar-se contra les coses predites o alguna cosa relacionada amb elles. 
  
    Nosaltres, al seu torn, els procuradors abans esmentats, en nom del mateix senyor rei d'Aragó, dels seus hereus i successors, i representant-los en condició de procuradors, abans anomenat rei de França i els seus, els seus hereus i successors, defensors de la causa pel mateix o pels seus antecessors, per altra banda en correspondència, aixequem, cedim, definim, tornem en absolut, especial i expressament, qualsevol dret i possessió que bé pogués tenir el mateix senyor rei d'Aragó, en allò que té o pogués tenir, o bé digués també que tenia, tant en dominis com en senyorius, com en feus o qualssevol altres coses, a Carcassona i al seu territori, ia Redez i al seu territori, ia Lauragais i al seu territori, ia Terme i al seu territori, ia Menerbe i al seu territori, ien Fenolleto i al seu territori, ia Pertuis i al seu territori, i al comtat de Milhaud i Gavaldano, ia Nemans i al seu territori, i al comtat de Tholosa i San Egidio, i en totes les altres terres jurisdicció de Raymundo, si escau al comtat Tholosano, i en els rendiments i transaccions també percebudes per si mateix o pels seus antecessors.
    
    Queda pactat i ordenat, però, que si alguns feus remoguts del senyoriu de Fenolleto estan situats dins dels termes del comtat de Rosselló o de Besancon, o dels altres comtats predits, dels comtats del qual el rei de França va fer una definició i renúncia a favor del mateix rei d'Aragó, romandran a perpetuïtat possessió del mateix rei d'Aragó, i dels seus hereus i successors, i tot això per a si, per als seus hereus i successors, va ser cedit pel mateix rei de França i va aixecar absolutament el dret, llevat, però, en cas que existís, algun dret dels altres.

    Igualment, si alguns feus remoguts del domini dels citats comtats estiguessin situats dins els termes de Fenolledi, romandran a perpetuïtat possessió del mateix rei de França i successors, i de tot això absolutament, per a ell, per als seus hereus i successors, com a procuradors , en lloc del mateix rei d'Aragó, representants del mateix, cedim i aixequem tot dret, salvant no obstant, en cas que existís, algun dret dels altres. No obstant això, pel que fa a Milhaud i al comtat de Milhaud és conegut que nosaltres definim i aixequem la propietat i cedim tot això a favor del predit rei de França, dels seus hereus i successors, com a posseïdors del seu dret, tal com ho té i ho posseeix el mateix rei de França, i per ell també els seus ho tenen i posseeixen.     

    A més, nosaltres, els procuradors abans presentats, prometem i mantenim de bona fe procurar el que el predit senyor rei d'Aragó, per si mateix, i els seus hereus i successors, l'esmentat senyor rei de França, els seus hereus i successors, i els qui tinguessin el seu dret per ell o pels seus antecessors, va definir i va aixecar, va cedir i va remetre en absolut qualsevol dret o possessió, bé com tenint el que té o bé el que pogués tenir, o també el que diu que té, tant en dominis com en senyorius, com en feus i altres qualssevol, en tots els predits [llocs] més amunt anomenats, que en exercici de la procuradoria definim, aixequem i remetem al referit senyor rei de França, ia més en aquests cremes baix es nomenen, a saber, Beziers amb el vescomtat de Beziers, Agda i el seu territori, Albi i el seu territori, Rouerge i el seu territori, comtats de Foix, Chorges i el seu territori, Narbona i el ducat Narbonenc, Puilaurens, Kerbuz, Castro Fideli i la terra de Sault, Craon i el vescomtat Craonenc, i sobre això el mateix senyor rei d'Aragó cedeix la possessió i concedeix expressament, per si mateix, i pels seus hereus i successors, al predit rei de França, als seus hereus i successors, i als que per ell tinguin dret , remetent tot dret per cessió i per l'actuació que diu que té en els ja esmentats, Milhaud iel comtat de Milhaud, Craon i el vescomtat de Cremona [Craon], ia Gavaldano, amb totes les seves pertinences, que en veritat per la bona memòria de Pere, en un altre temps rei dels aragonesos, progenitor del mateix senyor rei, en un altre temps obligaven Raimundo a títol de cessió, en un altre temps comte tholosano, i per aquest document totes les cartes i instruments jurídics, que té el mateix rei d'Aragó, relatius a aquesta obligació, són tornats plenàriament al referit senyor rei de França. 
    
    D'altra banda, nosaltres, els procuradors abans esmentats, en la nostra condició de procuradors pel mateix senyor rei d'Aragó, i en lloc d'ell mateix, aixequem, cedim, remetem i prometem també, i volem de bona fe procurar, allò que el predit senyor rei d'Aragó cedeix i concedeix en especial, i dona a perpetuïtat, per si, pels seus hereus i successors, a l'anomenat senyor rei de França, als seus hereus i successors, i els que per ell tingueren dret, sigui el que sigui el dret que li competeixi, si el que li competeix, en qualsevol cas, bé sigui per raó del títol posseït per ell mateix, bé pels seus hereus i successors, bé ara o en qualsevol futur futur a Tholosa i tot el comtat de Tholosa i Sant Egidi, ia les terres d'Agenensi i Venesini, i el tota l'altra terra, sota potestat i jurisdicció de Raimundo, en un altre temps comte de Tholosa. 
    
    Com que nosaltres, els procuradors abans esmentats, en la nostra condició de procuradors per l'assenyalat senyor rei d'Aragó, i en lloc d'ell, el senyor rei de França, els seus hereus i successors, i els qui per ell i els seus antecessors tingueren dret , definim, aixequem, cedim i absolutament remetem, i també prometem tenir de bona fe procurar el que el mateix senyor rei d'Aragó, per si i pels seus hereus i successors, va aixecar, cedir i remetre, la possessió sobre totes i cadascuna de les coses expressament predites, en la manera com s'expressa més amunt, amb tots els honors, homenatges, districtes, jurisdiccions i drets generals, i les seves pertinences, i amb tots els rendiments i transaccions, que hagin estat percebudes o que poguessin ser percebudes pel mateix rei de França, pels seus antecessors o per altres, i promet que s'hi obliga especialment, així com els seus hereus i successors, que en totes i cadascuna de les coses predites només es reclamarà, ni per ell ni de l'altra, ni que al mateix rei de França, bé als seus hereus o successors, o als qui per ell o pels seus antecessors tinguessin dret, sobre això o alguna cosa de les coses predites, bé per ell bé per altres, en va es molestarà. 
    
    Renunciem, doncs, en absolut, especial i expressament, nosaltres, els procuradors abans esmentats, en la nostra condició de procuradors del mateix senyor rei d'Aragó, i en representació d'ell mateix, prometent i tenint de bona fe procurar allò que el mateix senyor rei d'Aragó va renunciar a la possessió expressament per a si, els seus hereus i successors, de totes les cartes i instruments jurídics que sobre allò dit pogués tenir o haver tingut, volent també resoldre que siguin nul·les aquelles possessions, també a judici del mateix senyor rei de França i dels seus, i també tot allò que hi retorna, renunciant també el mateix senyor rei d'Aragó expressament a la possessió, per si i pels seus hereus i successors, i nosaltres també, en condició de procuradors, en lloc d'ell , renunciem a tot auxili jurídic, tant canònic com civil, o consuetudinari, ia tot privilegi, real o personal, als quals el mateix senyor rei d'Aragó, els seus hereus i successors, pogués recórrer contra el més aviat establert, o alguns dels seus continguts , i el que el mateix senyor rei d'Aragó va donar a l'esmentat senyor rei de França, les seves cartes paleses sobre tot allò preestablert. De totes les coses més amunt esmentades que han de ser observades i complertes, segons el que més amunt es conté, nosaltres, els procuradors abans esmentats, pronunciem.

   
   
 Amb el Tractat de Corbeil, concretament, es va posar fi definitivament a la política de penetració i domini d'Occitània duta a terme pels Comtes de Barcelona, en renunciar a Jaume I a tots els seus drets sobre els territoris occitans, el domini efectiu dels quals ja havia perdut el seu pare, el rei Pere el Catòlic, després de la Croada Albigese (1208-1229) i la batalla de Muret (1213).

    El rei francès, renunciava als seus suposats drets sobre els Comtats Catalans, fins i tot en contra del que els seus consellers li incitaven, que era enviar tropes per prendre els comtats com havien caigut altres principats abans. Guerra aquesta que no l'hi convenia per res, tenint en comte que l'hi feia més respecte  la part pendent amb Anglaterra per l'Aquitània.

    Per la seva banda, Jaume I, que tampoc no estava en disposició de començar una guerra, més tenint en compte que la majoria dels nobles aragonesos o catalans no tenien intenció ni obligació de posar-se en risc per uns territoris que els eren completament aliens, renunciava a la Fenolleda i Perapertusès, amb el Castell de Puillorenç, el Castell de Fenollet, el Castellfisel, el Castell de Perapertusa i el castell de Querbús; a més renunciava als seus drets sobre Tolosa, Sant Géli, Carcino, Narbona, Albigés, Carcassona (rebuts en feu de Tolosa el 1213), Rasès, Besiers, Lauragués, Termenès i Menerbés (enfeudats el 1179 a Roger III de Besiers); a Agde i Nimes (el seu vescomte es reconeixia feudatari al Comte de Barcelona des del 1112), i Roergue, Millau i Gavaldà (drets derivats de l'herència de Dolça de Provença). Quedaven el vescomtat de Carlat o Carladès i la senyoria de Montpeller amb la baronia d'Omeladès. La renúncia als drets feudals sobre Foix va ser rebutjada pel rei en el moment de ratificar el document el 16 de juliol de 1258. El tractat es va segellar amb el casament de la filla de Jaume I, Isabel, amb Felip, hereu de Lluís IX.



Els ambaixadors aragonesos van trobar Lluís IX a Corbeil on es va signar el doble tractat que havia d'assentar al tron ​​de França una princesa de la raça de Wifred i Ramon Berenguer però que va fer retrocedir per sempre més enllà dels Pirineus la sobirania de la casa de Barcelona.

Jacme I. le Conquerant, roi d'Aragon, comte de Barcelone, seigneur de Montpellier: d'apres les chroniques et les documents inedits. (1238 á 1276) - Charles “de” Tourtoulon - 1867


    En resum, la situació geopolítica ja estava prou agreujada, i a això s'havia de sumar la mort de tots els aliats de Jaume I al territori en qüestió (mort del comte de Provença Ramon Berenguer V el 1245 i mort del comte de Tolosa Ramon VII el 1249). En contrapartida, els procuradors de Jaume van aconseguir que el rei de França renunciés a tots els drets que aquest afirmava tenir, com a successor de Carlemany, sobre els comtats catalans –comtat de Barcelona, d'Urgell, de Besalú, de Rosselló, d'Empúries, de Cerdanya, de Conflent, de Girona i d'Osona– i que li fossin definitivament entregats, cosa que recreava una independència de iure –legal– dels comtats catalans respecte de França, ja que la independència de facto –real– s'havia exercit des de l'any 988, quan el comte Borrell II de Barcelona no va renovar el pacte de vassallatge al rei de França Hug Capet, una vegada extinta la dinastia carolíngia.


Roca d'en Talou
    En definitiva, bàsicament, el francès renunciava a les seves pretensions sobre els comtats de la actualment anomenada Marca Hispànica a canvi de la renúncia definitiva de Jaume I als drets sobre els comtats occitans que tradicionalment havia tingut el casal de Barcelona. Es a dir, cadascú es quedava amb el que a la practica ja tenia, a l'hora que creaven una frontera amb relativa estabilitat.


     No va ser fins al segle XII, que Felip August fos el primer a ser nomenat "rei de França" en lloc de Rex francorum, "rei dels francs". Felip IV (1268-1314), el més poderós rei dels Capets, va aconseguir el domini sobre el papa i l'Església.

    A la mort de l'últim dels Capets de línia directa, el 1328, va sobrevenir una crisi successòria entre la Casa de Valois i la Casa de Plantagenet. La primera va accedir al tron i la segona, d'origen francès però governant a Anglaterra, també era pretenent. La crisi va originar la guerra dels cent anys (1337-1453), en què França va ser devastada. Els Plantagenet van dominar a la primera part de la guerra, però els Valois van aconseguir imposar-se a la fase final. En aquesta guerra va sorgir la Joana d'Arc, una adolescent camperola que va aconseguir encapçalar l'exèrcit francès i erigir-se en heroïna nacional.

    Entre els segles XVI i XVIII, el poder dels reis francesos es va consolidar a l'Antic Règim. Al segle XVI van arribar el Renaixement i la reforma protestant i amb aquesta última, les guerres de religió (1562-1598), que van originar una nova crisi successòria i l'arribada al poder de la Casa de Borbó amb Enric IV el 1589. França va romandre catòlica i l'aliança de la monarquia amb l'Església es va consolidar. A partir del segle XVI França va començar a forjar un imperi colonial amb possessions a Amèrica del Nord, les Antilles i l'Índia. Alhora, es va veure involucrada en nombroses guerres per l'hegemonia a Europa, principalment contra Espanya, el Sacre Imperi Romà Germànic i Anglaterra. L'auge de l'Antic Règim es va assolir amb l'absolutisme de Lluís XIV, conegut com el "Rei Sol".      



    Una altre "bestia mitològica" a comentar quan parlem del tractat de Corbeil, és la idea de que, quan es diu que el tractat crea una independència de iure, hi ha qui vol donar a entendre que aquesta independència no existia amb anterioritat, i que per tant, els comtes de Barcelona van ser vassalls del rei francès fins aleshores.

Però, ¿què significa exactament de facto y de iure?




















    Com diu la RAE de facto i de iure són termes contraposats, és a dir, una cosa és o existeix per la força dels fets, o és o existeix (o no, però podria existir) jurídicament. Parlem doncs, de que una cosa ÉS de facto o ÉS de iure, del que no hi ha cap dubte és de l'existència d'aquesta cosa. Per tant, en ser oposats no hi ha cap necessitat que coincideixin les dues opcions. I, a l'edat mitjana, un esperava ser reconegut o per contra es feia reconèixer?

    En aquest cas, el facto és raó més que suficient per a l'existència, si hi ha capacitat política, econòmica i militar per mantenir-la. En el cas del Principat sota el domini dels Comtes de Barcelona parlem de l´existència durant un període de 270 anys abans de l'esmentat tractat de Corbeil. Borrell II es va independitzar de facto, i durant gairebé 3 segles ningú va protestar, va negar o va reclamar absolutament res.

    Abans de signar, al 843, el tractat de Verdun (iure), els nets de Carlemany es van fer la guerra per no estar d'acord amb aquest iure dictat pel seu propi pare. Si hagués guanyat qualsevol dels bàndols, el resultat hagués estat de facto. Finalment es van limitar a pactar un nou iure a gust de tothom.

    Al 1282, i contra la voluntat, més que interessada, políticament parlant, del papa francès Climent IV, el rei d'Aragó Pere II, per mitjà de les conegudes vespres Sicilianes, va derrotar les forces franceses imposades pel Papa (iure), i es va fer de facto amb el tron de Sicília. El següent Papa (en aquest cas Martí IV, també francès) va decidir excomunicar i enderrocar dels seus dominis al Pere II (iure), oferint el tron de la Corona d'Aragó als francesos. Davant la evident negativa den Pere d'obeir el iure Papal,  els francesos van intentar envair els regnes peninsulars (un intent de facto francès per complir el iure papal), però van ser de nou derrotats per les tropes catalanes, per la qual cosa bé es podria dir que el rei en Pere es va ben passar el iure pel facto.

    Al segle XIX, les colònies hispàniques es revelaren i es van independitzar per la força, és a dir de facto… Depenent del cas, la monarquia espanyola va trigar anys, o fins i tot dècades, a reconèixer els diferents nous estats… (Perú 68 anys, Colòmbia 61, Argentina 44, Mèxic 10, Cuba 4), ja, anteriorment, els Estats Units havien declarat la seva independència al 1776, però Anglaterra no la va reconèixer fins al 1783. És a dir, és el que trigarien tots aquests nous estats a ser independents de iure. ¿Significa que tots aquests no van existir fins aleshores? I, tot i així, tots ells van redactar les respectives Constitucions, lleis, o van crear tota maquinàries d'estat corresponent, tan aviat com van aconseguir la independència de facto. Com hem dit, la força dels fets és més que suficient per a l'existència, si hi ha capacitat política, econòmica i militar per mantenir-la.

    Al tractat de Corbeil, el Papa, no deixa de ser un actor més dins la política del moment, mogut pels seus propis interessos, premiar o compensar al sobirà franc pels seus serveis, creava un iure a la seva conveniència.

     En aquest cas iure que no veuria la llum, com en molts altres casos, sense el facto de qui posava els mitjans, és a dir la força dels fets, en el cas de la croada contra els càtars, o en el tractat de Corbeil, el rei de França, mogut pels seus propis interessos, no precisament pel iure papal.




 I una tercera bèstia mitològica a vèncer, és el manit mapeta amb el què s'ha convertit en costum il·lustrar el tema. El fet es que es presenta com un mapa d'època, és a dir, del 1235, cosa que, com veurem, és absolutament fals.


    Cap al 2001, a les botigues de souvenirs franceses, especialment a Paris, es va començar a vendre un bonic mapa que representava l'Europa medieval. Es titulava "Chrétíenté d'Occident à l'an de grâce 1235" ("La cristiandat d'occident l'any de gràcia de 1235"), i en certa manera imitava els mapes confeccionats als segles XVII i XVIII.

    Per què tant d'interès per aquest mapa en concret? Perquè té la peculiaritat que Catalunya no hi apareix, ja que els seus territoris figuren dividits entre els regnes d'Aragó i França. Així els nacionalisme espanyol i, especialment aragonesos, balears i valencians l'utilitzen com a argument de que Catalunya no existia com a estat ni com a territori, ni tan sols al segle XIII.

    Que el mapa no és del 1235 sinó actual, hauria de resultar obvi per a qualsevol amb un mínim de coneixements. De fet, ja hauria de valer amb observar els perfectíssims contorns d'Europa en aquest mapa, que eren absolutament inassolibles, no només per als cartògrafs del s. XIII, ben escassos, sinó per als de tota la història fins ben arribats al segle XIX-XX.



    També es poden anomenar altres anacronismes diversos, a part de la esmentada inexistència de Catalunya, posant la dita Catalunya vella com a part de França i Lleida i Tortosa com a part del regne d'Aragó, a mes de parts del regne de València, que no foren conquerits fins al 1238, o l'illa de Menorca que no fos conquerida fins al 1287:

1.- Cap mapa antic té una llegenda en un dels seus marges explicant els símbols que s'hi representen. 

2.- La línia divisòria dibuixada als mapes marcant les fronteres de cadascun dels regnes, comença a ser utilitzada a partir del segle XVII, mai al XIII.

3.- Apareix una miniatura de Lluís IX de França com a Sant Lluís, però no va ser canonitzat fins a 1297.

4.- Les notes estan en un francès perfecte i amb una cal·ligrafia massa regular per a l'època. 

5,- La zona de Jaén apareix sota el domini almohade, quan ja estava conquerida per Castella. 
 
6.- Els ducats d'Aquitània i Gascunya pertanyien als reis d'Anglaterra. El d'Aquitània des del 1152 i el de Gascunya des del 1205. No va ser fins al Tractat de París al 1259 que rendirien vassallatge al rei de França, i cap del dos no van passar a França definitivament fins acabar la guerra dels cent anys al 1452. 
 

      Tot i que, en haver estat el mapa dissenyat a França, es pugui aplicar el punt de vista imposat pel Lluis IX al tractat de Corbeil, s'ha de tenir en comte que ja a la l'assemblea de Fondarella (Pla d'Urgell) del 1173, on la Pau i Treva de Deu va esdevenir, de mans d'Alfons el Cast, les primeres Constitucions reials on es definí Catalunya, en assenyalar-se els seus límits: per una Pau i Treva valida “de Salses fins a Tortosa i Lleida", i, a les corts de Lleida del 1214, "fins al Cinca", com a terres sota la sobirania del Comte de Barcelona, fronteres ratificades posteriorment pel Jaume I al 1243.

Quia super limitibus Cathalonie et Aragonum.
(Sobre Els Límits Catalans i Aragonesos.)  
    Per tal com sobre els límits de Catalunya i Aragó, bé que injustament, podria sorgir algun dubte per part d'alguns d'enteniment menys clar, Nós Jaume, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller, de bona voluntat, volent tallar ací tot motiu de controvèrsia per tal que tot escrúpol sigui tret per sempre dels cors del homes, i seguint també les passes dels nostres predecessors, limitem el comtat de Barcelona i tota Catalunya des de Salses fins al Cinca, tal com pot veure home ben clar per les ordinacions de pau i treva fetes a Barcelona, Tarragona i altres llocs. I establim el regne i terra d'Aragó des del Cinca fins a Ariza. I així volem que siguin limitats per tal que no sorgeixi cap qüestió entre alguns. Així doncs, volem que l' esmentada limitació tingui fermesa perpètua i inviolable per part nostra i dels nostres.  
    Donat a Barcelona el 12 de les calendes de febrer, 1243. 
    Signe X Jaume, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller.  

    Signe X Guillemó, escrivà, el qual per manament del senyor rei ha fet escriure això en el lloc, dia i any abans dits.


    Però, de fet al tractat de Corbeil, en Lluis IX no renuncia, ni tan sols s'esmenta a Catalunya, no mes renunciava a uns hipotètics, obsolets i improvisats drets sobre els comtats de Barcelona, Besalú, Rosselló, Empúries, Cerdanya, Conflent, Girona i Osona en temps den Borrell II, es a dir, del segle IX. La Catalunya política neix al segle XII, per tant, no pot renunciar a cap dret sobre ella perquè en no existir, no varen tenir-ne mai cap.    

    En tot cas, una cosa és que un sobirà autoproclamés els seus drets sobre un territori per aconseguir redits polítics en un moment concret, i una altra la realitat política al llarg de segles, prou mes que documentada historiogràficament. Es com si  hores d'ara algú, confecciones un mapa d'Europa del segle XVIII posant a França com a part de la Gran Bretanya, perquè la reina Anna de la Gran Bretanya  es proclamava reina de França en signar documents, com el tractat d'Utrech. De fet, des del 1337 fins al 1800, tots els monarques d'Anglaterra i després de Gran Bretanya van utilitzar el títol de "reis de França" juntament amb els seus altres títols. L’any 1337, el rei Eduard III d'Anglaterra va reclamar el títol de "rei de França", argumentant que ell era el parent viu més proper de l'anterior rei de França, i que per tant hauria d'heretar el títol. El resultat va ser la Guerra dels Cent Anys. I tot i que monarquia anglesa finalment va perdre aquella guerra; es van negar a admetre que la seva reclamació no fos vàlida. La reivindicació anglesa va portar a una certa quantitat d'esgrima diplomàtica educada amb França al llarg dels anys, i tot i que al 1713 no era més que una relíquia de la història, preservada d'un sentit de la tradició, si la guerra contra França, durant la guerra de successió espanyola, hages estat favorable, ja hagués tingut el títol pel davant per possibles reclamacions.

 

    Si naveguem una mica per la Bibliothèque Nationale de France, on hi ha la fitxa catalogràfica del mapa, podrem comprovar que el seu autor va ser en Pierre Derveaux, l'any 2001. 

Catàleg general de la Biblioteca Nacional de França


    Va ser publicat per Éditions d'art D. Derveaux (Saint-Malo), que amb el lema "Cartes anciennes, cartes historiques, généalogies, dynasties, héraldique, Chrétienté médiévale, abat-jour fabriqué à la main, parapluies de luxe." (Mapes antics, mapes històrics, genealogies, dinasties, heràldica, cristianisme medieval, pantalles de llum artesanals, paraigües de luxe.) es dedica a fer i vendre mapes i altres souvenirs per als turistes.

     A la seva web també podem llegir: 

"Daniel va fer servir el seu talent per embellir i decorar mapes antics i fer els seus propis mapes imitant l'estil antic. Les nostres targetes estan impreses a França, en paper verjurat de qualitat, de 120 a 160 g/m2, cosa que els dóna un bell aspecte autèntic"

    Si el mapeta agrada molt es pot demanar per internet per penjar-s'ho emmarcat a casa, només són 14 eurets més despeses d'aviament.    



    Contactada l'empresa i posada al dia sobre la situació creada a Espanya, amb tota aquesta gent pensant que és un mapa autèntic del 1235. Van respondre dient que els semblava un assumpte realment graciós, confirmant que és obra den Daniel Derveaux, i que a més el mapa ve signat a la part inferior dreta amb un "Derveaux, Aubertin, 2001". D'aquí l'explicació de per què a Internet només se'n treu una versió retallada o sense prou qualitat.








La Civilización de Occidente: Manual de Historia
William Hardy McNeill, Georges Delacre, George Nicholas Atiyeh

Les comtes-rois d'Aragon (1162-1258)


Mark Cartwright

Pseudohistòria contra Catalunya: De l'espanyolisme a la Nova Història
Vicent Baydal; Cristian Palomo.

Jacme I. le Conquerant, roi d'Aragon, comte de Barcelone, seigneur de Montpellier: d'apres les chroniques et les documents inedits. (1238 á 1276) 
Charles “de” Tourtoulon - 1867


Fernández, Tomás y Tamaro, Elena. «Dinastía Capeto». En Biografías y Vidas. La enciclopedia biográfica en línea [Internet]. Barcelona, España, 2004. Disponible en https://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/capeto.htm [fecha de acceso: 30 de mayo de 2023]. 

Le traité de Corbeil (11 mai 1258) Actes des journées d’études de Paris-Corbeil (14 et 15mai 2008) ISSN: 0428-1551 Code SODIS: F30754.1 


L'histoire de France à travers les cartes





X.M.C.  6/2023


Publicado por en
Etiquetas: , , , , , , , ,

1 comentari:

  1. Joan Colera20 de març del 2024, a les 11:16

    Magnífica exposició històrica però hi ha nombroses faltes d'ortografia, moltes degudes a lapsus, unes altres a la interferència del castellà, i altres típiques nostres. Si necessitasses un corrector, pots contactar-me per Facebook, amb el mateix nom. Millor pel messenger...

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)