Mites i Llegendes del Bestiari Històric (4): ELS MARQUESATS DE LLEIDA I TORTOSA.





Analitzarem amb aquest titol un recull d’afirmacions sobre l’historia de Catalunya que es poden trobar de forma repetitiva i cansina a molts forums i webs, i intentarem donar-hi resposta.





EL REINO DE ARAGÓN ESTABA INTEGRADO POR LOS TERRITORIOS QUE HOY LO FORMAN MÁS TODO LO QUE ES LA PROVINCIA DE LÉRIDA E INCLUIDA UNA FRANJA GRANDE DEL RÍO EBRO HASTA EL MAR, QUE TENÍA A TORTOSA COMO CIUDAD COSTERA. POR LO TANTO, PODRÍAMOS DECIR QUE LAS CIUDADES IMPORTANTES DEL REINO DE ARAGÓN ERAN JACA (LA PRIMERA CAPITAL QUE TUVO CUANDO AÚN ERA CONDADO), HUESCA, LÉRIDA, ZARAGOZA, TORTOSA Y TERUEL. TODO ESO ERA EL TERRITORIO AUTÉNTICO DEL REINO CUYA CORONA TENÍA DON JAIME "EL CONQUISTADOR".



Y APARTE, CATALUÑA ERA UN PEQUEÑO TERRITORIO QUE AÚN HOY LOS HISTORIADORES CONOCEN CON EL NOMBRE DE "CATALUÑA VELLA", FORMADO POR UNOS CONDADOS INDEPENDIENTES UNOS DE OTROS, AUNQUE REUNIDOS BAJO LA TUTELA DEL CONDE DE BARCELONA.

ESTA DIVISIÓN TERRITORIAL VENÍA DESDE EL MISMO MOMENTO EN QUE FUERON RECONQUISTADAS TORTOSA Y LÉRIDA A LOS MOROS. ESE SUCESO OCURRIÓ EN LOS AÑOS 1148 Y 1149 Y SUS TERRITORIOS NO FUERON INCORPORADOS A LO QUE AÚN NO SE LLAMABA CATALUÑA, SINO QUE FUERON INTEGRADOS EN EL REINO DE ARAGÓN COMO PARTE DEL MISMO, IGUAL QUE YA LO ERAN LAS TIERRAS DE HUESCA, ZARAGOZA Y TERUEL.



ASÍ, RAMÓN BERENGUER SE TITULABA PRÍNCIPE DE ARAGÓN, MARQUÉS DE LÉRIDA, MARQUÉS DE TORTOSA Y CONDE DE BARCELONA. Y SIENDO ESOS TÍTULOS DE MARQUÉS DE MAYOR CATEGORÍA QUE EL DE CONDE, QUEDABA YA IMPOSIBILITADO QUE ESTUVIERAN SOMETIDAS AL CONDADO DE BARCELONA; PORQUE ÉSTO EN LA EDAD MEDIA ERA TAN RIGUROSO COMO HOY ES EN EL EJÉRCITO, DONDE UN CAPITÁN NO PUEDE ESTAR SOMETIDO A LAS ÓRDENES DE UN SIMPLE CABO.


Comencem aquest tema per l'última afirmació que, per ser la més absurda de totes es també la mes fàcil de contestar. Primerament examinarem un text ben conegut, encara que res te a veure amb Lleida o Tortosa. Es tracta dels anomenats acords matrimonials, on es pacta la cessió del regne d’Aragó entre Ramiro II i en Ramon Berenguer IV. Al primer dels tres documents dels que consten, segellat l' 11 agost 1137 a Barbastre (1), podem llegir a la primera línia:



Transcripció
“Ego Rammirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo, barchinonensium comes et marchio,…”

 Es a dir: "Jo Ramiro, per la gràcia de Déu, rei dels aragonesos, et dono a tu Ramon, comte i marquès dels barcelonins, ..."



 Doncs resulta que en Ramon Berenguer ja era Marques abans de rebre el regne d'Aragó de mans del seu futur sogre. Aclarim el tema dels títols. Els que veu llegir l’entrada sobre el Principat de Barcelona recordareu que ja vam tocar aquest tema:

L'intitulació de Duq «Dux» la prenia un comte quan tenia sota la seva autoritat o domini (no tutela) diversos comtats, que evidentment eren independents uns dels altres, com així solen ser els comtats a tot arreu. Si a mes algun d'aquests comtats o senyorius era fronterer (marken o marchia) podia prendre també el títol de marquès (marchio) o senyor de la marca.

Nobiliario genealógico de los Reyes
y Títulos de España. (1622)
Lopes De Haro
És treure-li una mica el glamour al títol, però de la mateixa manera que a qui se'n cuida de la porteria, se l’hi diu porter, el Senyor feudal d'una marca se l'anomenava Marquès, i era l'encarregat de la vigilància, protecció i administració de la porció de frontera sota el seu càrrec, i el Comtat Barcelona feia frontera, per tant era un marquesat i per tant els seus comtes eren lliures d'utilitzar el títol de marqués. 
No es fins entre els segles XVII i XVIII que, en un ús més recent, va tenir gran profusió la concessió del títol de marqués a persones de noblesa de nou encuny procedents de magistratures, de la banca i funcionariat estatal.

Recordarem també que, des d'antic, els comtes de Barcelona, ​​usaven els títols de Duc i Marquès de Gothia, i que el títol de Comte de Barcelona era el propi dels princeps-sobirans del Principat de Barcelona, compost en aquest moment pels comtats de Barcelona, Osona, Girona, Cerdanya, i Besalú, i amb l'aliança o vassallatge dels comtats d'Ampuries, Rosselló, Urgell els Pallars i d'altres de l'antiga Septimania o Gothia.

Tornant a la frase "...un territorio formado por unos condados independientes unos de otros bajo... una misma autoridad" amb la que s'intenta menystenir lo que em dit era el Principat de Barcelona, nucli de la futura Catalunya, em de dir que és la definició perfecta per molts dels estats d'aleshores: França, els Països Baixos, els anglosaxons com Anglaterra, Irlanda,... i fins i tot d'avui en dia com Estats Units o Canadà. Per altre part, si dos o mes territoris son regits de forma sobirana per una mateixa autoritat, aquests territoris formen una única unitat política, seria com denominar "Comtats anglesos" a Anglaterra.


Passant a un altre tema:  Per a quin estat va fer Ramon Berenguer IV les seves conquestes? Pel regne d'Aragó o pel Principat de Catalunya?

Aquesta pregunta l'hem d'agafar amb pinces per la següent raó:  No podem entendre els estats de la manera que ho fem ara (2), es tractaven en general de les possessions d'un senyor feudal, indiferentment del títol que ostentés. Els senyorius tenien fronteres canviants, i els seus territoris eren possessions que anaven i venien, canviaven de mans per conquestes, matrimonis, infeudacions o podien, fins i tot, utilitzar-se com a moneda de canvi. Tot i tenir en compte l'existència a Catalunya i Aragó d'uns Usatges i Corts que limitaven el poder d'actuació dels sobirans, és més realista entendre-ho així que intentar comparar-los amb als estats actuals.


Ramon Berenguer bàsicament va prendre les tropes que li va ser possible reunir, d'una i altre banda, (i també de l'estranger al fer declarar pel Papa Eugeni III "creuada" la pressa de Tortosa) , i va conquerir per a sí els territoris que va poder. I donada la confusió que es va donar pel que fa a les fronteres entre Aragó i Catalunya posteriorment, sembla que ni al Comte ni als seus successors els importava gaire el tema, eren les seves possessions i punt. Altre tema es com s'ho fessin els veïns d'aquestes noves comunitats per acudir a Corts per tal de defensar els seus interessos front les comunitats veïnes, cosa a la que les distancies i l'orografia també tenen molt a veure.

Cal destacar per contextualitzar que, per una part, l'Alfons VII rei de Lleó i Castella havia ocupat tota la riba dreta de l'Ebre, envaït el regne de Pamplona i ocupat tot el regne de Saragossa. I per altre part que fins a aquest moment Aragó i el Principat no eren territoris limítrofs, enmig es trobaven els comtats de Pallars i el d'Urgell tradicionals competidors de Barcelona i d'Aragó en la conquesta de Lleida per tal de no quedar els seus senyorius tancats i sense possibilitat d'extensió. De fet, com veurem,  Lleida va esser infeudada al comte Ermengol VI d'Urgell qui es va encarregar de la seva repoblació, quedant sota la protecció de tots dos comtes, d'Urgell i de Barcelona. 

El següent exercici que podem fer es consultar les Cartes de Població (3) atorgades a  les ciutats de Lleida i Tortosa (4,5). Així veurem qui o, millor dit, en nom de qui es fa entrega dels territoris als seus nous pobladors. Posarem només la capçalera i les firmes de les mateixes. Qui vulgui conèixer els documents sencers pot accedir-hi a traves dels links corresponents.

Tortosa es va conquerir l’any 1148 i es va atorgar la Carta de Població a la ciutat al 1149, per la seva part  Lleida es va prendre l'octubre 1149 i es va atorgar la Carta de Població al 1150.

Tortosa :
Ad honorem Dei omnipotentis, Patris et Filii et Spiritu Sancti. 
Ego Raimundus Berengarii, comes gratia Dei Barchilonensis, princeps Aragonensis, atque llerde et Tortose marciiio, ómnibus habitatoribus Tortose cunctisque successoribus vestris in perpetuum in civitate Tortosa dono domos et casales, ortos et ortales,  campos et vineas cultos et haremos cum ómnibus earum pertinentiis in hereditate propria libera franca et ingenua sicut unicuique dabo per donationes meas et Cartas quas facturus sum vobis.


“Jo, Ramon Berenguer, per la Gràcia de Déu, Comte de Barcelona, Príncep d'Aragó, Marquès de Lleida i Tortosa. A tots vosaltres els habitants de Tortosa i a tots els vostres successors en la mateixa ciutat de Tortosa, us faig donació perpètua de les cases i caserius, horts i hortes, camps i vinyes, cultivats o erms, amb totes les seues pertinences, en pròpia herència, lliure, franca i ingènua en la forma i manera que donaré a cadascú en particular en les meues donacions i documents que us he de lliurar.”  


…. Facta ista carta II calendas decembris, die festo sancti Andree, anno.Dominice Incarnationis millesimo centesimo quadragesimo nono.  
SigXnum Raimundi, comes.


Podem veure que  a la capçalera en Ramon Berenguer es presenta primerament com Comte de Barcelona, i tot seguit com Príncep (sobirà) d’Aragó i Marques de Lleida i Tortosa.

La carta la firma concisament com a Comte. Entre els testimonis firmen l'arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Barcelona i Guillem Ramon de Montcada, "dapifer" o senescal den Ramon Berenguer.


Lleida:
Sit notum ómnibus hiominibus quod ego Raimundus, comes Barchinonensis  princeps Aragonensis atque llerde et Tortose marchio, et ego Ermengaudus, comes Urgeilli qui per manum comitis Barcliinonensis llerdam babeo, donamus vobis ómnibus popuiatoribus et habitatoribus sive statoribus lierde civitatis tam presentibus quam  futuris,…… 




"Sigui conegut de tots els homes que jo, Ramon, comte de Barcelona, princep d'Aragó i marquès de Lleida i de Tortosa, i jo Ermengol, comte d'Urgell, que posseeixo Lleida de mans del comte de Barcelona, donem a vosaltres, tots els pobladors i habitants o residents de la ciutat de Lleida, tant els presents com els futurs,...” 

A la capçalera podem veure que Ramon Berenguer es presenta de nou utilitzant primerament el títol de Comte de Barcelona i posteriorment el de Príncep d’Aragó i el de marques de Lleida i Tortosa. En aquest cas es presenta també el Comte Ermengol,  ja que com havíem dit, compartiren el paper de la donació als seus futurs habitants, majoritàriament procedents del comtats d’Urgell i Pallars. Queda clar doncs que la ciutat i marquesat de Lleida es entregat al comtat d'Urgell, no el regne d'Aragó, quedant sota l'atenció i defensa de tots dos comtes:


"Et nos prescripti comités Barchinonensis scilicet et Urgelliensis, convenimus vobis ómnibus habitatoribus llerde omnia suprascripta tenere firmiter et atendere bona fide sine vestro engan, et manutenebimus et defensabimus corpora vestra, et omnia vestra in ómnibus locis maris et terre ubi potentiam habeamus contra omnes homines et geminas sicut nostros propis atque karissimos homines."
I nos els prescrits Comtes de Barcelona i d'Urgell convenim amb vosaltres tots els habitants de Lleida en mantenir fermament i complir de bona fe tot lo dalt escrit (...)

D'igual manera els habitants de Lleida ratifiquen i es comprometen a la mútua fidelitat passant d'aquesta manera a ser súbdits i conservant la ciutat i vila segons el que estableix la donació:


"Et nos omnes pariter populatores atque statores llerde civitatis, maiores et minores, convenimus vobis senioribus nostres, Raimundo comiti Barchinonensi et Ermengaudo comiti Urgelliensi, quod ab hac die in antea simus vobis fideles in ómnibus directis, iustitiis vestris, bona fide et sine aliqua fraude nobis scientibus, et quod adiuvemus vos tenere et consenrvare civitatem et villam llerde, secundum posse nostrum."
I igualment nosaltres, tots els pobladors i residents a la ciutat de Lleida, de mà major i menor, convenim amb vosaltres els nostres senyors Ramon, Comte de Barcelona, i Ermengol, Comte d'Urgell, que d'aquesta a partir d'ara us serem fidels a tots els vostres drets i justícies (...)
I com va passar també amb la carta de poblament de  Tortosa, Ramon Berenguer signa amb un Raimundi Comes, com a Comte de Barcelona. Conjuntament signa el Comte Ermengol i es fa menció dels testimonis que han de signar seguidament. 


 ……Facta ista Carta mense ianuarii, anno Domicice incarnationis miliessimo centessimo XL. Vllil.  
SigXnum Raimundi, comes.     SigXnum Ermengaudi, comitis Urgellli, qui hanc donationem fecit, firmavit testesque firmare mandavit.



Afegeixo un tercer cas demostratiu de que en Ramon Berenguer es considerava i actuava principalment com a Comte de Barcelona; ​i son les ratificacions que va fer dels furs de Saragossa i dels privilegis de la mateixa ciutat anomenats "de los veinte(6 i 7), un cop restituïda aquesta ciutat i els seus territoris pel rei de Lleó.

 Era costum que aquestes ratificacions de furs i privilegis es concedissin signant el document original, en comptes d'emetre un de nou. Aquests furs van ser atorgats al 1119 per l’Alfonso el Batallador. Al costat de la signatura d'aquest, i abans de la data original, com si haguessin signat a l'hora, podem veure la firma den Ramon Berenguer IV, així com la del seu fill Alfons, qui també las va ratificar en arribar el seu torn, de la següent manera:

Furs de Saragossa:
Signum X Raymundi Comes.   
Signum X regis Ildefonsi filius Barchinonensium comitis, et laudo et confirmo hoc suprascriplum.

Privilegi de “los veinte”:
SigXnum Raymundi Comitis.
SigXnum (regis) Ildefonsi filius Barchinonensis comitis laudo et firmo hoc totum suprascriplum.


No només Ramon Berenguer ratificà els furs i privilegis de Saragossa com a Comte de Barcelona (que de fet era el seu títol principal, doncs el de Príncep, es a dir Sobirà, es una condició, i com a Comte de Barcelona era sobirà tant de Catalunya com d'aragò),  sinó que posteriorment el rei Alfons es reconeix a si mateix, fill del Comte Barcelona, per tant de la línia Comtal i no de la reial d’Aragó, al igual que van fer els seus descendents.

En quant al status jurídic dels nous territoris sota l’autoritat den Ramon Berenguer, Daroca, Monreal del Camp, i Montalbán, al sud de Saragossa, que ja havien estat recuperades de mans de Lleó, van ser restituïdes, en aquest cas si, al regne d'Aragó i als seus usos i costums, obtenint furs i cartes de població heretades de les de Jaca i Saragossa.


A les conquestes de Tortosa i Lleida (1148 i 1150), Ramon Berenguer IV va establir sengles marquesats (marques de frontera), i al igual que en el cas de les de Fraga i Maquinensa, com en un intent d'acontentar tant a catalans com a aragonesos, no van dependre ni d'Aragó ni de Barcelona, ​​sinó del seu propi patrimoni personal.

Si recordem la definició que vam fer de marquesat, era bàsicament un comtat o senyoriu que feia frontera. Es clar que Lleida i Tortosa no passen a formar part del comtat de Barcelona perquè constitueixen dos comtats nous (si, també independents), sent el comte i marques el propi Ramon Berenguer.  Aquest procedí a infeudar Lleida (cedir-la en feu o senyoriu a un vassall o a una persona de rang nobiliari o de condició lliure) al comte Ermengol VI d'Urgell. 

En el cas de Tortosa, ja abans de la seva conquesta i amb la finalitat d'aconseguir tropes i medis per la campanya, a part d'aconseguir la butlla papal de creuada, havia promès la donació de parts de la ciutat i territoris entre diversos nobles, entre els quals l'ordre del Temple, en Guillem Ramon de Montcada, "Dapifer" o Senescal del comte de Barcelona, a mes de la part promesa a la República de Gènova pel seu ajut naval, que es van quedar amb l'illa de Sant Llorenç dita illa de Gènova, encara que aquesta va ser, temps mes tard, comprada pel propi Ramon Berenguer. Finalment quedà  la divisió en dos parts de Tortosa pel Comte de Barcelona, una pels Templers i una altre part pel Ramon de Montcada (Senyor de Tortosa i fundador del monestir de Santes Creus). (8)




Historia De La Marina Real Española, 1: Desde El Descubrimiento De Las Americas Hasta ElCombate De Trafalgar. (1856)
 Juan Manini                                          







I en  quant a l’evolució d’aquests límits, No fou fins a l'assemblea de Fondarella (Pla d'Urgell) del 1173, on la Pau i Treva de Deu va esdevenir, de mans d'Alfons I, les primeres Constitucions Reials on es definí CatalunyaEl preàmbul del text es significatiu ja que proclama clarament que la defensa de la Pau es una facultat del Sobirà,  “car pertanyen al Príncep el judici de les coses divines i humanes” .  El Príncep ha de frenar la guerra i establir la pau. Aquesta pau s’autoafirma com a territorial, en tant que s’ha de defensar a tot el seu territori, en aquest cas el Principat de Catalunya, definit aquí en assenyalar els seus límits: una Pau i Treva valida “de Salses fins a Tortosa i Lleida", i, a les corts de Lleida del 1214, "fins al Cinca". Tanmateix, la qüestió no es plantejà de manera definitiva sinó amb motiu del tercer testament de Jaume I que, en atribuir Aragó i Catalunya a dos fills diferents, hagué d'establir els límits (9,10).

Quia super limitibus Cathalonie et Aragonum.
(Sobre Els Límits Catalans i Aragonesos.)  
Per tal com sobre els límits de Catalunya i Aragó, bé que injustament, podria sorgir algun dubte per part d'alguns d'enteniment menys clar, Nós Jaume, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller, de bona voluntat, volent tallar ací tot motiu de controvèrsia per tal que tot escrúpol sigui tret per sempre dels cors del homes, i seguint també les passes dels nostres predecessors, limitem el comtat de Barcelona i tota Catalunya des de Salses fins al Cinca, tal com pot veure home ben clar per les ordinacions de pau i treva fetes a Barcelona, Tarragona i altres llocs. I establim el regne i terra d'Aragó des del Cinca fins a Ariza. I així volem que siguin limitats per tal que no sorgeixi cap qüestió entre alguns. Així doncs, volem que l' esmentada limitació tingui fermesa perpètua i inviolable per part nostra i dels nostres.  
Donat a Barcelona el 12 de les calendes de febrer, 1243. 
Signe X Jaume, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, Mallorca i València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller.  
Signe X Guillemó, escrivà, el qual per manament del senyor rei ha fet escriure això en el lloc, dia i any abans dits.

Miniatura que representa el rei
Alfons I el Cast (1154-1196),
presidint una assemblea de pau i treva.
 (Còdex dels Usatges, Arxiu de la Paeria)
Si bé inicialment s'establí el límit al Segre (motiu pel qual els lleidatans juraren l’Infant Alfons com a hereu d'Aragó a les corts de Daroca), a les corts de Barcelona del 1244, que havien de jurar l’Infant Pere com hereu de Catalunya, els catalans aconseguiren que Jaume I definís Catalunya com a compresa "de Salses al Cinca" (11), no sense l'oposició dels aragonesos (que consideraven que Ribagorça i les conquestes entre el Cinca i el Segre els corresponien), i dels mateixos lleidatans. Aquest límit, però, es mantingué com a definitiu, i el testament del 1248 especifica que s'estenia des de la vall de Bielsa, compresa a Catalunya, fins a Mequinensa.

 Les reclamacions dels aragonesos, ajudats per l'actitud dels ribagorçans, que volien deslliurar-se del pagament del bovatge, féu que Jaume II declarés als aragonesos, reunits a les corts de Saragossa del 1300, que Ribagorça, Sobrarb i la Llitera eren d'Aragó. Per la seva banda, les corts de Barcelona del 1305 aprovaren un capítol de cort que declarava que Catalunya arribava fins al Cinca. Jaume II però, no aprovà aquell capítol, d'acord amb l'opinió del justícia d'Aragó, Ximèn Peres de Salanova; així pagava al justícia i a les Corts aragoneses la fidelitat manifestada arran de les darreres desavinences entre el rei i la Unió aragonesa.
   El comtat de Ribagorça fou exclòs, aleshores, de Catalunya, i la Llitera fou partida a la clamor d'Almacelles, fins a la seva confluència amb el Cinca, riu que continuà com a límit només en el seu curs més baix. Fraga fou considerada explícitament com a catalana pel mateix Ximèn Peres el 1311; tanmateix, el 1322 Jaume II modificà la decisió sobre Ribagorça en donar el comtat (entre la Noguera Ribagorçana i Troncet), amb la condició que el lligam feudal es regís pels Usatges de Barcelona. La inclusió de Fraga a Aragó tingué lloc probablement durant el regnat de Ferran II.


Vegem finalment com els antics cronistes aragonesos descriuen els límits del seu regne i les disputes limítrofes, amb mes claredat i bastants menys paranoies que avui en dia. Ah! i evidentment sense nombrar en cap cas Tortosa:


Jerónimo Zurita
Anales de la Corona de Aragón. Llibre I  i  llibre III (12)
Saragossa- (1562 - 1580)

De la misma manera vemos haber sucedido en los nombres de Cataluña, Castilla y Portugal, que con incluirse estas regiones en los tiempos antiguos en muy angostos limites, se fueron poco a poco ampliando sus nombres, con las conquistas, y así sucedió con este Reino que permaneció el nombre de Aragón en todas las regiones que se fueron conquistando, cuanto se pudieron extender, hasta los confines de Cataluña, Navarra y Castilla y el Reino de Valencia, que ciñen este reino por todas partes,  todo lo que en él se extiende por los montes pirineos, y sus valles.....


(....)
Este año(1243) tuvo cortes el rey a los Aragoneses en Daroca, y vinieron a ellas los síndicos de la ciudad de Lérida, como lo acostumbraran en todas las que en este reino antes de esto se celebraron; y en ellas juraron al infante Don Alonso su hijo por primogénito heredero y sucesor después de los días del rey en el reino de Aragón, hasta las riberas de Segre; porque del principado de Cataluña quiso dejar sucesor al Infante Don Pedro el mayor de los hijos que tenía de la Reyna Doña Violante; y esto fue en fin del año de mil y doscientos y cuarenta y tres. Después partió para Barcelona con propósito de mandar jurar al infante Don Pedro a los Catalanes; y entonces se agraviaron, fundando querella del rey, que les había perjudicado, en que la ciudad de Lérida fuese desmembrada de Cataluña, y unida con el reino de Aragón; y en que se hubiese entendido que la limitación del reino fuese por las riberas de Segre, diciendo que aquella región y territorio de Lérida era del principado de Cataluña, como afirmaban que aparecía por las treguas publicadas a los Catalanes, en tiempo de los reyes sus predecesores, por las cuales se declaraba que se guardasen las treguas desde Cinca a Salsas, por donde inferían que se conocía manifiestamente que eran aquellos sus límites, y se incluyan en ellos los lugares que están dentro de las riberas de los ríos Cinca y Segre. Por esta causa teniendo cortes en aquella ciudad a los Catalanes a veinte y uno del mes de Enero, del año de la natividad de nuestro señor de mil doscientos y cuarenta y cuatro, hizo el rey cierta declaración, en que se contenía, que aunque sin causa se podría dudar por algunos que no tenían sano entendimiento, sobre cuales fuesen los limites de Cataluña y Aragón, queriendo evitar toda manera de contienda y disceptación, para que perpetuamente se quitase todo escrúpulo que sobre esto pudiese haber, limitaba de cierta ciencia y acordadamente el condado de Barcelona con toda Cataluña, desde Salsas hasta Cinca, afirmando que esta limitación del condado y de Cataluña se podía buenamente comprehender y colegir por los estatutos de paz y tregua hechos en las ciudades de Barcelona y Tarragona, y en otras partes. En aquella misma declaración se contenía, que señalaba el reino y tierras de Aragón, desde Cinca hasta Hariza, y que así quería que se limitase; porque de allí adelante por razón de los limites no pudiese nacer alguna cuestión o contienda; y esta limitación quiso q fuese perpetua para él y sus sucesores. Pero entendiendo los Aragoneses que era en perjuicio de la conquista de Aragón, que en lo antiguo se tuvo por muy constante, que se extendía hasta las riberas de Segre, y que declarar la limitación del principado de Cataluña de otra manera que había sido ordenado en tiempo de los condes de Barcelona, que la tenía desde Segre a Salsas, lo tuvieron por muy general y notorio agravio y quedo sobre esto gran debate y diferencia entre estos señoríos.





Gerónimo de Blancas
Saragossa 1585

Pretenden los Catalanes que no pueden ser convocados a Cortes fuera del Principado, y que las veces que han concurrido a Cortes de Aragón, ha sido a Monzón  y a Fraga, villas que aunque los posee el reino de Aragón, están dentro de los limites de Cataluña, comprehendidas dentro del rio Cinca, que es el que divide los términos de entrámbos reinos. Demás que estas villas llevan las armas de Cataluña, y usan de sus medidas como lo refiere el Doctor Andrés Bosch en el libro que inscribe “dels Titols de honor de Cathalunya”, Lib. I Cap. 20 Fol. 92 y en el Lib. 5 Cap. II 1 Fol. 524


(...)
… determinó partir entre estos dos desta manera sus Estados para después de sus días, y así hizo una disposición,  por la cual a este Príncipe Don Alonso dejaba el Reyno de Aragón, y a Don Pedro el Principado de Cataluña, y por mejorar  más la suerte de Don Pedro, que lo quería mucho, en las designaciones que hizo de los limites destos Estados, extendió los de Cataluña, todo lo que pudo, declarando que sus Mojones llegaban hasta el rio de Cinca, no llegando antes más de hasta Segre, de donde  tuvo principio la antigua querella que hoy tienen los Catalanes,  pretendiendo que Monçón es suya,  porque está allá de Cinca, ateniéndose a esta limitación que el Rey Don Jayme hizo por esta causa,  con ser como es cosa muy cierta que Lérida había sido antes de Aragón, que está de Segre acá, …



Juan Briz Martínez
Saragossa 1620

De aquí nació el extender el apellido de este Reino a todo lo que después conquistaron sus Reyes hasta los confines de Castilla y Navarra, Cataluña y Valencia.(…)También es muy considerable, que por la parte de Cataluña, tiene este Reino, por sus límites, el rio llamado Noguera Ribagorzana, y, más abajo el Clamor de Almezellas. Y aunque algunas veces, los de entrambas partes han pretendido pasar estos límites; así por parte de Aragón, como de Cataluña, se ha declarado, en Cortes generales, que aquellos son sus verdaderos límites, conforme a lo antiguo. Tanto, que en tiempo de la primera edad del Rey Don Jaime, la ciudad de Lérida estaba comprehendida dentro del Reino de Aragón, como lo advierte Blancas, de la cual se hizo después restitución a Cataluña, no por otro título, que por haberse hallado que en lo más antiguo no era de esta Provincia.  Porque quien la sacó del poder de los Moros, Rey y Señor era de entrambas, y la pudo aplicar a fu gusto y contento; y habiéndola aplicado al Reino de Aragón, es conjetura bien concluyente, que se restituyó al Reino de Cataluña: porque se halló claridad muy legítima de que aquella ciudad en lo antiguo no era de este Reino.




Ignacio Jordán de Asso y del Río
Saragossa 1798



El Reino de Aragón se dividía antiguamente en doce Sobrecogidas, que posteriormente se llamaron Veredas, y eran Jaca, Ainsa, Ribagorza, Tarazona, Huesca, Barbastro, Calatayud, Zaragoza, Daroca, Montalban, Alcañiz y Teruel. Este repartimiento era relativo á la recaudación del maravedí, y de otros impuestos, y al asiento de las Aduanas, o Tablas del General. En lo concerniente a los asuntos de policía estaba dividida la mayor parte del Reino en las seis Juntas de Zaragoza, Huesca, Jaca, Sobrabre, Exea y Tarazona, porque en esta división no se comprehendian las Comunidades de Calatayud, Daroca, Teruel y Albarracín, que eran como pequeñas repúblicas, sujetas si al mismo Soberano, y las providencias gubernativas del Consistorio de la Diputación sobre sisas, impuestos, comercio y otros puntos semejantes, pero que en lo político y económico se regían por sus Ordenanzas particulares, cuya ejecución estaba encomendada a los Oficiales nombrados en las Juntas ó Pliegas generales de la Comunidad.





Bernardino Gómez Miedes
Valencia 1584




... mandó el Rey convocar cortes en la ciudad de Daroca para los Aragoneses, a las quales también acudió con sus ínclitos la ciudad de Lérida. En ellas se declaro por sucesor en el Reyno de Aragón al Príncipe don Alfonso, y por tal le juraron todos los Aragoneses con los de Lérida. Pues porque con mayor gracia de don Alfonso, se pudiese dar el Principado de Cataluña a don Pedro, primer hijo de doña Violante, quiso el Rey que se estendiese el Reyno de Aragon mas alla del rio Segre, y que Lerida fuese comprehendida en el Reyno de Aragon. Concluydas las cortes partió para Barcelona, donde también quiso gtener las de Cataluña, y de la mesma forma el Principe don Pedro fue declarado por sucesor en el condado de Barcelona y Principado de Cataluña. Mas sintiéndose mucho los Catalanes, el estatuto hecho en Daroca con el qual se dismenbrava la ciudad de Lérida con todo el territorio que tiene entre los dos ríos Ebro y Segre de Cataluña, y se aplicava a Aragón, se quejaron al Rey, mostrándole como los fueros y leyes aue les dieron sus antepasados, cada y quando que se pregonava treguas entre los Reynos, de ordinario se hazian y publicaban desde Cinca a Salsas, incluyendo la ciudad y distrito de Lérida en Cataluña. Y asi claramente le dijeron, que si no deshazia aquel estatuto, y les conservava el derecho antiguo q sobre esto tenían, no aprobarían la división de los Reynos por el hecha. Visto esto por el Rey, para mejor traerlos a su opinión en lo demás, tuvo por bien de contentarles, y dado por ninguno el estatuto hecho en Daroca, decretó por nueva constitución, que el condado de Barcelona y Reyno de Cataluña se estendia desde el rio Cinca hasta la fortaleza de Salsas, y los limites de Aragón como de primero, desde Cinca hasta Fariza.  Reformado el estatuto, los Catalanes se apaziguaron, y recibieron de buena gana por sucesor d su rey a don Pedro, y por tal le juraron.





X.M.C.  3/2015






 ...............................................


(1)   Arxiu Virtual Jaume I - Documents d'època medieval relatius a la Corona d'Aragó: Ramir I d'Aragó dóna en matrimoni la seua filla Peronella al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, al temps que li cedeix a aquest tot el regne d'Aragó

(2)  Harca.org – Medievalistes Valencians.
Els mapes històrics, els estats medievals i la manera actual d’entendre el món.



(4)  Estudio comparativo de la carta de población de Tortosa (1149), carta de población de Lleida (1150) y la carta de franquicia de Mallorca (1230).
Eduardo Pascual Ramos – Universitat de les Illes Balears, 2000


 Daniel Fernández – Barcelona, 1807


(6 i 7)    Colección de fueros municipales y cartas pueblas de los reinos de ..., Volumen 1 - Tomás Muñoz y Romero – Madrid, 1847


             Arxiu Virtual Jaume I - Documents d'època medieval relatius a la Corona d'Aragó: Alfons I d'Aragó atorga furs nous als habitants de Zaragoza i encomana la seua observança futura a una comissió de vint homes.


(8) Anales ó historia de Tortosa, desde su Fundación hasta nuestros dias ...
 Daniel Fernández – Barcelona, 1807




(9) Arxiu Virtual Jaume I - Documents d'època medieval relatius a la Corona d'Aragó: Jaume I delimita la frontera entre Aragó i Catalunya.







(12) Los cinco libros primeros de la primera parte de los anales de la Corona de  Aragon. Jerónimo Zurita               


(13)   Gerónimo de Blancas

         A)  Modo de proceder en Cortes de Aragón.
Juan Briz Martínez                  


Ignacio Jordán de Asso y del Río

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada