LES FALSEDATS DE LES PARAULES: ESPANYA (2)


i ha ocasions en que, tot i utilitzant la paraula correcta, no aconseguim descriure una situació o context amb la correcció i claredat que desitjaríem. Alguns cops això pot ser degut a l'evolució que ha patit el terme al llarg de la història. Pot ser la paraula hagi evolucionat en el seu significat, i fins i tot en un mateix interval de temps ha pogut tenir significats diversos depenent de l’àrea geogràfica, modificant d'aquesta manera el context. Entre aquestes en trobem per exemple el terme “Espanya” ¿realment te 3000 anys d’història?, “Corona de Aragón” ¿Corona, Regne o Confederació?, ¿Comtat de Barcelona, Comtats Catalans o Principat de Catalunya?


 

"Cal anar amb compte en usar una terminologia política sense depurar o descontextualitzada. Induïm a errors quan substituïm indiscriminadament el nom d’Hispània pel d'Espanya abans del segle XIII; quan no distingim entre utopia i realitat política pel que fa a Espanya durant el període got; quan anomenem "Imperi espanyol" a la Monarquia Hispànica o Catòlica, o quan fem servir el terme "estat" per referir-nos als regnes anteriors a la forma política dels segles XIX i XX".

L'Espanya dels Reis Catòlics i els Àustria.


AndreaBenincasa - 1508
Biblioteca Apostolica Vaticana, Borgiano VIII.


A través de les cròniques de Pulgar sabem com, després de la mort del rei Joan II d'Aragó, Ferran i Isabel van plantejar al sí del Consell Reial de Castella la qüestió del títol que haurien d'ostentar, proposant alguns consellers que, en concret, s'apliqués el títol de reis i senyors d'Espanya. Resultaria en certa manera coherent, tant per la visió historiogràfica castellana, com per la geogràfica, en abastar entre tots dos monarques la majoria de l'espai peninsular.



Crónica de los Señores Reyes Católicos 

Don Fernando y Doña Isabel de ...

Hernando de Pulgar 
(1436-1493)
Aquesta breu notícia planteja
un problema sobre el concepte
d'Espanya a l'època dels Reis
Catòlics, una època tinguda
per principi de l'unitat nacional.

Davant d'aquesta opció que podríem qualificar de modernitzadora, es va preferir l'alternativa que s'identificava amb la tradició medievalitzant de la detallada enumeració de les diferents unitats territorials significatives que s'integraven en les seves corones.

Tot i això, Ferran II va deixar d'utilitzar el títol de rei de Castella la mateixa tarda de novembre que va morir la seva dona, i encara que va intentar seguir sent el seu governant com a regent, va haver de deixar aquest regne quan el 1506 va arribar el seu gendre, Felip d'Habsburg, que es va convertir en rei amb el suport de la quasi totalitat dels nobles més poderosos de Castella, que manifestaven obertament el seu odi i menyspreu pel "viejo catalanote".

Les Corones d'Aragó i de Castella, unides dinàsticament des de 1474, van tornar a separar-se. En realitat, mai va haver una unió política, ja que durant els trenta anys de regnat dels Reis Catòlics les dues corones no van tenir una altra cosa en comú que els seus sobirans, perquè van seguir mantenint les seves lleis, la seva fiscalitat i les seves institucions per separat. 

A la mort d'Isabel la Catòlica la majoria de ciutadans de la Corona d'Aragó no volia la unió amb Castella, i els castellans tampoc la pretenien. Ni tan sols el mateix Ferran el Catòlic, que tot i haver-li promès a Isabel, al llit de mort, que mai es casaria de nou, a penes va trigar uns mesos a fer-ho amb Germana de Foix, neboda del rei de França, casament que va ser rebut amb gran alegria en tots els territoris de la confederació, perquè albiraven la possibilitat de tenir novament un rei que fos només per a ells, i va posar tots els mitjans, tots, per deixar-la embarassada; i ho va aconseguir, tot i que el nen que va néixer tot just va viure unes hores. Si hagués sobreviscut, els dos grups d'estats haguessin tingut dos monarques diferents, Joana a Castella, on les dones podien regnar, i Joan a la corona d’Aragó on les dones estaven excloses del tron.



Poc després,  amb de la mort de Felip, Ferran es va fer càrrec de nou de la regencia de Castella, i al 1516 va fer testament, nomenant hereva dels seus regnes a la seva filla donya Joana, i tenint en compte l'incapacitat d'aquesta, va nomenar governador general al seu nét Carles i va confiar la regència de Castella al cardenal Cisneros i la d'Aragó-Catalunya al seu fill natural l'arquebisbe de Saragossa, morint el dia 29 de Gener de 1516. 

Veiem doncs que cap dels fets esmentats, va portar la unitat espanyola. Ferran va ser rei d'Aragó, Catalunya, Mallorca i València i  Isabel va ser reina de Castella i Lleó. Cadascun d'aquells pobles va conservar la integritat de les seves institucions polítiques, la seva legislació particular i sobretot el seu patrimoni espiritual. Cada poble va fer separadament i pel seu compte les seves guerres. Que el rei de Catalunya i Aragó estigués casat amb la reina de Castella i Lleó, era el mateix que si s'hagués casat amb la reina d'Anglaterra o de qualsevol altre país.

Això, però, no va ser impediment perquè alguns autors de l'època, més vinculat a la reivindicació de la preeminència castellana, com és el cas de Rodríguez de Almela, tractés d'interpretar el concepte polític d'Espanya en clau castellana:  “Por todas las provincias e naciones del mundo intitulan e llaman al rey de Castilla e de León, rey de Españaassenyalant, però,  en un altre lloc que: “Castilla e León es la propia España. En qualsevol cas, no resulta massa difícil trobar a textos de fort arrelament castellanista manifestacions de compatibilitat entre tal perspectiva i l'afirmació d'un concepte de monarquia d'Espanya.

Hiernonymus Cock  - 1553
Amb els reis catòlics i amb l'unió de les cases de Castella-Lleó
 i les de Barcelona-Aragó, es creà  una "monarquia hispànica".
Es crea, així doncs, aquesta "monarquia Hispànica", d'una banda, per la pressió castellanista, i per l’altre per ser sobirans de l'àrea geogràfica peninsular; però ostentant sempre, i per separat, cadascun dels títols corresponent als seus senyorius. Aquest concepte perdurà durant tota el regnat de la casa d'Àustria, i es mantidria encara amb la casa dels Borbons

 Així el terme "Monarquia Hispànica", històricament anomenada també "Monarquia Catòlica o Monarquia d'Espanya", es refereix al conjunt de territoris que es trobaven governats pel mateix sobirà, el monarca espanyol, però amb un format confederal, format per una munió de regnes, estats i senyorius, amb Duanes entre si, estructures institucionals i òrgans legislatius propis, ordenaments jurídics propis (incloent-hi lleis d'estrangeria), diferents monedes i fins i tot diferents mesures de longitudpes, ... 
Territoris, a mes, que no eren exclusivament hispànics o ibèrics, ja que incloïen també territoris italians, borgonyons, flamencs, holandesos o americans.


Hieronymo Roman y Zamora
Salamanca 1595
El sobirà espanyol actuava com a rei o, si s'esqueia amb el títol nobiliari corresponent per a cada un dels seus «Reynos, Estados y Señorios», segons la constitució política de cadascun d'ells i per tant, el seu poder variava d'un territori a un altre, però actuava com a monarca o sobirà de forma unitària sobre tots els seus territoris.


El patrimoni territorial que pertanyia a la corona segons el testament de Ferran, el Catòlic era: Dels territoris de la corona Catalano-Aragonesa, els regnes d'Aragó, Sicília, Nàpols, València, Mallorca, Sardanya i Còrsega; el Principat de Catalunya, ​​els ducats d'Atenes, Neopàtria, Rosselló i Sardenya; els marquesats de Oristany i el comtat de Gociano; les illes a ell pertanyents i les ciutats de Bugia, Alger, i Trípoli, gairebé tota la costa nord de la Mediterrània i gran part de la costa sud. De l'altre part, la corona de Castella i Lleó, el regne de Granada i Navarra, més els novíssims territoris d'ultramar descoberts per Colom. Posteriorment van incloure també: Portugal entre 1580 i 1640, els territoris del Cercle de Borgonya excepte 1598-1621, Els Països Baixos, el ducat de Milà i el marquesat de Finale.


Després del regnat d'aquests reis i donya Joana, van regnar els de la casa d'Àustria, Carles I, Felip II, Felip III, Felip IV, i Carles II, que comprenen els segles XVI i XVII. 

El saló de regnes deu el seu nom als escuts dels
24 regnes que formaven la monarquia hispánica.
L'estat de coses en els territoris, tant de Castella i Lleó com de Catalunya-Aragó, van seguir com abans, completament separats i regint-se per les seves lleis i costums pròpies, amb la diferència que el rei de Catalunya, era el mateix que el de Castella. Tots aquells sobirans seguien sense ostentar el títol de rei d'Espanya, sinó el de rei de Castella i Lleó, de Navarra, Granada, Comte de Barcelona, ​​etc. denominades també "las españas" o regnes d'Espanya. El fet de ser reis de la corona de Castella no els donava dret de ser comtes de Barcelona, ​​sinó que havien de jurar solemnement, guardar i respectar les constitucions i lleis del Principat. Era una situació semblant a la de Suècia i Noruega abans de la separació. Com a organisme del poder executiu, que per la raó de ser rei exercia, tenia un consell diferent per cada un dels seus estats, i aquests van continuar conservant íntegrament i les seves institucions polítiques, la seva legislació pròpia, etc,..



En aquests regnes de la corona d'Aragó deçà la mar tenim tres estats; és a dir, el regne d'Aragó, el regne de València, i el principat de Catalunya. I encara que tots ells tenen un mateix rei i sobirà , tenen, però, diferents títols; perquè com a Rei d'Aragó, no ho es a València, ni es comte de  Barcelona... Tenen entre si diferents divises, diferents drets fiscals i diferent lleis. Tampoc no interfereixen un en l’altre....  I  també entre els estats hi han lleis, com si tinguessin diferents sobirans...  
(Pere Belluga, Jurista Valencià  (? - 1468)  
Speculum Principum,1441)

El dia 5 febrer 1518 Carles I va jurar a les Corts de Valladolid, respectar les lleis de Castella. Va ser després a Saragossa on va jurar les constitucions d'Aragó i d'allí va passar a Barcelona on va entrar solemnement el dia 15 de Febrer de 1519 i va jurar  les constitucions, i complir i fer respectar lleis i furs de Catalunya. Gaire bé 40 anys mes tard, sent Carles I a Brussel·les el dia 16 de Gener de 1556, va signar l'acta abdicant la corona de Castella i Lleó a favor del seu fill Felip. Hem de fer notar el fet que Carles I es va reservar per si, els títols de comte de Barcelona i rei d'Aragó, fins que va morir el dia 21 setembre 1558; de manera que després de l'abdicació dels regnes de Castella i Lleó, encara va conservar els títols de sobirà de la confederació per més de dos anys. Això prova l'absoluta separació dels dos grups d'estats peninsulars.

Durant els segles XV, XVI i XVII, els regnes de la Corona d'Aragó van conservar l'integritat de totes les seves institucions polítiques, i les seves legislacions particulars, no havent-hi cap unió amb Castella. Les corts respectives van funcionar sempre amb tota normalitat. Tots aquells reis les van convocar i les van presidir amb més o menys freqüència, segons aconsellaven les seves necessitats, i en el cas de Catalunya van jurar les seves constitucions, exceptuant en Carles II qui es va negar a presidir Corts en cap dels seus regnes.





Antoni Furió, Catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València


És important fer notar que no es va pensar mai a reunir corts comuns o generals de tots aquells pobles, tenint en compte que hi havia un precedent. Dins la corona catalano-aragonesa, era costum que a cadascun d'aquests estats es reunissin en Corts particulars, però quan era menester tractar assumptes comuns als tres estats, es reunien en Corts generals. El mateix succeïa en els regnes de Castella i Lleó, que es reunien en Corts particulars cadascun dels dos estats; però també celebraven de caràcter comú o general. Cada vegada, doncs, que aquells pobles tenien un assumpte d'interès que a tots els afectés, es reunien en corts comunes.

Formade celebrar Cortes en Aragón
Gerónimo Martel
Cronista major del Regne d'Aragó. 1597-1599
Saragossa 1641
Però aquesta unió, aquest interès comú no existia entre els dos grups de pobles i per això, tot i el precedent de reunir corts generals en cada un dels grups, mai es va pensar a reunir corts generals de les dues corones. Els castellans i catalans es consideraven i tractaven com estrangers. Llegint els autors d'aquells temps es veu ben clar aquesta diferència entre ells. De Melo, per exemple, escriptor portuguès que havia fet la guerra contra Catalunya, sota les banderes castellanes en temps de Felip IV, i que després va escriure la història d'aquella guerra en que diu parlant dels catalans: «Juzgaban como extranjeros a los que no eran ellos mismos».  Després, referint-se al nomenament de virrei de Catalunya, a favor del bisbe de Barcelona, el castellà ​​Gil Maníaques, diu: «...un hombre que para quererles era extranjero...» En tot es consideraven estrangers els súbdits d'aquells pobles entre els quals no hi havia cap mena de comunitat i més els separaven duanes en les seves fronteres, tant entre els dos grups, com entre els propis estats de la confederació.

No va faltar, per part de Castella, l’interès per forçar la unió, però mancava interès per l’altre part, gelosos dels seus furs, privilegis, llibertats i  constitucions. Un dels gobernants que mes va demostrar tal proposit va ser el comte duc d’Olivares, ministre de Felip IV. Al poc temps de governar, va dirigir una memoria al rei on l’hi deia:

Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España: quiero decir, Señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo”.

A continuació Olivares proposà tres possibles maneres d'assolir aquest objectiu:

Tres son, Señor, los caminos que a Vuestra Majestad le puede ofrecer la ocasión y la atención en esta parte, y aunque muy diferentes, podría la disposición de Vuestra Majestad juntarlos y que sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro. El primero, señor, y el más dificultoso de conseguir, pero el mejor pudiendo ser, sería que Vuestra Majestad favoreciese los de aquellos reinos introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella y los de acá allá, y con los beneficios y blanduras los ciñese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla  por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla se olvidasen de los corazones de manera que aquellos privilegios que por entrar a gozar de ellos de este reino igualmente se pudiese disponer con negociación de esta unión tan conveniente y necesaria.  El segundo sería si hallándose Vuestra Majestad con alguna gruesa armada y gente desocupada introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándole la mano a aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder.  El tercer camino, aunque no con medio tan justificado pero el más eficaz, sería que, hallándose Vuestra Majestad con esta fuerza que dije, fuera en persona como a visitar aquel reino donde hubiere de hacer el efecto y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención en adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta misma manera irlo ejecutando en los otros reinos”.

 La tercera opció  va ser la que alguns anys mes tard va seguir aquell ministre. Amb motiu de la guerra que sostenien contra França, va entrar a Catalunya un exèrcit castellà que es va lliurar als més punibles excessos.  Farts d'atropellaments i vexacions, Barcelona s'alçà el dia de corpus de 1640. Reunides les corts a Barcelona, presidides per Pau Claris, van decidir destituir el rei per haver conculcat les llibertats i faltat al pacte i jurament prestat el dia 26 de març de 1626.

Los héroes y las grandezas de la tierra
Manuel Ortiz de la Vega
Madrid 1856
Va arribar l’hora de posar en practica els consells de fer la guerra contra Catalunya i prendre-la “como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla”. El dia 25 d’Octubre de 1640. Es van convocar a Madrid una junta de consellers, presidida pel d’Olivares a la que s’acordà la guerra contra Catalunya. El cardenal Gaspar de Borja va pronuncia un discurs a referència dels catalans: “aman sobre todo sus intereses, tienen por ajena la causa de la monarquía, aborrecen la gallardía española, no penetran hasta donde está la necesidad i conveniencia de nuestras guerras...” (novament s’utilitza “española” per castellana)

Finalment l’enviament de tropes de reforç a Catalunya, des d'altres regnes, va produir l'independencia i pèrdua del regne de Portugal, i al principat de  Catalunya es proclamà comte de Barcelona al rei de França Lluís XIII. Després de la Guerra dels segadors, es va decidir reconèixer de nou com el seu rei a Felip IV, amb la condició de concedir-los el perdó, i amb la de ser reintegrats seus furs i privilegis. Desprès del cessament del d'Olivares, al 1643, va tornar a jurar el rei les Constitucions a les Corts de Lleida al 1644, encara que la pau amb França va dur a la pèrdua dels territoris de la Catalunya nord.

Desprès de la mort de Felip IV va pujar al tro el seu fill Carles II, l’últim de la dinastia dels Àustria. Cap variació es va produir, tots els regnes hispànics van continuar com estaven governant-se cadascú per les seves institucions, amb les seves lleis i costums, i mantenint les seves llengües, amb l’únic fet en comú de tenir el mateix sobirà. I així va continuar fins que un altre monarca va tornar a expressar el deseo de reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla...”. 

La vuelta por España - 1874


Però, si analitzem la frase... tant “mis reinos” com “Castilla” son reconeixibles com termes polítics, i “España com a terme geogràfic, es a dir l'Espanya geogràfica conté subjectes polítics, en aquest cas regnes, un dels quals es Castella. No veiem doncs, fins aquí, cap variació del concepte d'Espanya, tot i que finalment van aconseguir reduir tots els regnes a les lleis,  usos, costums i tribunals de Castella, centralitzar tots els governs a les corts  de Castella  i introduir a tots els regnes la llengua de Castella; i com ja sabem, Castella es...












John H. Elliott



"(...) Me atrevo a creer tanto necesario lo que voy a escribir, y es a mi ver tanto más útil dar a conocer el valor de los trabajos históricos de dignos escritores sobre épocas parciales de este país, por cuanto, salvo alguna honrosa excepción, Castilla es España para los historiadores generales. Hablan siempre del pendón castellano, de los leones y las torres, de las glorías y libertades castellanas, y escriben muy satisfechos la historia de Castilla creyendo escribir la de España. Es un grave error. La España es un compuesto de diversas nacionalidades. Hoy son provincias los que, hace pocos siglos aun, eran reinos y naciones. Quien estudie solo la historia de Aragón, sabrá la de Aragón únicamente y no la de Castilla, como quien estudie solo la de Castilla, no sabrá la de Aragón ni de Navarra.

La historia particular, especial, de las diferentes nacionalidades que forman hoy el núcleo de la patria común, merece ser estudiada muy detenidamente y debe fijar la atención de los hombres pensadores. Sí bien la España, por su posición geográfica señalada y por sus límites patentes, parece incontestablemente destinada a contener un pueblo único, reunido en cuerpo de nación; en cambio, la diversidad de origen, de constitución, de idioma, de usos y costumbres de las que hoy son provincias del estado y hace poco tiempo formaban reinos independientes, parece poder indicar que debe existir un pueblo único, sí, unido, pero confederado bajo esta o aquella forma de gobierno, que esto poco hace al caso, aunque siempre contraria a la centralización, que es la muerte política de España. Este carácter especial, esta marcada fisonomía de las provincias, que no han olvidado aun ni pueden olvidar que han sido un día naciones, este por algunos mal llamado provincialismo, siendo así que es un patriotismo de buena ley, patriotismo de patria, de nación, de historia, esto, digo, se echa de ver a cada paso en las  relaciones políticas de las actuales provincias con el poder central de Madrid". 


1860



X.M.C.  4/2016







Bibliografia.                                                                              


Des del minut 1:46 fins al 4:59
Va pronunciar aquesta ponència dins del simposi 'Espanya contra Catalunya. Una mirada històrica 1714-2014'. 

1 comentari:

  1. la CORONA de CASTELLA (terme jurídic) s'ha apropiat del concepte geogràfic d'ESPANYA per fer creure als Catalans i altres que pertanyem a un TOT que MAI vàrem formar

    ResponElimina