NOVES PERSPECTIVES PER A UNA QÜESTIÓ NO RESOLTA: PER QUÈ CATALUNYA FOU UN PRINCIPAT I NO UN REGNE?

 

ANUARIODE ESTUDIOS MEDIEVALES

50/1, enero-junio de 2020, pp. 323-352

ISSN  0066-5061  

https://doi.org/10.3989/aem.2020.50.1.12

 

 

NOVES PERSPECTIVES PER A UNA QÜESTIÓ NO RESOLTA:

PER QUÈ CATALUNYA FOU UN PRINCIPAT I NO UN REGNE?

 

CRISTIAN PALOMO REINA

Universitat Autònoma de Barcelona

https://orcid.org/0000-0002-3593-2903

 

 

Resum:  En  aquest  article  abordarem  per  què  durant  el  període  baixmedieval  Catalunya  esdevingué un principat. Temàtica que inevitablement s’incardina en el fet que el territori català no comptés  oficialment  amb  la  categoria  política  de  ‘regne’  i  que  ens  mena  a  revisar  i  qüestionar  l’explicació canònica d’aquest fet, bastida pel medievalista Ramon d’Abadal fa més de mig segle. A continuació, oferim noves perspectives i hipòtesis a partir de la darrera historiografia que ha tractat el tema. Paraules clau: principat de Catalunya; Ramon d’Abadal; regne; tractat de Corbeil; història conceptual.

 

 

SUMARI

 

1. .La problemàtica del concepte “principat” a la Catalunya medieval.– 2. Visió canònica  de  per  què  Catalunya  no  fou  oficialment  un  regne.  La  concepció  de  Ramon  d’Abadal.– 3. Una teoria basada en interpretacions historiogràfiques baixmedievals i altmodernes.– 4. Comtats dels segles IX-XIII a mode d’estats dels segles XIX i XX.– 5.  Fets  clau  de  les  relacions  francobarcelonines  dels  segles  X-XII.–  6.  El  tractat  de  Corbeil.– 7. Hipòtesis sobre la manca d’un títol regi per a Catalunya.– 8. Conclusió.– 9. Bibliografia citada.

 

 

 

 

 

 

1.      LA PROBLEMÀTICA DEL CONCEPTE “PRINCIPAT” A LA CATALUNYA MEDIEVAL

 

 

En  estudiar  l’evolució  històrica  del  concepte  “principat”  aplicat  a  Catalunya¹, hem constatat l’existència d’una problemàtica historiogràfica que ha de ser revisada i debatuda.

 

Aquesta no té relació amb la seva etimologia, que prové clarament de la forma masculina del substantiu llatí principātus, que en l’Antiguitat significava  “preeminència”,  “sobirania”  o  “poder”,  el  qual,  a  la  vegada,  deriva  de  l’adjectiu  princeps, -ĭpis,  és  a  dir,  “capdavanter”  o  “principal”.  Un  mot,  el de princeps que, a la Cristiandat, romangué íntimament associat de forma genèrica al poder sobirà dels monarques, arran del seu ús per part dels antics emperadors romans.

 

La  problemàtica  tampoc  té  a  veure  amb  la  documentació  dels  conceptes “príncep” i “principat” en l’àmbit català, que es poden resseguir des de les seves primeres aparicions fins al punt que “principat” quedà afermat com el títol polític oficial del conjunt territorial.

 

Així, durant els segles X i XI podem trobar de forma esporàdica princeps com a titulació honorífica no transmissible ni lligada a un territori, emprada per diversos comtes d’arreu de la pre-Catalunya², tot i que amb el pas del temps és cada cop més acaparada pels comtes de Barcelona³. Tanmateix, el signifi cat monàrquic d’arrel imperial del mot princeps rep una gran embranzida a les corts d’Europa amb l’arribada, en els segles XII, XIII i XIV, del dret d’arrel romana adaptat al món feudal. En el cas del nord-est de la península Ibèrica observem com, durant el regnat de Ramon Berenguer IV (1131-1162), el comte de Barcelona  no  dubtà  a  intitular-se  princeps  aragonensis  com  a  solució  per  proclamar-se sobirà d’Aragó sense emprar el títol de rex⁴, mentre que en els Usatges de Barcelona –escrits en temps d’aquest comte o del seu fill, el rei Alfons I el Cast–, el comte barceloní és anomenat princeps i l’espai català on teòricament exerceix la seva autoritat pot ser anomenat ocasionalment principatum⁵.

 

Ja en el segle XIII, aquesta concepció romanista es va afermant en textos  catalans  cabdals  del  període  com  les  Commemoracions,  tradicional-ment atribuïdes al jurista Pere Albert, o en el Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats de Bernat Desclot. En el primer es pot advertir com Catalunya comença a prendre dimensió d’una res publica per la qual vet-lla el sobirà a mode de princeps terrae⁶, mentre que en la crònica se’ns parla de l’usatge de Barcelona que obliga los hòmens de sa terra a ajudar al príncep de Catalunya, comte de Barcelona en la guerra⁷.

 

Nogensmenys, ben segurament el pas definitiu per a l’establiment de Catalunya com a “principat” tingué lloc l’any 1343, quan el rei d’Aragó Pere III el Cerimoniós, en el seu procés judicial contra el rei de Mallorca i comte de Rosselló i Cerdanya, no s’estigué d’identificar-se com a Príncep de Cathalunya⁸ i declarar sobre els comtats septentrionals que:

 

los dits comtats et terres són de, et dins, Cathalunya et del Principat  de  Cathalunya  en  lo  qual  nós,  axí  con  a  hereu  universal  d’aquell  Senyor  Rey  En  Jacme  [I  d’Aragó]  per  mijà  de  nostres  predecessors Reys d’Aragó havem succeït et regnam [...] Rosselló tots temps sia estat dins les limitacions del Principat de Cathalu-nya, et axí u dien les leys et constitucions de la pàtria, ço es, que Cathalunya és de Montsó a Salses inclusive⁹.

 

En aquestes paraules del rei Pere hi ha una distinció entre “Catalunya” i el “principat de Catalunya”. És prou clar que amb “Catalunya” el sobirà es referia als límits geogràfics de la terra catalana, mentre que amb “Principat”  sembla  al·ludir  a  Catalunya  com  a  ens  geopolític  i  monàrquic  sobre  el  qual regnen i s’havien anat succeint el prínceps de Catalunya, o sigui, els reis d’Aragó i comtes de Barcelona fi ns arribar a Pere III. 

 

En  qualsevol  cas,  trenta-tres  anys  després,  el  6  de  setembre  de  1376, en les Corts de Montsó, reunides per la defensa del principat de Catalunya en vista d’un atac de Lluís, comte de Provença i duc d’Anjou, s’exposa:

 

En  nom  de  Déu.  Sàpien  tuyt  que·l  General  de  Cathalunya,  ço  és, los tres braçes del Principat de Cathalunya ajustats solempnament et constituïts en les Corts general(s), les quals lo senyor rey de present celebre als habitadors de tots sos regnes et terres [...]. Per ço los dits III braços de Cathalunya, qui representen tot lo General del dit Principat, constituïts en les dites Corts generals¹⁰

 

En. aquest text resulta evident que el “Principat” equival a tot “Catalunya” i posseint un significat tant geogràfic com polític¹¹. Una accepció que observem pocs anys després en les Corts de Saragossa de 1381, en les quals es va voler expulsar el noble Hug d’Anglesola: perque es notoriament catalan e domiciliado et heredado en el principado de Cataluenya, et catalan ne otro ninguno strangero del dito regno non podian seyer en la dita Cortes [sic]¹².

 

Així, a inicis del segle XV ja trobem plenament consolidada la concepció política que Catalunya és un principat i que el príncep sobirà d’aquest principat és el rei d’Aragó, com a portador de les titulacions comtals de Barcelona, Rosselló i Cerdanya. Per consegüent, en les Corts de 1413, el bisbe de Barcelona féu una suplicació en nom del braç eclesiàstic defensant la preeminència règia davant dels magnats, nobles i cavallers, al·legant que:

 

No és versemblant que algú no hagués en lo dit principat de Catalunya potestat de fer llei sinó lo comte de Barcinona així com a  príncep  e  senyor  del  principat  de  Catalunya,  per  lo  qual  foren  fets los usatges de Barcinona; lo qual posà llei entre los magnats, comtes, nobles e cavallers¹³.

 

Amb el pas del temps l’ús de “principat” augmentà tant com a sinònim de “Catalunya” que o bé gairebé sempre acompanya el corònim, o bé, si van per separat, és més emprat que el nom de la terra14. Per tant, entre la segona meitat  del  segle  XIV  i  al  llarg  del  XV  el  concepte  “principat”  anà  consolidant-se com a nom oficial i popular d’un dels dominis polítics de la península Ibèrica, equivalent, per exemple, als regnes d’Aragó, València, Castella, Navarra o Portugal, per la qual cosa no s’ha de confondre amb una altra mena de principats hispànics com foren els principats dels hereus reials: el d’Astúries, el de Viana i el de Girona.

 

Exposat això, podem dir ja que l’autèntic problema del concepte rau en  determinar  el  perquè  del  seu  ús  per  catalogar  políticament  la  Catalunya  medieval en comptes del concepte “regne”. Pensem que cal esbrinar per quin motiu els comtes sobirans barcelonins i els seus successors reials catalanoa-ragonesos no s’intitularen mai rex cathalanorum, conformant un regnum Cathaloniae. Especialment  si  posem  en  relleu  que,  d’una  banda,  la  categoria  de  “regne”  fou  ostentada  per  molts  dels  dominis  polítics  cristians  circumveïns,  equivalents  i  molts  relacionats  amb  Catalunya:  Aragó,  València,  Mallorca,  Sardenya,  Sicília,  etc.;  i  d’altra  banda,  ja  a  mitjan  del  segle  XI  i,  per  tant,  abans de la consolidació dels comtats catalans com a Catalunya, comptem ja amb la concepció forana d’un ocasional regne barceloní. Aquest figura en el quart llibre dels Miracula Sancti Benedicti compost per un monjo de l’abadia de Fleury, monestir ubicat a la part septentrional del regne de França: Haec Barcinonensis regni quatuor duces comperientes, Bernardus Bisuldunensium, Guierdus  Cerdinensium,  Raimundus  Barcino-nensium,  Ermengaudus  Urgillensium,  in  grata  planitie  Thorani  castri, cum quingentis tantum modo armatis, in unum conveniunt. Aquest regne barcelonès denota la percepció per part del monjo de la unitat del territori català, de la seva profunda autonomia respecte del regne de França, i la primacia de la ciutat de Barcelona en aquest conjunt, malgrat que la presència dels quatre cabdills li impedeix individualitzar-ne un rei15. Finalment, també cal destacar el nou sentit semàntic que, segons exposà el filòleg valencià Antoni Ferrando, adquirí “regne” en el segle XII:

 

El mot “regne és un llatinisme manllevat al llatí medieval (no al llatí clàssic, on regnum= “imperi”, “comandament”), ja  que  en llatí medieval era una adaptació o rellatinització d’un mot romanç, re(y)alme. Per tant, “regne” és un cultisme –de semàntica medieval tanmateix– per dir “reialme” (<regimine), mot romanç que s’estengué del nord de França (* reeme > reemme > reamme, al segle XII) a Occitània, on es dissimilà en realme i des d’on, al seu torn passà al nord d’Itàlia i a Catalunya (reyalme, al segle XII). Un “regne” o “reialme” era, doncs, un regimen (= règim) d’ordenament  jurídic  i  polític  d’un  territori  o  país,  i  aquest  regiment o  reialme  tenia  les  seves  lleis,  institucions  i  personalitat  pròpia,  que  constituïa  en  conjunt  un  estat  de  coses  públiques  (= reipublica [sic]) peculiar. Cada regne medieval de la Corona d’Aragó (a aquests efectes, el títol de “principat” ostentat per Catalunya, a la qual se li donà també qualque vegada el títol de “regne” [...] venia a significar el mateix) fruïa d’un doble regimen: el privatiu i el del sobirà comú de la Corona d’Aragó, d’on [prové] el doble títol de rei de València (en el nostre cas) i rei [de la Corona] d’Aragó¹⁶.

 

 

Sense entrar a valorar l’etimologia de Ferrando, certament sovinteja  entre  els  segles  XIII  i  XVIII  l’ús  “regne”  per  qualifi  car  Catalunya  d’una  manera  genèrica  com  a  entitat  política.  Per  exemple,  el  podem  observar  en  la  retòrica  del  rei  Jaume  I  quan  en  la  seva  crònica  no  dubtà  a  deixar  escrit:  Cathalunya, que es lo meylor Regne d’Espanya, el pus honrat, el pus noble¹⁷, o en les Constitutions y altres drets de Cathalunya continguessin expressions com: aquests regnes de Cathalunya, Valencia y Aragó¹⁸. Amb tot, aquesta utilització de “regne” aplicat a Catalunya era oficiosa, ja que la terra catalana acabà per adquirir de forma oficial la categoria política  de  “principat”.  En  cercar  la  raó  per  la  qual  no  obtingué  la  dignitat  reial,  ens  trobem  amb  l’explicació  canònica  que  consisteix  a  asseverar  que  Catalunya no pogué ser “regne”, perquè aquesta mantenia llaços jurídics de subordinació, tot i que esmorteïts, envers el regne de França.

 

 

 

2.      LA VISIÓ CANÒNICA DE PERQUÈ CATALUNYA NO FOU UN REGNE.

LA CONCEPCIÓ DE RAMON D’ABADAL

 

 

L’esmentada  interpretació  canònica  fou  establerta  pel  medievalista  vigatà Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970) fa més de cinquanta anys19. En  l’actualitat  encara  és  divulgada  i  acceptada,  ben  segurament,  perquè  fou  historiogràficament  consagrada  amb  la  celebració  commemorativa  del  Mil·lenari de Catalunya l’any 1988²⁰. Aquesta concepció explica que els comtes catalans, que fins a finals del  segle  IX  havien  estat  oficials  al  servei  dels  reis  carolingis,  van  aprofitar la  desintegració  de  l’Imperi  franc  per,  primer,  apropiar-se  patrimonialment  dels diferents comtats i, més tard, per emancipar-se del poder reial i esdevenir els seus comtats independents de fet, però no de dret. L’exemple més paradigmàtic seria el del comte Borrell II de Barcelona i d’Urgell (947-992), el qual, l’any 985, bo i que feia més d’un segle i mig que les hosts franques no intervenien en les terres de la futura Catalunya, es veié tan indefens enfront de la devastació perpetrada en el comtat i la ciutat de Barcelona per les tropes del cabdill musulmà Almansor, que hagué de demanar socors al sobirà franc. Fou debades, ja que el poder reial ignorà les peticions de Borrell. En aquells anys de 985-987, els reis Lotari I i el seu fill Lluís  V,  els  darrers  reis  de  l’estirp  de  Carlemany  en  el  regne  occidental,  es  trobaven subsumits en una gravíssima crisi que acabà provocant l’extinció de la dinastia carolíngia i l’entronització, l’any 987, del duc Hug de França, més conegut com a Hug Capet.

 

Poc després, el 988, el nou rei hauria enviat una carta al comte Borrell II oferint-li ajuda militar contra els infidels a canvi de la renovació del seu vassallatge. Tanmateix, el comte no acatà la demanda i d’aquesta manera finà la  dominació  franca  de  fet  sobre  els  comtats  de  Barcelona,  Girona,  Osona  i  Urgell.  Els  comtes de Cerdanya-Besalú-Conflent i el de Rosselló-Empúries també aconseguiren l’apropiació total dels seus comtats sense el trencament explícit del vassallatge. Ramon d’Abadal insistí que les independències foren de fet però no de dret perquè, segons interpretava, la sobirania jurídica dels reis francesos, tot i quedar inoperant, no desaparegué fins que la independència dels comtats es  definí  legalment  amb  el  Tractat  de  Corbeil  de  1258.  Fins  a  aquella  fita l’erecció oficial dels comtats o de Catalunya a la condició reial no fou possible, especulà el medievalista, per la prudència i l’escrupolositat jurídica dels comtes  catalans  davant  del  dret  del  rei  francès.  Sobretot  dels  de  Barcelona,  que havien ostentat una creixent hegemonia sobre el conjunt territorial català: Per tal com el rei de França no ha deixat pas d’ésser rei de tot el territori català, qualsevol provatura per a instaurar una jerarquia superior  directa  sobre  la  població  podria  ésser  considerada,  als  ulls dels magnats intermedis, com si fos un acte antijurídic, és a dir,  com  una  usurpació  de  drets  [...]  [després  de  les  conquestes  de Tortosa i Lleida] fa l’efecte que havia arribat l’hora de proclamar un regne català que comprengués tots els dominis del comte [de  Barcelona].  L’escrúpol  de  juridicitat  dels  juristes  de  Ramon  Berenguer IV devia aturar-los davant el dret del rei francès²¹. Després  de  la  signatura  del  tractat,  d’Abadal  suposà  que  no  devia  interessar Jaume I convertir Catalunya en regne de forma oficial, ja que, d’una banda, posseïa personalment la categoria reial per l’Aragó i, de d’altra, voldria estalviar-se les probables reticències que acompanyarien una proclamació especial de regne per a Catalunya²². Una interpretació canònica que no ha envellit gaire bé, atès que en aprofundir en aquesta, hem advertit que és insostenible arran de diverses qüestions que tractem a continuació.

 

 

3.      UNA TEORIA BASADA EN INTERPRETACIONS HISTORIOGRÀFIQES BAIXMEDIEVALS I ALTMODERNES

 

 

Entre  els  segles  XII  i  XV,  els  cronistes,  juristes  i  erudits  catalanoaragonesos  pensaven  que  el  comte  Guifré  el  Pilós  obtingué  el  comtat  de Barcelona amb plena independència, o en “franc alou” segons la terminologia baixmedieval. Una idea introduïda en el segle XII amb les Gesta comitum  Barchinonensium,  la  tercera  i  darrera  versió  de  les  quals  (finals s. XIII) titulen el capítol tercer “De Guifredo Pilose, qui primo habuit pro alodio comitatum Barchinone”²³. Tan versemblant i oficial arribà a ser considerat  aquest  relat  de  la  consecució  lliure  del  comtat  per  part  de  Guifré  arran d’una donació reial franca, que fou seguit fi l per randa pel rei Pere III el Cerimoniós en les seves Cròniques dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona (s. XIV)²⁴.

 

Explicà Ramon d’Abadal que el primer autor en trencar amb aquesta visió i distingir una possessió diferent del comtat per part de Guifré, inicial-ment com a feu, i després alliberar a Catalunya dels invasors, en “franc alou”, fou  Pere  Tomic  en  la  seva  obra  Histories  e  conquestes  dels  Reys de Arago  e Comtes de Barcelona (acabada en 1438 i editada en 1495); i que, després d’aquest,  fou  el  cronista  i  arxiver  Pere  Miquel  Carbonell  qui,  en  les  seves  Chròniques  de  Espanya  (escrites  en  el  pas  del  segle  XV  al  XVI)²⁵,  introduí  la idea que Guifré tingué el comtat barceloní en la condició de “feu honrat”, essent el primer en negar-li la possessió aloera. En altres paraules, que l’obtingué amb una condició jurídica en què el vassall només havia de jurar fi delitat i fer homenatge al seu senyor, sense ser forçat a fer servei o pagar cap cens com es feia en els feus comuns. Segons d’Abadal, la tesi de Carbonell fou seguida per molts historiadors catalans posteriors i, entre ells, pel cèlebre cronista barroc Jeroni Pujades²⁶.

 

De fet, i malgrat haver passat desapercebut, el mateix d’Abadal feu avinent que per bastir la seva tesi de la independència de fet i la fi  d’aquesta situació politicojurídica amb el tractat de Corbeil, s’havia inspirat en les interpretacions de Jeroni Pujades sobre com el comtat de Barcelona se separà del domini franc en el període medieval²⁷.

 

Certament, Pujades tractà aquestes qüestions en els capítols 31 i 32 del  llibre  novè  de  la  segona  part  de  la  seva  Crónica  universal  de  Cataluña, escrita  entre  1620  i  1635  aproximadament.  En  ells  l’autor  exposà  que  considerava  errònia  la  interpretació  que  sostenia  que  el  comte  Guifré  el  Pilós  aconseguí la lliure propietat del comtat de Barcelona i principat de Catalunya de mans de l’emperador Carles II, nét de Carlemany, com a recompensa per reconquerir  als  musulmans  el  territori  barceloní  sense  ajuda  del  seu  senyor.  Pujades mantenia que, si bé l’emperador havia recompensat el comte amb la possessió del comtat barceloní –plenament identificat com a principat català, puix  que  pels  historiadors  de  l’època  eren  dues  categories  polítiques  vinculades  des  dels  temps  altmedievals –,  no  li  entregà  lliure  (o  en  alou),  sinó  en  forma de feu honrat o franc²⁸.

 

No obstant això, Pujades considerava que aquesta condició de vassallatge  honrat  ja  hauria  desaparegut  el  segle  XI,  puix  que  el  comte  Ramon  Berenguer I ja era el senyor suprem i propietari lliure del comtat de Barcelona, com demostra el fet que creà lleis comunes per a tots els seus súbdits (els Usatges de Barcelona)29. Per aquest autor, finalment, el domini aloer de Catalunya per part dels comtes de Barcelona quedaria totalment confirmat amb el tractat de Corbeil. Pujades resumeix l’explicació de la següent manera:

 

Así  pues,  el  conde  Wifredo  de  esta  vez  no  quedó  alodario  en  el  condado sino con feudo de dignidad que llaman franco ú honrado, el  cual  después  se  acabó  en  ocasión  de  las  grandes  turbaciones  que hubo en Francia ó por prescripción, dejación y desamparo de socorrer  aquellos  reyes  á  nuestros  condes;  y  últimamente  por  la  relajación  y  renunciación  del  santo  rey  Luis  concertándose  con  nuestro rey D. Jaime primero; el cual con toda seguridad quedó absoluto señor alodial y supremo en todo este principado, sin reconocer á otro en lo temporal, sí solamente á nuestro Dios señor común del universo³⁰.

 

D’aquesta  manera,  Pujades  se  serveix  del  tractat  de  Corbeil  entre  Lluís IX de França i Jaume I d’Aragó, com a justificant darrer de la seva interpretació. No fou ni el primer ni l’únic que ho féu, perquè el predit tractat ha  estat  instrumentalitzat  per  cronistes  i  historiadors,  des  de  finals  del  segle  XV en endavant, per tal de fer-lo servir d’aval justificador de les seves teories sobre història política de la Catalunya medieval, les quals habitualment contradeien la visió baixmedieval imposada per les Gesta.

 

Exposat  això,  cal  dir  que  la  interpretació  d’Abadal  presenta  alguns  errors, com per exemple, l’asseveració que Pere Miquel Carbonell fou el primer en negar la possessió alodial de Barcelona/Catalunya per part del comte Guifré, perquè la calendació dels documents a nom del rei franc li feia suposar [a Carbonell] que no existia tal independència³¹, i més endavant afegeix: Carbonell fou qui, a últims del segle XV, assenyalà aquest fet [la calendació segons el regnat franc] com a expressiu de la continuació de la sobirania franca després de Guifred el Pilós³².

 

Les  cròniques  de  Carbonell  contradiuen  aquesta  darrera  afirmació de Ramon d’Abadal ja que, en primer lloc, si bé Carbonell sostingué que el comtat de Barcelona li fou infeudat a Guifré com a feu honrat, després, quan aquest comte foragità los moros, posseí:

 

tot lo seu comtat segurament a tot la sua voluntat, tenint e posseint aquell franch e quiti de tota subjecció. A la qual en lo temps abans era obligat per lo rey de França; qui aprés com davall és conegut, lo enaloà e renuncià tot son dret que hi tenia aquest comte Guifré³³.

 

I, en segon lloc, bo i que Carbonell certament indica que el costum de calendar els documents era perillosa per als catalans perquè podria ser una indicació que el rei de França continuava tenint algun domini sobre Catalu-nya, tanmateix, per l’arxiver aquesta situació de domini francès havia expirat en temps de Guifré el Pilós, fet que quedà totalment confi rmat amb el tractat de Corbeil. D’aquesta manera, escrigué que l’any 1180:

 

fonch  ordenat  que  d’aquí  avant  los  notaris  en  les  cartes  no  metessen  lo  chalendari  dels  reys  de  França,  lo  qual  acostumaven  a  metre,  ans  haguessin  a  posar  en  aquelles  l’any  de  la  incarnació  de Jesuchrist, com no fos cosa pertinent, ans molt perjudicial, als comtes de Barcelona, y encara als catalans, que ens les cartes se hagués  a  fer  menció  del  rey  de  França,  que  en  aquell  temps  no  tenia ningun dret en lo comtat de Barcelona ne en les altres terres del principat de Catalunya; com dos reys de França ho havien lexat, e aprés, a qualsevol dret li pertangués en aquell ni en aquells, aquell sanct rey de França apellat Loys novus transigit, renunciat e diffinit, com apar per carta pública de transacció, eccessió, diffinició, et renunciació per acò feta e fermada per lo predit rey Loys al gloriós e gran conquistador rey d’Aragó apellat Jaume primer³⁴.

 

 

Certament,  Carbonell  introduí  el  concepte  de  “feu  honrat”,  advertí  sobre les datacions franques i, potser, fou el primer autor a servir-se del tractat de Corbeil com a prova definitiva de la renúncia per part del rei de França a qualsevol dret que pogués tenir sobre part de Catalunya. No obstant això, l’arxiver, com tota la tradició que el precedia des de finals del segle XII, va considerar Guifré I com a comte aloer i explicà que en 1180, quan s’ordena que no es dati la documentació segons els regnats francesos, els reis de França no tenien cap dret sobre Catalunya. Per tant, va ser una altra persona la primera en negar el domini alodial del Pilós i dels seus successors.

 

Les Cròniques  de  Pere  Miquel  Carbonell  no  foren  editades  fins  a l’any 1547, tenint a partir d’aleshores una difusió significativa. Un dels seus lectors fou el cronista valencià Pere Antoni Beuter. Aquest, en la seva Segunda parte de la Coronica general de España (1551), a més de citar Carbonell, s’inspira en part en ell per parlar sobre la qüestió de Catalunya en l’àmbit de les  relacions  dels  reis  de  França  amb  els  comtes  de  Barcelona.  En  una  nota  marginal escrigué:

 

Tuvieron por costumbre los notarios Cathalanes, de poner en sus Kalendarios de sus autos y cartas, el rey que en Francia reynava, y el año de su reyno, hasta que el rey Loys noveno deste nombre y llamado el santo, lo reunncio al rey don Iayme que gano Valencia, y  fue  esta  renunciacion  año  del  señor  .1250.  qnto  idus  Maii.  en  Claramont de Alvernia, no muy lexos de Monpeller. Esta la carta en el archio de Barcelona: en el armario de los negocios de Cathaluña, en la letra A. Haziase aquello primero por reconoscimiento de señorio que los reyes de Francia solian tener en Cathaluña³⁵.

 

En aquesta nota no estigué gaire encertat Beuter, ja que els regnats del rei franc es deixaren d’utilitzar en la documentació catalana des de 1180, i no pas des de 1258, l’any en què té lloc el tractat de Corbeil, ni de 1250, data que el cronista valencià escrigué erròniament, atès que en la mateixa obra ens ofereix l’any correcte del tractat, com veurem. Sigui com sigui, Beuter anotà: don  jofre  Velloso  [...] fue  tercero  conde  de  Barcelona,  en  franco  alodio36, però quan profunditza en el tema, diu que l’emperador franc prometé al comte Guifré:

 

que, si podía defender la tierra de Cathaluña que le quedaba y cobrar lo que havia perdido, o qualquier otra tierra de nuevo, que el condado de Barcelona, y principado de Cathaluña fuessen suyos propiamente para él y los suyos, con feudo que por él le econosciesse como superior, y pudiessen a él recurrir en causas de appellacion. Esta donación, y enfeudacion fue hecha año del Señor ochocientos y ochenta quatro, y de entonces se tomó por costumbre de poner en las cartas el año del Rey que en Fracia reynava. Estan las cartas de la donación en el archio de Barcelona. Y antes desta donación dava el Rey de Francia el condado de Barcelona a quien bien le parescia, y al tiempo que se le antojava. [...] Dizen los Cathalanes que este conde ovo el condado en franco alodio libre de toda sojecion del Rey de Francia, pero yo hallo lo contrario, porque Lotario que fue muchos años después dio el privilegio que arriba truximos al Abbad de sant Cucufato. Y adelante mostraremos como esta general exempcion y libertad otorgo el Rey Loys el santo al Rey don Iayme nuestro³⁷.

 

També cità Carbonell quan torna a tractar sobre el mesmo 1258. a tres de Mayo, quan el rei de França:

 

renuncio y transporto y diffinio todos los juros, derechos y acciones que se podian por su parte pretender en dicha  tierra  de Cathaluña,  y  dende  entonces  no  se  pusieron  en  los  calendarios  de los notarios, los años de los reyes de Francia, como se halla este aucto en el Archio de Barcelona, segun dize el coronista Cathalan Miguel Carbonell, hablando del Rey don Iayme³⁸.

 

Així, fou Beuter i no Carbonell qui negà l’al·loditat a Guifré el Pilós. Per  tant,  el  cronista  Jeroni  Pujades  s’inspirà,  en  part,  en  Beuter,  quan  tractà  aquestes qüestions que ens ocupen. 

Ja  hem  exposat  l’opinió  de  Pujades  anteriorment,  però  cal  explicar  com arribà a la seva teoria sobre el tractat de Corbeil.

Segons Pujades, la situació del feu honrat entre Guifré I de Barcelona i Jaume I d’Aragó quedaria totalment confirmada per l’existència del tractat de Corbeil, idea que el cronista afirmà obtenir de la crònica de Beuter i confirmar amb la documentació de l’Arxiu Reial de Barcelona³⁹. D’aquesta manera arribà Pujades a la conclusió que Guifré I i els seus successors no tingueren Barcelona-Catalunya en alou, almenys de dret, fins al tractat de Corbeil, i si bé Ramon Berenguer I ja era de facto senyor alodial de Catalunya, fou Jaume I qui quedà amb tota seguretat legal com a absolut senyor alodial i suprem en tot el Principat.

 

Hem seguit aquesta evolució historiogràfica fins a arribar al punt intermedi que ens plantejà Jeroni Pujades: ni Guifré aloer (tradició medieval i Carbonell) ni alt senyoriu del rei de França fins a Jaume I (Beuter). I ho  hem  fet  perquè  Ramon  d’Abadal  es  guià  per  la  lògica  de  Pujades,  del  qual deia que havia encarrilat per la bona via la qüestió històrica de la sobirania dels nostres comtes.

 

En conseqüència, la concepció d’Abadal pateix un greu problema de mètode,  ja  que  ofereix  una  visió  errònia  de  Carbonell  i  descontextualitzada  tant  de  Pujades  com  del  mateix  Carbonell,  considerant-los  simplement  com  a  recercadors  objectius  de  l’origen  històric  de  Catalunya,  sense  valorar  les  motivacions conjunturals que els portaren a sostenir els seus posicionaments historiogràfics.

 

Els darrers segles medievals i els altmoderns són una època en què les interpretacions històriques podien tenir repercussions de primer ordre en la vida política, institucional i jurídica en qualsevol comunitat política d’Occident. Per aquest motiu, es produïa una esparverant utilització del discurs històric com a justificació política per part dels poders establerts (Corona, Església, aristòcrates, parlaments, governs municipals, etc.), que ben sovint actuaren de mecenes, promotors i censors de les obres.

 

Per exemple, a la Catalunya del segle XVI i, sobretot, d’inicis del segle XVII, on l’alta jurisdicció basculava entre dos grans pols de poder (la Corona i les institucions dites de la terra: els tres Braços en Corts, la Diputació  del  General  de  Catalunya  i  el  Consell  de  Cent  de  Barcelona,  principalment), existí un fervorós debat entre historiadors –generalment, juristes i eclesiàstics– sobre l’origen medieval de Catalunya a fi  de justificar, en clau més regalista o més constitucionalista, el tipus de relació política que havien de mantenir els monarques hispànics de la Casa d’Àustria amb els seus súbdits catalans.

 

Una de les qüestions principals a dirimir era la de l’origen de la sobirania del comte de Barcelona i, en relació amb aquesta, els més proclius als posicionaments  regalistes  defensaven  que  el  comte  rebé  la  sobirania  del  rei  francès  de  fet  però  no  de  dret  (feu  franc  o  honrat),  mentre  que  els  contraris  mantenien que la rebé de dret i de fet (franc alou). D’aquests posicionaments participà plenament, com hem vist, Jeroni Pujades, qui a més destacà per la seva marcada evolució ideològica amb el pas dels anys, ja que si bé a inicis de la dècada de 1620 era un cèlebre autor reialista, en el començament de la següent  era  un  apologeta  dels  posicionaments  defensats  pels  autors  proclius  a la terra⁴⁰.

 

 

 

4.      COMTATS DELS SEGLES IX-XIII A MODE D’ESTATS DELS SEGLES XIX I XX

 

 

Un  altre  problema  de  mètode,  vist  des  de  l’actualitat,  consisteix  en  el  fet  que  Ramon  d’Abadal  no  només  feu  una  adaptació  dels  posicionaments  de  Pujades  al  nivell  de  coneixements  propi  de  mitjan  segle  XX  –substitució de Guifré I i Carles II per Borrell II i Hug I, substitució de la conquesta  sarraïna  de  Barcelona  en  el  segle  IX  per  la  ràtzia  d’Almansor  de 985, etc.–, sinó que aquesta adaptació es veu immersa en els paràmetres del món geopolític dels segles XIX i XX, quelcom, d’altra banda, propi de la historiografia de la seva època. Per exemple, en la temàtica que estem tractant continuaven la mateixa discussió historiogràfica que els autors d’Antic Règim, però ara amb un vocabulari més modern: en comptes de “feus” o “alous”, se’ns parla d’una “proclamació d’independència” i del reconeixement francès d’aquesta⁴¹.

 

Tanmateix, tractar d’independències dels comtats en relació amb el regne de França; cercar una proclamació d’independència en el suposat trencament entre el rei Hug i el comte Borrell; concebre els drets reivindicats pels reis de França sobre els comtats catalans com una alta sobirania dels Capets mantinguda durant dues centúries i mitja; defensar que l’esmentada alta sobirania s’extingiria amb el Tractat de Corbeil; afirmar que el tractat reconeixia de dret les predites independències comtals i utilitzar tot això com a explicació al fet que els comtes de Barcelona dels segles XI-XIII no prengueren el títol de reis de Catalunya, és retrotreure anacrònicament la lògica dels estats-nació contemporanis a aquelles llunyanes centúries.

 

En  el  món  de  la  feudalitat  naixent,  la  llei  i  la  legitimitat  política  s’adaptaven  contínuament  als  nous  poders  emergents,  en  la  mesura  que  senyors i llinatges tingueren força per imposar-se de manera efectiva sobre un territori i la població d’aquest, com fou el cas dels diferents comtes i dinasties comtals  en  relació  als  comtats  que  acabarien  per  conformar  Catalunya.  En  aquest sentit, el procés d’emancipació comtal respecte a la reialesa franca fou una gradual i quotidiana assumpció del poder entre els segles IX i XI.

 

Per molt que es busqui, difícilment es podrà trobar mai una declaració comtal d’independència, que seria allò propi de societats més modernes, ni que sigui en forma d’un trencament explícit de vassallatge com el que se li ha estat atribuint al comte Borrell II.

 

Per  tant,  l’objectiu  del  tractat  de  1258  no  era  pas  legalitzar  les  il·legals  independències  dels  comtes  catalans  produïdes  més  de  dos-cents  cinquanta  anys  enrere,  sinó,  com  veurem,  d’una  aliança  entre  dos  reis  del segle XIII, materialitzada a través de la renúncia mútua a drets, per evitar-se problemes geopolítics l’un amb l’altre.

 

Consegüentment, no sembla gens realista concebre que els comtes de Barcelona i, més tard, els reis d’Aragó dels segles XII i XIII no s’atribuïssin el títol de “rei de Barcelona” o de “rei de Catalunya” a causa de l’escrupolós respecte a la potestat d’una antiquíssima dinastia extinta el 987, potestat que, a  més,  els  sobirans  catalanoaragonesos  d’aquestes  centúries  consideraven  que  era  seva  des  dels  temps  de  Guifré  el  Pilós,  com  es  veu  reflectit  en  cròniques com les Gesta Comitum Barchinonensium o els documents de propietat recollits en el Liber Feudorum maior (finals del segle XII)⁴².

 

En definitiva, la modernització que dugué a terme Ramon d’Abadal de la concepció de Pujades és una explicació senzilla (trencament de la relació de vassallatge en el segle X i reconeixement de les independències comtals en el XIII) al fet que els comtes de Barcelona no prengueren el títol de reis de Catalunya, basada en pressupòsits fonamentats en teories historiogràfiques de l’època moderna, els quals, a més no han estat confirmats per l’avenç de les investigacions.  Si  repassem,  per  exemple,  allò  que  sabem  d’alguns  moments  clau de les relacions francobarcelonines entre els temps del comte Borrell II i del rei Alfons I, veiem que les coses no són pas tan senzilles com sosté l’ex-plicació canònica d’Abadal.

 

 

 

5.      FETS CLAU DE LES RELACIONS FRANCOBARCELONINES DELS SEGLES X-XII

 

 

Per començar, cal posar en relleu que no tenim documentació directa sobre la suposada demanda d’ajuda del comte Borrell al rei Lotari. L’única notícia  que  existeix  és  un  intercanvi  de  cartes  entre  el  monjo  cortesà  Gerbert (futur papa Silvestre II) i l’abat Guerau d’Orlach (futur sant). Gerbert diu a  l’abat  que  no  creu  que  el  rei  Lluís  V  socorri  el  comte  Borrell,  per  la  qual  cosa els historiadors han deduït que Borrell degué demanar ajuda a la cort carolíngia. Per tant, no sabem en quins termes demanà el comte el suposat auxili al rei franc i si li prometé fidelitat o no. I això no és tot. També cal tenir en compte que, si bé s’ha conservat la carta del rei Hug dirigida al comte Borrell, en  què  se  supeditava  l’auxili  militar  al  jurament  de  fidelitat,  explica  Michel  Zimmermann que, segurament, aquesta ni tan sols fou expedida⁴³.

 

Així, la versió que concep l’emancipació dels comtats catalans com el trencament d’un lligam feudovassallàtic entre Hug i Borrell no es correspondria gaire amb uns fets històrics que són gairebé impossibles de conèixer per l’escassetat de documentació. A  més,  resulta  imprudent  parlar  de  vassallatge  en  les  relacions  de  fi delitat  entre  grans  senyors  en  aquest  moment  ja  que,  ben  possiblement,  el  vassallatge feudal clàssic –usdefruit d’un feu per al vassall a canvi d’homenatge,  auxili  i  consell  per  al  senyor–  en  què  la  historiografia  tradicional  ha  enquadrat tradicionalment la relació entre els comtes de la pre-Catalunya i els reis carolingis, és molt més propi dels segles XI, XII i posteriors, que no pas dels segles IX i X⁴⁴.

 

Llavors, un cop vista la manca de documentació per copsar correctament els fets dels anys 985-988, per tal d’esclarir quin tipus de vincle existí entre  els  comtes  de  Barcelona  i  els  reis  de  França,  és  menester  resseguir-ne  alguns moments clau de la relació en els dos segles posteriors. Amb tot, les fonts continuen sense ser abundants. Per  exemple,  l’abat  benedictí  de  Saint  Pierre  le  Vif  de  Sens  (Borgonya)  informa  que,  a  inicis  de  l’any  1109,  el  comte  Ramon  Berenguer  III  envià una ambaixada al rei Lluís VI de França per demanar-li ajuda per aturar la pressió dels musulmans almoràvits, els quals havien subjugat les taifes andalusines, conquerit la València del Cid i derrotat les forces del rei Alfons VI de Lleó i Castella en la batalla d’Uclés l’any 1108. Tot i que Lluís VI, a fi de poder enfrontar el perill islàmic, es comprometé a fer treves amb els seus vassalls enemics: el rei Enric I d’Anglaterra –que també era duc de Normandia–, el duc de Borgonya, el duc d’Aquitània i comte de Poitiers i altres grans senyors  que  es  negaven  a  sotmetre’s  al  rei  francès.  Tot  i  això,  la  seva  ajuda  va quedar en no-res. Com que en aquesta ocasió tampoc disposem de la documentació tramesa entre el comte barceloní i el rei, mai sabrem ben bé com succeïren els fets.

 

De tota manera, si ens hem de guiar pel testimoni de l’abat –l’únic document  que  coneixem  sobre  el  fet–  interpretem  que  la  petició  d’ajuda  del  comte  Ramon  Berenguer  al  rei  francès  segurament  s’ha  de  considerar  més com una petició d’auxili d’un sobirà cristià a un altre que està ubicat a la seva rereguarda, que no pas com la demanada de protecció d’un vassall al seu senyor. Almenys, de l’escrit abacial no es destria pas que el comte de Barcelona estigués sotmès al rei de França, ja que en el document el prelat indica explícitament que els ducs de Normandia i Borgonya, així com altres magnats que  estaven  sota  el  rei  francès,  li  denegaven  l’homenatge  vassallàtic  que  li devien, sense incloure el comte barceloní entre ells, ni utilitzant-lo, tampoc, com a obedient contraexemple amb relació als rebels⁴⁵.

 

Un altre cas que hem d’analitzar és el de la visita que realitzà l’any 1154 el rei Lluís VII de França als regnes i comtats d’Espanya en pelegrinatge a  Santiago  de  Compostel·la.  Durant  el  seu  periple  es  reuní  amb  Alfons  VII  de Lleó i Castella, amb Garcia VI de Pamplona i amb Ramon Berenguer IV de Barcelona i Aragó. Tal com indica Josep-David Garrido Valls, darrer biògraf de Ramon Berenguer IV, no hi ha cap font on s’esmenti una vinculació feudal que sotmeti el comte de Barcelona i príncep d’Aragó al rei francès⁴⁶.

 

Sigui com sigui, l’hipotètic sotmetiment del comte de Barcelona al rei francès té encara menys sentit en temps d’Alfons I el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona, quan a Catalunya fins i tot s’anul·là el sistema de datació de documents segons els regnats francesos (any 1180). Nogensmenys, tant d’Abadal com José Antonio Maravall varen considerar que no s’havia de sobredimensionar aquest fet, perquè al parer d’aquests experts, des de finals del segle X, el mètode de  datació  segons  els  regnats  francs  havia  esdevingut  un  simple  procediment  cronològic que s’emprava per tradició i no com a reflex de la situació política⁴⁷.

 

Vist això, hem de parar atenció a la interpretació del tractat de Corbeil com a reconeixement legal de les independències comtals i de la conseqüència que deriva de tot plegat: Catalunya no aconseguí la categoria de regne perquè els comtes barcelonins dels segles X-XIII respectaven l’alta sobirania del rei francès.

 

 

 

6.      ELTRACTATDE CORBEIL

 

 

Pel que fa a Catalunya, aquest tractat de 1258 fa constar que el rei de França cedí i trameté totalment en el rei d’Aragó qualsevol dret i possessió que gairebé tenia o havia pogut tenir o deia tenir, tant en els dominis o senyories com en els feus i qualssevol altres, en la majoria comtats catalans:

 

dominus  rex  Francie,  pro  se  et  heredibus  et  successoribus  suis,  predicto  domino  regi  Aragonum,  et  heredibus  ac  successoribus  suis inperpetuum, et ab ipso et antecessoribus suis causam haben-tibus, et nobis procuratoribus predictis pro ipso domino rege Ara-gonum et vice ipsius, deffi  nivit, quittavit, cessit, et omnino remisit quicquid juris et possessionis vel quasi habeat, vel habere poterat, seu  eciam  dicebat  se  habere,  tam  in  domaniis  sive  dominicatu ris,  quam  feodis  et  aliis  quibuscumque,  in  predictis  comitatibus  Barchinone et Urgelli, Bisulduni, Rossilionis, Empurdani, Cerita-nie, Confl uentis, Gerundensi et Eusonensi⁴⁸.

 

 

El rei d’Aragó, per la seva part, cedí al rei francès els seus drets sobre Carcassona, Narbona, Millau, Gavaldà i Tolosa, entre altres territoris (11 de maig de 1258). La cessió dels drets de Jaume I sobre la Provença es feren a través de la persona de la seva cosina, Margarida de Provença, reina consort de França (17 de juliol de 1258).

 

En aquest cas, la reivindicació de drets que començà a fer Lluís IX de França sobre la majoria de comtats de Catalunya a partir de 1254, presentant-se com a successor dels carolingis en el regne occidental, li podia servir com a excusa per declarar la guerra al rei d’Aragó; per reclamar els mateixos territoris en cas que el llinatge masculí dels reis d’Aragó s’extingís; per exigir al rei catalanoaragonès una submissió vassallàtica; o per cedir-los al rei d’Aragó a canvi d’uns altres drets més útils per a ell, cosa que finalment succeí.

 

Tot i que desconeixem quin rei proposà a l’altre fer el tractat de Corbeil, per Ferran Soldevila⁴⁹ aquest pacte fou un triomf del rei Lluís qui, a canvi de renunciar a uns hipotètics, obsolets i improvisats drets del segle IX sobre la  major  part  dels  comtats  catalans,  rebé  la  renúncia  del  rei  d’Aragó  a  uns  drets històrics acumulats per l’estirp barcelonina en els segles XI, XII i XIII –és a dir, cronològicament, molt més vigents– sobre una multitud de dominis ubicats als territoris de Tolosa, Llenguadoc i Provença que, en aquell 1258, ja dominaven el rei francès o els seus germans, com veurem. Així, s’intentaria assegurar un plàcid control sobre l’espai que en l’actualitat anomenem Occitània, una terra per la qual, durant la primera meitat del segle XIII, la casa reial de França havia hagut d’enfrontar-se amb els reis d’Aragó, els d’Anglaterra i amb els comtes de Tolosa, entre altres grans senyors.

Amb tot, en opinió de Stefano Maria Cingolani, el rei d’Aragó no en sortí pas malparat.

En primer lloc, cal tenir en compte la dolenta perspectiva per al domini  catalanoaragonès  que  presentaven  les  regions  de  Tolosa,  Llenguadoc  i  Provença després de la derrota i mort del pare de Jaume I, el rei Pere I el Catòlic, en la batalla de Muret (1213), la qual permeté als reis francesos, amb la promoció i protecció del Papat, estendre la seva influència en la zona i, sobretot, consolidar-la, després que els germans del rei francès (el comte d’Anjou i Maine i el comte de Poitiers), esdevinguessin per via matrimonial comte de Provença (1246) i comte de Tolosa (1249), respectivament.

 

En segon lloc, per si mateixos, els territoris occitans eren un vesper poc rendible. El llinatge del rei Jaume hi havia invertit molts recursos i vides amb  resultats  ben  efímers,  ja  que  la  dificultat  per  imposar  ordre  i  autoritat  damunt la noblesa occitana era proverbial, raó per la qual cap príncep havia aconseguit crear un domini feudal fort i estable50. 

A  part,  també  hi  havia  el  tema  de  Montpeller,  que  no  figura  en  el  tractat, però que resulta un factor clau per entendre’l millor. La rica ciutat tenia seriosos problemes des de 1252 amb Jaume I per l’intent del rei d’apropiar-se de part de la tributació municipal. Això impel·lí la burgesia montpellerina a cercar l’ajuda del veí vescomte de Narbona i del bisbe de Magalona –senyor pel qual el rei d’Aragó tenia Montpeller en feu–, el qual es va fer vassall del rei de França i declarà que el rei Jaume I d’Aragó posseiria Montpeller en règim de subinfeudació, fet que podria haver conduït a la indesitjable situació de trobar-se Jaume com vassall del rei de França. A parer de José Luis Villacañas, fins  i  tot  hi  havia  la  possibilitat  que  el  rei  d’Aragó  perdés  la  legitimitat  per  reclamar el domini sobre Montpeller, per l’incompliment dels pactes vassallàtics amb la ciutat i l’aproximació montpellerina a França⁵¹.

 

Un cop signat el tractat de Corbeil amb el rei Lluís, s’anul·là el perill francès, i Jaume féu acte de presència a Montpeller a finals de 1258. Llavors, amb una amnistia i una ratificació de l’autogovern montpellerí, el rei recuperà la fi delitat de la ciutat que el veié néixer⁵².

 

Així, doncs, podem concloure que, gràcies al tractat de Corbeil, Jaume I renunciava a uns drets occitans que difícilment podria fer efectius, alhora que liquidava, en principi, la possibilitat de qualsevol reivindicació futura dels expansionistes reis de França sobre els seus dominis.

 

Posats a conjecturar, la reclamació francesa sobre els comtats catalans, més que una guerra que comportés l’entrega de mitja Catalunya a Lluís IX,  podria  haver  suposat  forçar  l’establiment  d’una  relació  de  subordinació  feudovassallàtica  dels  reis  d’Aragó  envers  els  de  França  per  tal  d’evitar  el  conflicte bèl·lic. No s’ha de perdre de vista ni la situació de Montpeller, arran de l’actuació del bisbe de Magalona, ni el fet que, pocs dies després de l’establiment del tractat que ens ocupa, se signà el tractat de París (28 de maig) pel qual el rei d’Anglaterra es reconeixia vassall del de França per territoris occitans d’Aquitània i Gascunya. Per tant, el tractat de Corbeil allunyava el sobirà catalanoaragonès de problemes amb tres prínceps (el rei de França, el comte d’Anjou-Maine-Provença i el comte de Poitiers-Tolosa) de la família reial més poderosa  de  la  cristiandat  llatina,  uns  enemics  extremadament  perillosos  i,  això sense comptar el seu aliat pontifici. Prou maldecaps tenia ja el rei d’Aragó en aquells temps per pacificar les revoltes nobiliàries catalanoaragoneses, fer  front  als  aixecaments  dels  sarraïns  valencians  i  impedir  l’hegemonia,  en  l’àmbit ibèric, del seu gendre, Alfons X de Castella i Lleó. Per tant, un cop vist allò que ens indica l’estat de coneixement actual sobre les relacions francobarcelonines i sobre les motivacions del tractat de Corbeil, constatem que ni els reis francesos tenien cap sobirania vassallàtica sobre Catalunya –respectada escrupolosament pels comtes de Barcelona i reis d’Aragó dels segles XI, XII i XIII i la qual provocà que el territori no assolís la condició de “regne”–, ni el tractat de 1258 respon a la necessitat catalanoaragonesa de reconeixement francès a les independències comtals de finals del segle X.

 

 

 

7.      HIPÒTESIS SOBRE LA MANCA D’UN TÍTOL REGI PER A CATALUNYA

 

 

Llavors, enfront de l’explicació habitual de l’alta sobirania reial francesa, que acabem de declinar, pensem que la manca del títol reial català ha de respondre a altres motius.

 

Primerament, si tractem el període anterior a la consecució de la sobirania  sobre  l’Aragó  per  part  del  comte  de  Barcelona  (1137),  cal  obrir  la  perspectiva  a  l’àmbit  hispà  i  considerar  per  quina  raó  els  sobirans  asturlleonesos i pamplonesos, i més tard els seus homòlegs castellans, aragonesos i portuguesos, es legitimaren amb el títol de rex, mentre que els comtes catalans –i pensem sobretot en el de Barcelona– no ho feren.

 

En els regnes i comtats cristians de la península Ibèrica posteriors a la consolidació d’Al-Andalus, més enllà dels principis legitimadors de l’administració  de  l’alta  justícia  i  de  la  promulgació  del  dret,  de  la  fundació  i  protecció d’esglésies i de la voluntat divinal, o sigui, el de ser gratia Dei rei o  comte  (recurs  que  el  comtes  catalans  empren  ja  des  del  la  segona  meitat  del  segle  X  com  a  recolzament  fonamental  en  la  seva  ascensió  a  la  sobirania dels seus comtats53), existia una tradició de tipus patrimonial que convenia que els reis i comtes només estaven legitimats per ser-ho gràcies a uns drets dinàstics i familiars sobre les dignitats reial o comtal⁵⁴.

 

Per aquest motiu els cognoms de reis i comtes sobirans foren patronímics fins al segle XII, i en les escriptures reials asturlleoneses, reials plamploneses i comtals catalanes, per exemple, el nom del rei o del comte anava ben sovint seguit del nom del pare, habitualment l’antecessor familiar en el càrrec, tot i que, eventualment, els sobirans foren successors dels seus germans, oncles, cosins o sogres i, en alguns regnes de les mares.

 

La legitimitat familiar ens permet formular la hipòtesi que en el segle XI els reis dels aragonesos passaren de la dignitat comtal a la reial, com a descendents directes –malgrat que per línia bastarda– del rei pamplonès, i que el comte dels castellans esdevingué rei de Castella perquè era fill del rei pamplonès. Tot i que, en aquest darrer cas, cal tenir en compte que, primerament, mitjançant les vies matrimonial i bèl·lica, el comte castellà esdevingué rei de Lleó i, llavors, canvià la categoria política de Castella.

 

En allò que respecta al primer rei de Portugal, si bé el comte Alfons Henriques era net per via materna i borda del rei de Lleó, la seva consolidació com  a  rei  portuguès  sembla  dependre  més  de  poders  externs  com  el  rei  Al-fons  VII  de  Lleó  i  de  Castella,  en  la  seva  condició  d’emperador  hispà,  i  el  papa de Roma, els quals el reconegueren com a rei després que esdevingués, respectivament, el seu vassall55.

 

Pel que fa als comtes del nord-est peninsular del segle X i XI –la majoria descendents directes de Guifré el Pilós, comte de Barcelona, de Girona, d’Osona, d’Urgell, de Cerdanya i de Conflent– cal dir que, si bé mai deixa-ren d’emprar títol comtal que havien heretat dels seus progenitors i germans, aquests comtes no només s’arrogaren l’autoritat, la majestat i la potestat dels reis francs56, sinó que, a més, alguns d’ells adduïren que tal cosa havia estat volguda per Crist o Déu, per a la defensa dels cristians contra els musulmans⁵⁷o, fins i tot, referendada pel poder imperial carolingi⁵⁸. Una invenció, aquesta darrera, de caràcter historiogràfic que fou novament formulada durant la segona meitat del segle XII en benefici del comte barceloní i rei aragonès, a través de  la  primera  crònica  –en  el  sentit  estricte–  de  Catalunya:  la  versió  primitiva  de  les  Gesta.  Com  ja  hem  vist,  les  Gesta  conceben  que  el  comte  Guifré  rebé del rei franc el comtat del Barcelona amb totes les prerrogatives del poder reial⁵⁹, cosa que el legitimà a ell i també als seus descendents, com a sobirans d’un comtat de Barcelona que, a cavall dels segles XII i XIV, quedà equiparat a tot Catalunya⁶⁰.

 

En parlar sobre les Gesta estem tractant sobre la legitimació de caràcter  històric  del  poder  sobirà.  En  la  Cristiandat  ibèrica  dels  segles  X-XV,  la principal legitimació fou el neogoticisme o entroncament i continuïtat de la classe dirigent cristiana septentrional amb el regne visigot anterior a la invasió musulmana. Així, des de mitjan segle IX en endavant, els cronistes al servei dels reis d’Astúries, Lleó i, més subsidiàriament els de Pamplona, legitima-ren el fet que els cabdills asturs de principis del segle VIII i els pamplonesos d’inicis  del  IX  es  proclamessin  amb  la  dignitat  de  rex  presentant-los  com  a  successors  directes  –i  descendents  en  un  sentit  biològic–  dels  reis  gots  dels  segles VI i VII⁶¹. Una condició sine qua non, per tal de gaudir de la dignitat reial en bona part de l’Espanya cristiana dels segles X-XII, en la qual els reis i l’aristocràcia es reivindicaven com a gots⁶².

 

Doncs bé, aquesta legitimitat històrica goticista se la pogueren atribuir els reis pamplonesos i, sobretot, a través de la figura semillegendària del rei Pelai, els reis asturlleonesos i castellans, però no pas els comtes catalans dels segles XI i XII.

 

 I és que, malgrat que en el segle IX i encara molt ocasionalment en el  segle  X  els  comtats  ubicats  entre  els  rius  Roine  i  Llobregat  –ara  junts  o  ara  per  separat–  pogueren  ser  identificats  des  de  la  cort  franca  o  la  mateixa  Barcelona com a “Gòtia”⁶³, els comtes sobirans de la pre-Catalunya no reivindicaren pas la connexió reial goda, ben segurament perquè eren conscients –i així ho testimonien els pergamins, cartularis i preceptes dels seus arxius– que la seva legitimitat històrica depenia d’uns avantpassats de la novena centúria designats pels carolingis⁶⁴.

 

De  fet,  com  exposa  Cingolani,  el  neogoticisme  fou  propagat  amb  força arreu d’Espanya en el segle XIII per la crònica de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Jiménez de Rada. Tanmateix, no fou fins al segle XV que, amb l’entronització  d’un  Casal  d’Aragó  de  llinatge  castellanolleonès  el  1412,  es  començà  a  reivindicar  entre  diversos  sectors  del  principat  de  Catalunya  els  mateixos orígens i la mateixa legitimitat històrica goda que la Corona de Castella i Lleó⁶⁵.

 

Segonament, si tractem sobre el període posterior a l’any 1137, pensem que l’explicació de la no-consecució del títol reial català pot radicar, bàsicament, en tres factors interns.

 

El primer és la falta de necessitat. Des de 1162 els comtes de Barcelona gaudiren de la dignitat règia que els conferia ser lo senyor rei d’Aragó, fet que de cara a l’exterior els equiparà nominalment a la resta de reis cristians⁶⁶ i, de cara a l’interior, esdevingué el principal argument per a la consolidació del poder del comte barceloní com a sobirà de tot Catalunya, ja que la seva condició reial el situava per sobre dels altres comtes i nobles catalans⁶⁷.

 

El segon factor és el caràcter políticament compost de la Catalunya medieval. Aquesta no nasqué directament com una unitat política compacta i tampoc de la unificació d’un conjunt de dominis territorials pertanyents tots al mateix príncep, com fou el cas d’Aragó⁶⁸. Catalunya era el resultat de la suma de múltiples comtats independents entre ells, regits per diferents comtes que gaudien de la potestat suprema sobre els seus respectius comtats.

 

El  declivi  reial  dels  segles  X  i  XI  comportà  arreu  del  regne  franc  occidental la patrimonialització de dominis territorials particulars per part de ducs i de comtes (com els dels comtats del nord-est ibèric) que la historiografia ha anomenat “principats territorials”⁶⁹. Amb tot, cal dir que els dominis comtals de la pre-Catalunya eren geogràficament migrats en comparació amb els grans dominis territorials patrimonialitzats pels principals magnats francs: els ducs de Gascunya, de Bretanya, de Normandia, de Borgonya o el duc d’Aquitània i comte de Poitiers,  per  exemple.  I  si  bé  en  aquelles  centúries  la  preeminència  del  comte  de  Barcelona  entre  els  comtes  veïns  era  creixent,  tant  per  raó  de  primogenitura  entre  els  llinatges  comtals  descendents  de  Guifré  el  Pilós⁷⁰  com,  i  sobretot,  pel seu domini permanent sobre la triada comtal de Barcelona, Girona i Osona, aquest comte no unificà sota el seu poder els comtats catalans formant un gran senyoriu. La realitat política es traduí en l’existència oscil·lant d’entre quatre i set dominis comtals autònoms, que s’unien i dividien segons les herències. De fet, inclús a la fi  del segle XII, quan la major part dels comtats catalans convergiren en  el  patrimoni  familiar  barceloní  i  aquest  gaudí  d’una  gran  ampliació  territorial en l’espai català amb la conquesta dels territoris de Tortosa i Lleida, el basti-ment geopolític de Catalunya es feu juxtaposant els dominis de diversos comtes.

 

En aquell període, Catalunya es conformà a partir dels comtats catalans del comte de Barcelona i rei d’Aragó més els comtats d’Urgell, Empúries i Pallars Sobirà que romanien encara sense formar part del domini de la Corona, car els comtes Pere, Sanç i Nunó Sanç de Rosselló i Cerdanya de finals del segle  XII  i  inicis  del  XIII  reberen  del  sobirà  els  seus  comtats  com  a  feus,  per ser membres de la família reial catalanoaragonesa. Una tendència, la d’infeudar  amb  comtats  de  Catalunya  infants  secundogènits,  que  assoli  un  nou  grau geopolític a la mort del rei Jaume I l’any 1276, quan l’infant Jaume no només rebé els comtats de Rosselló i Cerdanya, sinó també el regne de Mallorca i la senyoria de Montpeller. Així, tot i acabar esdevenint entre els segles XII i  XIII  vassalls  del  sobirà  de  Catalunya,  el  rei  de  Mallorca  (pels  comtats  de  Rosselló  i  Cerdanya),  els  comtes  d’Urgell,  d’Empúries,  de  Pallars  Sobirà  i  el  comte  de  Foix  (que  al  territori  català  posseïa  el  vescomtat  de  Castellbó)  no  només  gaudien  d’una  notable  autonomia  en  els  seus  dominis  senyorials,  sinó que, a més a més, es podien equiparar al rei d’Aragó i comte de Barcelona, tant per posseir una prosàpia tan antiga i noble com la seva, com per gaudir del mateix rang comtal que el rei d’Aragó en allò que respectava a Catalunya.

 

El tercer factor, i potser el més influent, pensem que fou la voluntat de la classe dirigent catalana d’escurçar al màxim les diferències entre ella i el seu príncep sobirà. Abans i després de l’ascens barceloní al soli aragonès, els comtes, vescomtes, bisbes, abats, barons i castlans catalans eren molt reticents a sotmetre’s al control del comte de Barcelona, i no pas perquè consideressin que aquest control podia ser lesiu al dret del rei francès, com sostenia d’Abadal, sinó contrari als seus propis drets particulars. En conseqüència, els membres de la revoltosa elit catalana dels segles XII i XIII es relacionaven amb el monarca catalanoaragonès segons els interessos que els impel·lien en cada moment. Tant el podien tractar com el seu senyor sobirà com també com a simple primus inter pares contra el qual podien rebel·lar-se amb relativa facilitat⁷¹. 

 

Potser  en  aquesta  dialèctica  permanent  entre  el  rei  i  la  resta  de  la  classe  dirigent  de  Catalunya,  encapçalada  pels  comtes  emporità,  urgellenc  i  pallarès i els vescomtes, s’entenen millor una tríada de fets del segle XIII.

 

 D’una banda, tenim les reivindicacions cronístiques del seu títol i ascendència reial aragonesos que el mateix rei Jaume I feu exclusivament per a un públic català, ja que s’escrigueren en llengua catalana i sense cap pretensió que aquestes reflexions sortissin de Catalunya i, sobretot, de Barcelona⁷². I en aquest mateix sentit, no podem oblidar tampoc la voluntat de Pere II el Gran, frustrada el 1283, d’intitular-se exclusivament rei d’Aragó en la documentació i fer un únic acte de jurament de privilegis que servís per al conjunt de territoris de la Corona d’Aragó⁷³.

 

D’altra banda, trobem un subtil canvi en les Gesta per evitar afirmar que el comtat barcelonès fou obtingut a perpetuïtat per Guifré el Pilós i el seu llinatge amb les prerrogatives del poder regi. Cingolani ha percebut que si bé en la versió original de les Gesta, redactada entre 1180 i 1184, constava que el comtat de Barcelona havia arribat als seus comtes amb totes les prerrogatives de  la  potestat  reial  (cum  potestate  regali),  poc  abans  de  1268  el  “cum”  fou  substituït per un “de” (de potestate regali). Així, es modificà el significat de manera que ara el comte rebé el comtat no amb el poder reial, sinó directament i simplement del poder reial franc.

 

Llavors,  partint  de  les  tesis  d’Abadal,  la  hipòtesi  de  Cingolani  per  comprendre aquest canvi és la següent: si bé el fet d’indicar que el comtat de Barcelona arribà als seus comtes amb (cum) les prerrogatives del poder reial encaixa  amb  la  construcció  d’una  autoritat  “estatal”  en  temps  d’Alfons  I  el  Cast, un cop signat el tractat de Corbeil per Jaume I, el que es volgué destacar és que la potestat dels comtes barcelonins provenia, ara de dret i no només de fet, del rei francès⁷⁴.

 

Tanmateix, com hem pogut comprovar, el tractat del Corbeil no fou concebut  com  a  justificant  jurídic  d’unes  independències  de  fet  del  comtats  catalans del segle X. A més, en totes les versions de les Gesta (ss. XII-XIII) s’explica  que  el  monarca  franc  concedí  el  comtat  de  Barcelona  a  Guifré  i  al  seu  llinatge  perpètuament  per  expulsar  els  musulmans  sense  ajuda.  Així,  doncs, ja des de la versió primitiva del segle XII es considera que els comtes de Barcelona posseeixen el comtat de fet, però també de dret, des dels temps de Guifré I.

 

Per tant, al nostre parer, el subtil canvi pot tenir quelcom a veure amb l’existència d’altres comtes catalans en la segona meitat del segle XIII i no guardar relació amb el rei de França. A partir de la lectura de les Gesta sense el canvi de cum per de, comtes com els d’Urgell, Empúries o Pallars podrien  haver  adduït  que  els  seus  antecessors  en  el  càrrec  comtal  també  havien  posseït  dels  respectius  comtats  amb  (cum)  el  poder  reial  i  havien  exercit de sobirans autònoms. Un argument que els podria haver servit per equiparar-se, encara més, al comte de Barcelona i rei d’Aragó en el marc de Catalunya.

 

En canvi, si en les Gesta el comte Guifré I rebia Barcelona/Catalunya del  (de)  poder  reial  franc,  en  la  segona  meitat  del  segle  XIII  –ja  extingida  la dinastia barcelonina de Rosselló i Cerdanya i havent passat aquests com-tats al domini del sobirà catalanoaragonès, així com finida també la dinastia comtal urgellenca que descendia de Guifré i romanent el comtat en poder dels Cabrera–, només el rei Jaume I podia proclamar-se hereu i successor directe i exclusiu del Pilós.

 

Dit això, existeixen una altra tríada de fets que semblen confirmar les nostres  hipòtesis  en  relació  al  període  posterior  a  la  unió  catalanoaragonesa  dels anys 1137-1162:

 

En primer lloc, l’esmentada creació dels regnes de Mallorca (1229) i València (1238) amb la seva legalitat privativa. La historiografia indica que si  Jaume  I  erigí  aquests  nous  dominis  com  a  regnes  autònoms,  i  no  com  a  noves regions de Catalunya o d’Aragó, fou per tal de controlar-los millor i extreure’n molt més rendiment. Llavors, per què aquest rei no prengué per si mateix el títol de rex Cathalonie, ni tan sols després del tractat de Corbeil? Doncs  perquè  la  classe  dirigent  catalana  –de  la  qual  els  reis  depenien  per  finançar les seves múltiples guerres i per controlar el país–, n’era l’autèntic impediment,  com  advertí  el  mateix  d’Abadal  quan  esmentà  de  passada,  en  fer  al·lusió  al  problema  polític  que  suscitarien  al  rei  Jaume  I  les  probables  reticències que acompanyarien una proclamació especial de la condició reial oficial per a Catalunya⁷⁵.

 

En segon lloc, cal recordar que foren els tres braços estamentals catalans que, aprofitant la crisi i debilitat règia a causa de la guerra contra el Papat, Nàpols  i  França  arran  de  la  conquesta  catalanoaragonesa  de  Sicília  (1282),  feren sancionar per llei, en les Corts de Catalunya de 1283, que el rei Pere II i els seus successors no podrien emprar de forma oficial a Catalunya cap altra titulació que no fos la comtal barcelonina⁷⁶. Fet que demostra la voluntat de la classe dirigent catalana d’evitar el distanciament jeràrquic, ni que fos formal, entre  el  rei  i  l’alta  noblesa  comtal  (Rosselló  i  Cerdanya,  Urgell,  Empúries,  Pallars i Foix) del país.

 

En  tercer  lloc,  hem  de  tenir  en  compte  el  procés  judicial  que  el  rei  Pere III el Cerimoniós incoà contra el rei Jaume III de Mallorca l’any 1343 per arrabassar-li el regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya. Cal posar de manifest que quan el rei Pere III reivindicà la seva condició de sobirà i  la  seva  jurisdicció  suprema  sobre  Catalunya,  no  se  serví  dels  mots  “rei”  i  “regne”, sinó dels termes “príncep” i “principat”, fet que segurament té molta més relació amb les elits catalanes i la prohibició legal imposada per les Corts de l’any 1283, que no pas amb cap poder extern.

 

 

 

8.      CONCLUSIÓ

 

 

En el present article s’ha demostrat la manca de viabilitat de la teoria clàssica de Ramon d’Abadal sobre el fet que la Catalunya medieval no adquirí oficialment la categoria de “regne” i sí de “principat”, perquè fins a la signatura del tractat de Corbeil (any 1258), legalment el rei de Catalunya era el rei de França. Una concepció que es fonamentà de forma descontextualitzada (i errònia en el cas particular de Pere Miquel Carbonell) en tesis d’autors dels segles XV, XVI i XVII, les quals foren modernitzades per d’Abadal adaptant-les anacrònicament als paràmetres geopolítics dels segles XIX i XX. El desballestament d’aquesta explicació tradicional de d’Abadal –la vàlua historiogràfica del qual, fora de la temàtica que ens ocupa, no hem volgut en cap cas menystenir– permet el retorn d’aquesta qüestió històrica a la palestra historiogràfica. Finalment, després de repassar les darreres interpretacions històriques sobre els fets clau de les relacions de la reialesa francesa amb el poder comtal barceloní entre finals del segle X i mitjan del XII, així com també sobre el tractat de Corbeil, pensem que les hipòtesis plantejades en el darrer apartat ofereixen la possibilitat d’analitzar la documentació dels segles IX-XIV des dels múltiples enfocaments de la història política (pensament polític, anàlisi conceptual dels termes  juridicopolítics  i  la  comparativa  amb  l’evolució  política  dels  països  veïns...) que poden ajudar a respondre, de manera més aproximada a la realitat històrica medieval, al perquè del fet que Catalunya fou oficialment un “principat” i no un “regne”.

 

 

 

9.      BIBLIOGRAFIA CITADA FONTS PRIMÀRIES (NO ARXIVÍSTIQUES)

 

 

·       Jaume I d’Aragó, Llibre dels feyts del rei en Jaume, ed. Ferran Soldevila (reed. pòstuma), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007.

·       Pere III d’Aragó, Crònica General de Pere III el Cerimoniós, dita comunment Crònica de Sant Joan de la Penya, ed. Amadeu-J. Soberanas, Barcelona, Alpha, 1961.

·       Beuter, Pero Anton, Segunda parte de la Coronica general de España, y especialmente de Aragón, Cathaluña y Valencia, València, Joan de Mey, 1551. [Consultable a Biblioteca Valenciana Digital].

·       Bofarull, Manuel de (ed.) (1866), Colección de documentos inéditos, 30, Barcelona, imprenta del archivo.

·       Carbonell, Pere Miquel, Cròniques d’Espanya, ed. Agustí Alcoberro, 2 vols., Barcelona, Barcino, 1997.

·       Desclot, Bernat (2009), Libre del rei en Pere e de sus antecesors passats, ed. Stefano M. Cingolani, Barcelona, Barcino.

·       Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, ed. Stefano Maria Cingolani, (2012), Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum.

·       Laborde, M.  Joseph de (ed.)  (1873), Layettes du Trésor des chartes,  tom  3,  París, Plom, pp. 405-408.

·       Pujades, Jeroni (1829-1832), Crónica Universal del principado de Cataluña, 8 vols., Barcelona, José Torner [consultable a Google Books].

·       Albert, Ricard; Gassiot, Joan (eds.) (1928), Parlaments a les Corts Catalanes, Barcelona, Barcino.

 

 

 

_____________

 

 

1.     En la nostra tesi doctoral duguérem a terme una anàlisi històrica, quantitativa, semàntica i comparativa d’alguns conceptes politicojurídics i identitaris de la història baixmedieval i alt-moderna de Catalunya. Aquesta investigació pogué ser confegida gràcies a l’ajut predoctoral FI-DGR de l’AGAUR, del qual vàrem gaudir entre el març de 2015 i febrer de 2018. Vegeu: Palomo 2018a.

2.     Salrach 2011.

3.     Vegeu un seguit d’exemples del segle XI a Cingolani 2008, pp. 154-156; 2015, pp. 101-104 i 110.

4.     Sobre  les  titulacions  efectives  de  Ramon  Berenguer  IV  i  el  debat  que  hi  ha  al  voltant:  Palomo 2018b.

5.     Cingolani 2015, p. 143.

6.     Ferran 2001.

7.     Desclot 2009, cap. 139.

8.     Bofarull (ed.) 1866, p. 304.

9.     Ibidem, pp. 303-308.

10. La citació a Cingolani 2015, p. 241. El parèntesi i el claudàtor són de l’autor.

11. No sempre que s’emprava aquesta expressió es feia amb aquesta accepció geopolítica, ja que durant els segles XIV i XV el ‘principat de Catalunya’ també posseïa un significat jurisdiccional en ser sinònim de les terres de jurisdicció reial a Catalunya. Sabaté 1997, pp. 339-340.

12. La citació a Cingolani 2015, p. 268.

13. Albert, Gassiot 1928, pp. 112-121. La citació a la p. 117.

14. Sobrequés 2015, p. 351; Palomo 2018a.

15. La citació i la interpretació a Cingolani 2008, p. 171.

16. Ferrando 1980, pp. 136 i 137.

17. Jaume I d’Aragó, Llibre dels feits, ed. Soldevila, p. 413.

18. La citació a Lalinde 1997, p. 450.

19. Abadal 1965, p. 340.

20. Font, et al. 1989.

21. Abadal 1987, pp. 64 i 67.

22. Ibidem, pp. 63-67.

23. Gestes, ed. Cingolani, p. 64. Segons explica Stefano M. Cingolani, la primera vegada que s’escrigué sobre aquest episodi històric fou en la primera redacció de les Gesta, redactada entre 1180 i 1184. Cingolani 2012.

24. Pere III d’Aragó, Crònica General, ed. Soberanas, p. 79.

25. Carbonell, Cròniques d’Espanya, ed. Alcoberro.

26. Abadal 1997, p. 53.

27. Ibidem, pp. 49-61 i 140.

28. Pujades 1829-1832, vol. 6, llibre. 9, cap. 32, pp. 312-314.

29. Ibidem, pp. 315-316.

30. Ibidem, p. 318.

31. Abadal 1997, p. 53.

32. Ibidem, p. 141.

33. Carbonell, Cròniques d’Espanya, ed. Alcoberro, vol. 2, p. 17.

34. Ibidem, p. 40.

35. Beuter, Coronica general, cap. 12, f. 32v. En cursiva les abreviatures en totes les citacions.

36. Ibidem.

37. Ibidem, cap. 13, f. 34v.

38. Beuter, Coronica general, cap. 50, f. 143r.

39. Pujades 1829-1832, vol. 6, llibre 9, caps. 31-32, pp. 309-319.

40. Villanueva 1994

41. Abadal 1997, pp. 54-61

42. Cingolani  2010,  pp.  219-252.  Segons  aquest  autor,  la  coherència  ideològica  d’ambdues  reforça,  encara  més,  la  vinculació  de  les  Gesta  amb  la  voluntat  i  supervisió  del  rei  Alfons  I.Cingolani 2012, pp. 14-24.

43. Zimmermann 1991.

44. Sabaté 2010, p. 173.

45. Benito 2009, pp. 32-33.

46. Garrido 2014, pp. 255-256.

47. Maravall 1954; Abadal 1965,p. 339.

48. Laborde (ed.) 1873, tom 3, pp. 405-408. Citació a la p. 406.

49. Soldevila 1962, vol. 1, pp. 295-304.

50. Cingolani 2007, pp. 281-289.

51. Villacañas 2003, p. 478.

52. Ibidem, pp. 477-484; Belenguer 2007, pp. 251-259.

53. Cingolani 2008; Salrach 2011, pp. 30-32.

54. Cingolani 2008, p. 138.

55. Narbona 2015.

56. Vegeu-ne diverses mostres de la primera meitat del segle XI, així com la seva interpretació que subscrivim a Cingolani 2008, pp. 168-172. Amb tot, en una ocasió Berenguer Ramon I de Bracelona s’anomena ell mateix “comes et regis de Barchinona”, i Ermengol IV d’Urgell parla dels seus dominis com a “regno meo”. Cingolani 2008, pp. 169-170.

57. bidem, p. 145.

58. Salrach 2011.

59. Cingolani 2008, p. 173.

60. Sabaté 1997, pp. 333-335; Cingolani 2015, pp. 156-158 i 168-170.

61. Isla 2011.

62. Isla 1995.

63. Zimmermann 1989.

64. Exposem el nostre agraïment al professor Amancio Isla per la seva generositat i gentilesa en guiar-nos en aquestes qüestions.

65. Cingolani 2012, pp. 26-29; 2015, pp. 27-28.

66. Ferro 1999.

67. Sabaté 1997.

68. Aquest regne sorgí durant el segle XI de la conversió del petit comtat d’Aragó en regne, i acabà de conformar-se en el segle XII amb la inclusió com a part d’aquest regne d’altres terri-toris veïns, com foren el comtat de Sobrarb o el regne de Saragossa, que eren tots ells dominis directes del rei aragonès i no pas de vassalls seus.

69. Salrach 2011, p. 22.

70. Abadal 1987, p. 63.

71. Sabaté 2005, pp. 483-498.

72. Cingolani 2010 pp. 234-242; 2015, pp. 183-184.

73. Ibidem, pp. 171-177.

74. Cingolani 2008, p. 173.

75.  Abadal 1987, p. 67.

76. Sabaté 1997, p. 341.

 

 

 

 

REFERÈNCIESBIBLIOGRÀFIQUES

 

·       Abadal,  Ramon  d’  (1965),Els  Primers  comtes  catalans,  Barcelona,  Vicens  Vives (1a ed., Teide, 1958).

·       Abadal, Ramon d’ (1987), Pere el Cerimoniós i els inicis de la decadència política de Catalunya, Barcelona, Edicions 62 (1ª ed., pòstuma 1972).

·       Abadal, Ramon d’ (1997), Catalunya fa mil anys: notes històriques en ocasió del mil·lenari, Barcelona, Generalitat de Catalunya (ed., pòstuma).

·       Belenguer, Ernest (2007), Jaume I i el seu regnat, Lleida, Pagès.

·       Benito i Monclús, Pere (2009), L’expansió territorial ultrapirinenca de Barcelona  i  la  Corona  d’Aragó:  guerra,  política  i  diplomàcia  (1067-1213), a Ferrer i Mallol, Maria Teresa; Rius, Manuel (dirs.), Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa  a  l’edat  mitjana,  Barcelona,  Institut  d’Estudis  Catalans,  vol. 1/1, pp. 13-150

·       .Cingolani, Stefano Maria (2007), Jaume I. Història i mite d’un rei, Barcelona, Edicions 62.

·       Cingolani, Stefano Maria (2008), Estratègies de legitimació del poder comtal: l’abat  Oliba,  Ramon  Berenguer  I,  la  Seu  de  Barcelona  i  les  Gesta  Comitum Barchinonensium, “Acta historica et archaeologica mediaevalia” 29, pp. 135-175.

·        Cingolani,  Stefano  Maria  (2010),  Tradiciones  e  idiosincrasias.  Las  relaciones entre Cataluña y Aragón en la historiografía (siglos XI-XIII), a Sesma,  José  Ángel  (coord.),  La  Corona  de  Aragón  en  el  centro  de  su Historia. 1208-1458. La Monarquía aragonesa y los reinos de la Corona, Saragossa, Gobierno de Aragón, pp. 219-252.

·       Cingolani,  Stefano  Maria  (2012),  Introducció,  a  Cingolani,  Stefano  Maria  (ed.), Gestes  dels  comtes  de  Barcelona  i  reis  d’Aragó.  Gesta  Comitum  Barchinone  et  Regum  Aragonie,  Santa  Coloma  de  Queralt,  Obrador Edèndum, pp. 11-53.

·       Cingolani, Stefano Maria (2015), La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410), Barcelona, Generalitat de Catalunya.

·       Ferran, Elisabet (2001), El Jurista Pere Albert i les Commemoracions, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra (tesi doctoral).

·       Ferrando, Antoni (1980), Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Universitat de València.

·       Ferro, Víctor (1999), Dret públic català: les institucions a Catalunya fi ns al Decret de Nova Planta,Vic, Eumo (1ª ed. 1987).

·       Font i Rius, Josep M.; Mundó, Anscari M.; Riu i Riu, Manuel; Udina i Martorell, Frederic; Vernet i Ginés, Joan (1989), Procés d’independència de Catalunya (ss. VIII-XI). La fi ta del 988, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Comissió del Mil·lenari del naixement polític de Catalunya.

·       Garrido Valls, Josep-David (2014), Ramon Berenguer IV, Barcelona, Rafael Dalmau.

·       Isla, Amancio (1995), Consideraciones sobre la monarquía Astur, “Hispania. Revista española de historia” 189, pp. 151-168.

·       Isla, Amancio (2011), La construcción de la monarquía en León, siglos X y XI:  historias  y  leyes,  a  Martínez  Sopena,  Pascual;  Rodríguez,  Ana  (eds.), La construcción medieval de la memoria regia, València, Pu-blicacions de la Universitat de València, pp. 33-44.

·       Lalinde, Jesús (1997), Depuración histórica del concepto de Corona de Ara-gón,  a  Sarasa,  Esteban;  Serrano,  Eliseo  (coords.),  La  Corona  de  Aragón y el Mediterráneo: siglos XV-XVI, Zaragoza, Institución Fer-nando el Católico, pp. 433-458.

·       Maravall,  José  Antonio  (1954),  Sobre  el  sistema  de  datación  por  los  reyes  francos en los diplomas catalanes, “Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos” 60, pp. 361-374.

·       Narbona,  Rafael  (2015),  En  l’horitzó  de  la  història  ibèrica.  Pobles,  terres,  sobiranies (segles V-XV), Catarroja, Afers.

·       Palomo, Cristian (2018a), Identitat i vocabulari polítics a Catalunya durant la Guerra de Successió, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona (tesi doctoral inèdita).

·       Palomo, Cristian (2018b), A propòsit de de les teories de la creació de la Corona d’Aragó mitjançant el “casamiento en casa” i l’extinció del llinat-ge barceloní el 1137,“Revista de Dret Històric Català” 17, pp. 11-58.

·       Sabaté,  Flocel  (1997),  El  territori  de  la  Catalunya  medieval:  percepció  de  l’espai i divisió territorial al llarg de l’edat mitjana, Barcelona, Rafael Dalmau.

·       Sabaté, Flocel (2005), El poder soberano en la Cataluña bajomedieval: definición y ruptura, a Foronda, François; Genet, Jean-Philippe; Nieto, José Manuel (dirs.), Coups d’État à la fi n du Moyen Âge? Aux fondements du pouvoir politique en Europe occidentale, Madrid, Casa de Velázquez, pp. 483-527.

·       Sabaté, Flocel (2010), La Catalunya dels segles X-XII i la definició historiogràfica del feudalisme, “Catalan Historical Review” 3, pp. 163-184.

·       Salrach, Josep Maria (2011), Legitimación del poder condal en los orígenes de Cataluña, a Martínez Sopena, Pascual; Rodríguez, Ana (eds.), La construcción medieval de la memoria regia, València, Publicacions de la Universitat de València, pp. 21-32.

·       Sobrequés, Jaume (2015), Consolidació i majoria d’edat del fet identitari català (1410-1714), Barcelona, Generalitat de Catalunya.

·       Soldevila, Ferran (1962), Història de Catalunya, 3 vols., Barcelona, Alpha.

·       Villacañas, José Luis (2003), Jaume I el Conquistador, Madrid, Espasa Calpe.

·       Villanueva, Jesús(1994), Los orígenes carolingios de Cataluña en la historiografía y el pensamiento político del siglo XVII, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona (tesina).

·       Zimmermann, Michel (1989), En els orígens de Catalunya: emancipació política y afirmació cultural, Barcelona, Edicions 62

·       .Zimmermann,  Michel  (1991),  Hugues  Capet  et  Borrell.  Á  propos  de  l’inde-pendence de la Catalogne, a Barral, Xavier (dir.), Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil. Actes del col·loqui internacional Hug Capet, Barcelona, Generalitat de Catalunya, pp. 59-64.

 

 

 

 

Citation / Cómo citar este artículo: Palomo Reina, Cristian (2020), Noves perspectives per a una qüestió no resolta: per  què  Catalunya  fou  un  principat  i  no  un  regne?,  “Anuario  de  Estudios  Medievales”  50/1,  pp.  323-352.  https://doi.org/10.3989/aem.2020.50.1.12Copyright:  ©  2020  CSIC.  This  is  an  open-access  article  distributed  under  the  terms  of  the  Creative  Commons  Attribution 4.0 International (CC BY 4.0) License.

 

X.M.C.  6/2021