Armand Fluvià i Escorsa
04/09/2015
L’heràldica és un sistema
simbòlic únic al món per les seves característiques, que són bàsicament tres:
que el suport on es pinten les armories és originàriament l’escut defensiu dels
combatents medievals, que està basat en uns colors anomenats esmalts i que les
armories són hereditàries en una família o en un territori. L’heràldica te una
normativa i un llenguatge propis, que s’han estès per tot el món i en aquest sentit
si jo des d’aquí, truco per telèfon a un heraldista del Japó i li blasono
(o sigui, descric) un escut, ell, sense veure’l mel dibuixarà correctament. Cal
dir, també, que l’heràldica, a més d’una ciència també és un art i té un
disseny especial: el disseny heràldic.
L’heràldica apareix a l’occident d’Europa el primer terç del segle XII i
apareix als camps de batalla per la necessitat d’identificar els enemics, puix
que si a la cota de malla, que només deixava veure la cara, s’hi afegia el
casc, amb només una estreta espitllera davant els ulls, era molt difícil
reconèixer contra qui lluitaves. Per pal•liar aquesta dificultat, van començar
a pintar a la part externa dels escuts defensius tota una sèrie de senyals,
geomètrics, animals, vegetals, arquitectònics, etc. Quan aquests senyals es van
fer hereditaris en una família és quan neix l’heràldica gentilícia. Tot seguit,
també, va aparèixer l’heràldica cívica també per la necessitat d’identificar i
autenticar la documentació emesa per províncies, ciutats viles i pobles.
Seguidament, va sorgir, per la mateixa necessitat identificativa, l`heràldica
corporativa emprada pels gremis, les universitats, i molt posteriorment,
l’heràldica industrial per identificar marques de vins i licors, cotxes, i empreses.
Finalment va aparèixer l’heràldica esportiva. Quin és el club esportiu que no
té escut?. Una altra cosa que siguin correctes, que gairebé no n’hi ha un que
ho sigui. La font principal i més antiga on apareixen representades unes
armories són els segells. Els segells es penjaven dels pergamins, i servien per
autenticar els documents. Al segell, el titular, ja fos un persona, una
entitat, una ciutat, etcètera, hi posava el seu senyal. Als primers segells,
els personatges, generalment sobirans o grans magnats, hi apareixen a cavall,
portant un escut i agafant una llança de la qual sortia una banderola o un
gonfanó. Com he dit abans, aquests senyals en principi eren personals, però a
partir de la primera meitat del segle XII es fan hereditaris en una família, i
és quan neix l’heràldica. Doncs bé: el segell més antic d’Europa, absolutament
datat, que porta un escut armoriat, és el del comte Raül I de Vermandois, que
va morir el 1152. I aquest document o pergamí, d’on penja el segell, és datat
de l’any 1146. Però el segon, també absolutament datat, és del comte de
Barcelona Ramon Berenguer IV, que va morir el 1162. Aquest segell penja d’un
pergamí de l’any 1150. Ara bé, això vol dir que si és del 1150, la matriu
d’aquest segell havia de ser anterior, i segons Faustino Menéndez-Pidal, la
matriu podria ser de l’any 1131. Al segell de Ramon Berenguer IV de 1150
apareix el mateix senyal al seu escut defensiu i a la banderola. A la banderola
es veuen unes faixes, i a l’escut es veuen uns pals. En heràldica, les franges verticals
són pals, les horitzontals són faixes, les diagonals en direcció de dreta a
esquerra de l’escut és la banda, i el revés és la barra.
A Catalunya no sempre s’han fet les coses bé, i també hem tingut mala sort. Un
exemple molt clar entre molts d’altres és que Ramon Berenguer IV va preferir
ser el més antic i prestigiós dels comtes sobirans al més modern dels reis.
Sempre s’ha dit que hauria pogut aprofitar aquells moments per proclamar-se
rei, però que no ho va fer, diuen, perquè hi havia una teòrica sobirania
eminent per part dels reis de França. Aquesta idea, de no ser el més modern
dels reis, i ser el més prestigiós i antic dels comtes, la trobem en un
historiador anglès de l’època, més o menys un contemporani de Ramon Berenguer
IV, William Petit of Newburgh. L’any 1198 escriu que Ramon Berenguer IV «no
volia ser més que els seus avantpassats, i que s’estimà més ser el primer dels
comtes que no el setè dels reis». Una conseqüència, diríem, d’aquella manca de
perspectiva va ser que, quan l’any 1137 es va enllaçar Ramon Berenguer IV amb
Peronella, única filla de Ramir II, cinquè i darrer rei d’Aragó de la dinastia
navarresa dels Ximena, els seus descendents, en comptes de dir-se «de
Barcelona», com hauria d’haver estat, es van dir «d’Aragó», i la conseqüència
ha estat que hom parli sempre de «reis d’Aragó», «la Corona d’Aragó», «Barres
d’Aragó» o que molta gent cregui que Catalunya formava part del regne d’Aragó,
cosa que mai no ha estat així. Fins i tot s’està negant, des d’instàncies molt
altes, que Catalunya no ha estat mai una nació o un estat. Catalunya, fins al
1714, quan por justo derecho de conquista, són paraules del rei Felip V, va ser
annexionada a Castella, tenia moneda pròpia, un parlament propi (les Corts
catalanes), un dret públic i privat propis, unes institucions de govern
pròpies, amb els seus propis funcionaris i una llengua pròpia. Tot això no és
característic d’un estat o d’una nació?
Una cosa semblant la tenim també amb la denominació dels nostres comtes-reis.
Zurita, el 1562, va escriure Los anales de Aragón, per encàrrec dels diputats
de les Corts aragoneses. En esmentar els reis d’Aragó els va donar l’ordinal
que els corresponia en aquest regne i no com a sobirans de Catalunya o comtes
de Barcelona. Per aquesta raó els Peres i els Alfons són coneguts amb l’ordinal
aragonès. Tanmateix, a l’Arxiu General de la Corona d’Aragó (abans Arxiu Reial
de Barcelona), tots els monarques segueixen la numeració catalana i no
l’aragonesa, o sigui, que si busqueu algun document de l’època de Felip V, hom
el trobarà per Felip IV. És més, no hem d’oblidar que l’únic monarca que
s’autodenominà amb un ordinal va ser Pere el Cerimoniós i ell, a la seva
Crònica, diu que és «Pere Terç» i no Pere Quart, o sigui, segueix el seu
llinatge, la seva dinastia, que era la del Casal de Barcelona. Per això, moltes
vegades he protestat que a Barcelona, tinguem dos carrers; el de Felip II i el
de Pere IV, que haurien de dir-se de Felip I, i de Pere III, però, de moment,
l’Ajuntament no ho ha tingut en compte.
El que és clar i evident, i els textos canten, és que la bandera i l’escut
dinàstic i familiar dels comtes de Barcelona es van territorialitzar, tot i
continuar essent de la família i la dinastia regnant. Es van territorialitzar a
Catalunya, per pròpia voluntat dels sobirans. Això hom ho vol ignorar o
oblidar, però tots els historiadors aragonesos, almenys fins al 1978, sempre
que parlaven dels pals de l’escut o les faixes de la bandera deien los bastones
de Barcelona, de los condes de Barcelona, los palos o las barras de los condes
de Barcelona. També deien que, arran del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la
infanta Peronella d’Aragó, sus descendientes dejaron el escudo de Aragón –que
no en tenien, perquè la dinastia aragonesa es va extingir quan encara no havia
nascut l’heràldica– y tomaron bastones del conde de Barcelona. Més clar,
l’aigua.
Les armes dels nostres sobirans i de la seva família, els anomenats Quatre
Pals, les van portar tots ells, però no el cognom i en comptes de dir-se «de
Barcelona», com hagués estat el correcte, es van dir «d’Aragó» perquè hom devia
considerar que era més un rei, encara que fos modern, que un comte sobirà. I
per què diem que es va territorialitzar a Catalunya? Doncs bé, Pere III, el
1360, en donar ordres per embellir el palau reial de Barcelona, diu que hi
posin «senyals dels reis passats d’Aragó e dels comtes de Barcelona». O sigui,
tenia molt clar que eren diferents. El 1385, quan va fer traslladar els
sepulcres de Ramon Berenguer II Cap d’Estopa i de la seva besàvia Ermessenda de
Carcassona, de la galilea de la Catedral de Girona al seu interior, els va
revestir d’unes plaques d’alabastre amb els escuts dels Quatre Pals, perquè ell
tenia molt clar que eren les armes del seu llinatge, el dels comtes de
Barcelona. I perquè era així, no hi ha ni un sol sepulcre dels reis d’Aragó
anteriors a la unió de Ramon Berenguer IV i Peronella, que tingui l’escut dels
quatre pals. Però és més: la reina Maria de Luna, una aragonesa, el 1396, al
Parlament de Barcelona, en relació a la tramesa d’un estol per anar a buscar el
seu marit el comte-rei Martí I, que es trobava a Sicília, diu que «las galees
[les galeres] no porten banderes, sinó del comptat de Barchinona, ço és barres
grogues e vermelles solament.» Jo crec que és claríssim que considerava que la
bandera del comtat de Barcelona era la de les faixes grogues i vermelles. Però
tenim més arguments: el comte-rei Martí I l’Humà, el 1399, en fer la descripció
d’un reliquiari, diu: «un reliquiari d’or amb son peu amb sis esmalts: tres a
senyal d’Aragó e tres a senyals reals de comte de Barcelona», o sigui, el
senyal reial, dinàstic i familiar dels pals era el senyal del comte de
Barcelona i no el del rei d’Aragó. Ja veurem després quin és el d’Aragó. El
mateix monarca, a les Corts de Perpinyà de 1406, en el seu discurs d’obertura,
va manifestar que el seu besavi, el comte-rei Jaume II, quan va enviar el seu
fill Alfons (el futur comte-rei Alfons III, el Benigne) a la conquesta de
Sardenya, el 1323, li va fer a mans la bandera tot dient-li: «Fill, jo us dono
la bandera nostra antiga del Principat de Catalunya, la nostra bandera reial».
És que si els mateixos sobirans ho diuen, no crec que es pugui dubtar més. Pere
Safont, al seu Dietari de 1411, en parlar de les exèquies que es van fer a
Barcelona pel comte-rei Joan II, en descriure les banderes i escuts posats en
tal ocasió, diu: «Les armes del Principat de Catalunya, ço és barres d’or i
vermelles». Però és més: les Corts aragoneses de Calatayud/Saragossa, de 1678,
ja bastant més cap aquí, van aprovar que las banderas de las compañías lleven
los bastones de Borgoña en el mejor lugar y para que se diferencien de los de
Cataluña. Més clar, l’aigua. Bé, el fet és que els reis propis d’Aragó, com he
dit abans, mai no van tenir cap escut, perquè es van extingir quan encara no
havia aparegut l’heràldica. És el mateix que va passar quan es van extingir les
primeres dinasties dels comtes de Rosselló, de Cerdanya, de Besalú i de Pallars
Jussà, no tenien escut, per més que després, al segle XVI, se’ls inventessin
uns heraldistes.
L’escut oficial d’Aragó, els dels quatre quarters, data del segle XVI. El
primer quarter és el de l’anomenat árbol de Sobrarbe, somat d’una creu. Sembla
que se’l van inventar en aquell segle, perquè abans no en parla ningú. El segon
és el que se’n diu de la cruz de Ainsa o d’Iñigo Arista. Aquest és el que el
rei Pere III el Cerimoniós, el rei Joan I i altres monarques anomenen armas
antiguas de Aragón, o señales de Aragón antiguo: Campo cárdano –o sigui, blau–,
y cruces blancas. Però abans del segle XIV no hi ha cap document que l’esmenti.
El tercer quarter és el de la cruz de Alcoraz, que fa referència a una llegenda
arran de la conquesta d’Osca per part del rei Pere I d’Aragó: a la batalla
d’Alcoraz, haurien quedat morts quatre reis àrabs i els seus caps són els que
apareixen als quatre cantons d’una creu. Aquest és el que el rei Pere el
Cerimoniós i altres monarques anomenen escudo de Aragón moderno. Concretament,
en les seves Ordinacions, Pere el Cerimoniós diu que «les armes d’Aragó, que
són aitals: una creu per mig de l’escut e a cascun carter un cap de sarraí».
Aquest escut apareix per primera vegada el 1281, en una bolla de plom de Pere
II el Gran i es troba a totes les bolles de plom fins a Ferran II el Catòlic.
Ara bé, aquest escut no pot ser avui dia d’Aragó perquè és l’escut oficial de
Sardenya. L’últim quarter de l’escut d’Aragó és el de la dinastia de Barcelona,
que va regnar a Aragó a partir del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la
infanta Peronella d’Aragó. En tot cas, jo crec que l’escut que correspondria
més a Aragó hauria de ser el de la creu d’Ainsa barrejat amb els Quatre Pals.
El que sí que és cert és que fins a principi del segle XX els historiadors
aragonesos i d’arreu no havien defensat mai l’aragonesitat dels Quatre Pals.
Van tenir sempre molt clar quins eren l’escut i la bandera de Catalunya, amb la
sola excepció d’un historiador molt polemista, molt anticatalanista, i a més a
més, falsari, perquè falsificava molts documents. Es tracta de José Pellicer de
Tobar. Aquest, el 1642 afirmava sense cap prova que en Aragón tuvieron los
reyes primeros las barras que en Catalunya. Los condes de Barcelona tenían
armas diferentes de las barras. La cruz roja en campo de plata. Las barras las
tuvieron los reyes de Aragón antes de la unión del reino en el Principado de
Catalunya, la qual cosa és totalment impossible perquè l’heràldica encara no
existia. Des de Zurita, el màxim historiador d’Aragó, passant per Ainsa, Briz,
Argensola, Carrillo, Ustarros, Clemente, Corral, Abarca, Marcillo, gairebé
tots, tots, llevat de Pellicer de Tobar, tots diuen que els Quatre Pals són
dels comtes de Barcelona. També afirmen el mateix, al segle XX, Santa Pau,
Sentenach, García Ciprés, Ibarra, Rodríguez, Puelles, Canellas, Sánchez y
Pérez, etc.
Sg. XIV.
Crónica de San Juan de la Peña o Crónica pinatense (±
1342)
(Alfonso II) Mudó las armas e señales de Aragón e prendió bastones.
(Mudar: Dejar algo que antes se tenía, y tomar en su lugar otra cosa //
cambiar, dejar, abandonar)
Sg. XV.
Gualberto Fabricio de Vagad (Zaragoza, Sg. XV - ?, ?).
Crónica de Aragón – 1499
Ese día llevo la bandera o ensena real de Aragón Diego denbù hidalgo
especial del mismo reino, porque los aragoneses le suplicaron que, pues las
armas tomaba de Cataluña, que dicen que fue el primero que tuvo los bastones o
palos de Cataluña por armas, que le pudiese dar cargo de la ensena real a
hidalgo aragonés…
Sg. XVI.
Jerónimo Zurita y Castro. (Zaragoza, 1512-1580)
Los cinco libros primeros de la primera parte de los anales de la Corona de Aragón
(…) entonces el papa por honra de la casa de Aragón ordenó, que el
estandarte de la iglesia que llaman Confalón fuese divisado de los colores y
señales de los reyes de Aragón, que eran las armas de los condes de Barcelona,
variadas de listas de oro y colorado, …
Sg. XVII.
Francisco Diego de Aynsa y de Iriarte. Huesca (1586-1628)
Fundación, excelencias, grandezas y cosas memorables dela antiquíssima ciudad de Huesca. Huesca1619
(…) aquellas cuatro cabezas de moros negros con la Cruz bermeja las cuales
tenemos por insignias o armas propias de nuestro reino de Aragón en campo de
plata. Que armas fueron las primeras que tuvieron los reyes de Aragón refiérelo
Zurita en sus anales; para aquí basta decir que las cuatro barras que hay en
las armas de Aragón son propiamente de Cataluña (…)
Juan Briz Martínez (Zaragoza ±1570 - San Juan de la Peña
1632)
Historia de la fundación, y antigüedades de San Juan de
la Peña, y de los ... Zaragoza 1620
Pero muchos historiadores afirman que las armas Reales fuesen las que
usaban aquellos Condes, y en ellas se trocasen las de Aragón, como hoy lo
vemos, que son cuatro bastones rojos en campo de oro. O por lo menos, que estas
fuesen a la mano derecha, y las reales de Aragón (que eran las cuatro cabezas
de Reyes negros, en lo cuatro ángulos de la Cruz colorada de San Jorge, en
campo de plata) a la izquierda. Pero a lo que yo entiendo, con el prudente
Zurita, en razón de las armas, no se estableció cosa alguna, sino que, por
descender los Reyes, por línea de varón de este Príncipe (Ramon Berenguer IV),
se introdujo el preferir, como principales las armas de Cataluña.
Sg. XVIII.
Fray Lamberto de Zaragoza (Zaragoza, 1711- 1785)
Teatro histórico de las iglesias del reyno de Aragón –1782
Petronila casó con el Conde de Barcelona Berenguer, quien fue admitido por
Príncipe de Aragón en 1150, y por él se unieron a las Armas de Aragón las
Barras de Barcelona.
Sg. XIX.
Braulio Foz (Fórnoles, Teruel, 1791 - Borja, Zaragoza,
1865)
Historia de Aragón. Zaragoza . 1848
Los hijos y sucesores de la reina Dª Petronila y del conde D. Ramon
Berenguer dejaron el escudo de Aragón, que era el de la cruz roja o de San
Jorge con cuatro cabezas de moros coronadas en campo de plata, y tomaron el de
las cuatro barras sangrientas en campo de oro, que era el de los condes de
Barcelona; y nunca se quejaron los aragoneses ni se mostraron agraviados u
ofendidos.
Sg. XX.
Linajes de Aragón - Huesca 1910
… veamos como al ser los descendientes de Ramón Berenguer los reyes de
Aragón, no quisieron desprenderse de su escudo de familia; antes, al contrario,
hicieron que las barras que adornaban sus escudos fueran también de Aragón,
poniéndolas en las monedas, en los sellos en todo lo oficial de reino (…)
Eduardo Ibarra y Rodríguez (Zaragoza, 1866-Madrid, 1944)
Boletín de la Real Academia de la Historia – 1921
Desde la unión de Aragón con Cataluña, en 1137, mediante el matrimonio de
Ramón Berenguer IV Conde de Barcelona, con Doña Petronila, hija del Rey
aragonés Ramiro II el Monje, las barras catalanas, emblema o signo del escudo
personal del dicho Conde, pasaron a ser representativos, primero de Cataluña
sola, y después, a medida que la influencia de ésta fué extendiéndose sobre
Aragón, y de toda la Corona de Aragón; así se ve coexistiendo las barras y
Alcoraz, como representativas de Aragón y Cataluña.
Ara bé, el 1978 la Diputación General de Aragón va publicar al seu
Boletín Oficial l’acord de declarar que la bandera de Aragón es la constituida
por las cuatro barras rojas horizontales sobre fondo amarillo. I el seu estatut
d’autonomia diu que es la tradicional de las cuatro barras rojas horizontales
sobre fondo amarillo. Aquesta és la bandera oficial de l’autonomia aragonesa,
que és, com s’hi diu, la tradicional de Aragón, i amb l’escut d’Aragó al
centre.
Els historiadors aragonesos Guillermo Fatás, Guillermo Redondo, Manuel Monreal
i Alberto Montaner van contribuir a aquests redactats, i des d’aleshores estan
publicant, amb suport institucional, llibres i articles de format a tot color i
molt ben il•lustrats, defensant l’aragonesitat de l’escut i la bandera de
Catalunya, sense presentar mai cap argument mínimament convincent per
provar-ho. Han publicat La bandera de Aragón, l’any 1978, Palos de Aragón, a la
Gran Enciclopedia Aragonesa, Las barras de Aragón, un article a El Heraldo de
Aragón, l’any 1989, Heráldica aragonesa, Blasón de Aragón, El escudo y la
bandera de Aragón, El senyal del rey de Aragón, historia y significado, Aragón
en sus escudos y banderas etc. Aquests historiadors primer van negar que al
segell de Ramon Berenguer IV de 1150 hi hagués pals i deien que allò eren
reforçaments de l’escut, que es posaven perquè quedés més fort, però quan
sigil•lògrafs i heraldistes de més autoritat van dir que sí, que eren pals, com
també eren escacs els quadradets que es veuen a l’escut del comte de Vermandois,
que tampoc són gaire nítids. Avui dia ja ningú no dubta que siguin pals.
 |
Faustino Menéndez Pidal Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía Madrid 2004
|
Faustino Menéndez Pidal
Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía Madrid 2004 |
El que
passa és que després, l’any 1982, quan va fer 900 anys de la mort del comte
Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes, es va obrir per primera vegada el seu
sepulcre de la catedral de Girona, i es van trobar amb la gran sorpresa que
aquell sepulcre d’alabastre gòtic era només un revestiment, unes plaques que
s’havien fixat, amb una espècie de ciment, al primitiu sepulcre romànic i al de
la seva besàvia Ermessenda de Carcassona. Al dessota hi havia pintades franges
verticals d’or i vermelles. Seguidament es van fer unes anàlisis químiques dels
pigments, per veure si eren de l’època, i efectivament, podien ser-ho. Això no
va satisfer gens aquells historiadors. Aleshores va sortir Faustino
Menéndez-Pidal dient que aquelles pintures es van fer al moment del trasllat
dels sepulcres de la galilea a l’interior de la catedral. I per què ho va dir
això? Doncs suposo que per no haver de reconèixer que es tractaria d’un senyal
preheràldic dels comtes de Barcelona. Això vol dir que abans de néixer
l’heràldica, els comtes de Barcelona ja empraven aquests colors. Aquella
afirmació no té cap sentit perquè era esmerçar diners en unes pintures que tot
seguit s’havien de tapar amb ciment i recobrir amb planxes d’alabastre.
Aleshores vaig publicar el llibre “Els quatre pals, l’escut dels comtes de Barcelona”, on crec que refuto plenament tots els arguments dels historiadors
aragonesos, i fins ara no me l’han contradit i el que fan és ignorar-lo i continuar
amb els seus arguments. Penso que seria una bona aportació que l’esmentat
llibre meu fos traduït al castellà i publicat en edició de luxe i amb moltes
il·lustracions, però les institucions catalanes, públiques i privades, al revés
de les aragoneses, no tenen cap interès a fer-ho. El 1996 vaig escriure també
un article a la “Revista de Catalunya” titulat “El senyal dels quatre pals és dels comtes de Barcelona i per tant català, i no aragonès”, també sense que
tingués cap ressò. Tanmateix, els historiadors aragonesos han introduït un nou
argument, que els va proporcionar un gran «amic» dels catalans: Antonio Ubieto
Arteta.
El seu argument és el següent: els pals són aragonesos perquè Ramon
Berenguer IV, quan es va casar amb Peronella d’Aragó, ho va fer sota una
institució de dret privat de l’Alt Aragó, que és l’anomenat casamiento en casa.
Aquesta institució, que no consta ni als Fueros de Aragón, i gairebé no
l’esmenten els juristes aragonesos, consisteix que quan un home es casa amb una
hereva de l’Alt Aragó passa a formar part de la casa i de la família de la seva
dona, i abandona el seu llinatge i casa. Aleshores, com que el segell de 1150
és posterior al 1137, data de les esposalles de Ramon Berenguer IV amb
Peronella, el comte ja seria aragonès i, per tant, «havia abandonat el seu
llinatge català per integrar-se al dels reis d’Aragó» i per això, diuen ells,
el senyal dels Quatre Pals és aragonès.
 |
Domingo de la Ripa (Huesca, 1622 – ?, 1696. Cronista benedictino) Zaragoza 1675 |
Hi ha, però, altres raons que demostren també la identitat barcelonina dels
Quatre Pals. A més del propi coneixement dels nostres monarques, del Casal de
Barcelona, que ells sabien millor que ningú d’on els venia aquell escut, tenim
el cas de l’escut de la família catalana dels Cervera, vescomtes de Bas, que
per casament van ser jutges sobirans d’Arborea, a Sardenya. El seu escut és partit
verticalment i en un costat hi ha l’arbre dels Arborea i a l’altre els Quatre
Pals. Per què? Doncs perquè el vescomte Ponç II de Bas s’havia casat el 1147
amb Almodis de Barcelona, filla del comte Ramon Berenguer III i, per tant,
germana de Ramon Berenguer IV, la qual cosa confirma que el senyal dels Quatre
Pals pertanyia, ja abans d’aquell matrimoni, als comtes barcelonins i no als
reis d’Aragó.
Pel que fa a la nostra bandera nacional, em pregunto: des de quan la bandera
d’Aragó ha estat la catalana? La bandera groga amb quatre faixes vermelles és
exclusiva de Catalunya. Això, però, no vol dir que els països que formaven part
de la Corona d’Aragó no tinguin dret també a tenir el senyal comtal barceloní o
la bandera de Catalunya, però no sola, com ara s’esdevé a Aragó, on resulta que
a les seves manifestacions o penjades dels balcons o a les portes dels taxis
hom veu només la bandera catalana, sense l’escut aragonès. I en això crec que
el govern català hi hauria d’haver dit alguna cosa, com va fer el de Navarra
quan Euskadi va posar al quart quarter del seu escut autonòmic les cadenes de
Navarra. Ràpidament van interposar un contenciós administratiu, el van guanyar,
i si avui dia veieu l’escut d’Euskadi, veureu que el quart quarter és només
vermell perquè hi han hagut de llevar les cadenes.
Sembla que els aragonesos, no en tenien prou d’apropiar-se de la nostra bandera
i ara comencen a fer el mateix amb l’escut. I és que Catalunya és l’únic país
del món, i l’única autonomia de l’Estat que no té escut oficial. L’estatut
d’autonomia de Catalunya, en el seu article tercer, diu que «els símbols nacionals de Catalunya són la bandera, la festa i l’himne». D’escut, no en té.
Per tant, com que oficialment, legalment, no té escut, en qualsevol moment els
aragonesos poden canviar això i dir: «Bé, com que els catalans no el volen, i
com que originàriament és nostre, doncs ara decidim adoptar oficialment l’escut
dels Quatre Pals».
Quan s’estava discutint el text de l’Estatut d’Autonomia al Parlament català
jo, con a Conseller d’heràldica i genealogia de Catalunya, per nomenament
presidencial, vaig enviar a tots els grups parlamentaris les definicions
correctes de l’escut i la bandera, però es va produir una cosa per a mi
incomprensible: l’Estatut diu que els símbols nacionals de Catalunya són la
bandera, l’himne i la festa. Pe tant, Catalunya, no té escut, malgrat sigui el
més antic d’Europa. Moltes gràcies. (Conferència a la sala d’actes del
Departament de Governació, 18.3. 2009).
http://www.armanddefluvia.com/articulos/detalle/148
X.M.C. 11/2021
El que
passa és que després, l’any 1982, quan va fer 900 anys de la mort del comte
Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes, es va obrir per primera vegada el seu
sepulcre de la catedral de Girona, i es van trobar amb la gran sorpresa que
aquell sepulcre d’alabastre gòtic era només un revestiment, unes plaques que
s’havien fixat, amb una espècie de ciment, al primitiu sepulcre romànic i al de
la seva besàvia Ermessenda de Carcassona. Al dessota hi havia pintades franges
verticals d’or i vermelles. Seguidament es van fer unes anàlisis químiques dels
pigments, per veure si eren de l’època, i efectivament, podien ser-ho. Això no
va satisfer gens aquells historiadors. Aleshores va sortir Faustino
Menéndez-Pidal dient que aquelles pintures es van fer al moment del trasllat
dels sepulcres de la galilea a l’interior de la catedral. I per què ho va dir
això? Doncs suposo que per no haver de reconèixer que es tractaria d’un senyal
preheràldic dels comtes de Barcelona. Això vol dir que abans de néixer
l’heràldica, els comtes de Barcelona ja empraven aquests colors. Aquella
afirmació no té cap sentit perquè era esmerçar diners en unes pintures que tot
seguit s’havien de tapar amb ciment i recobrir amb planxes d’alabastre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada